dilluns, de març 26, 2007

La Catalunya "real"

Dissabte a la nit. Verges. Concert de Lluís Llach. El president Montilla entra a la carpa i és rebut amb una espectacular xiulada. Durant el recital, enfoquen els consellers, polítics, actors i futbolistes que hi havia entre el públic. Tots sembla que s’ho passen bé. Per dir-ne alguns, la consellera Geli i el conseller Baltasar aplaudeixen i ballen, el conseller Maragall i el conseller Puigcercós canten, l’ex jugador del Barça Josep Guardiola balla motivadíssim... El president Montilla, en canvi, no canta, no balla i s’ho mira tot amb cara estranya, com si res no anés amb ell.

Diumenge al matí. Santa Coloma de Gramanet. Macroconcert de Ràdio Teletaxi. Hi assisteix mig milió de persones. El President Montilla també hi va i és aclamat per la multitud, que el rep a crits de “president, president”. Fa unes declaracions que sento per Catalunya Ràdio on hi diu “aquesta és la Catalunya real”.

Doncs sí que anem bé. La gent que hi havia ahir a Santa Coloma és la Catalunya real. D’acord. Existeix i, per tant, és real. Res a dir. Però què passa amb la gent que va omplir dos dies seguits la carpa de Verges? i les 650mil persones que van veure el concert d’en Llach per TV3? Aquesta no és la Catalunya real? I què és doncs, senyor Montilla?

diumenge, de març 11, 2007

32 a 3

Aquest post està dedicat a tots aquells homes que divendres a la nit es van quedar a casa...


Sopem totes 3 juntes, feia molt de temps que no ho fèiem. Ens posem al dia i parlem de tot i de res, de problemes i d'il·lusions... Una ampolla de vi després, seguim xerrant i ho acabem relativitzant tot. A les dues de la matinada donem la sobretaula per acabada i decidim posar-nos en marxa. Ens arreglem i marxem. Per les hores que són, decidim anar directes a Privat.

Aparquem sense problemes, hi ha molt de lloc lliure. Som conscients que és divendres i que, per tant, no estarà precisament massificat. Però entrem i és buit, pràcticament buit. De fet, crec que mai m'havia semblat que era tan gran aquesta sala. Demanem un martini per cadascuna i, després de tirar un dels cubates per terra no sé com, decidim posar-nos a ballar.

La sala segueix pràcticament buida. Mirem al nostre voltant i és llavors quan ens n'adonem. Sembla increïble. Estan repartides en grups de 3 o 4 per tota la sala i totes van vestides de color negre. N'hi ha 32 i nosaltres no en som cap excepció. 32 dones i només 3 homes. Mai havíem vist una cosa igual. Fent els càlculs, tocaven a 0,09 homes per cada dona. O a 10,6 dones per cada home, depèn de com es miri!

Sabíem que al món hi ha més dones que homes, però... mai no havíem pensat que la desigualtat numèrica fos tan bèstia!!! És real??? O potser només va donar la coincidència que ells van preferir quedar-se a casa???