Les meves històries

Com són els alcaldes

2010-07-19T13:21:00.000-07:00

N'hi ha que són farmacèutics. N'hi ha que són metges. N'hi ha que són mestres. N'hi ha que fa anys que s'hi dediquen i n'hi ha que fa pràcticament quatre dies. N'hi ha que tenen dedicació exclusiva i n'hi ha que esgarrapen hores de la feina per poder-s'hi dedicar. N'hi ha que tot just passen la trentena i n'hi ha que passen la seixantena. Però tots són persones entregades. Siguin del color que siguin, i siguin del municipi que siguin.

Amb en Joan Salicrú, l'Oriol Burgada, en Kiko Montoro i l'Esteban Seras n'hem anat a conèixer 30, d'alcaldes. Una experiència intensa (i també esgotadora), però molt enriquidora. Hem fet pràcticament 3000 quilòmetres i hem entrevistat més de 200 persones de 30 municipis catalans per poder explicar "Com són els alcaldes". Per parlar del seu perfil polític però també del seu perfil més íntim i personal. Perquè pretenem explicar com són les persones que fan d'alcalde.

Ens ha agradat que ells hagin volgut "jugar" amb nosaltres. Han parlat del seu municipi, de política municipal i general, de temes polèmics i de temes més amables, han reconegut els sons de la seva ciutat, han parlat d'ells mateixos i també han escoltat com parlaven d'ells els seus familiars, amics, polítics del seu equip i de l'oposició, i també els periodistes de la seva ciutat. Han rigut, han cantat, s'han emocionat i n'hi ha que fins i tot han ballat!

"Com són els alcaldes" és un programa de Mataró Ràdio per a COM Ràdio que s'emet cada dia d'1 a 2 del migdia a COM Ràdio (91.0 FM) i a Mataró Ràdio (89.3 FM). Si no podeu sentir-ho en directe, ho podeu recuperar a través del bloc. I també a través del facebook.

Televisió de Mataró i Maresme Digital TV

2009-10-11T10:46:00.000-07:00

Sumar esforços, sumar el millor de cada projecte. Amb aquesta intenció i objectiu es presenta en societat la fusió de Televisió de Mataró i Maresme Digital TV: neix un nou canal públic que ha de recollir el millor de cada televisió. Simplificant-ho al màxim, es pretén sumar l´ànima, el bagatge,
l´audiència i la cartera publicitària de TVM, a la tecnologia punta i als recursos públics de MDTV. Però ben bé no és una fusió, sino una absorció, ja que amb aquesta operació TVM ha de pagar un importantíssim peatge i renunciar a la seva propietat més valuosa: la llicència de TDT i, per tant, baixar la persiana després de 25 anys. Tot això ho expliquen i analitzen en Joan Salicrú i l'Oriol Burgada. Com que estic d'acord amb pràcticament tot el que diuen, no repetiré els arguments i em centraré en un dels aspectes que em preocupa especialment.

Des del moment en què Jaume Puig i Joan Antoni Baron van fer pública aquesta declaració d´intencions, hi ha hagut reaccions de tot tipus. Una de les que com a professional m´amoïna més, és la suposada teoria dels comissaris polítics als mitjans públics que poden "posar en perill la independència informativa".

Jo vaig estar durant 5 anys treballant a TVM, i des del març d´aquest any que treballo a Mataró Ràdio. Durant aquest mig any, no he rebut ni pressions, ni trucades, ni suggerències, ni cap mena de directriu política. No he canviat la meva manera de treballar. Tan a Televisió de Mataró (mitjà privat) com a Mataró Ràdio (mitjà públic), he actuat sempre en funció del meu criteri. Encertat o erroni, però en cap cas teledirigit.
Per tant, estalviem-nos tots plegats aquest tipus de comentaris. Un vot de confiança al nou canal i, sobretot, confiança i respecte als els periodistes que hi treballaran. Fer aquest tipus de crítiques no és atacar el govern, sino posar en qüestió la professionalitat del personal que farà aquesta nova televisió.

Dit això, ànims i empenta a tots els que tenen la responsabilitat i el repte de tirar endavant aquest nou projecte comunicatiu. Una nova televisió que segur que naixerà amb ganes i il.lusions renovades per aconseguir que tots ens la sentim nostra. I quan dic tots, em refereixo a tots els ciutadans de la comarca.

Canvi d'etapa

2009-03-11T04:56:00.000-07:00

Feia mesos que no escrivia al bloc, però crec que ara l’ocasió s’ho mereix. Canvio de feina. Canvio d’etapa. Aquest divendres m’acomiado de Televisió de Mataró per emprendre un nou repte professional a Mataró Ràdio.
Enrere deixo molts records de tota mena i molta feina feta. Han estat pràcticament 5 anys en què n’han passat de tots colors i per això marxo amb el cor una mica encongit, per què negar-ho. Però marxo contenta i amb el sentiment d’haver fet la feina amb passió i, sobretot, marxo agraïda per totes les oportunitats que m’han donat en aquesta casa. Pràcticament tot el que he après com a periodista ho dec a TVM i per això marxo amb un gran sentiment de gratitud cap als companys. Als que hi són i als que, per un motiu o per un altre, ja no hi són.
El dia 23 començo una nova etapa professional a Mataró Ràdio. M’incorporo com a cap d’informatius per substituir un gran periodista i amic, en Joan Salicrú. Ell coneix com pocs la ciutat de Mataró i és l’arquitecte dels informatius de la ràdio. És qui fa gairebé 3 anys va començar a construir-los de zero, dirigint un equip que em consta que també treballa amb molta empenta, il·lusió i amb ganes de fer la feina ben feta. Ara jo agafo el seu relleu amb aquestes premisses: il·lusió, empenta i moltes ganes d’aprofitar al màxim aquesta nova oportunitat. Moltes gràcies per la confiança!

Redecorar en temps de crisi

2008-10-24T06:37:00.001-07:00

- Una alfombra verda rodona: 6,99 euros

- Una planxa de la carn: 9,99 euros

- Un gerro de vidre: 1,50 euros

- Un ram de flor seca: 1,99 euros

- Una manteta verda pel sofà: 3,99 euros

- Un pack de 30 espelmes: 2,99 euros

-Passejar per l'Ikea un dilluns a les 9 de la nit, sense gent, NO TÉ PREU!!

Anna Palà

2008-04-01T11:53:00.000-07:00

Molts dels que som ara aquí, coneixíem a l’Anna periodista, coneixíem la vessant de l’Anna cap d’informatius de Televisió de Mataró. I sabem com era treballar amb ella. Creia fermament en el periodisme local i l’exercia amb empenta, responsabilitat, pluralitat i independència. Però sobretot, les seves obsessions eren la rigorositat i l’autoexigència. Així treballava i així feia treballar: ens exigia, sobretot, rigorositat. No hi havia cosa que li fes més ràbia que les patinades per no haver contrastat una dada o, senzillament, per haver-te despistat: ai de tu que colessis un negre en una notícia o que t’equivoquessis a l’hora de dir un nom o un lloc!!! Això, aquests cops de geni, la feien respectada. I també feia que estiguessis per la feina i que, quan et posaves a escriure una notícia, la repassessis 30 vegades abans de donar-la per bona.

Però l’Anna, a més de ser respectada pels companys de feina i de professió, també era molt respectada entre els polítics. Era una gran entrevistadora. Feia unes entrevistes brillants. Atrevides. Punyents i molt incisives. Era capaç de posar contra les cordes al que se li posés al davant. Tan era si estava entrevistant un regidor, l’alcalde, el president de la Generalitat o un ministre. Tan era si li despertava simpatia o antipatia. I tan era el nivell d’oratòria de l’entrevistat. Sense perdre la compostura, i amb aquell somriure sorneguer, l’Anna els apretava fins que en treia tot el suc.

Sigui com sigui, és indubtable que l’Anna deixa una gran petjada en el món del periodisme local i comarcal. Però sobretot deixa una gran petjada a la tele. Ella i en Bis van treballar colze a colze i van fer de TVM el seu projecte vital. No tenien ni horari ni calendari. Precisament l’última vegada que ens vam veure amb l’Anna, era a casa dels seus pares, a Cabrils, i en vam estar parlant. Feia més de 15 anys que feia un horari “infecte”, com deia ella: de 10 del matí a 10 de la nit. No cal dir que, si no és per una gran vocació, poca gent aguanta aquest horari que no et permet fer pràcticament res més. Però ella ho havia triat així i estava contenta d’haver-ho donat tot per la tele.

Des del primer moment, l’objectiu de Anna va ser convertir la informació en la columna vertebral de TVMataró. I el llegat que ens deixa, és haver convertit el 24hores en un referent informatiu local i comarcal. Un llistó que, encara que vinguin temps difícils, els que venim darrere, hem de mantenir i intentar pujar més amunt. És el millor homenatge que podem fer-li a l’Anna. I també a en Bis.

Canvis als informatius de TVM!

2008-02-28T15:02:00.001-08:00

El 24 hores de Televisió de Mataró s'avança una hora i canvia sensiblement el seu format. Ara és més curt, més intens i més dinàmic!

Ara, cada dia a partir de les 20.15. I per qui no pugui veure'l en directe, es torna a emetre sobre les 23.00, a les 8.00, a les 11.00 i a les 14.15!

A més del 24hores, neixen dos programes nous dels serveis informatius.
Aquest divendres a les 22.30 s'estrena Òptica. Un programa per analitzar l'actualitat de la setmana des de l'òptica dels periodistes de la comarca. Un programa que dirigeix i condueix l'Oriol Burgada.
El 17 de març s'estrenarà un informatiu cultural per explicar-vos totes les activitats culturals del cap de setmana. Un programa que conduirà la Núria Peidro.

Feliç 2008!!!!

2007-12-31T12:05:00.000-08:00

Aquesta nit tenim l'oportunitat de tancar la porta als mals moments del 2007... i també d'esperar que el 2008 vingui carregat d'il·lusió, salut, amor, bones notíces i bons moments!

Bon any a tots!!!!

I ja en van...

2007-12-16T07:04:00.000-08:00

...28!!!

Pànic

2007-12-02T07:16:00.001-08:00

Quin neguit. Quins bots. Quina tensió. Quina por. Quin pànic! I quan s'acaba la pel·lícula, l'estat de shock encara dura una estona...

Brussel·les

2007-11-08T06:23:00.000-08:00

Sabíeu que a Brussel·les hi ha 1200 periodistes acreditats? Són més que a la Casa Blanca.

Que una setmana al mes tots els eurodiputats (gairebé 800), els funcionaris, la documentació, portaveus, premsa etc es traslladen a Estrasburg? I que això costa 90 milions d'euros cada any?

Sabíeu que en Zapatero arriba tard a les reunions i marxa abans perquè no sap idiomes i així s'estalvia el mal tràngol de saludar a la resta d'assistents?

Sabíeu que a la Comissió Europea a les 7 de la tarda ja no hi queda ni el segurata i que el risc de quedar-se tancat a dins és força elevat? (ens hi vam quedar tancats durant 20 minuts...)

Sabíeu que els eurodiputats tenen un llit al seu despatx? Si es troben amb el cas d'allò de "treballo tantes hores que només em falta quedar-me a dormir a la feina" no cal que busquin hotel.

Són algunes de les coses més curioses de les que he après durant un viatge llampec a Brussel·les organitzat per la Comissió Europea. Hi hem anat una vintena de representants de televisions locals de tot Catalunya. Els corresponsals catalans ens han explicat com treballen i com és el seu dia a dia. Comissaris i portaveus de les institucions europees ens han fet xerrades sobre la fundació i funcionament de la UE. Sobre la política multilingüística, la política exterior, la política d'immigració i sobre la política de seguretat i terrorisme. Sobre els recursos periodístics i audiovisuals de què disposen els periodistes. També hem fet xerrades amb dos eurodiputats: Ignasi Guardans i Raül Romeva.

Ha estat profitós. Curt i dens, sense temps per aprofundir, però molt interessant!!!

PD. Les fotos, properament...

Carnestoltes?!?

2007-10-21T06:34:00.000-07:00

Comença a arribar el fred. Obres l'armari i no saps què posar-te. Vols posar-te aquella samarreta però tens por de tenir fred. Vols estrenar aquell jersei nou, però et fa por tenir calor.

A l'hora de sortir de casa també dubtes. No saps si agafar una jaqueta. Tens por de ser una exagerada perquè veus que fa sol. Però... i si fa fresca? El que sí que saps és que, facis el que facis, segur que la cagues. Si agafes la jaqueta, el més provable és que la portis amunt i avall tot el dia i et faci més nosa que servei. Però si no l'agafes, segur que la temperatura baixa sense avisar i, llavors, et penediràs d'haver-la deixat a casa.

Finalment, amb jaqueta o sense, surts al carrer. I veus gent amb sandàlies. Gent amb sabates d'entretemps. Gent amb botes fins als genolls. Gent amb pirates. Gent amb faldilla i mitges gruixudes. Gent amb tirants. Gent amb màniga curta. Gent amb camisa. Gent amb diverses capes de samarretes per anar posant i treient. Gent amb un jersei lligat a la cintura. Gent amb jaqueta de pell i bufanda.

I tota aquesta gent, tan la que es resisteix a desar la roba d'estiu com la que es deleix per recuperar i/o estrenar la d'hivern, està passejant a la mateixa hora pel mateix lloc. N'hi ha que, cansats de dubtar, han optat per no triar. I s'han posat botes, mitges gruixudes i tirants. O s'han posat la camisa, la jaqueta i les sandàlies. O qualsevol altra combinació estranya, d'aquelles que només es veuen en aquesta època.

Perquè és el que té aquesta època de l'any. Que sovint, hi ha més gent disfressada ara que per Carnestoltes!

Sortir de festa

2007-10-14T13:13:00.000-07:00

Després de mooooltes setmanes sense fer-ho, aquest cap de setmana he tornat a sortir de festa. I he de confessar que ha estat estrany. He tingut sensacions que feia temps que no tenia... o potser és que m'he fixat en coses en què abans no m'hi fixava! Com ara...

- les hores que deuen necessitar segons quins personatges per emperifollar-se d'aquesta manera...
- la gimkana que pot suposar anar de punta a punta del local...
- l'estona que pots arribar a haver d'esperar perquè et serveixin...
- adonar-te que aquelles que es "retoquen" al lavabo deuen tenir 8 o 9 anys menys que tu...
- veure que tothom està corejant una cançó que tu no havies sentit en la vida...
- retrobar-te amb amics que fa temps que no veus...
- acomiadar-te d'aquests amics perquè estàs morta i vols anar a dormir. Mirar el rellotge i veure que només són les 4. I llavors, adonar-te que abans aguantaves fins les 6 sense problemes.
- llevar-te l'endemà com si t'haguessin fotut una pallissa...

Què m'està passant? M'estic fent gran? És la falta de costum? Són totes 2 coses?

Ah! Tornar a sortir, per això, també ha tingut coses bones. La millor, estar amb els amics!

L'odissea de sopar a Mataró

2007-10-12T04:30:00.000-07:00

És dijous i és tard. El ple s'ha allargat (per sort aquesta vegada no s'ha acabat a les 2 de la matinada com l'últim!!) i sortim de l'ajuntament a les 12 tocades. Estem afamats. El frankfurt de la Riera ja ha tancat. El Dover també. Tot és tancat. I això que l'endemà és festa, és el dia del Pilar. És normal que estigui tot tancat? És normal que si tens gana a quarts de 12 l'única opció que et quedi sigui agafar el cotxe i anar a la Meroil?? I que això passi en una ciutat de 120mil habitants??

No ho sé, potser estic dient disbarats. De fet, els bars i restaurants no tenen cap culpa que jo acostumi a anar tard a tot arreu. I potser hi ha algun lloc obert i no l'he descobert. Això també és molt provable. Algú me'n diu algun?

Alguns momentazos...

2007-10-06T12:33:00.000-07:00

... de les últimes setmanes:

- Buscar "l'excusa" d'anar a Perpinyà a veure l'exposició de fotoperiodisme Visa pour l'image per passar tot un dia voltant. Al final, i després de pensar diverses vegades que hauria de comprar un GPS per no perdre'ns 30 vegades abans de trobar el lloc, hem aprofitat el dia, i molt! Veiem l'exposició, descobrim Colliure (és preciós!) i fem una passejada nocturna per Besalú.

- Anar al Magma de Santa Coloma de Farners i tirar-te 3 hores en remull a piscines i jacuzzis amb un únic objectiu: relaxar-nos i desconnectar del món. Ho aconseguim i és fantàstic!

- Anar a Tordera per sopar la mariscada casolana que ens devíem. Sopar de puta mare, xerrar pels descosits i rebre una visita d'última hora que em permet tocar per primera vegada des que tinc coneixement la panxa d'una embarassada. I veure les ecografies. És brutal i fa posar la pell de gallina!!!

- Anar a Tossa per dinar en una pizzeria en concret i comprar un quadre localizat i idealitzat uns mesos abans i trobar-ho tot tancat i sense cartell de vacances. Quin drama!!! Però trobem una altra pizzeria prou bona i el telèfon de la galeria d'art, que es converteix en l'única esperança per aconseguir el quadro!

S'ha acabat!!!!!!

2007-09-04T10:11:00.000-07:00

Per fi. Fa unes hores que ho he vist però encara no m'ho puc creure. Deu anys després, però abans que la Pompeu inventés el premi a l'alumna més antiga, HE ACABAT HUMANITATS!!!!!

He vist la nota de l'últim examen i m'he posat a tremolar. He començat a cridar per la redacció i a dir-ho a la poca gent que corria per la tele en aquell moment. He trucat als meus pares. He començat a enviar missatges. Les hores van passant i mica en mica ho vaig assimilant. He acabat aquella carrera que vaig començar sense ganes perquè no havia pogut entrar directament a Periodisme. He acabat aquella carrera que m'he anat treient a tranques i a barranques perquè, amb 17 anys, estava rebotada i poc motivada per fer-la bé. I ara que he acabat, em sap greu no haver-la aprofitat al màxim. Però l'he acabada. Ni jo en donava ni un duro. Però hi ha una cosa que es diu orgull i, l'he acabada per orgull!!!

La suerte está echada!

2007-09-01T06:10:00.000-07:00

Ja està! Ja està fet. Un any i mig després de fer (i aprovar) el penúltim, aquest matí he fet el que podria ser l'últim examen de la carrera d'Humanitats. Era de literatura hispanoamericana.

Ara falta esperar la nota. Si aprovo, i per increible que sembli (jo seré la primera a qui li costarà de creure), hauré acabat Humanitats! Si suspenc, tampoc serà cap tragèdia ni serà per posar-se a plorar. Previ pagament de la matrícula, al desembre tindré una altra oportunitat. Així que, la suerte está echada!

Ara, si aprovo, s'haurà de celebrar!!!

Cuinetes

2007-08-05T08:29:00.000-07:00

Ingredients: ceba, poma, oli, sal, sucre i vinagre de mòdena.

M’he llevat d’hora i no tinc res més que fer en tot el matí que fer cuinetes i experiments. No en sóc cap apassionada, però avui em ve de gust. Així que poso música i començo a pelar i tallar la poma i la ceba per fer la salsa o sofregit o el que acabi sortint d’aquí. Vaig seguint, pas a pas, el que diu la recepta que fa una estona m’he baixat d’internet. Mentre va fent xup xup, trec les salsitxes del congelador i les poso al microones perquè es descongelin. De tant en tant, remeno la paella. Va fent, al seu ritme i em sembla que encara n’hi ha per estona. Així que aprofito per posar-me el bikini i per mirar per internet quanta estona de cocció necessita la salsa aquesta. M’entretinc parlant amb un amic pel messenger, torno a la cuina i... merda!!!!! Començo a suar. A fotre’m de mala llet. Tot el que hi havia a la paella s’ha tornat negre. Ho aparto del foc ràpidament. Fregeixo les salsitxes en una altra paella i hi afegeixo el sofregit negre. Penso que ja ho tastaré després i decideixo marxar a la platja.

Torno i... què voleu que us digui, les expectatives eren tan baixes que, al final, ha resultat ser comestible i no tan dolent com em pensava! La propera vegada, no em despistaré. I segur que sortirà millor.

Anem a tancar... i tanquem!

2007-07-29T03:57:00.000-07:00

Això ja s’acaba. Després de setmanes (o millor dit, mesos) d’estrès, bogeria, males notícies, cansament, readaptacions i sentiments i sensacions totalment contradictoris, arriba l’hora de tancar la paradeta. La muntanya russa dels últims mesos ha culminat amb la setmana de Santes, en què totes aquestes sensacions s’han multiplicat exponencialment pels nervis de l’Especial Santes de TVM, la calor, la son, el cansament acumulat i la ressaca. Al final, i a poques hores per fer l’últim programa però, el balanç és satisfactori. Hi hem posat el coll i, tot i que evidentment hi ha coses millorables, crec que hem fet un salt endavant.

Demà comencem unes vacances més que merescudes. Arriba l’hora de parar el despertador, de voltar, de tenir temps per la família i els amics..., de fer maletes, de llegir a la sombreta, d’anar a sopar a un restaurant de puta mare, d’anar a la platja, de cansar-se de no fer res... Després vindrà el sant tornem-hi, però ara... toca desconnectar i disfrutar!!! És fantàstic!!!

Bones vacances a tothom!

Recordar...

2007-07-08T12:43:00.000-07:00

Treballar, treballar i pensar en la feina. Estar nerviosa, irascible, susceptible, de mal humor i mig desquiciada. Així he estat durant moltes setmanes. I en el moment més necessari, he fet un parèntesi que ha estat com un bàlsam.
El cap de setmana passat vam marxar a Tossa i aquelles 48 hores em van servir per desconnectar, tranquil·litzar-me i tornar a agafar forces. Vam fer coses no habituals com jugar a pimpom o a bolos però d'altres que acostumem a fer, com ara prendre el sol, xerrar pels descosits i procurar fer àpats com si fóssim marqueses. Però vam riure com a boges i ha estat la millor teràpia.
I la veritat és que ha funcionat. Aquesta setmana que ara s'acaba m'ho he pres tot d'una altra manera. Amb més calma i més tranquil·litat, procurant no estressar-me més del necessari. Perquè l'escapada m'ha servit per recordar que hi ha vida més enllà de la feina. I que hi ha moltes coses vitals per a la salut mental: estar amb la família, amb els amics, descansar, anar a la platja, llegir, organitzar un sopar a casa amb les amigues, gaudir d'una bona mariscada improvisada... tot això és meravellós i m'ho estava perdent!!!!

Escapada!!!

2007-06-29T03:58:00.000-07:00

Feia temps que no en programàvem cap però, finalment, ho hem fet. Aquest cap de setmana farem una escapada més que merescuda. Demà agafarem el cotxe i marxarem. Anirem a petar a Tossa, Palamós, Calella de Palafrugell o on trobem hotel. L’objectiu? Platja si el temps ho permet, una paella per dinar, autofotos d'aquelles que en diem de photoshop, un bon sopar, una copa a la fresca i converses fins a altes hores de la matinada! Segur que seran converses d’aquelles que ens agraden tant. Una vegada més, amb un bon àpat o amb una copa a la mà, intentarem arreglar el món en general i els nostres móns en particular. Ens posarem trascendentals, ens posarem trivials, potser caurà alguna llàgrima perquè en algun moment segur que també ens posarem més dramàtiques del compte i, moltes vegades, acabarem rient com a boges per qualsevol parida!

Possiblement, després d’aquesta escapada ens adonarem que, aquesta vegada, tampoc no haurem arreglat el món però... i la il·lusió de creure que podem fer-ho? Això no ens ho treu ningú i... les converses per intentar-ho, tampoc!!! Seran només 48 hores, però seran 48 hores d'aïllament del món real i segur que ens serveixen per desfogar-nos i desconnectar de la rutina i de l’estrès de les últimes setmanes!!! A quina hora quedem??

Moments i circumstàncies

2007-06-10T06:38:00.000-07:00

- Llevar-se més d'hora del que és habitual, anar a comprar el diari i llegir-lo tranquil·lament abans d'anar a treballar mentre esmorzes un cafè amb llet, una taronjada i un parell de llesques de pa amb tomàquet i fuet.

- Anar a veure el "nidito de amor" d'uns amics teus, que fa una setmana que han marxat a viure junts. Portar-los un detallet pel pis i comprovar que l'has encertat.

- Passar una nit horrible amb un mal de queixal espantós i acabar glopejant whisky a les 6 de la matinada per veure si aconsegueixes calmar el dolor. Després, estar 5 dies amb antibiòtic perquè et baixi la inflamació.

- Convidar un parell d'amigues a sopar a casa i que, mentre tu penses quin menú pots fer, elles se't presentin amb un bon grapat de pernil ibèric, formatge del bo, uns fuets espectaculars i un bon vi!

- Comprar un bitllet per internet per marxar 4 dies a Oporto durant el mes d'agost.

- Intentar anar digerint totes les hòsties que t'ha anat fotent la vida últimament, mirar d'anar-te adaptant als canvis i al nou paper que et toca jugar durant una bona temporada. Anar-te ressituant, acostant posicions mica en mica i començar a intentar mirar endavant amb optimisme.

Adéu iaia

2007-05-12T07:44:00.000-07:00

Jo m’hauria d’haver dit com tu i no vas voler-ho perquè deies que el teu nom era de vella. I a mi què vols que et digui, sempre m’ha agradat. Per això t'havia dit mil vegades que, si algun dia tenia una nena, que ja podies protestar tot el que volguessis que li posaria com tu, Carlota. I avui t'ho torno a repetir. Per moltes coses, però sobretot perquè sempre m’has fet riure. Eres simpàtica, alegre, optimista i riallera. Eres molt de la broma i, diumenge, quan et vaig venir a veure, encara feies broma amb aquella pulsera tan lletja que duies. També eres tossuda, molt despistada i extremadament llaminera. Potser tan de sucre era el que feia que fossis tan carinyosa i tan i tan dolça.

T’has anat consumint com una espelma fins que t’has apagat. Fins que el teu cor ha dit prou. Ni a tu ni a l’avi us havia agradat mai fer-vos veure i sempre procuràveu « no molestar ». I potser per això tots dos heu marxat de la mateixa manera. Heu marxat un dissabte al migdia, sense fer soroll i procurant no molestar més del necessari.

Presumida i coqueta fins al final, hem hagut d’esperar-nos fins ara per saber la teva edat real i... eren 50 oi iaia?

Canvi d'imatge

2007-04-24T07:22:00.000-07:00

Dino corrent perquè vull anar a la perruqueria i, com que no donen hores, si no hi arribo a les 3 en punt m’hauré d’esperar. Mentre vaig cap a la perruqueria, penso que ja fa massa temps que vaig igual i que podria fer un canvi radical de pentinat. Diré al perruquer que m’aconselli què puc fer-me.

Arribo a la perruqueria i tinc sort. No m’ha passat ningú al davant. Em renten el cabell i, tot seguit, m’asseuen en una d’aquelles cadires davant del mirall. Em posen aquella bata horrible i, mentre em pentinen per començar a tallar, em pregunten “què t’has de fer?”. M’agafa la por. Em miro al mirall i gairebé m’espanto. Només em passa a mi o tothom es veu molt molt molt lleig i horrible en aquests miralls i amb aquestes pintes??

Mitja hora més tard, acaben de tallar-me els cabells. Un cop més, he entrat a la perruqueria amb la idea de fer un “gran” canvi d’imatge i, quan he sortit, només m’havia tallat les puntes. Ja té raó el meu pare ja, quan em diu “i per tallar-te les puntes havies de muntar tan de número???”

En definitiva...

2007-04-13T08:37:00.000-07:00

la veritat és de que... si ens estàs veient segur que rius de nosaltres i segur que penses que som uns exagerats, que no n’hi ha per tant. Segur que diries “escolta noia, no cal que ploris, que et penses que no et moriràs mai tu o què?”. Bis, geni i figura fins a l’últim moment. I sobretot, valent. La teva manera de veure la vida, la teva manera d’enfrontar-te a la malaltia i a la mort són admirables i dignes d’elogi. Tots n’hauríem d’aprendre.

Des del primer moment, des que vaig venir a parar a la tele, m’hi he sentit com a casa. Deixes un projecte a mitges i et devem tirar-lo endavant. I l’hem de tirar endavant seguint la filosofia amb què vas crear la tele. Tenies un esperit i una manera de fer les coses que, poc o molt, ens has encomanat a tots: treballar amb rigor i independència. I ho seguirem fent malgrat el buit que deixes.

Moltes gràcies per tot. Gràcies per haver-me obert les portes de TVM i per haver confiat en mi des del primer moment. Gràcies per haver-me ajudat a conèixer una mica més aquesta ciutat que tant t’estimaves. I gràcies també per haver-nos deixat tantes anècdotes que, quan hagi passat el dolor, ens tornaran a fer riure a carcajades! Bis, per tot, moltíssimes gràcies.

Reaccions

2007-04-08T08:23:00.000-07:00

Són curioses les reaccions que tenim de vegades davant certes notícies. Ahir me'n van donar una d'aquestes que et sorprèn. De fet, si ho penso bé, no m'hauria d'haver sorprès... però ho va fer.

No sé pas quants anys feia que no sabia res de la seva vida. En qualsevol cas, en fa molts. La notícia que em van donar és bona i no afecta en absolut el transcurs de la meva vida diària. Per tant, i tenint en compte aquestes 3 premises (fa anys que no en sabia res, és una bona notícia i no afecta la meva vida), el més lògic hauria estat alegrar-me'n i no haver-hi tornat a pensar. I me n'he alegrat, però sí que hi he tornat a pensar. Em va tocar la fibra. Tots tenim un punt dèbil.

La Catalunya "real"

2007-03-26T04:38:00.000-07:00

Dissabte a la nit. Verges. Concert de Lluís Llach. El president Montilla entra a la carpa i és rebut amb una espectacular xiulada. Durant el recital, enfoquen els consellers, polítics, actors i futbolistes que hi havia entre el públic. Tots sembla que s’ho passen bé. Per dir-ne alguns, la consellera Geli i el conseller Baltasar aplaudeixen i ballen, el conseller Maragall i el conseller Puigcercós canten, l’ex jugador del Barça Josep Guardiola balla motivadíssim... El president Montilla, en canvi, no canta, no balla i s’ho mira tot amb cara estranya, com si res no anés amb ell.

Diumenge al matí. Santa Coloma de Gramanet. Macroconcert de Ràdio Teletaxi. Hi assisteix mig milió de persones. El President Montilla també hi va i és aclamat per la multitud, que el rep a crits de “president, president”. Fa unes declaracions que sento per Catalunya Ràdio on hi diu “aquesta és la Catalunya real”.

Doncs sí que anem bé. La gent que hi havia ahir a Santa Coloma és la Catalunya real. D’acord. Existeix i, per tant, és real. Res a dir. Però què passa amb la gent que va omplir dos dies seguits la carpa de Verges? i les 650mil persones que van veure el concert d’en Llach per TV3? Aquesta no és la Catalunya real? I què és doncs, senyor Montilla?

32 a 3

2007-03-11T07:11:00.000-07:00

Aquest post està dedicat a tots aquells homes que divendres a la nit es van quedar a casa...

Sopem totes 3 juntes, feia molt de temps que no ho fèiem. Ens posem al dia i parlem de tot i de res, de problemes i d'il·lusions... Una ampolla de vi després, seguim xerrant i ho acabem relativitzant tot. A les dues de la matinada donem la sobretaula per acabada i decidim posar-nos en marxa. Ens arreglem i marxem. Per les hores que són, decidim anar directes a Privat.

Aparquem sense problemes, hi ha molt de lloc lliure. Som conscients que és divendres i que, per tant, no estarà precisament massificat. Però entrem i és buit, pràcticament buit. De fet, crec que mai m'havia semblat que era tan gran aquesta sala. Demanem un martini per cadascuna i, després de tirar un dels cubates per terra no sé com, decidim posar-nos a ballar.

La sala segueix pràcticament buida. Mirem al nostre voltant i és llavors quan ens n'adonem. Sembla increïble. Estan repartides en grups de 3 o 4 per tota la sala i totes van vestides de color negre. N'hi ha 32 i nosaltres no en som cap excepció. 32 dones i només 3 homes. Mai havíem vist una cosa igual. Fent els càlculs, tocaven a 0,09 homes per cada dona. O a 10,6 dones per cada home, depèn de com es miri!

Sabíem que al món hi ha més dones que homes, però... mai no havíem pensat que la desigualtat numèrica fos tan bèstia!!! És real??? O potser només va donar la coincidència que ells van preferir quedar-se a casa???

El fantasma electoral...

2007-02-25T08:10:00.000-08:00

El govern inaugura carrers i pavellons, posa primeres pedres d’ambiciosos projectes i presenta reformes de mercats que no començaran a fer-se fins d’aquí a un any i mig.

L’oposició envia un degoteig continu de notes de premsa per criticar-ho tot i apuntar-se al carro de qualsevol queixa que se sent. Uns, però, van més a remolc que els altres.

El fantasma electoral ja sobrevola la política municipal. I crec que, en aquestes circumstàncies, els polítics de tots colors, estiguin al govern o a l’oposició, perden una mica la credibilitat. M’explico. Tot el que fan perd valor perquè el 27 de maig està cada cop més a prop i, ara mateix, facin el que facin o diguin el que diguin, sembla que ens intentin vendre motos a tothora.
A aquestes alçades de la legislatura, si inauguren carrers o presenten projectes, creurem que només ho fan perquè venen les eleccions. I si critiquen qualsevol decisió que pren el govern, creurem que no ho fan simplement per fer oposició, si no perquè s'acosta el moment d'anar a les urnes. En resum, que uns i altres ens fan dir cada dos per tres allò de... "com es nota que venen eleccions!!!".

A tot això, aprofito per recomanar un blog sobre la cursa electoral a Mataró. Es diu Tenda de Campanya i l'escriuen l'Oriol Burgada i en Joan Salicrú, dos grans periodistes que dominen com pocs la seva ciutat.

La truita

2007-02-11T07:13:00.000-08:00

Setmana 1: Venen uns amics a sopar i faig la meva primera truita de patates. Mai a la vida n'havia fet cap, així que és tot un experiment. Però surt força bé. Tots diuen que està boníssima. La millor prova que no menteixen és que, en pocs minuts, el plat és buit i la truita ha volat.

Setmana 2: Ve un amic a sopar, un amic que fa la truita de patates boníssima. Com que a mi l'altre dia també em va quedar prou bé, em poso mans a la obra. Aquesta vegada, però, em despisto mirant Mar de Fons i la truita es crema. Bé, queda literalment calcinada. Negra. Incomestible. Acabem sopant pa amb tomàquet i fuet.

Setmana 3: Venen uns altres amics a sopar. Tot i el desastre de la setmana anterior, torno a arriscar-me i faig la meva tercera truita de patates. Aquesta vegada estic per la feina. No em despisto mirant la tele. Quan comencem a sopar, reconeixen que la truita és bona i, com que tots coneixen la meva poca habilitat davant dels fogons, es riuen de mi i diuen "jajaja t'ha quedat bona eh?? podries fer un post i tot!!". I ja ho veieu, com que sóc molt obedient i últimament em falten idees per actualitzar el blog, doncs aquí estic, fent el post de la truita de patates!

5 coses que no sabeu de mi

2007-01-27T06:31:00.000-08:00

Com que més d'un m'ha dit que ja em faig pesadeta amb els posts sobre la meva recent independència, variaré la temàtica i respondré al meme que m'ha enviat la Cris.

Aquí van 5 coses explicables que la majoria no deveu saber de mi...

1. M'hauria d'haver dit Carlota, com la meva iaia. Ella, però, deia que era nom de vella i no va deixar que els meus pares em posessin així. De més gran alguna vegada m'ha confessat que li sap greu que no em digui com ella. Sempre he dit que, com que a mi sí que m'agrada, si algun dia tinc una nena li posaré Carlota, en honor a la iaia.

2. De petita jugava a futbol. Participava al torneig d'estiu que es fa al Casino del Masnou. Ens havíem dit de mil maneres. Quan devíem tenir 6 o 7 anys, ens dèiem Kasperle Fosforitas. De més grans, ens dèiem Yuppi (triàvem aquests noms més que res perquè eren els dels "patrocinadors", o sigui, els noms de les botigues que ens pagaven les samarretes). Jo jugava de davantera i tinc copes i tot!!!

3. Vaig estudiar tot el solfeig i fins a 4art de piano. El meu avi el sap tocar, la meva mare no va tenir paciència per aprendre'n i, com que em veien una nena tranquil·la, m'hi van voler apuntar. La professora, l'Anna Maria, sempre em renyava perquè no estudiava i mai no em sabia ni les lliçons de solfeig ni les peces de piano. Recordo els exàmens al Liceu com un malson, amb aquells paperets per triar la cançó, aquelles 3 velles del tribunal i la seva campaneta...

4. Odio els "palitos de cangrejo" i la "gula del norte" des que vaig estar treballant d'hostessa fent la promoció d'aquests dos productes. Em vaig passar un total de 6 mesos anant pels caprabos, carrefours, alcampos i similars de mitja Catalunya, preparant amanides i repetint fins a la sacietat des de les 10 del matí fins les 9 de la nit.. "ho vol tastar? pensi que són els únics del mercat que són frescos eh?? són boníssims i es poden preparar així, aixà..."

5. Tenia claríssim que per res del món volia fer tele. És l'única branca del periodisme a la qual no em volia dedicar ni de broma. Les càmeres em feien pànic. Volia fer ràdio i, si no podia ser, premsa. Està vist que no es pot dir que "d'aquesta aigua no en beuré"...

Apa doncs, pels que no ho sabíeu, ja sabeu una mica més de mi. Ara em toca passar la cadena. Li passo a en Jose, a la Núria, a la Cris, a la Maria i a una gran amiga que es vol mantenir en l'anonimat...

Independència I

2007-01-16T12:12:00.000-08:00

Arribo corrent, és tard. Trec una hamburguesa de la nevera i, mentre es cou, preparo una amanida. Menjo a una velocitat vertiginosa i penso que tindré temps per fer el ronso estirada al sofà. Fins aquí, tot normal. Però de cop i volta, passa una cosa estranya: encara no m'he empassat l'últim grill de la mandarina quan em sorprenc a mi mateixa recollint els plats, fregant-los, netejant la cuina, treient la pols, escombrant, guardant cada cosa al seu lloc, posant bé els coixints i la manta del sofà... I fent tot això com una posseïda.

Què m'està passant??? Jo, que era un complet desastre, que sempre ho deixava tot pel mig, que sempre pensava que ja ho recolliria més tard... M'estaré tornant una histèrica de la neteja?? Aquesta dèria per tenir-ho tot endreçat i net... serà transitòria? O serà definitiva?

Misión cumplida!!

2006-12-29T12:22:00.000-08:00

Avui és un gran dia. Per fi s'ha fet realitat l'únic objectiu que em vaig marcar per aquest any que ara s'acaba. Ho sé, una mica més i no hi sóc a temps, però encara falten un parell de dies per acabar l'any!

Aquest matí m'han donat les claus del pis!! Per una vegada, allò de "any nou, vida nova", serà veritat! Ara aquests dies hi haurà una feinada per deixar-lo ben maco: pintar, netejar, decorar...

Després, tocarà una altra feinada, la d'independitzar-me amb tot el que això comporta: aprendre a cuinar alguna cosa més que pizzes, aprendre a fer rentadores sense destenyir la roba, aprendre a fer secadores sense encongir-la, aprendre a planxar... no sé pas quina de les dues feinades serà més difícil!!! jejeje. Em sembla que aquests seran els objectius del 2007: aprendre a viure sola i aprendre a fer les feines de casa!

Ah... i deixaré de fer vida a Mataró. Ara ja, directament, hi viuré. M'hauré convertit, doncs, en una mataronina d'adopció amb totes les de la llei. Però això no vol dir pas que renegui del Masnou!!!

Missatge nadalenc

2006-12-24T06:18:00.000-08:00

Aquest any no estic precisament gaire embriagada d'esperit nadalenc ni de tot el que comporta (ornaments de la llar, felicitacions, consumisme...). Serà un nadal diferent, entre d'altres coses perquè hi haurà algú lluny d'aquí... literalment al cul del món passant-s'ho de puta mare! Però sigui com sigui, i sigui quin sigui el panorama que us esperi aquestes festes, desitjo un Bon Nadal a tothom qui llegeix aquest blog!!

Gràcies!

2006-12-17T05:16:00.000-08:00

M'he llevat amb un somriure. Estic contenta. I m'he llevat així perquè sóc molt afortunada. Tinc uns amics que no me'ls mereixo. D'això, poc o molt n'era conscient, però ahir em van (vau) refrescar la memòria. I això que jo m'havia quedat lluny d'estar a l'alçada...

En una més que justificada mostra d'agraïment, només puc dir-vos a tots, del primer a l'últim (passo de posar noms perquè no em vull deixar a ningú...), que moltíssimes gràcies. Gràcies per les sorpreses fallides, gràcies pels regals (desmesurats), gràcies per ser-hi i gràcies per fer-me sentir tan especial. De tot cor.

I ja que avui fan la Marató de TV3, quina cançó millor per dedicar-vos que la de l'anunci aquell tan mono... La versió que Gossos han fet de la cançó de la Carole King. Va per vosaltres.

Gossos --- Tens Un Amic
Si et sents trist i emboirat,
i necessites una mà,
si les coses no et roden bé
Tanca els ulls i pensa en mi,
que prest jo seré aquí,
com un raig de llum
dins la teva foscor.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida, a fer-te costat.

Primavera, estiu o tardor,
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop
saps cert que tens un amic.

(Prometo penjar les fotos més presentables, però abans me les haureu d'enviar!)

Tal dia com avui...

2006-11-26T02:39:00.000-08:00

... m'hi vaig tirar de cap. Incitada en gran part per l'Oriol, vaig acabar deixant la vergonya de banda i al final em vaig decidir a fer-ho. I sembla mentida però d'això ja fa un any. Ja ha passat un any d'aquella tarda de dissabte en què vaig estar tres hores per escriure el meu primer post! I la veritat és que em sembla increïble haver mantingut aquest bloc més o menys actiu. Tot i que és evident que va a temporades, i que hi ha èpoques en què escric més sovint que en d'altres, el dia que el vaig obrir pensava que no tindria res per explicar. O que em cansaria d'explicar les meves històries. O que la gent es cansaria de llegir-les.

Però ves quina cosa: ja ha passat un any, he escrit gairebé 100 posts (aquest és el núm 98), i el blog ha tingut gairebé 15mil visites úniques (14.958, exactament) i més de 36mil pàgines vistes (36.354, exactament).

Així que, a tots els que llegiu les meves històries, tan si en sou seguidors fidels com si no ho sou, tan si entreu en aquest blog de tant en tant com si només hi heu arribat per accident, tan si ens coneixem personalment com si no, moltíssimes gràcies!!! Per part meva, procuraré seguir escrivint!

Patir en silenci

2006-11-22T14:05:00.000-08:00

Entrevisto tres dones maltractades i torno a la tele amb el cor encongit. Tenen edats diferents, aspectes diferents, estils diferents i caràcters diferents. Possiblement l'única cosa que tenen en comú és l'infern que han patit durant anys. Totes tres han patit maltractaments psicològics i, dues d'elles, també físic. Totes tres van acabar marxant (o fugint) de casa, però només una ha tingut valor d'anar-ho a denunciar als Mossos d'Esquadra.

M'expliquen que havien aguantat durant tant de temps aquesta situació perquè pensaven que la culpa era seva. Que eren unes exagerades i unes histèriques. Que no n'hi havia per tant perquè discutir-se és normal. Em diuen que ho explicaven a la gent del seu voltant i que no les prenien en sèrio perquè la seva parella les "estimava molt". La més jove, de 29 anys, explica que els seus amics li havien arribat a dir que "alguna cosa deus fer per treure'l de polleguera".

I penso que si m'ha impactat tant el que m'expliquen és perquè a tots plegats ens falta molta conscienciació. I em sembla que la manera més eficaç d'aconseguir-la és escoltant casos reals explicats en primera persona. Estem farts de sentir notícies sobre violència contra les dones. De llegir titulars sobre parelles o ex parelles que han matat la dona. Però ens passa el mateix que amb els accidents de trànsit: són una cosa que sempre passa als altres. No som conscients que a la porta del costat una dona pot estar patint maltractaments físics o psicològics.

Exclusiva!

2006-11-18T06:25:00.000-08:00

- Eli! Que dormies?
- Mmmm... sí... és clar... has vist les hores que són?
- Doncs ja et pots anar despertant. Tinc una exclusiva.
- Què ha passat?
- Que l'Artur Mas serà el proper president de la Generalitat.
- Sí, clar... i jo ahir vaig sopar amb en George Clooney. No et fot. Què has begut per esmorzar?
- Tia no em prenguis per boja, que t'ho dic de veritat!
-Però què dius Maria? A quin món vius? Si fa quasi quinze dies que van acordar reeditar el tripartit... el president serà en Montilla i es dirà govern d'Entesa...
- Que et dic que no. Això és el que es pensa tothom. I no serà així, però és un secret. Tu fes-me cas i ja ho veuràs.
- Maria...
- Que ho dic de veritat. M'ho han dit les meves fonts. No sóc periodista però també en tinc eh?? Bueno tu mateixa, ja veuràs com en Mas acabarà sent president.
- Vale, vale, sí... bueno segueixo dormint eh??

(Res a veure amb la realitat. Només és un somni molt surrealista que vaig tenir l'altre dia. De fet, últimament somnio coses força estranyes... tot i que el més estrany de tot és que l'endemà sóc capaç de recordar el somni!)

La llarga espera

2006-11-15T14:00:00.000-08:00

- Espera't un moment. Ui, ara no ens funciona l'ordinador. No t'ho puc mirar. Torna a trucar demà, a veure si hi ha més sort.
- No guapa! Encara no te'n puc dir res! Hauràs de trucar d'aquí a un parell de dies...
- Sembla que va bé, però torna d'aquí a una setmana...
- Ui! T'hauràs d'esperar uns 4 dies...
- Torna a trucar dijous...
- Tranquil·la, que això està col·lapsat i fins d'aquí a un mes com a mínim dubto que et truquem...

Són algunes de les respostes d'aquest tipus que he rebut durant l'últim mes. Heu esperat mai alguna resposta? És fatal... santa paciència! Espero no desesperar-me durant aquesta llarga espera... que ja comença a semblar eterna!

Reflexions post-electorals...

2006-11-05T06:25:00.000-08:00

Sembla que està tot gairebé decidit i que tornarem a tenir tripartit (ves per on, m'ha sortit un rodolí). Jo no sóc una experta en política ni molt menys però tenia ganes d'intentar fer una anàlisi dels resultats electorals... i aquí el teniu:

-Mas i CiU: sembla ser que l'Artur Mas es tornarà a quedar per vestir Sants. Si jo fos ell i m'hagués de quedar a l'oposició per segona vegada consecutiva (i aquesta havent guanyat per 11 escons), m'agafaria una depressió. Però les regles del joc són aquestes: no guanya qui guanya, sino qui millor pacta! I CiU ha fet una campanya massa agressiva. No es pot anar tan de sobrat, no es pot deixar la gent a l'alçada del betum i després anar-los a buscar i ensabonar-los perquè et facin President.

-Montilla i el PSC: les urnes van dir que no volien en Montilla com a President. L'elevada abstenció socialista i la fuita de vots cap a IC-V així ho demostra. Primera conclusió: el PSC l'ha cagat amb aquest candidat. Al meu entendre, si haguessin posat com a presidenciable a algú de la corda maragallista-catalanista i haguessin explicat l'acció de govern que han dut a terme (en comptes d'obviar-la com ha fet en Montilla), haurien triomfat.

-Carod i ERC: en Carod hauria d'anar fent un pensament. Crec que és un polític cremat que, si després de treure els 8 diputats a Madrid hagués marxat cap a caseta, hauria quedat com un senyor. Però el cas és que encara s'arrossega. I tal i com van les negociacions, ERC tornarà a ser un partit de govern i en Carod hi tindrà un pes important. Doncs esperem que els republicans n'hagin après i que no la liïn tant!!!

-Piqué i el PP: Bé, poc a dir. Simplement que segueixen sent la quarta força al Parlament. No seran decisius i encara quedaran més al marge de tot plegat.

-Saura i IC-V: en Saura és l'únic que estava content de veritat la nit de les eleccions. I també és l'únic que des del primer moment va dir amb qui volia pactar. IC-V ha estat el partit del tripartit que menys soroll ha fet, i ha estat l'únic partit del tripartit que ha guanyat diputats. Per alguna cosa deu ser. Ara, el líder de l'esquerra intel·ligent deu estar esperant a que en Montilla i en Carod el truquin per tornar a posar en marxa el govern catalanista i d'esquerres.

-Rivera i Ciutadans: La gran sorpresa. Seran la cirereta del pastís. Poc s'ho pensaven que treurien 3 diputats. De fet, poc ens ho pensàvem tots.

-L'abstenció: anem de mal en pitjor. La gent està cansada de la classe política. Segur que tots coneixem a més d'un que no va anar a votar argumentant que "és perdre el temps" perquè "tots els polítics són iguals i faran el que els hi roti". I aquests comentaris, cada vegada són més freqüents. Polítics, sigueu del color que sigueu, feu-vos-ho mirar perquè teniu un gran repte: aconseguir que la gent es torni a interessar per la política.

Temps per pensar...

2006-10-19T05:03:00.000-07:00

Diuen no saps valorar una cosa (o una persona) fins que la perds. O fins que te n'allunyes, encara que sigui temporalment, i tens temps per trobar-la a faltar.

Vivim en una societat estressada. I sovint estem tan immersos en el dia a dia, en les rutines quotidianes, que no tenim temps per aturar-nos un moment i analitzar la nostra vida. Us heu parat mai a pensar si sou feliços amb el que feu? o amb el que teniu? o què cal fer per millorar-ho?

Fa una setmana que estic de baixa i m'he pogut parar a pensar en tot això. I me n'he adonat que sí que sóc feliç amb el que faig. Trobo a molt a faltar la tele. I la gent de la tele. Tinc mono de fer notícies. De fer entrevistes. De fer reportatges. De parlar amb la gent. Trobo a faltar l'anar amunt i avall, sempre a contrarrellotge. (Serà que sóc una adicta a la feina?!?!)

Durant aquests dies, però, també he tingut l'oportunitat de comprovar una altra cosa. El degoteig constant de visites, trucades, mails i sms que he rebut per preguntar com estava. Els esperats i els inesperats. A tots, moltes gràcies!

Ara, només espero que aquesta convalescència no duri gaire dies més!!!

Repòs i ConfidencialCAT

2006-10-15T09:17:00.000-07:00

Vaig a un segon metge. Em recomana que em posi el collarí (o com se digui) i que faci repòs tot el cap de setmana. I aquí estic. Fa 48 hores que pràcticament no surto de casa. Només ho he fet per anar a dinar (ahir al migdia) i per anar a comprar el diari i llegir-lo en una terrasseta (aquest matí).

La veritat és que estic una mica que em pujo per les parets. No acostumo a estar-me mai tantes hores seguides tancada entre quatre parets. Des de divendres al vespre que només he fet que dormir, estar estirada al sofà, llegir, mirar la tele i navegar per internet. I, és clar, he tingut ocasió de veure el polèmic ConfidencialCAT. La veritat? Penso que CiU l’ha cagat i que pot ser que aquest DVD se’ls hi giri en contra (li diuen efecte “boomerang” oi?).

Crec que és massa maniqueu. Bons contra dolents. Els bons han de recuperar allò que és seu, i que els dolents els han pres i destrossat. És evident que el tripartit ha comès errors, com també els va cometre el govern Pujol. Perquè tots els governs la caguen. Siguin del color que siguin. Però amb una crítica tan passada de voltes, crec que el document perd la credibilitat per convertir-se en un pamflet.
El que és evident, però, és que han aconseguit escalfar l’inici de campanya. Caldrà veure ara com evolucionen tots plegats durant aquests 15 dies. Passi el que passi l’1-N, serà interessant i emocionant.

I... després de les eleccions... què passarà? Tripartit? CiU + PP? CiU + ERC? Sòciovergència? Govern en minoria de CiU amb suports puntuals del PP o d’ERC? Ves a saber... travesses se'n poden fer de tots colors i per a tots els gustos!

Estúpida!

2006-10-12T03:35:00.000-07:00

Em fa por anar al metge i sempre ho evito fins que ja no puc més. Però al final del dia decideixo fer cas i anar al CAP. Són les 10 de la nit i, per tant, m’hauran de visitar a urgències. Sóc conscient que no és cap urgència, però si no hi vaig potser sí que ho acaba sent. Entro, dono la targeta al zelador, m’apunta i em diu que m’esperi.

Al cap de 10 minuts, apareix una doctora amb cara de pocs amics i em diu que passi. Entro amb la meva mare a la consulta. Em pregunta què m’ha passat mentre mira l’ordinador. Li explico que anava per la nacional, que el semàfor s’ha posat vermell, que he parat, que el cotxe de darrere no ha frenat i que m’ha donat un cop per darrere. Que en donar-me el cop, he fet allò típic dels anuncis d’anar endavant i endarrere.
Mentre jo li explico tot això, ella ni es digna a mirar-me a la cara. De fet, amb la cara de mala llet que fa, penso que no li importa el més mínim el que li estic explicant. Potser ni m’escolta. L’única conversa que mantenim és:

- Fuiste al hospital?
- No, no fui.
- Por qué? (amb to amenaçant)
- Pues porque en el momento del golpe no me dolía. Me ha empezado a doler a media tarde y como he visto que iba en augmento, pues he venido a que me lo mire.
- Debería haber ido al hospital(amb cara de “ara no et queixis”). Ahora tendrá mareos durante 3 o 4 días (sentencia). Se tomará éstas pastillas (ho diu mentre em dóna les receptes). Si se marea más de lo que debería, vuelva el viernes a su médico de cabezera. Aunque primero deberán asignárselo porque veo que no ha venido usted nunca al médico.

Serà estúpida! Lo poc que m’ha dit, m’ho ha dit amb un to borde impressionant. En tota l’estona no s’ha aixecat de la cadira per fer-me el més mínim reconeixement. Ni m’ha tocat el coll. Ara sí, després de fotre’m la bronca per no haver anat a l’hospital i de perdonar-me la vida dient que ja em farien el gran favor d’adjudicar-me un metge, l’estúpida aixeca el cul de la cadira. Em toca el coll durant 3 segons fins q dic “agh!!” i tota satisfeta diu “lo que decía yo, tienes el síndrome del latigazo cervical”. I em diu “pues es todo”.

Tenia raó en una cosa. No tinc metge assignat perquè mai no havia anat a visitar-me a un CAP. Durant molts anys vaig estar fent suplències d’administrativa a diferents ambulatoris de la comarca i, avui he estat a l’altra banda per primera vegada, m’he endut un desengany. Sé que no tots són iguals i que no es pot jutjar un col·lectiu per culpa d'una sola persona etc etc, però trobar-te un metge com el que m’ha tocat, que més borde no podia haver estat, et fa agafar moltes ganes d'engegar a la merda la seguretat social i de pagar-te una mútua privada. Que s'ho pensi la consellera Geli perquè podria ser una manera pràctica i efectiva de reduir les llistes d'espera: si posa un estúpid a cada CAP, i uns quants més als hospitals públics, potser la gent marxa tan emprenyada que, si poden pagar-se un metge privat, no tornen mai més a la sanitat pública.

Que ser amable i fer algun somriure no costa tant. Que tots som persones. I que els pacients no tenim la culpa que a la dona li hagi tocat guàrdia i estigui putejada. Que jo també ho estava de putejada: havia tingut un accident, em trobava malament, encara estava espantada i trasbalsada del susto i, a més, tinc el cotxe abonyegat. I no vaig anar de borde per la vida.

Sopar de... corresponsals?!?!

2006-10-08T10:05:00.000-07:00

Són les 22:15 i rebo una trucada:
- Nena on ets??? Vine ràpid que això està ple d’adolescents borratxos !!!
- Estic venint, estic venint, trigo 5 minuts!!!

He mentit. Ni hi estic anant, ni trigaré només 5 minuts. En realitat estic fent una clara amb l’Oriol i un amic seu, en Pol. A la que rebo la trucada, agafo el cotxe i vaig cap allà. De fet, havíem quedat a les 22:15-30 per anar a sopar, però com que l’Eva i la Mar sempre van tard, les hem enganyat i els hi hem dit que havíem quedat a les 22:00.

Arribo. Entre els adolescents que surten de la sessió de tarda de Privat, veig a l’Eva esperant. Als 3 minuts arriba la Mar. I als 5 minuts arriba la Sandra. Agafem el cotxe i anem cap al restaurant. Mentre sopem, parlem de la vida en general, de les nostres vides en particular i també una mica de la feina (clar, en un sopar de periodistes, en algun moment havia de sortir la feina...).

Acabem de sopar i anem a Manaus. La Mar diu que aguantarà poc. Jo també tinc son. Però entrem a dins. Fa una calor espantosa i està a rebentar de gent. Posem el radar en marxa però el personal masculí no dóna gaire de sí, així que optem per començar a riure i a ballar com unes boges. Hi ha algun moment en què semblem unes satrilleres (jejejeje). Quan ens cansem, marxem cap al Privat. I allà seguim rient i ballant. Ens comencen a fer mal els peus i decidim marxar cap a casa. Increible. Són les 5:30. Feia molt de temps que no aguantava fins tan tard. I, tot i que avui n’estigui pagant la factura, feia temps que no reia i ballava tant!!

I Sandra... ja trigues a enviar les fotos!!!

Contacte físic

2006-10-04T03:21:00.000-07:00

Un petó. Una carícia. Pessigolles. Una abraçada. O un simple copet a l’esquena. Són petites mostres de carinyo que tots agraïm però que, de vegades, costen de donar o de demanar. Però això no passa sempre ni amb tothom.

Per què hi ha gent amb qui s’és més carinyós que amb d’altra gent? Per què amb gent molt propera de vegades costa tant fer qualsevol tipus de mostra d’afecte i, en canvi, amb gent amb qui no tens tanta relació és més fàcil? Per què de vegades el contacte físic és gairebé inexistent? Per què moltes vegades no som carinyosos amb algú fins que aquest algú trenca la “barrera”?

I... segurament... pensareu que a què ve aquesta reflexió, oi? Doncs és fruit d’una conversa que vaig tenir ahir amb una amiga. Una amiga d’aquelles que t’estimes molt però a qui poques vegades li fas una abraçada o un petó. Només en moments molt crítics o en moments en què el nivell d’alcohol a la sang és considerable. De fet, pensant-ho bé... no té l’exclusiva en el grup de persones molt properes i amb qui escassegen les mostres de carinyo...

El post més... interessant??

2006-09-16T06:26:00.000-07:00

Es veu que corre una cadena per la blogsfera que et repta a triar i escollir el teu post més interessant. En Ramon Bassas m'ha passat aquesta cadena i aquí estic. He fet una mica de repàs i n'he triat un que vaig escriure el desembre passat sobre el periodisme local (bé, de fet era una aferrissada defensa!!). Aquest post va generar molts comentaris i, per tant, dedueixo que també va interessar a la gent que va llegir-lo.
I ara em toca rebotar aquest meme a 4 bloggers. Els "afortunats" són:

-Quan res

-Oriol Burgada

-Joan Salicrú

-Cristina González

Contradiccions

2006-09-08T09:42:00.000-07:00

Fa menys d’una setmana, deia que no se’m passava pel cap tenir criatures. I fa unes hores se m’ha despertat l’instint maternal. El motiu? O més ben dit... els “culpables”? Els alumnes de l’Escola Bressol Les Figueretes de Mataró. Tenen entre 0 i 3 anys. Avui han començat el curs i he anat a cobrir la notícia per la tele. M’he hagut de llevar més aviat del que és habitual i hi he arribat mig adormida i de mal humor. Pensava que la mala llet que portava s’accentuaria encara més en sentir els crits i plors però, sorprenentment, no ha estat així.

Tot i ser el primer dia, tots estaven tan contents, jugaven al seu rotllo, feien amics o inspeccionaven el terreny. Però no n’hi havia cap que plorés. Sempre m’han agradat els nens, però els dels altres. I sempre he dit que en volia tenir tres (digueu-me flipada) i també he dit moltes vegades que, si no trobo l’home de la meva vida, no tindré cap problema en ser mare soltera (és evident que llavors suposo que només en tindria un!)

Però avui, contra tot pronòstic, se m’ha despertat l’instint maternal. Me n’he adonat aquest migdia, quan m’he sorprès pensant quin nom els hi posaria. Espero que aquest instint se’m torni a adormir aviat, que ara només em faltaria això!!!

(per cert, la de la foto sóc jo!)

Diferències...

2006-09-03T11:01:00.000-07:00

Casaments. Pisos. Hipoteques. Anuncis de casaments. Dates de casaments. Llocs per fer el convit. Preu dels coberts. Preu dels fotògrafs. Àlbum de fotos del casament. Vídeo del casament. Possibles canvis de pis. Ampliacions d’hipoteques. Pujada de l’Euribor. Revisions d’hipoteques. Intencions de tenir criatures. Futurs pensaments de comprar cotxes familiars per poder-hi posar les criatures.

Som en un sopar d’aniversari i totes les converses giren entorn aquests temes. Ens coneixem de fa anys i tots 11 tenim més o menys la mateixa edat, però em sento un bitxo raro. Tinc la sensació d'anar a contracorrent o de viure en un altre món. Perquè jo vull marxar a viure sola. Perquè encara no penso en casaments, ni en casetes amb jardí, ni en monovolums, ni en tenir criatures. Perquè les meves prioritats ara mateix són unes altres i, tota la resta, si ha de venir, ja vindrà quan hagi de venir. Està clar que totes 2 opcions són igualment respectables però... als 26 anys... m’ho hauria de fer mirar per pensar diferent de tota la resta?

Sant tornem-hi... i de quina manera!!!

2006-09-01T12:08:00.000-07:00

S’ha acabat la primera setmana laboral després de les vacances. I s’ha acabat tot un repte: fer un informatiu diari, amb un periodista menys del que és habitual (que per més inri aquesta periodista és la cap d’informatius, funció que he assumit durant aquests 5 dies) i amb moltes menys convocatòries del que és habitual.
Això vol dir que cada dia hem hagut de treballar al 150% i ens hem hagut d’esprémer el cervell per treure mil temes. Però ara que ja han passat els nervis, la tensió, la il·lusió, les ganes d’engegar-ho tot a la merda, la pressió per donar la talla i per demostrar i demostrar-nos que n’érem capaços, crec que el resultat ha estat força satisfactori. O com a mínim aquesta és la sensació que m’ha quedat. Aquesta, i que cada dia hem après coses noves. I també una tercera: que si no hagués estat pels companys que tinc, possiblement hauria sortit tot del revés!!!

Serà un any dur en el qual tots haurem de fer pinya i donar-ho tot. Aquesta setmana ha estat només el primer assaig.

Un giorno, una multa!! - Vacances III -

2006-08-15T15:13:00.000-07:00

"Ma non chi credo!! Un giorno, una multa!!" (o com s'escrigui!). Rient de nosaltres com una boja i amb tot el "descaru", sacsejant una fotocòpia de la multa i amb aquestes paraules. Així ens va rebre la recepcionista de l'hotel quan vam baixar a esmorzar l'endemà d'haver llogat el cotxe.

Sí, ens van posar una multa per aparcar malament un Smart. Ja té collons. Aquesta va ser la culminació d'un llarg dia en plan Thelma i Louise: nosaltres, el mapa de Sardenya i les bosses de la platja. No necessitàvem res més. De fet, d'haver-ho necessitat, tampoc no hi hagués cabut. I, si haguéssim trobat en Brad Pitt pel camí, tampoc no l'hauríem pogut recollir.

En fi. Després d'haver après a fer anar l'Smart sense frenar bruscament a cada stop (no havíem conduït mai un cotxe automàtic, i costa agafar-li el punt), vam recórrer mig Sardenya amb el cotxe del Dr. Slump. Un cotxe que no podies posar a més de 100 km/h perquè semblava que estigués a punt d'enlairar-se. Un cotxe de l'Arare que tenia enganxats dos cartells a costat i costat que es veien d'una hora lluny i que indicaven que era un cotxe de lloguer. Un cotxe al qual no li teníem ben preses les mides perquè, tenint en compte que deu fer 1metre i mig de llarg, buscàvem places de 3 metres per aparcar-lo. Però ens era ben igual que la gent ens mirés perquè portàvem un cotxe de lloguer i perquè muntàvem un show cada vegada que havíem d'aparcar. Anavem ben contentes i somrients dins d'aquell micromachine de color vermell!!

I la multa... doncs tenint en compte que a Sassari, la capital de Sardenya, ens vam posar en contra direcció sense voler i que, a l'Alguer, ja a la nit, vam estar a punt d'atropellar un motorista que va sortir d'on no havia de sortir... benvinguts siguin els 35 euros que ens va clavar aquell "simpàtic" policia italià per aparcar davant d'una megasenyal de prohibit aparcar que no havíem vist!!!

Foc al cos - Vacances II -

2006-08-15T03:17:00.000-07:00

M'havien dit que no podia marxar d'Itàlia sense tastar-ho, que era una experiència única i obligada. Vaig pensar que no n'hi hauria per tant i que possiblement era un altre mite italià. Tot i així, tot i pensar que els d'aquí també poden donar la talla, el segon dia ja no me'n vaig poder estar i em vaig decidir a tastar-ne un d'italià.

M'hi vaig acostar i, des del primer contacte, vaig notar com el meu cor s'accelerava. Tot el meu interior es revolucionava i començava a bullir. No sabia què em passava, cremava tota jo.

Un cop acabat, aquesta sensació encara em va durar uns minuts. Realment, sí que n'hi havia per tant!! El culpable? Un dels licors italians per excel·lència: la grappa barricatta!!!

La maleta - Vacances I -

2006-08-08T15:08:00.000-07:00

Em poso davant de l'armari i començo a preparar la maleta. Només m'enduré el que sigui imprescindible. No tinc ganes d'anar carregada com un burro. Així que aniré al gra. Res d'emportar-se roba per poder triar, només m'enduré allò que sigui realment necessari.

Però... potser que agafi una altra samarreta per sortir.... i uns altres pantalons, no fos cas que em taqués... i potser alguna cosa de màniga llarga, no fos cas que a la nit faci fresca... i potser que agafi alguna cosa de mudar, que mai se sap... i potser que agafi un altre biquini, per no anar cada dia amb el mateix... i potser que agafi aquestes altres sandàlies... i com que ja no ve d'aquí, potser que agafi aquest altre bolso també...

Quan me n'adono, en 10 minuts he comprimit mig armari a la maleta!! Ja no hi cap més roba i encara hi he de posar coses bàsiques com el necesser, la tovallola de la platja, el discman, la funda amb els cds... Em planto davant de la maleta i penso que l'he de buidar. Però només aconsegueixo renunciar a una samarreta perquè, de cop i volta, tot el que hi ha s'ha tornat imprescindible. Per tant, opto per endur-me una segona bossa més petita on hi poso tot el que falta.

I en aquest moment és quan recordo aquella mítica frase que sempre diuen els homes quan veuen aparèixer una dona amb una maleta... "que ets boja?? on vas tan carregada?? què collons hi portes aquí dins?? que marxes 6 dies, no marxes mig any!!!!"

15 minuts d'histèria

2006-07-26T04:28:00.000-07:00

Vaig a obrir la porta i veig que no puc. No passa res, es deu haver encallat. Amb tota la parsimònia, ho torno a intentar: torno a posar el baldó, el torno a treure, agafo el pany, intento obrir la porta i no puc. Merda. M’he quedat tancada al lavabo. Fa una calor espantosa. Crido tots els noms de tots els meus companys de feina però no em senten. Dono cops a la porta i tampoc no em senten. Em començo a posar nerviosa. Aquí hi fa molta calor. Començo a suar. Segueixo picant a la porta i segueixo cridant. Cada vegada més fort. Però no serveix de res, no rebo cap resposta.

M’assec i penso que, tard o d’hora, algú haurà d’anar al lavabo. I si no, suposo que tard o d’hora, algú em trobarà a faltar!

Miro el rellotge. Fa 10 minuts que sóc aquí tancada. M’estic asfixiant, m’està agafant claustrofòbia i estic molt nerviosa. I penso que d’aquí a mitja hora hauria de ser a l’ajuntament perquè començarà la Crida. I que encara em poso més nerviosa, gairebé histèrica. Però de cop i volta, sento la meva salvació: unes xancletes que caminen pel passadís. Torno a cridar com si estigués posseïda i, per fi, em senten!

Comença el show. Mentre jo segueixo tancada en un espai que deu fer poc més d’1 metre quadrat i estic a punt d’agafar un atac de nervis, a l’altra banda de la porta es posen mans a la obra. Però ja se sap com van aquestes coses. Mentre un treballa, l’altre li diu el que ha de fer, els altres riuen i hi ha algú que comenta la vocació de servei públic de Televisió de Mataró.

Finalment, després de gairebé 20 minuts, la porta s’obre i em reben amb un aplaudiment. Encara que sigui durant un moment, tots riem. D’alguna cosa ha servit haver estat a punt de patir un atac de nervis, un cop de calor i un atac de claustrofòbia!!!

Adéu

2006-07-16T15:15:00.000-07:00

Per què tan d'hora? Per què som tan dèbils? Per què som tan vulnerables? No li tocava, era massa jove. Només tenia 27 anys i tota la vida per davant. No hi ha dret. Putes injustícies de la vida.

I miro enrere, i veig gent de la meva edat que ja no hi és. Gent molt propera i d'altres que no ho eren tant. Però la mort d'algú de la teva edat, o d'algú més jove, encara que no sigui gaire proper, sempre toca molt. I et fa replantejar-te moltes coses. I et deixa els sentiments a flor de pell. I agafes por. I, si no ets dels que ho acostumen a fer gaire sovint, t'agafen ganes de dir als teus que els estimes per si demà no hi ets a temps. Llàstima que aquestes sensacions, com nosaltres, la majoria de vegades també siguin massa efímeres. Si tots plegats les tinguéssim més presents, segur que ens deixaríem estar de moltes punyetes i procuraríem ser més feliços.

Fins sempre, Núria!

Atac de riure

2006-07-13T04:23:00.000-07:00

Feia dies que teníem el sopar pendent però, per una cosa o per una altra, l’hem anat ajornant. Finalment, ens trobem i seiem a sopar en una terrassa, a la fresca, amb dos objectius clars: posar-nos al dia i acabar de planejar les vacances.

La terrassa en qüestió és plena de gent, però el servei és ràpid i de seguida ens porten el pa amb tomàquet. Comencem a xerrar pels descosits, cada vegada més emocionades. De cop i volta, sóc a terra rient com una desesperada. Quina vergonya!! Se m’ha trencat la cadira!!!

Somnis...

2006-07-07T04:09:00.000-07:00

Heu tingut mai un somni d’aquells que us desperten i us fan donar voltes a tot plegat? Jo n’he tingut un aquesta nit. Sé que no era un malson, però ara seria incapaç de reproduir-lo perquè ja no recordo què hi passava. Només sé que tot era molt estrany, que m’he despertat amb una sensació rara i que no m’he pogut tornar a adormir fins al cap d’una bona estona.

Després, m’ha sonat el despertador i m’he llevat com trastocada i de mala llet. No aconsegueixo recordar què passava al somni... i la mala llet m’ha durat fins al migdia!!! Ara només espero que el bon humor em duri la resta del dia... i de la nit!

"¿No te sientas?"

2006-06-29T04:07:00.000-07:00

- "no, que se m'embruten los zapatos"

... va dir ell a la platja d'un poble estrany mentre mirava els focs artificials, uns focs artificials que després va qualificar de "quatre cebetes" mentre per dins segur que pensava que havien estat fantàstics...

Hoy puede ser un gran día!

2006-06-28T01:33:00.000-07:00

Em llevo més aviat del que és habitual i, abans d'anar a la feina, estenc la roba i aprofito per ordenar l'habitació, que falta li feia. Agafo el cotxe i vaig cap a la feina. Després d'escoltar el butlletí de les 10 a Catalunya Ràdio, canvio d'emissora i comencen a sonar cançons que m'acaben de despertar i em fan pensar que avui pot ser un gran dia i que només són les 10 del matí.

I efectivament, el dia segueix bé. A dos quarts d'onze estem menjant pastetes i brindant amb cava per celebrar l'aniversari de l'Anna Palà i, una hora més tard, la Betty em diu que avui fa un any que va tenir un greu accident del qual va sortir-ne ilesa. Així que, com diu ella, avui fa un any que va tornar a néixer i s'ha de celebrar por todo lo alto! I ho celebrarem aquesta mateixa nit: anirem a la platja a veure el castell de focs de la Festa Major del Masnou i després ens quedarem per fent poble fins que el cos digui prou!!

Hoy puede ser un gran día... plantéatelo así!

SÍ

2006-06-13T05:24:00.000-07:00

Queden exactament 5 dies pel referéndum de l’estatut. Durant aquesta campanya, he fet el seguiment de 2 partits per TVM: un del SÍ i un del NO. No m’havien de convèncer de res perquè ja tenia clar què votaria abans que comencés la campanya, però sempre va bé escoltar les raons i argumentacions de totes dues bandes. Després de gairebé dues setmanes, m’he reafirmat en la posició de votar SÍ:

-Potser aquest estatut no és el millor que podríem tenir, d’acord.
-Potser aquest estatut té poc a veure amb el del 30 de setembre perquè a Madrid s’ha retallat més del que ens hauria agradat, d’acord.
-Potser Catalunya hauria d’haver estat reconeguda com a nació a l’articulat i no només al preàmbul (i per tant sense valor jurídic), d’acord.
-Potser es podria haver pactat un millor finançament, d’acord.

Però sigui com sigui, l’estatut que votarem el proper diumenge és millor que l’actual perquè:

-És un estatut que equipara el català amb el castellà.
-És un estatut que reconeix Catalunya com a nació (encara que només sigui al preàmbul, ja és un pas)
-És un estatut que dóna més competències a la Generalitat.
-És un estatut que permetrà fer front a les necessitats que té actualment Catalunya i que, evidentment, no són les mateixes que hi havia el 1979.
-És el millor estatut que es podia aconseguir perquè s’ha tramitat en el millor moment, amb una conjuntura política difícilment millorable.

I també vull afegir una última cosa. És innegable que la campanya del referèndum s’ha convertit, en part, en una pre-campanya de les autonòmiques i, per això, segur que els resultats de diumenge seran interpretats en clau partidista. Suposo que és normal. Però independentment d’això, cal que tothom tingui clar que el dia 18 no votem a cap partit. El dia 18 votem un text que ha de millorar Catalunya. Per tant, encara que faci bon temps i vingui de gust anar a la platja, cal trobar un moment per passar per les urnes i exercir el nostre dret democràtic per dir que SÍ que volem aquest nou estatut.

I és que de fet, em sembla que entre els partits del NO, n'hi ha uns que demanen un vot contrari que ni ells mateixos es creuen. L'última prova és l’actitud que va tenir Carod-Rovira durant el debat de TV3 d'abans d'ahir . Va quedar-se sense arguments davant d’Artur Mas. Un Artur Mas i un Miquel Iceta que van escombrar la resta de líders polítics.

Capgrossades (I)

2006-06-08T04:17:00.000-07:00

- Has vist el cartell de Les Santes?
- Sí... a tu t’agrada?
- I a tu?

Segur que aquesta conversa la sentirem tots més d’una vegada i de dues fins que comencin Les Santes. L’etern debat al voltant del cartell. L’etern debat entre defensors i detractors. Un debat que es repeteix any rera any i que, normalment, no porta enlloc. De fet, no deixa de ser una capgrossada. Però crea ambient i escalfa motors. Aquest any, a més a més, i per primera vegada a la història, la seva autora ha cobrat 2000 euros. Més enllà de si és una decisió encertada o no, és una decisió que afegeix més llenya al foc.

Des de la meva condició de masnovina (i mataronina d’adopció), em sorprèn la bogeria que envolta les Santes. Em sorprèn que durant dos mesos, a més a més del debat del cartell, se’n generin altres com per exemple si les Santes són del 25 al 29 o comencen el 23. Que si les Santes han de ser un pol d’atracció de gent d’altres municipis o si han de ser només de i per Mataró. Que si són la festa major de tot Mataró o només de Mataró Centre.
També em sorprèn que hi hagi gent que s’autoanomeni “santeros”. I, sobretot, em sorprèn que els mataronins visquin tant les Santes i se les sentin tan seves. Perquè això sí que ho tenen. Els mataronins poden criticar-les tant com vulguin. Però que no vingui ningú de fora a criticar eh?? perquè llavors sí que tots les defensaran a mort!!!

Confesso que he viscut poques Santes, però les meves immersions han estat intenses. Sobretot la de l’any passat. De la mà d’uns grans mestres santeros, vaig “empapar-me” de Santes per presentar el programa de TVM i no cagar-la (el fet que una masnovina presentés l’especial Santes també va generar debat, oi Rodri??). Va ser una setmana de bojos que em va deixar esgotada, però ho repetiria tantes vegades com calgués. Perquè en el fons, i encara que em sorprenguin tots aquests debats i els qualifiqui de collonades o capgrossades, envejo aquesta bogeria i aquesta passió que teniu per la vostra festa major. Us asseguro que això no passa a tot arreu!!!

Per cert... us agrada el cartell o què? (El senyor Blogger no me'l deixa penjar, després ho tornaré a provar!!)

El verano ya llegó

2006-06-05T06:39:00.000-07:00

- Somriures i bon humor generalitzat...
- Cares i cossos cada vegada més morenos i més guapos...
- Calor...
- Cançons noves i enganxoses que es posen de moda...
- Ganes de fer coses i de sortir a prendre l’aire. Per exemple? una cerveseta en un xiringuito en plegar de la feina...
- Agafar la tovallola i anar a la platja a desconnectar del món mentre prens el sol...
- Una capbussada al mar...
- ... i començar a pensar on aniràs de vacances!

Ja ha arribat l’estiu!!!

Será maravillosoooooo

2006-06-01T04:43:00.000-07:00

Me’n vaig a Mallorca. I me’n vaig amb la Joana, una gran amiga que vaig fer a Periodisme. Se’m va presentar el dia que ens vam matricular i l’endemà ja no m’enrecordava de la seva cara. Molt típic de mi. I, tenint en compte que ella acabava d’aterrar des de Lleida, vaig demostrar molt poca delicadesa. Sempre m’ho retreu i jo sempre li dic que sóc molt despistada.

Hem compartit moments de tot. Si n’hagués de triar un, però, possiblement triaria el seu casament. El seu casament i la nit abans. També em va fer moltíssima il·lusió quan em va demanar que fes un escrit per llegir a la boda.
És una persona d’aquella que es desviu pels altres (excepte el dia que vaig dormir a casa seva com una homeless, només tapada amb la jaqueta de pell!!!).

En fi, que no em vull posar pastelosa però m’agrada que la distància física que existeix sigui només això, una distància física. Ara fa temps que no ens veiem, però aquest cap de setmana ens posarem al dia de tot perquè deixa el seu marit a Lleida i marxem totes dues a Mallorca. A prendre el sol, a desconnectar de tot i a xerrar pels descosits!!

Mataró Ràdio

2006-05-28T12:45:00.000-07:00

El 27 de juliol es farà l’emissió inaugural de Mataró Ràdio. L’onze de setembre, comença la programació regular. I hi ha moltes coses que no m’encaixen. Anem a pams.

Model participatiu: s’ha obert un procés en què tothom qui vulgui pot fer la seva proposta de programa. Això vol dir que tothom podrà agafar el micro de Mataró Ràdio i tenir el seu propi programa per fer i dir el que vulgui. Oi que les cases les fan els arquitectes? Oi que als malalts els tracten els metges? Doncs perquè representa que tothom pot fer un programa de ràdio? Hi ha uns professionals que es diuen periodistes. I són ells qui han de donar veu a les entitats. Ha de ser una ràdio participativa, totalment d’acord. Però aquesta participació ha d’estar canalitzada i regulada per un periodista, professionals que haurien de dirigir, editar i presentar tots els programes de l’emissora. De la mateixa manera que les classes les dóna un mestre o les operacions les fa un cirurgià.

Sintonies: S’ha convocat un concurs per triar la sintonia de Mataró Ràdio. Entre totes les composicions presentades al concurs, se’n triaran 5. La guanyadora serà per identificar l’emissora. Les altres 4, es faran servir per programes de l’emissora. La meva pregunta és... com es poden triar 4 sintonies per a programes que encara no existeixen? No és començar la casa per la teulada? A la vida real, normalment és el client que va al sastre i li diu “escolti senyor sastre, necessito un vestit per fer tal cosa. La meva talla és aquesta”. Oi que no és el sastre que li diu al client “miri, com que no m’havia dit què volia, jo li he fet aquest vestit de llana amb coll alt”. I resulta que aquell vestit, te l’has de posar el 12 d’agost. Oi que no té cap sentit? Doncs tampoc té cap sentit donar forma estètica a una cosa que encara no existeix. No té cap sentit fer un vestit si encara no tens el maniquí. De la mateixa manera que no té ni cap ni peus fer una sintonia per un programa que encara no existeix.

He parlat de dos pams. Però al cap i a la fi, el que vull dir és que només falten 3 mesos i mig perquè Mataró Ràdio comenci a emetre de forma regular i el més calent és a l’aigüera. I també vull dir que dóna la sensació que Mataró Ràdio naixerà per cobrir l’expedient. Veurà la llum al setembre, mig any abans de les eleccions. I naixerà perquè és un compromís de l’alcalde Baron. Però em sembla que començarà a caminar ràpid i malament, de qualsevol manera. Perquè només falten 3 mesos i mig (dels quals cal restar el mes d’agost i Santes, no ho oblidem) i encara s’ha de definir gairebé tot. Potser començaria a ser hora de posar-se les piles.

* Centre Cívic del Pla d'en Boet. Foto de Francesc Melero.

De boda!

2006-05-27T07:57:00.000-07:00

S'ha casat la meva amiga de tota la vida. Quin impacte veure-la vestida de núvia. Però que guapa que anava!!! I el nuvi també, és clar!

A pa i aigua

2006-05-25T10:41:00.000-07:00

Diuen que les dones ens amoïnem massa pel pes. Que mai no ens trobem prou primes. Que sempre ens agradaria pesar dos o tres quilets menys. I també diuen que als homes no els importa gaire si pesem 3 quilos més o 3 quilos menys. Que per ells, quan més carn millor. No sé fins quin punt és veritat, però aquest és el tòpic.

Per sort o per desgràcia, jo sóc de les que es posen a règim el dilluns i el dimarts ja està dinant unes braves o sopant una pizza. Però aquesta setmana no. Per un motiu de força major, fa 4 dies que estic a règim estricte. I porto una mala llet a sobre que no me l’aguanto. Sort que demà s’haurà acabat aquesta tortura!!! I... a partir de demà... a qui no li agradi... que no miri!!!

Un partidet de futbol!

2006-05-15T10:59:00.000-07:00

Un camp de futbol, una pilota i 10 jugadores, nou amb samarreta blanca i una amb samarreta negra. Dues porteres, quatre defenses i quatre davanteres. Fins aquí tot normal. Però les noies només es poden moure d'esquerra a dreta. I el moviment lateral s'ha de fer simultàniament amb la companya del costat perquè estan agafades a unes barres.

Heu jugat alguna vegada al futbolín humà? Jo vaig jugar-hi dissabte i vam disfrutar com criatures! És d’aquelles coses que fan riure molt! Jejeje...

Els homes de la meva vida...

2006-05-03T11:32:00.000-07:00

Per la meva vida han passat homes. Molts o pocs? Això sempre és relatiu. N’hi ha hagut tres, però, que han patit i plorat per culpa meva.

Al primer home de la meva vida vaig obrir-li el cap! La imatge bucòlica, tots dos vora el riu, va trencar-se quan jo vaig llençar una pedra i, en comptes de tirar-la a l’aigua, la pedra va anar endarrere i li vaig obrir una cella. Jo devia tenir 4 anys i ell... és el meu pare!

Al segon home de la meva vida vaig deixar-li el dit gros quatre vegades més gros del que era! Va ser en una de les primeres sortides que vam fer. Érem en una sabateria i li vaig enganxar el dit amb la porta. Ell plorava i plorava... i jo cada vegada apretava més fort... Jo devia tenir 5 anys i ell... és el meu germà, que tot just començava a caminar!

El tercer home de la meva vida... una mica més i es dessagna! Va ser la primera vegada que el vaig portar a casa. El vaig deixar sol a l’habitació i li vaig dir que tornava de seguida. Quan vaig tornar, plorava desconsolat enmig d’un bassal de sang. S’havia tallat el dit. Jo tenia 15 anys i ell... és el meu cosí, que en devia tenir 2!

Són 3 dels homes de la meva vida. N'hi ha hagut més. Ben mirat, però, em sembla que els deixaré per una altra història...

De vermuts...

2006-04-30T13:37:00.000-07:00

Després d’haver sortit divendres i dissabte fins a altes hores de la matinada i després d’haver dormit pràcticament totes les hores de sol del diumenge, em sembla que aquesta nit toca fer alguna cosa tranquil·la.
Així serà més provable que demà m’aixequi a una hora prudent i tingui temps de fer alguna cosa productiva com per exemple anar a fer el vermut en alguna terrasseta: una clara, unes patates fregides amb salsa espinaler, unes olives i uns “berberetxus”... mmm...

Anècdotes...

2006-04-27T04:44:00.000-07:00

Dimecres al matí. Es desperta. A casa seva hi ha un silenci absolut. Obre els ulls i pensa “ai que bé, encara deuen ser les 5 de la matinada. Ara miraré el rellotge i serà fantàstic perquè veuré que puc donar la volta i dormir 4 hores més”. Agafa el mòbil, mira l’hora i fa un bot del llit. Són les 9:49 i comença a treballar a les 10!! I de casa seva a la feina té un trajecte de 15 minuts...

Dimecres a la nit. L’endemà és l’aniversari d’una de les seves millors amigues. Escriu un d’aquells SMS súper currats, d’aquells que fan il·lusió rebre. S’espera fins a les 12 en punt per enviar-lo. Vol ser la primera en felicitar-la. A les 12 en punt, tecleja el número de memòria i envia el missatge. Tota satisfeta i amb un somriure, deixa el mòbil a la tauleta de nit i es posa el pijama. De cop i volta, sent que la seva mare la crida des del menjador: “nena! Com és que m’acabes d’enviar aquest missatge?? No és pas el meu aniversari!!!” Ups. Agafa el mòbil i torna a enviar l’SMS. Ara sí que l’envia a qui toca. Com pot ser tan desastre?? Li agafen ganes de riure sola. Es posa el pijama i se’n va a dormir.

Sant Jordi

2006-04-23T06:27:00.000-07:00

Llibres, roses, senyeres penjades als balcons, gent per tot arreu... M'agrada Sant Jordi.
Després aniré a donar una volta i, segurament, acabaré regalant-me un llibre. Encara no sé quin, hauré de triar i remenar...
Feliç diada a tothom!!

Hi ha clau per trobar un pis??

2006-04-19T11:41:00.000-07:00

Començo a mirar pisos. Vaig amb la calma, no tinc cap pressa. Busco un pis de lloguer, de venda ja ni ho somnio. Miro per internet i els pisos de menys de 600 euros són una capsa de mistos. No vull cap mansió, tampoc no necessito un pis de quatre habitacions, però trobo que pagar gairebé 600 euros per un loft sense amoblar és un autèntic abús.

Diuen que la majoria de joves vivim com a reis a casa dels pares fins als 30 anys, que entrem i sortim quan volem i que fem el que volem. Això sí, amb la seguretat que el dia que optem per sopar o dinar a casa, tindrem un plat a taula i la roba rentada i planxada.

Què volen? Moltes vegades no tenim una altra opció. Amb un sou com el que tenim la majoria de joves, a no ser que tinguis la immensa sort que la teva família tingui alguna propietat que vulgui deixar-te o llogar-te, independitzar-se en solitari es converteix gairebé en una utopia. Algun dia tindré les claus de la meva pròpia casa?? Quina clau necessito per trobar un pis? Hauré de posar una espelma a la patrona dels impossibles?? És Santa Rita oi??

Alguns moments de Setmana Santa...

2006-04-16T16:17:00.000-07:00

-Les vistes de Sant Martí d’Empúries...

-Una paella a Begur...

-Un tallat en una terrasseta vora el mar, a Calella de Palafrugell...

-Un passeig per “Ventdelplà” (o sigui, Breda)...

-Riure amb Shrek ...

-Una copa a Blanes...

-Un dinar a Lloret (possiblement al restaurant més fashion del poble)...

-Una tarda intentant fer “d’assessora d’imatge” per les botigues del centre de Mataró...

-Un tranquil esmorzar amb vistes al riu i la passejada pel centre històric de Girona, després de veure "l'ajuntament"...

-L'excursió i les mil voltes per trobar la plaça Catalunya de Roses...

-La façana del Museu Dalí i les butaques d’una cafeteria de Figueres...

-Les reformes que ha fet l’administració de loteria de Sant Pol...

-Recórrer la N-2 des de Figueres fins al Masnou...

El millor de tot... els copilots!!!

Reflexions nocturnes...

2006-04-10T14:42:00.000-07:00

Arribo a casa després d’un dia ennuvolat. Recordo que els meus pares han marxat uns quants dies i que tinc el sofà per mi sola, cosa que poques vegades passa. Mentre la pizza es cou al forn, em poso el pijama i les sabatilles. Sona el timbre del forn, trec la pizza, agafo una cervesa fresqueta i sopo. Acabo de sopar, m’estiro al sofà i em tapo amb la manta per veure Ventdelplà. S’acaba, m’aixeco, recullo la cuina i me’n vaig a dormir. Però m’agafen ganes d’escriure. I aquí estic, escrivint aquest post.

Durant les últimes 2 hores, no he fet res de l’altre món però ha estat un dels millors moments del dia. Ara agafaré un dels mil llibres que tinc pendents de llegir. Sé que m’adormiré a la segona pàgina, però és igual.

De vegades, és fantàstic estar una estona amb un mateix. Per fer coses, o per no fer absolutament res. Per pensar en tot o per no pensar en absolutament res.

Crida!!

2006-04-10T11:25:00.001-07:00

Va per vosaltres. Ja sabeu qui sou...

Hace días que te observo,
he contado con los dedos,
cuantas veces te has reído,
una mano me ha valido.

Hace días que me fijo,
no se que guardas ahí dentro
a juzgar por lo que veo,
nada bueno, nada bueno.

De qué tienes miedo,
a reir y a llorar luego,
a romper el hielo,
que recubre tu silencio.

¡Suéltate ya! y cuéntame
que aquí estamos para eso,
"pa" lo bueno y "pa" lo malo,
llora ahora y ríe luego.

Si salgo corriendo,
tú me agarras por el cuello,
y si no te escucho, ¡Grita!

Te tiendo la mano,
tú agarra todo el brazo,
y si quieres más pues, ¡Grita!

Grita - Jarabe de Palo

Carretera i manta!

2006-04-06T14:45:00.000-07:00

Torno de la tele, és tard. Estic cansada i tinc ganes d’arribar a casa. Tinc la ràdio posada. La sento però no l’escolto. De cop i volta, comença a sonar una cançó de Melendi: “voy cantando por la carretera, de copiloto llevo el sol... voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa, procurando no hacer ruido y con una sonrisa...”

El semàfor de davant del Mercat de la Flor es posa vermell. Paro. Miro a la meva dreta i veig que l’home del cotxe del costat em mira amb uns ulls que estan a punt de sortir-li de les òrbites. Em pregunto què li deu passar i de sobte me n’adono: estic dins del cotxe amb les finestres pujades, la música a tota hòstia i cantant com una boja. Però m’és igual. Que miri. Quan vaig sola, m’encanta posar la música alta i cantar. Encara que desafini. I encara que els altres em mirin.

No tinc un BMW però m’encanta conduir. I el que em vindria de gust un dia d’aquests és agafar un mapa, posar el dit sense mirar on el poso i anar cap al lloc que ha marcat. Sigui on sigui. Carretera i manta. Amb bona companyia, és clar. Potser per Setmana Santa?!?!

Només una!!!

2006-04-04T09:35:00.000-07:00

Els planetes es van aliniar, la meva inspiració va aflorar i s'ha produït un miracle: HE APROVAT L'EXAMEN!!!

Això vol dir que només em queda UNA ASSIGNATURA per acabar Humanitats!!! És Literatura Anglesa i l'examen serà al setembre. Al final encara resultarà que, després de mil anys, tindré dues llicenciatures!!

Sembla que tot el que m'amoïnava es va solucionant... i noto que la bola de nervis de l’estómac se m’està desintegrant per moments... té els minuts comptats!

La primavera...la sang altera

2006-04-02T09:59:00.000-07:00

Sempre havia pensat que era mentida això que diuen que l'arribada de la primavera ens afecta. Però els símptomes que tinc des de fa uns dies m'estan fent canviar d'opinió...

La primavera m'ha alterat la sang, els nervis, la gana, la sensibilitat, l’emotivitat...

Estic com atontada, espitosa, nostàlgica, nerviosa, preocupada, tranquil·la i contenta a la vegada. I amb la sensibilitat a flor de pell, cosa a la qual no hi estic gaire acostumada. Tot m’afecta més del normal. Se’m passarà aviat oi?

Dia D, D de "demà"

2006-03-28T23:28:00.000-08:00

Nus a l'estómac. Ganes de vomitar. Irascibilitat i nervis, uns nervis que gairebé toquen l'histerisme. Aquest és el meu estat físic i anímic ara mateix. He deduït que és per culpa de l'examen perquè cada vegada que agafo els apunts o cada vegada que penso que he d'estudiar, m'agafa mal de panxa i se'm fa aquest nus a l'estómac... Qualsevol diria que és el primer examen que faig a la vida!!! (ara que ho penso, el primer no, però podria ser el penúltim...)

Sort que el dia D ja és demà. I que em treuré de sobre aquest pes. Si aprovo, serà per sempre. Si suspenc, serà fins al setembre.

Confiem en què demà els planetes estiguin aliniats, que jo tingui el dia inspirat, que soni la flauta i que es produeixi un miracle. Crec que una unió de tots aquests factors podria traduir-se en un aprovat. Tan de bo hi hagi sort!

Però no sóc l'única que té un examen demà. En Jose també en té un, un de molt important. Estic segura que se'l deu haver preparat més bé que jo i no necessitarà tants miracles ni tanta parafernàlia per aprovar, però mai no està de més dir... molta sort!!!

Gir de 180º

2006-03-27T02:52:00.000-08:00

És tímid, observador, apassionat, treballador i tossut, més tossut que una mula. També és molt carismàtic, nerviós, enèrgic, amable, honest, generós, llest i molt bona persona. De les que sempre van de cara.

Ens vam conèixer al Fòrum, però això no ho vam saber fins més tard. Tots dos érem becaris, ell de Catalunya Ràdio i jo de la SER. Aquell dia vaig pensar que era un capullo integral que anava de sobrat. Assegut a les escales d’accés a la zona de banys del Fòrum, amb les ulleres posades i amb posat vacileta, em va donar la resposta més borde que es podia donar a la pregunta “ja s’ha banyat algú??”. (No sé per quin motiu, ell sempre nega que la història passés així).

Al cap d’uns mesos, vaig començar a treballar a TVM. Me’l van presentar com l’Oriol de la Fàbrica. I aquí es va acabar la història. Però amb el temps hem anat compartint hores i hores a la feina, ens hem anat coneixent i ens hem anat fent cada vegada més amics. Ens hem aguantat mil neures respectives, hem somniat truites, hem rigut com a desesperats i hem arreglat el món. Però també hem fet coses molt més banals com jugar a futbol amb un paquet de tabac al passadís de la tele, quedar sota “la palmera” del passeig marítim o fer mans i mànigues per treure un “mentos” que s’havia colat per on no li tocava.

Som molt diferents i sovint no coincidim en moltes opinions. De fet, el 99% de les vegades, si un diu blanc, l’altre diu negre. Les diferències són moltes, però els punts en comú encara en són més. La passió pel periodisme i la debilitat per anar de restaurants són els dos principals responsables d’haver anat enfortint tant aquesta relació.

Total, que a mida que l’he anat coneixent, el meu concepte d’ell ha donat un gir de 180º. Aquell dia al Fòrum vaig pensar que no el tornaria a veure mai més i ara resulta que és una peça fonamental a la meva vida. I que vull que ho segueixi sent. Com són les coses eh? He passat de pensar que era un capullo a estimar-me’l mogollon.

I res guapo, que TOT ANIRÀ BÉ. I si no, ja et vaig dir què faria: et foto una pallissa!!! Un petó molt fort. I aquí estic.

Mònica Terribas vs Kafka i Hemingway

2006-03-22T13:29:00.000-08:00

És la meva gran oportunitat. Ha arribat el moment. Acabo de sopar i vaig cap a la meva habitació. Aparto els mil papers que tinc sobre la taula. Obro la carpeta i trec els apunts de Literatura Contemporània. Al costat hi apilo les 7 lectures obligatòries: Kafka, Hemingway, Barnes, Faulkner... Agafo un paper, un boli i un fosforito per subratllar el més important. Començo a estudiar.

Dura poc. Al cap de cinc o deu minuts, me n'adono que tinc el cap en un altre lloc i que en comptes de mirar els apunts, estic mirant les fotos que tinc penjades al suro de la paret. Em renyo i em dic que ja està bé, que ara que tinc una estoneta l'hauria d'aprofitar, tinc l'examen d'aquí a una setmana i he d'estudiar.

Torno a mirar cap als apunts i torno a agafar el fosforito, però sento la tele de fons. La Mònica Terribas està fent la Nit al Dia des de Bilbao. Recordo quan la vaig tenir de professora a Periodisme, quina crack. I també penso que he anat tot el dia de bòlid i que no he tingut ni un moment per escoltar o llegir amb calma tot el que fa referència a l'alto al foc permanent anunciat per ETA. I penso que, ara mateix, m'interessa mil vegades més el que està passant al món que no pas saber identificar si en un text hi ha metatextualitat, metaficció o si el narrador és explícit, implícit o no representat. També penso que són les 23:15 i que, després d'haver estat treballant tot el dia, les meves neurones són incapaces de concentrar-se en una cosa tan espessa a aquestes hores.

Total, que m'aixeco de la cadira i me'n vaig al sofà a veure la Terribas. Una altra oportunitat perduda. A aquest pas no acabaré mai Humanitats. A no ser que passi un miracle.

Lligams que es fan i es desfan...

2006-03-20T08:32:00.000-08:00

Acabo de dinar i sona el telèfon. Em proposa d’anar a fer un cafè. Serà un cafè ràpid perquè he d’anar a treballar, però penso que serà una bona oportunitat per posar-nos al dia. Abans ens vèiem sovint però durant els últims mesos (o anys??) ens hem anat distanciant i ara fa temps que no ens veiem.

Total, que agafo els trastos i marxo cap al bar on hem quedat. Arribem, ens fem dos petons, ens asseiem i demanem un te i un tallat. Comences a xerrar, a xerrar i a xerrar. Ha passat una bona estona i només has xerrat tu. Em fas alguna pregunta sobre la meva vida però em dóna la sensació que la fas sense gaire interès. Veig que potser la distància que ha anat creixent no només és física i em sap molt de greu. Però més greu em sap que no te n’adonis. Que no vegis que els nostres camins s’han anat separant i la nostra relació s’ha refredat. Algun dia podrem recuperar-la?

Imagino que són coses de la vida. Hi ha amb qui de mica en mica es van enfortint els lligams i hi ha amb qui de mica en mica es van desfent. Suposo que és llei de vida.

La Poliche!!!

2006-03-16T14:53:00.000-08:00

No va sortir com jo vaig somniar un dia. No va sortir ni pèl-roja i amb la cara plena de pigues com la Pipi Lanstrum (o com s’escrigui) i tampoc no va néixer amb les ulleres posades. Però va ser una nena, que és el que jo volia. Ja tenia un germà, i volia una germana. Digueu-me capritxosa. El fet que sortís una nena, però, portava una gran conseqüència: s’havia de dir Pola. Els meus pares ja ho havien decidit abans que nasqués: si era un nen, es diria Pol. Si era una nena, es diria Pola. Així que ja ho tenim: una nena, rosseta i amb un nom mooolt estrany que no m’acabava d’agradar i al qual m'hi hauria d'acostumar: Pola.

Però la Pola va anar creixent i, com tota germana petita, ha patit les putades dels germans grans: que se l’oblidessin a l’escola (si si, oblidar-me-la a l’escola, i d’això me n’he de responsabilitzar només jo), que la confonguessin amb una joguina, que sempre li donessin les culpes quan es trencava alguna cosa o que estiguessin constantment inventant noves varietats del seu nom.
Ella, en canvi, ens mirava i callava. Sempre ha sigut un tros de pa: mai no ha sigut la típica germana “chivata” i mai no ens ha tingut en compte les mil putadetes que li devíem fer quan era petita.

Avui fa 18 anys i puc dir que és una noia guapa, simpàtica, optimista i molt amiga dels seus amics. La seva passió és el bàsquet i ha hagut per passar per moments molt durs com una operació dels lligaments creuats ara fa tot just un any i que va obligar-la a veure des de la banqueta com el seu equip es proclamava campió d’Espanya. De fet, ara, una nova lesió l’ha obligada a tornar a posar un nou punt a la seva carrera esportiva. I per què explico això? Doncs perquè una cosa de les que més admiro d’ella és que, davant d’aquesta gran putada, sempre ha sigut forta i ha lluitat en tot moment amb un somriure als llavis. Sense deixar-se vèncer per la lesió, sense deixar que la lesió l’ensorrés. Enfrontar-se a aquesta lesió l’ha feta créixer i madurar moltíssim. I la manera com s’hi ha enfrontat, també ha fet que jo em senti molt orgullosa d’ella.

I res més, no em vull posar més pastelosa. Només afegir que diuen que els amics es trien i que la família et ve donada. I si m’haguessin deixat triar com volia que fos la meva germana petita, segur que no l’hauria feta tan ben feta!!!

Per molts anys Poliche!!!

Epidèmia a Televisió de Mataró!

2006-03-11T07:25:00.000-08:00

Per fi! Després de suggerir-ho, plantejar-s’ho, pensar-s’ho i repensar-s’ho mil vegades, també ho han acabat fent. La Cris i la Maria s’han fet un blog! Per presentar-les, us diré que són dues companyes de feina que s’han convertit en dues bones amigues.

La Maria és d’aquelles persones que vol passar desapercebuda. No l’he sentida mai criticar ningú, ni dir una paraula més alta que l’altra. És tímida i introvertida (de vegades potser una mica massa...), però és d’aquelles persones amb molt bon cor, que saps que mai no et fotran la punyalada per l’esquena i que saps que quan la necessitis, allà estarà. Només li falla una cosa que sembla que ara vol rectificar: ha d'aprendre a dir NO!

La Cris és molt diferent de la Maria. Al principi sembla una mica borde, però darrere d’aquesta cara de mala llet s’amaga una gran persona amb la que tinc moltes afinitats. Té molt de caràcter però al mateix temps és una persona sensible i carinyosa. Quan vaig començar a treballar a TVM, l’Eva Godàs va pronosticar que la Cris i jo ens faríem molt amigues de seguida. I la veritat és que, després de gairebé dos anys, l’Eva podria fer-se vident perquè la va clavar!

Ara, les “tres maries” tenim blog. A TVM la febre blocaire s’ha convertit en una autèntica epidèmia i ja són una minoria els que es resisteixen a obrir-se un blog! I el “culpable” que va portar aquest virus a TVM, el meu estimadíssim Oriol Burgada, deu estar feliç com una campana perquè ens ha acabat enredant a tots! Si no m’equivoco, el primer en caure va ser en Jose Spà. Després vam venir jo mateixa, en Pere Pascual, en Pere Rubí, la Núria Peidro, en Kiko Montoro i l’Esteban Seras. I ara ho han fet la Cristina Gil i la Maria Rodríguez. Queda poca gent que encara resisteixi la temptació!

Un petit gran plaer!

2006-03-10T08:35:00.000-08:00

Decidim que ha arribat el moment. Són gairebé les 3 del migdia. Fa sol i bufa una mica el vent, però la temperatura és molt agradable i ens ve de gust anar-hi. Des de l'estiu passat que no hi hem anat. Quantes hores que ens hi havíem passat! Allà... a la fresca i al solet, amb la nostra clara i les nostres braves!! Total, que arribem, triem una taula i ens hi asseiem. És tard, però encara no he dinat. Mentre jo dino, la Cris i la Maria prenen una coca-cola i un tallat.

Al cap d'una estona, acabem totes tres amb una copa de Melody a la mà, assaborint un dels petits grans plaers de la vida. D’aquí uns dies, quan les temperatures pugin una miqueta més, farem la inauguració oficial de la temporada de Can Margarit. Serà amb un dinar que, com no podria ser d’una altra manera, inclourà braves, boquerons en vinagre i croquetes. Torna el bon temps i tornen les ganes de sortir al carrer!!!

Gairebé tot té solució...

2006-03-06T15:07:00.000-08:00

Ahir em deia que estava sentenciada. Avui m’acaba de dir que els metges han donat una esperança, molt petita, però al cap i a la fi una esperança. I mentre hi ha esperança hi ha vida. Estic parlant d’una noia de 27 anys que fins fa 2 mesos estava perfectament, tenia la seva vida, la seva feina, la seva parella, la seva família i amics… i avui no sap si sobreviurà a la malaltia que li han diagnosticat. Així. D’un dia per l’altre. És ella però podria ser jo, o podries ser tu. Podríem ser qualsevol. És més, qui ens assegura que demà no serem qualsevol de nosaltres qui estigui en la seva situació? Els metges no són gaire optimistes, però ella és forta i està disposada a lluitar. Amb valor i amb ganes. Sense enfonsar-se. I aferrant-se a la petita esperança que li donen.

Això m’ha fet pensar molt. No és la primera vegada que hi penso i segur que no serà l’última. Però el cas és que ara hi he tornat a pensar. Tots hem pensat en algun moment que se’ns acabava el món: perquè no hem pogut fer la carrera que volíem, perquè ens ha deixat el nòvio o la nòvia, perquè hem perdut una feina o simplement per coses tan tontes com perquè se’ns ha encongit aquell jersei que tan ens agradava, per posar alguns exemples. Però tot això té solució. Si lluites pots acabar treballant del que sempre has somniat, un mal d’amors s’acaba curant amb el temps, sempre podràs trobar una altra feina i sempre podràs comprar-te un altre jersei.

En aquests moments, desgraciadament, hi ha vàries persones al meu voltant que m’aprecio molt i que, per diferents motius, s'ho estan passant malament. I no estic segura d’haver trobat la millor manera d’ajudar a cadascuna d’aquestes persones. Només vull dir-vos una cosa, una cosa que també m’he d’aplicar a mi mateixa: tot té solució. I en cas que no la trobem o que no siguem capaços d’aplicar-la, el temps acabarà posant les coses al seu lloc i acabarà calmant-ho tot. Perquè tot té solució menys la mort.

Per tant, a lluitar per riure, per assaborir cada moment de la vida i per viure-la intensament al costat de les persones que estimem i que ens estimen. I els problemes, hem d’aprendre a afrontar-los i a relativitzar-los. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i tot és superable.

Les meves ulleres i jo

2006-03-04T06:41:00.000-08:00

És tard. Vinc de sopar amb unes amigues i del Clap. Arribo a casa i comença el ritual d’abans d’anar a dormir. Vaig a treure’m les lentilles. Busco les ulleres. No hi són. Al seu lloc no hi són. La funda està buida. Començo a regirar el bolso que portava aquesta nit, l'altre bolso que havia portat durant el dia i la bossa on hi duia la roba per canviar-me. No les trobo enlloc. On cony les he deixat?? Me’n vaig a dormir pensant on me les puc haver oblidat. I penso que sóc un desastre i que algun dia perdré el cap. I somnio que vaig pel carrer i que sóc incapaç de reconèixer ningú perquè no m’hi veig. Quina ràbia de somni. Però és que sense les ulleres no sóc ningú. Hi tinc una relació d’amor-odi.

Necessito les ulleres per sentir-me cómoda i protegida (i per veure-hi, òbviament) però, al mateix temps, no m’agrada anar amb ulleres a segons quins llocs. Un exemple? No tinc cap problema en anar tot el dia amb les ulleres posades però, per sortir de nit, sempre em poso lentilles. O quan em fan una foto, sempre em trec les ulleres. Digueu-me rara.

Veig a la gent amb ulleres, i m’agrada la gent amb ulleres. Si les ulleres són maques, poden arribar a afavorir moltíssim una persona. I sovint la fan més interessant. Però en canvi jo, per sentir-me guapa, me les he de treure. Imagino que deu ser conseqüència del complexe “cuatro ojos” de quan era petita, dec tenir un trauma infantil...

En fi. Em llevo al migdia i al cap d’una estona em connecto al messenger. L’Oriol em diu que és a la tele i que les meves ulleres són allà. Respiro tranquil·la. Després les aniré a buscar. Aquesta nit ja no tindré somnis estranys.

Anant pel món...

2006-02-27T11:31:00.000-08:00

No puc anar pel món. Sempre em passen coses estranyes que aquí no em passen. Un exemple? Anar a sopar a un restaurant, pagar amb la targeta de crèdit i el DNI i deixar-m'ho allà... Sí... digueu-me despistada. Amb l’agravant que el restaurant en qüestió és a Madrid. Sort que no vaig tenir cap problema a l'aeroport per no portar el DNI i sort que els del restaurant eren bona gent i fa una estona m’han dit que m’ho enviaran per correu!!

Un altre exemple? Tornar mig coixa perquè em vaig torçar el peu caminant por los madriles dissabte a la nit... Imagino que deuria ser per culpa de la nevada, que el terra estava mullat i deuria relliscar...

A part d’aquestes dues petites incidències, el cap de setmana ha estat molt productiu i molt ben aprofitat. El retrobament amb un vell amic després de moltíssim temps, visites turístiques i gastronòmiques, el musical de Mecano i moltes converses per arreglar el món o, com a mínim, per intentar arreglar els nostres móns.

En definitiva, ha estat un bon cap de setmana que va acabar molt tard, més del previst. Va acabar amb una llarga espera a la T-4, ja que el vol va arribar pràcticament dues hores més tard del que estava previst. Al final qui ens va fer boicot va ser Ibèria, que ens va fer arribar a Barcelona a les 3 de la matinada i avui quan m’ha sonat el despertador he pensat “Hoy no me puedo levantar... el fin de semana me sentó fatal... toda la noche sin dormir... bebiendo, fumando y sin parar de reir...”.

Però també he pensat que, per fi, els nervis de les últimes setmanes ja han passat a la història!! Ha tornat la calma, l'optimisme i les ganes necessàries que fan falta per posar una mica d'ordre a tot plegat. Anem cap endavant!

De nervis, assassinats i escapades...

2006-02-23T14:13:00.000-08:00

Aquest cap de setmana me'n vaig a Madrid. És el primer cap de setmana de desconnexió de l'any i, després d'aquesta setmana tan intensa, em sembla que s'ha convertit en una escapada més que necessària per alliberar tensions i mals rotllos...

Perquè... quina setmaneta més estressant! Professionalment va començar (entre d'altres notícies, òbviament) amb un assassinat a Mataró, va seguir amb la detenció dels presumptes assassins (i veïns de la víctima, quina tela!!) i acabarà amb els detinguts passant a disposició judicial. Hi ha periodistes a qui els apassiona fer aquest tipus de notícies. A mi m'agrada cobrir-les fins que m'aturo a pensar què estic explicant.

I ara a veure si sé explicar amb paraules això que acabo de dir i que sona una mica estrany... Em refereixo a que, quan cobreixes un succés d'aquest tipus, l'única cosa que et preocupa és intentar averiguar coses i més coses sobre la víctima, sobre els presumptes assassins, sobre el mòbil del crim, sobre com va produir-se l'assassinat... Però després, un cop feta la notícia, m'agafa molt mal rotllo. Això em passa quan deixo de veure el crim en qüestió com a pura informació per passar-ho a veure com una cosa que ha passat de veritat, com una pobra dona que ha mort apunyalada i degollada... com el món s'està tornant així de boig...

M'esgarrifa adonar-me que, quan estic fent la meva feina, faig tal canvi de xip que em pot passar pel costat un tio que presumptament ha apunyalat i degollat una dona fins a matar-la i que, a mi, en aquell moment, l'única cosa que em passa pel cap és "hem triomfat, hem tingut un plano de puta mare". Però potser aquesta és l'única manera de cobrir aquest tipus d'informacions, "amagant-te" darrere la càmera, darrere la llibreta o darrere el micro.

No sé si m'he explicat gaire bé, avui ha estat un dia d'aquells que més val que s'acabin aviat. Bé, de fet ha estat una setmana esgotadora a tots els nivells. El personal també. Suposo que els nervis que s'acumulen des de fa gairebé dues setmanes, per algun lloc han de sortir... i una petita part d'aquests nervis ha sortit fotent una bronca un xic desmesurada a algú que m'estimo molt. Ho sento.

En fi, que sort que la setmana ja s'acaba. I sort que marxo a escampar la boira aquest cap de setmana. Aquesta vegada, també ho faig amb molt bona companyia!!! L'única cosa que em preocupa és la T-4 de l'aeroport de Barajas... espero que no ens faci boicot! Dilluns començarem setmana nova. I confio que comenci amb la calma renovada.

Valentia o inconsciència?

2006-02-22T11:28:00.000-08:00

Agafo la nacional 2 al Masnou, direcció Mataró. Vaig cap a la tele. Estic circulant amb normalitat, no hi ha massa trànsit, són gairebé les 10 del matí i pràcticament tothom està col·locat.

De cop i volta, i sense cap motiu aparent, el cotxe que tinc davant fa una frenada molt bèstia, gairebé frena en sec. Reacciono, freno i, per no menjar-me el cotxe del davant, em veig obligada a fer un avançament imprudent per l’altre carril. Miro pel retrovisor i veig que no ve ningú. Començo a fer la maniobra i veig que el cotxe del davant ha tingut el mateix pensament que jo i també comença a desplaçar-se lateralment. Torno a frenar, aquest cop amb més força i, de cop i volta, veig la causa que ha desencadenat tots aquests moviments estranys que han passat en pocs segons. Veig un ciclista que pedala a un ritme constant, pedala i pedala sense immutar-se, tot panxo ell.

Estic segura que no sóc l’única persona que s’ha trobat en aquesta situació. Segur que no sóc la primera que està a punt de tenir un accident per esquivar un ciclista. Ni la primera que està a punt de menjar-se’n un. Ni la primera que es caga en tot cada vegada que en veu un. I ja tremolo perquè, a mida que s'acosta el bon temps, comencen a sortir com bolets!!!

En què pensa un ciclista quan agafa la bicicleta i diu... me’n vaig a pedalar per la nacional, a fer quilòmetres! Ho fa per un acte de valentia o per un acte d’inconsciència?? Jo penso que tots aquests ciclistes (només els que van per la nacional!!!) són inconscients i imprudents. Hi ha un estudi del RACC que afirma que la nacional 2 és la carretera amb més sinistralitat de tota la xarxa viària espanyola. I encara que ningú no hagués fet aquest estudi. Seria igual de perillós circular en bicicleta per una carretera tan transitada. Digueu-me prudent, però a mi no em passaria mai pel cap!!!

3 vegades en menys d'una setmana

2006-02-18T03:59:00.000-08:00

Entre diumenge i divendres, ho he fet tres vegades. No posaria la mà al foc perquè no n’estic completament segura, però crec que he batut un rècord personal. I si no l’he superat, com a mínim l’he igualat. Ja m'agradaria que totes les setmanes fossin com aquesta. Però com que diuen que si abuses d'una cosa acaba perdent la gràcia, no sé si mantindré aquesta fita cada setmana...

Dues vegades he acabat molt satisfeta. Si les hagués de puntuar (és lleig, ho sé), els hi posaria un excel·lent i un notable, respectivament. Tot i que aquestes dues vegades han estat molt diferents l’una de l’altra, amb totes dues he acabat pensant que havia valgut molt la pena i m’he quedat amb ganes de repetir.
La tercera vegada (que en realitat va ser la del mig), en acabar i encendre el llum, vaig pensar que hauria estat més útil, productiu i gratificant haver compartit un bon sopar, en un bon restaurant, amb una bona ampolla de vi i amb una bona conversa. Va ser d'aquelles vegades que t'agafen ganes de mirar el rellotge i de preguntar "acabes??" I, quan s'acaba, no has sentit res. T'has quedat igual.

És el que té el cinema. O t’apassiona, o et deixa igual o no t’agrada gens. Tot i ser radicalment diferents, Brokeback mountain i Dicen por ahí són, respectivament, l'excel·lent i el notable. Orgullo y prejuicio és la que, sens dubte, hagués valgut la pena substituir per un sopar. Quina carrinclonada!

El PP i Catalunya

2006-02-15T06:49:00.000-08:00

A Catalunya no es pot estudiar en castellà, és un idioma perseguit. A Catalunya som molt insolidaris i l'objectiu de l'estatut és putejar la resta d'espanyols. Perquè l'estatut no és bo per ningú, pels catalans tampoc. Per això el Partit Popular està recollint signatures en contra de l'estatut, per fer-nos un favor...

Cal tanta manipulació? Cal tanta demagògia? Calen tantes mentides? Cal enganyar els ciutadans??? Estic indignada. Em vaig indignar quan vaig veure que començaven a recollir signatures contra l’estatut per tirar endavant el referèndum, em van indignar les respostes que Rajoy va donar a la Mònica Terribas durant l’entrevista d’abans d’ahir i m’he acabat d’indignar aquest migdia quan he sentit les falques publicitàries que ha fet el PP d’Andalusia.

Quins collons. M’indigna que vagin a muerte contra Catalunya i que a sobre ho facin mentint tan descaradament. I no entenc com els peperos catalans poden seguir callant la boca i donant suport a aquesta campanya de desprestigi contra el seu país (i si no volen dir-li país, doncs és la comunitat autònoma on viuen i treballen). O potser no diuen res perquè no poden. Perquè si obren la boca per criticar, els passarà el mateix que al regidor de Lloret de Mar. Que els fotran al carrer.

Si ara ja fan aquesta campanya de crispació i intenten manipular l’opinió pública distorsionant d’aquesta manera la realitat, no vull ni pensar fins on seran capaços d’arribar quan torni a ser època d’eleccions. L’única part positiva és que, com a mínim, ja no hi ha l’Urdaci per ajudar-los a fer la feina.

Darrere cada finestra...

2006-02-14T08:42:00.000-08:00

M’agrada mirar per la finestra quan es fa de nit, veure com es van il·luminant les finestres de la resta d’edificis per imaginar-me qui hi viu. Sempre he tingut curiositat per saber què i qui s’amaga darrere de cada finestra perquè, darrere de cada finestra hi ha algú que té una història: hi deu viure una persona sola o amb la seva família, o amb la parella, o amb uns amics...

I m'agrada imaginar com deu ser la vida de cadascuna d’aquestes persones. Com deu ser la seva vida, la seva feina, les seves idees, les seves preocupacions, les seves alegries, les seves penes, les seves anècdotes, els seus amics, els seus amors, els seus fracassos, els seus secrets... Possiblement, les seves històries no tenen res a veure amb les meves ni amb les teves. O potser sí, qui sap. Però possiblement no ho arribem a saber mai i, potser aquí està la gràcia. Potser la gràcia està en no saber-ho per poder seguir imaginant què hi ha darrere de cada finestra!

Becaris

2006-02-09T11:23:00.000-08:00

No és cap novetat dir que la majoria de periodistes estem mal pagats. Vull dir mal pagats a partir del moment en què comencem a cobrar. M'explico.

Sóc de les que penso que el periodisme s’aprèn exercint-lo, no s’aprèn a les aules. Per això, per aprendre, m’he tirat mil anys col·laborant en ràdios locals, com la de Vilassar de Dalt o la de Premià de Mar, sense cobrar ni un duro. Tampoc no pretenia cobrar per una cosa que, en aquell moment, encara era només un hobby. En aquelles èpoques no era ni becària, simplement havia anat a picar a la porta dient “hola, m’agrada aquest món i m’agradaria fer ràdio”. Després, durant la carrera, vaig haver de fer dues beques: primer al Punt i després a la SER.

Puc estar més o menys d’acord amb el fet que els anomenats “col·laboradors” no cobrin (el tema de si cal o no tenir la carrera per fer de periodista, ja el tocaré un altre dia). Però ja em fa més ràbia que els becaris no cobrin (o no cobréssim) ni un miserable euro per fer de redactor. Se suposa que la relació entre mitjà i becari és de benefici mutu: un aprèn a fer de periodista i els altres tenen algú que els hi fa la feina gratis. En un primer moment, t’agrada que t’enviïn a una roda de premsa, t’emociones quan et publiquen la primera notícia o quan la teva veu surt per antena. Però quan portes unes setmanes, ja no et fa tanta gràcia i penses que t’estan prenent el pèl. Perquè, depèn del mitjà on siguis, acabes cobrint i escrivint notícies com qualsevol altre periodista de la plantilla.

No ens equivoquem, no estic criticant el fet que et tractin com un més de la plantilla, que això és el millor que et pot passar quan ets becari (en aquest sentit, em considero afortunada. Tan al Punt com a la SER m'han fet treballar moltíssim i crec que he après molt). El que critico és que no et paguin ni un duro per fer la feina. Els arquitectes, quan fan de becaris, cobren. Els metges, quan estan fent pràctiques, cobren. En canvi els periodistes no cobren. Per què aquesta discriminació??

Què és l'amor?

2006-02-07T04:24:00.000-08:00

Em demanen que defineixi què és l’amor de parella. Doncs no ho sé. Suposo que l’amor són aquelles pessigolles, aquelles ganes d’estar amb l’altra persona durant hores i hores, aquella necessitat de veure-la cada dia, aquella sensació que el temps s’atura quan ets amb ella, aquell “si estic amb tu ja ho tinc tot”... Imagino que l’amor deu ser això.

Per sort o per desgràcia, segons com es miri, ens enamorem de veritat poques vegades a la vida. Hi ha moltes vegades que creiem haver-nos enamorat i, amb el pas del temps, ens adonem que no ha estat així. I altres vegades, en canvi, passa el contrari: penses que aquella persona no ha significat tant i, a mida que passa el temps, te n’adones que sí que l'havies estimat molt...

Diuen que el primer amor no s’oblida, i és veritat. Amb el primer amor arriba la pèrdua de la innocència, les primeres bogeries, el descobriment de gairebé tot i també la primera patacada, possiblement la que més mal fa i la que et fa agafar un pànic horrible a tornar a patir.

Però com diu la meva gran amiga Eli, l’amor existeix sempre que hi creguis. Quan deixes de creure-hi o hi perds la confiança, estàs perdut.

Per tant, si hi segueixes creient, tard o d'hora arribaran altres amors. Amors que poden ser tan o més intensos que el primer, i que poden marcar-te tan o més. I possiblement vindran més hòsties que et tornaran a fer mal, però ja te les prendràs d’una altra manera perquè ja coneixes el procés de recuperació. Al cap i a la fi, el més important és viure amb intensitat i disfrutar al màxim una relació, duri el que duri. Així, si un dia s’acaba, per molt mal que et faci, amb el temps la recordaràs amb carinyo i amb un somriure. I aquest bon record et permetrà seguir creient que l'amor existeix.

Les meves rareses...

2006-02-02T12:58:00.000-08:00

Després que primer en Rodri i després la Cris em passessin el meme aquest meravellós de les rareses, aquí teniu les meves:

- No m’agrada la xocolata. Si això ja és estrany i poc habitual, la raresa es complica si us dic que els Donuts de xocolata i els Ferrero Rocher sí que m’agraden...

- Seguint amb les rareses alimentàries... sóc incapaç de menjar-me un biquini fred: no m’agrada ni el pa de motlle, ni el pernil dolç ni el formatge. Ara, si aquest mateix biquini es passa per la torradora o per la biquinera i me’l posen al plat calentet, me’l menjo encantada!

- Sempre he de portar arracades, sino em sembla com si anés despullada pel món.

- No puc suportar anar amb la llumeta de la reserva del cotxe encesa i tan bon punt se m’encén, paro a la primera benzinera que trobo. Suposo que tinc una por desmesurada a quedar-me tirada...

- Una altra cosa mooolt estranya que faig quan arribo de nit, és sortir del pàrking i anar fins a casa fent veure que parlo pel mòbil, tenint una conversa totalment fictícia i de vegades fins i tot rient sola... no estic sonada però què voleu, a la nit em fa por anar sola pel carrer! Sé que és absurd perquè el mòbil no em protegirà de res però mira... tothom fa coses estranyes!

Apa, ja teniu les rareses! Si creieu que me n'he deixat alguna, la podeu afegir als comentaris!
Ara jo passo la pilota al Pere, al Kiko, a la Núria, al Xavi i a l'Esteban.

Vides creuades

2006-02-01T14:56:00.000-08:00

És emotiva, sensible, curiosa, original, treballadora, intel·ligent, impacient, nerviosa (algunes vegades el seu nerviosisme i atabalament fins i tot podria qualificar-se d’histerisme transitori, jeje)... És una apassionada del periodisme i, per sobre de tot, li encanta estar amb els seus amics. Li agrada la poesia, el cinema, la música i viatjar. Té molta curiositat per la numerologia (es diu així??) i pels horòscops. Escriu molt bé (és la típica que sempre guanyava els premis literaris del cole) i, si segueix endavant amb una cosa que té entre mans, estic segura que donarà que parlar... (però no tingueu por que es faci un bloc no...)

És la Betty. Es podria dir que som amigues de tota la vida en el sentit literal de la frase. De fet, els nostres camins s’han anat creuant des de ben petites i, entre altres coses, són aquests creuaments constants els que han fet néixer aquesta amistat. Sempre ens hem trobat per tot arreu: vam anar a la mateixa escola del Masnou des dels 3 anys, de petites jugàvem al torneig de futbol d’estiu, després totes dues vam anar a fer BUP i COU al mateix col·legi, ens hem anat trobant sempre fent cafès o sortint de festa pels mateixos llocs, vam estudiar Humanitats i després Periodisme a la Pompeu (per una qüestió d’edat, sempre ha anat un curs per davant meu...) i ens hem trobat durant anys “estudiant” a la mateixa biblioteca (o passant la tarda, depèn del cas!). I, la última coincidència, encara dura: fa dos anys, va començar a treballar al Tribuna i, mig any després, jo vaig començar a treballar a TVM. Això vol dir que els nostres camins segueixen creuats, una vegada més.

Tot això ha ajudat molt a que, encara que siguem radicalment diferents i que tinguem caràcters completament oposats, el pas dels anys ens hagi anat unint i hagi crescut una bona amistat. Suposo que la clau també està en el fet que, malgrat ser tan diferents, hem sabut trobar els punts d’unió. I que duri! Avui és el seu aniversari, fa 28 anys. Per molts anys!!! Disfruta’ls i nena... a aprofitar el temps, que ja saps a què estem condemnades!! Jejeje...

Quan la son pot més...

2006-01-30T04:41:00.000-08:00

Dilluns al matí. Plou per quart dia consecutiu. Estic a classe de literatura contemporània, asseguda a la penúltima fila. Tinc molta son, he estat més d’una hora a la carretera i no he tingut temps de fer el cafè. El professor dóna quatre pinzellades de la teoria del collage i la teoria de la reminiscència. Diu que ho exemplificarà amb un text de l’Ulises de Joyce i amb el de la famosa magdalena de Proust. Els ulls em pesen molt, he de fer seriosos esforços per mantenir-los oberts. He de fer alguna cosa urgentment per no adormir-me.

Per veure si he entès els conceptes, i per veure si així aconsegueixo despertar-me, fent ús de la reminiscència i del flashback, intento fer un collage d’alguns moments del cap de setmana: els Premis de la Comunicació (mereixerien un post independent, a veure si m’inspiro...), el Clap i la Negra Flor, l’últim cigarro, el cafè amb la Vicky, el sopar amb l’Eli i la Raquel, el Clap i Privat, la peli Crash al cine... De cop i volta, però, i no sé a sant de què, em ve a la memòria una anècdota de quan devia tenir 15 anys: em vaig adormir a classe sense adonar-me’n i, quan el timbre per anar al pati em va despertar, vaig veure com tothom (professor inclòs) em miraven i reien. Aquesta anècdota, que no sé a través de quin estrany mecanisme ha tornat a la meva ment després de 10 anys, ha tingut un efecte immediat: en recordar la vergonya que vaig passar aquell dia, m’he despertat de cop i he tornat a tocar de peus a terra.

Tot seguia igual: el professor seguia xerrant i la gent semblava estar atenta. Llàstima que, en despertar-me, només quedessin 10 minuts per acabar la classe i ja hagués perdut completament el fil... i he estat incapaç de recuperar-lo. A veure si dijous estic més desperta!

On anirem a parar???

2006-01-25T14:23:00.000-08:00

Fins ara no he volgut parlar de política però ja no puc més. Estic cansada de veure com tothom fa el paperina i s’intenta apuntar el gol, cadascú a la seva manera i cadascú seguint la seva estratègia. Estem arribant a un punt en què sembla que l’únic que importa és sortir als diaris. Anem a pams:

- L’Artur Mas marxa a Madrid a negociar l’estatut amb Zapatero i torna tan i tan content dient que ha arribat a uns acords tan i tan bons per Catalunya. Es presenta davant dels mitjans com el gran heroi, el cap de l’oposició que ha estat capaç d’arribar a uns acords taaan espectaculars. Espero que no sigui només de cara a la galeria i que, a l'hora de la veritat, sigui cert que aquests acords són tan bons.

- En Saura va a Madrid sense fer gaire rebombori, parla amb en Zapatero, s’entenen i també es fa la foto. Passa força desapercebut.

- En Piqué diu que, en matèria de finançament, les tesis del PP tenen algun punt de connexió amb l’acord a què van arribar Mas i Zapatero. En sentir això, el “gran” Acebes (que no aconsegueixo entendre perquè el segueixen mantenint a primera línia quan crec que va perdre tota la credibilitat entre l’11M i el 14M, però d’això ja en parlaré un altre dia) el desautoritza públicament i de la manera més barroera possible. Es diu que Piqué marxa a Madrid a presentar-li la dimissió a Rajoy però finalment no ho fa. S’empassa les desautoritzacions i humiliacions dels líders del seu partit, abaixa el cap i segueix al capdavant del PPC.

- En Carod i en Puigcercós diuen que votaran en contra de l’estatut perquè no hi ha prou avenços en matèria de finançament i perquè el text que han consensuat PSC, CiU i ICV amb el PSOE, no s’assembla de res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Es reuneixen amb en Zapatero i, després de la reunió, diuen que hi ha hagut algun acostament, però que no han arribat a cap acord i que mantenen el seu vot contrari.

Aquí és on em començo a perdre. Si tan dolent és aquest estatut, per què la resta hi votaran a favor? Si realment ERC hi acaba votant en contra, cosa que dubto, què passarà amb el tripartit? Abans d’ahir, el conseller Huguet va venir al Masnou i vaig fer-li aquesta pregunta. Em va respondre que no té res a veure una cosa amb l’altra, que el tripartit no té esquerdes i que volen esgotar la legislatura perquè tenen molts projectes engegats.

Molt bé, em sembla perfecte. Però... l’estatut no era el projecte en majúscules d’aquest govern tripartit? Encara que hi hagi estatut, si ERC hi vota en contra i jo no vaig equivocada, voldrà dir que hi haurà hagut un gran desacord entre els tres socis del govern en el màxim projecte de la legislatura. Segur que això no farà trontollar el tripartit? O... és més... ens hem de preocupar si no el fa trontollar?

Per acabar d’adobar el tema de l’estatut, i embolica que fa fort, el PP vol fer un referèndum per preguntar als espanyols què els hi sembla l’estatut de Catalunya. Surrealista. I és més... què vol que responguin a la resta d’Espanya amb la campanya de desprestigi que se’ns està fent als catalans? Si als seus ulls devem ser uns insolidaris i uns egoistes!!

I, si a tot això li sumem que el Consell General del Poder Judicial ha aprovat un informe que ningú no havia demanat i que diu que l'estatut és inconstitucional, no vull ni imaginar-me el que poden arribar a dir demà alguns mitjans de comunicació! Clar que... pensant-ho bé, després que hagin sortit militars dient bajanades de l’alçada d’un campanar, que el president del TGPJ hagi equiparat aprendre català amb aprendre a ballar sevillanes i que en Jiménez Losantos cada dia segueixi dient de les seves per la COPE... ja hauria d'estar curada d'espants!

Ah... i ara que ho penso, els papers de Salamanca fa gairebé una setmana que són a Madrid mentre l’Audiència Nacional encara delibera si tornen o no tornen a Catalunya... sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguem així... on anirem a parar??

La vida és un joc... i vull seguir jugant!!!

2006-01-23T14:28:00.000-08:00

Primer de tot, dir que aquesta frase no és meva, l’ha dit aquest vespre l’Anna Martínez a la redacció de TVM mentre filosofava sobre la vida. Però ja li he dit que me l’apropiava perquè m’ha agradat.
I és que és ben veritat, la vida és un joc on poden jugar-se moltes partides simultàniament: partides sentimentals, familiars, laborals, acadèmiques... Hi ha partides que no s’acaben mai i n’hi ha en què apareix el “game over” molt abans del que voldries... N'hi ha que no poden o no haurien de poder jugar-se simultàniament, i hi ha vegades que has d'acabar una partida per poder començar-ne una altra...

Com a tots els jocs, de vegades és guanya i de vegades es perd. De vegades estàs en ratxa i guanyes moltes partides seguides. D’altres vegades, estàs en una mala ratxa i perds contínuament. Hi ha vegades, que l’atzar o les casualitats juguen al teu favor i et fan guanyar partides que creies perdudes. I altres vegades, el temps acaba convertint una derrota en una victòria.

La vida és un joc que no jugues sol, jugues amb molts altres jugadors. N’hi haurà que jugaran sempre al teu equip, n’hi haurà que només hi jugaran temporalment, n’hi haurà que s’hi incorporaran a mida que vagi avançant el joc, n’hi haurà que jugaran a l’equip contrari tota la vida, n’hi haurà que es canviaran de bàndol, n’hi haurà que es saltaran les regles sistemàticament, n'hi haurà que saps que sempre jugaran al teu equip encara que durant una època estiguin a la banqueta, n’hi haurà que faran mèrits per jugar al teu equip, n’hi haurà que et faran la traveta quan estiguis despistat...

Sovint, com també ha dit l’Anna per acabar la frase, la vida és plena de temps morts. Aquests temps morts, poden ser triats o imposats. Quan els tries tu, acostuma a ser perquè notes que hi ha alguna cosa que no rutlla i vols reflexionar per veure com segueixes la partida. Quan et venen imposats, has de tractar de tornar a agafar forces per seguir jugant.

Al cap i a la fi, tots perdrem l’última partida. Però fins que arribi aquesta última partida, s’ha de lluitar per guanyar-ne tantes com es pugui. I, per suposat, la vida és un joc per disfrutar. I per seguir jugant i disfrutant, de vegades cal començar partides noves, altres vegades només cal seguir les que tens començades, altres només has de rescatar partides que tenies oblidades i, altres vegades, només canviant les regles del joc ja n'hi ha prou!

Com has crescut!!

2006-01-22T07:38:00.000-08:00

Ohh!! Que gran que t’has fet!! Com has crescut!! Tu ets la néta gran d’en Ricard i la Mercè oi?? Ets igual que la teva mare, teniu el mateix somriure i la mateixa expressió!! Així tu deus ser la periodista, la que surts per la tele!! Ja m’ho han explicat els teus avis ja... estan taaan contents i taaan orgullosos de tu!! Que no em coneixes?? Sí dona sí, segur que saps qui sóc, sóc la cosina de... (o sóc el tiet de... o sóc amic de...) ens vam veure al casament de... (o al funeral de...) que no te’n recordes??

Mentre et diuen tot això, tu et quedes amb cara de pòker i amb el somriure congelat: una persona d’edat avançada t’ha vingut a saludar efusivament i, després de petonejar-te, t’està resumint tot el teu arbre genealògic i t’està demostrant que està completament al dia de la teva vida personal i professional. Tu, en canvi, no recordes haver-la vista mai i no tens ni idea de qui és. De fet, és impossible que la recordis perquè, pel que t’està dient, dedueixes que l’últim cop que us vau veure tu tenies 9 anys. I ara en tens 26. Han passat 17 anys i, per tant, el que seria realment estrany i preocupant seria que la recordessis. Però és clar, tampoc no li faràs un lleig i li segueixes la corrent. Penses que, amb una mica de sort, els anys aniran passant i arribarà el dia en què seràs tu qui aniràs a saludar i a petonejar un jove que tindràs perfectament catalogat i ell, en canvi, amb prou feines sabrà qui ets.

Avui, m’he trobat posant aquesta cara de pòker més d’una vegada. Són un tipus de converses que només es generen en dos llocs: als casaments o als funerals. Desgraciadament, avui s’han generat en un funeral. El del germà del meu avi.

Missatge enviat!

2006-01-19T05:12:00.000-08:00

Pipiip pipiip! Pipiip pipiip! Hi ha gent que viu permanentment enganxada al mòbil, tot el dia teclejant, enviant, rebent i rellegint missatges. Però de vegades intento recordar com ens comunicàvem tots plegats abans que els mòbils passessin a ser una de les mil coses que acostumem a portar les dones dins del bolso i els homes a les butxaques... i és que sóc de les que penso que hi ha certes coses que només ens atrevim a dir-les a través d'un missatge de mòbil.

Possiblement moltes vegades fem un ús abusiu dels SMS. Completament d'acord. Però... i la il·lusió que fa rebre un missatge inesperat? I la inquietant sensació que tens quan envies segons quin missatge i estàs pendent de rebre la resposta? I quan ets amb la pantalla en blanc intentant teclejar un missatge enginyós? I quan has de pensar què respons i com ho poses per simplificar-ho al màxim però què s’entengui? I els missatges que són mal interpretats i generen tensions? I els SMS d’altes hores de la matinada amb un contingut pujat de to o amb alguna proposició indecent? D’aquest últim tipus de missatges són ben curioses les reaccions de l’endemà al matí. Si ets l’emissor del missatge, segons a qui l’hagis enviat, penses que tan de bo no haguessis tingut el mòbil a la mà en aquell moment de debilitat!!! Si ets el destinatari del missatge, penses que l’emissor deuria portar una castanya important, ja ho diuen que turca i mòbil són incompatibles!!!

Això sí. Sovint el mòbil es converteix en un tresor amb dues grans joies: els números de l’agenda i els missatges (que de vegades també converteixen aquest tresor en un “baúl de los recuerdos”... el missatge més antic que tinc guardat té 4 anys i mig!!). De fet, tinc una amiga que no fa gaire es va canviar el mòbil perquè només podia emmagatzemar-hi 20 missatges i és clar, això era una limitació massa gran per al seu gran baúl de los recuerdos...