dimarts, de novembre 29, 2005

Nit de triomfadors


Premià de Mar. Ahir a la nit es va fer el lliurament dels Premis Butaca, els premis que dóna el públic als millors artistes de la temporada teatral. Vaig anar a cobrir-ho per TVM i per la SER, fent doblete, com és habitual. Vaig anar-hi amb l’Oriol Burgada. Només arribar vam anar a muntar la càmera i vam baixar a menjar alguna cosa a la carpa on hi feien el pica-pica (no vaig menjar gaire, no m’apassionen les pijades com canapès i similars). Només entrar, ens va semblar que estàvem dins d’una sèrie de TV3. Hi havia moltes cares conegudes i més d’una vegada va estar a punt de passar-me allò tan estúpid de creuar-me amb un actor i dir-li “hola” com si el conegués de tota la vida quan, en realitat no l’havia vist mai en persona i ells, evidentment, no m’havien vist en sa vida i sovint es creuen massa importants com per saludar una desconeguda.

Però va ser llavors quan, entre tant de “famosillo”, el vaig veure. Era ell. De fet, he de confessar que mai no m’hi havia fixat, però ahir sí. És molt més guapo en realitat que per la tele. Per no fer allò que fa tanta ràbia als actors (tot i que de vegades els que a mi em fan ràbia són ells, els actors, quan van més “de guais” del que caldria...), m’he molestat en buscar el seu nom real. Es diu Pau Roca. Dubto que dient-vos el seu nom sapigueu de qui parlo. Però si us dic que és el Rafa de Ventdelplà, hi haurà més gent que sap de qui estic parlant. No sé quants anys té, però segur que és més petit que jo... Fa uns mesos això m’hauria importat, però després de la meva última història (va ser amb un noi més petit que jo i va ser tan curta com intensa i maca), ja no tinc tants prejudicis. De fet, la meva il·luminació va ser tal que, conscient de les meves nul·les habilitats per fer fotos, vaig coaccionar a l’Adela Genís perquè li fes una foto. Si me l’envia, la penjaré.

La nit, però, tot i presentar-se emocionant, es va fer llarga... moooolt llarga!!! Al final semblava que havia de ser eterna i que mai més no acabarien de lliurar les butaques!! I la que necessitava una butaca com déu mana era jo perquè les cadires de les grades cada vegada es feien més incòmodes!! Balanç final de la nit? Doncs tot i que va acabar massa tard per ser dilluns, no negaré que també va ser apassionant... i amb un ensurt final... quan tornàvem cap a Mataró per deixar l’Oriol a casa... hi havia els Mossos a la rotonda de Cabrera... només havia begut un parell de copes de cava però havia estat a última hora i mai se sap... de fet... mai sabré si hauria donat positiu perquè vam posar cara de cansats i de bones persones i ens van deixar marxar sense fer-me bufar!!! D'alguna manera, tot i que no ens vam endur cap butaca ni tampoc vam cantar cap cançó com en aquesta foto, també vam triomfar...
Ah i... ja posats... us diré que la triomfadora indiscutible va ser l’obra “Forasters”, amb 6 butaques. “Mar i Cel” i “V.O.S” se’n van endur 3 cadascuna i, Lluís Homar i Anna Lizaran, van ser premiats pel públic com a millor actor i millor actriu de la temporada...

8 comentaris:

Josep Maria ha dit...

M'agrada que hagis perdut alguns perjudicis davant els niñatos com jo!
També ens hem d'aixecar i guardar un minut de silencia per en Pau Roca? Jo ho he fet, per si les mosques...

Oriol Rodríguez ha dit...

Eli no trobes que l'Oriol Burgada té un aire també al Pau Roca aquest? Ja sé que sempre faig comparacions que no s'assemblen massa :(

Per cert què carai cantàveu al karaoke?

Oriol Burgada ha dit...

Home Oriol... Jo diria que el que té un aire d'Oriol Burgada és en Pau Roca.

Anònim ha dit...

Tu vas enamorar-te del Pau Roca i jo em vaig desenamorar d'un valencià q es queixava de rebre tard el seu premi. Tota la vida (o des dels 11 anys, q ve a ser el mateix) idealitzant el Carlos Gramaje i el dia dels Butaca, m'apropo a ell i... Oh no! Ell tb!... No m'ho podia creure! O sí. Pq la gran majoria d'actors ho són... I jo, allà, sostenint el micro i pansint-me com una rosa mentre escoltava la seva veu... Aquella veu q tant m'havia agradat cantant a Mar i Cel, Flor de Nit, Historietes... i q de cop i volta, s'havia tornat salivera, impertinent i massa musical. Massa. I jo em preguntava en silenci p q?! P q? P q?!!! Sí, el Saïd de Mar i Cel tb ho era i ho és... Encara avui em pregunto: q hem de fer nosaltres, les dones?
Betty.

Elisabet ha dit...

Rodri tens raó, les teves comparacions no s'assemblen gaire... L'Oriol Burgada s'assembla tant a en Pau Roca com una antiga companya de feina teva a un arbre de nadal! jejeje

I... la veritat és que no recordo quina cançó estàvem cantant al karaoke? aviam si en burgada té més memòria que jo i t'ho pot contestar...

Xavi Amat ha dit...

Betty, no és veritat que la gran majoria d'actors ho siguin! En tot cas, per sort, avui se'n pot ser sense que et posin al forn!

Anònim ha dit...

Tens raó, Xavi, però tenint dos amics treballant a la productora FOCUS, et puc assegurar q n'hi ha molts, moltíssims q ho són. I em sembla bé q ho siguin. Vull dir q siguin i q facin el q vulguin! Jo no critico això... Ni molt menys! Només em queixo q cada vegada q m'enamoro platònicament d'un actor, acabo pensant: "no, no, no!... Quina mala sort!!!" I sobretot penso: "a la merda el meu somni de tenir fills actors, tan bons o millors q el geni del seu pare"... Jejeje! És això. Però bé, em consola saber q si algun dia em quedés tancada en un ascensor amb el George Clooney, aquest pensament no el tindria. Més aviat pensaria tot el contrari. O no. Segurament deixaria de pensar i amb el ulls tancats em diria a mi mateixa: "deu ser un somni, un somni"...
Betty.

Anònim ha dit...

Evidentment seria un somni :)