Vaig a obrir la porta i veig que no puc. No passa res, es deu haver encallat. Amb tota la parsimònia, ho torno a intentar: torno a posar el baldó, el torno a treure, agafo el pany, intento obrir la porta i no puc. Merda. M’he quedat tancada al lavabo. Fa una calor espantosa. Crido tots els noms de tots els meus companys de feina però no em senten. Dono cops a la porta i tampoc no em senten. Em començo a posar nerviosa. Aquí hi fa molta calor. Començo a suar. Segueixo picant a la porta i segueixo cridant. Cada vegada més fort. Però no serveix de res, no rebo cap resposta.
M’assec i penso que, tard o d’hora, algú haurà d’anar al lavabo. I si no, suposo que tard o d’hora, algú em trobarà a faltar!
Miro el rellotge. Fa 10 minuts que sóc aquí tancada. M’estic asfixiant, m’està agafant claustrofòbia i estic molt nerviosa. I penso que d’aquí a mitja hora hauria de ser a l’ajuntament perquè començarà la Crida. I que encara em poso més nerviosa, gairebé histèrica. Però de cop i volta, sento la meva salvació: unes xancletes que caminen pel passadís. Torno a cridar com si estigués posseïda i, per fi, em senten!
Comença el show. Mentre jo segueixo tancada en un espai que deu fer poc més d’1 metre quadrat i estic a punt d’agafar un atac de nervis, a l’altra banda de la porta es posen mans a la obra. Però ja se sap com van aquestes coses. Mentre un treballa, l’altre li diu el que ha de fer, els altres riuen i hi ha algú que comenta la vocació de servei públic de Televisió de Mataró.
Finalment, després de gairebé 20 minuts, la porta s’obre i em reben amb un aplaudiment. Encara que sigui durant un moment, tots riem. D’alguna cosa ha servit haver estat a punt de patir un atac de nervis, un cop de calor i un atac de claustrofòbia!!!
Em dic Elisabet Solsona i vaig néixer el 16 de desembre de 1979. Sóc del Masnou i visc i treballo a Mataró. Sóc llicenciada en Periodisme i també en Humanitats(per fi!!), però sóc periodista de professió, vocació i devoció. Crec en la funció i necessitat del periodisme local i per això estic per la seva dignificació. He estat 5 anys a Televisió de Mataró i actualment treballo a Mataró Ràdio com a cap d'informatius.
dimecres, de juliol 26, 2006
diumenge, de juliol 16, 2006
Adéu
![](http://photos1.blogger.com/blogger/3211/1911/200/rosablanca.0.jpg)
Per què tan d'hora? Per què som tan dèbils? Per què som tan vulnerables? No li tocava, era massa jove. Només tenia 27 anys i tota la vida per davant. No hi ha dret. Putes injustícies de la vida.
I miro enrere, i veig gent de la meva edat que ja no hi és. Gent molt propera i d'altres que no ho eren tant. Però la mort d'algú de la teva edat, o d'algú més jove, encara que no sigui gaire proper, sempre toca molt. I et fa replantejar-te moltes coses. I et deixa els sentiments a flor de pell. I agafes por. I, si no ets dels que ho acostumen a fer gaire sovint, t'agafen ganes de dir als teus que els estimes per si demà no hi ets a temps. Llàstima que aquestes sensacions, com nosaltres, la majoria de vegades també siguin massa efímeres. Si tots plegats les tinguéssim més presents, segur que ens deixaríem estar de moltes punyetes i procuraríem ser més feliços.
Fins sempre, Núria!
dijous, de juliol 13, 2006
Atac de riure
Feia dies que teníem el sopar pendent però, per una cosa o per una altra, l’hem anat ajornant. Finalment, ens trobem i seiem a sopar en una terrassa, a la fresca, amb dos objectius clars: posar-nos al dia i acabar de planejar les vacances.
La terrassa en qüestió és plena de gent, però el servei és ràpid i de seguida ens porten el pa amb tomàquet. Comencem a xerrar pels descosits, cada vegada més emocionades. De cop i volta, sóc a terra rient com una desesperada. Quina vergonya!! Se m’ha trencat la cadira!!!
La terrassa en qüestió és plena de gent, però el servei és ràpid i de seguida ens porten el pa amb tomàquet. Comencem a xerrar pels descosits, cada vegada més emocionades. De cop i volta, sóc a terra rient com una desesperada. Quina vergonya!! Se m’ha trencat la cadira!!!
divendres, de juliol 07, 2006
Somnis...
Heu tingut mai un somni d’aquells que us desperten i us fan donar voltes a tot plegat? Jo n’he tingut un aquesta nit. Sé que no era un malson, però ara seria incapaç de reproduir-lo perquè ja no recordo què hi passava. Només sé que tot era molt estrany, que m’he despertat amb una sensació rara i que no m’he pogut tornar a adormir fins al cap d’una bona estona.
Després, m’ha sonat el despertador i m’he llevat com trastocada i de mala llet. No aconsegueixo recordar què passava al somni... i la mala llet m’ha durat fins al migdia!!! Ara només espero que el bon humor em duri la resta del dia... i de la nit!
Després, m’ha sonat el despertador i m’he llevat com trastocada i de mala llet. No aconsegueixo recordar què passava al somni... i la mala llet m’ha durat fins al migdia!!! Ara només espero que el bon humor em duri la resta del dia... i de la nit!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)