dijous, d’octubre 12, 2006

Estúpida!

Em fa por anar al metge i sempre ho evito fins que ja no puc més. Però al final del dia decideixo fer cas i anar al CAP. Són les 10 de la nit i, per tant, m’hauran de visitar a urgències. Sóc conscient que no és cap urgència, però si no hi vaig potser sí que ho acaba sent. Entro, dono la targeta al zelador, m’apunta i em diu que m’esperi.

Al cap de 10 minuts, apareix una doctora amb cara de pocs amics i em diu que passi. Entro amb la meva mare a la consulta. Em pregunta què m’ha passat mentre mira l’ordinador. Li explico que anava per la nacional, que el semàfor s’ha posat vermell, que he parat, que el cotxe de darrere no ha frenat i que m’ha donat un cop per darrere. Que en donar-me el cop, he fet allò típic dels anuncis d’anar endavant i endarrere.
Mentre jo li explico tot això, ella ni es digna a mirar-me a la cara. De fet, amb la cara de mala llet que fa, penso que no li importa el més mínim el que li estic explicant. Potser ni m’escolta. L’única conversa que mantenim és:

- Fuiste al hospital?
- No, no fui.
- Por qué? (amb to amenaçant)
- Pues porque en el momento del golpe no me dolía. Me ha empezado a doler a media tarde y como he visto que iba en augmento, pues he venido a que me lo mire.
- Debería haber ido al hospital(amb cara de “ara no et queixis”). Ahora tendrá mareos durante 3 o 4 días (sentencia). Se tomará éstas pastillas (ho diu mentre em dóna les receptes). Si se marea más de lo que debería, vuelva el viernes a su médico de cabezera. Aunque primero deberán asignárselo porque veo que no ha venido usted nunca al médico.

Serà estúpida! Lo poc que m’ha dit, m’ho ha dit amb un to borde impressionant. En tota l’estona no s’ha aixecat de la cadira per fer-me el més mínim reconeixement. Ni m’ha tocat el coll. Ara sí, després de fotre’m la bronca per no haver anat a l’hospital i de perdonar-me la vida dient que ja em farien el gran favor d’adjudicar-me un metge, l’estúpida aixeca el cul de la cadira. Em toca el coll durant 3 segons fins q dic “agh!!” i tota satisfeta diu “lo que decía yo, tienes el síndrome del latigazo cervical”. I em diu “pues es todo”.

Tenia raó en una cosa. No tinc metge assignat perquè mai no havia anat a visitar-me a un CAP. Durant molts anys vaig estar fent suplències d’administrativa a diferents ambulatoris de la comarca i, avui he estat a l’altra banda per primera vegada, m’he endut un desengany. Sé que no tots són iguals i que no es pot jutjar un col·lectiu per culpa d'una sola persona etc etc, però trobar-te un metge com el que m’ha tocat, que més borde no podia haver estat, et fa agafar moltes ganes d'engegar a la merda la seguretat social i de pagar-te una mútua privada. Que s'ho pensi la consellera Geli perquè podria ser una manera pràctica i efectiva de reduir les llistes d'espera: si posa un estúpid a cada CAP, i uns quants més als hospitals públics, potser la gent marxa tan emprenyada que, si poden pagar-se un metge privat, no tornen mai més a la sanitat pública.

Que ser amable i fer algun somriure no costa tant. Que tots som persones. I que els pacients no tenim la culpa que a la dona li hagi tocat guàrdia i estigui putejada. Que jo també ho estava de putejada: havia tingut un accident, em trobava malament, encara estava espantada i trasbalsada del susto i, a més, tinc el cotxe abonyegat. I no vaig anar de borde per la vida.

4 comentaris:

Etain ha dit...

Ja saps lo que has de fer la propera vegada, segur que serà aviat, quan torni ha apareixer la Marina Geli per aquí...

Anònim ha dit...

La Segureta social és tot un món! Jo vaig tenir sis casos d'angines en un mes i mig (el primer a Mallorca, espatllant-nos les vacances) i la tercera metgessa de capçalera que em va veure (no us poseu mai malalts durant els mesos d'estiu, mai trobareu el mateix metge perquè estan tots de vacances!!) em va dir que era producte de la meva inestabilitat personal, que tenia alguna mena de problema que jo no reconeixia i que per això m'agafaven aquelles angines sense febre però amb una inflamació que no podia ni parlar! I jo al·lucinant, claro!

Entre això i que quan era petita em vaig trencar un lligament del turmell esquerra, vaig anar a l'hospital de Tremp a fer-me cures (estiu també i a sobre, hospital de muntanya, que no hi vol anar mai cap metge), em van dir que tenia un esginç de no res i me'l van embenar. Resultat: al cap de quatre dies m'operaven a Lleida perquè de les cures d'aquell gilipolles se'm va acabar de trencar l'altre lligament.

Jo no sé vosaltres, però crec que quan tens quatre duros el primer que has de fer és agafar una keli per a que et planxi, d'acord, però el segon és una mútua privada (40 euros per persona al mes no és tant). A partir del gener la tindré, perquè passo de quedar-me prenyada amb aquest personal...

Petons!
Joana

Anònim ha dit...

Ah,i la Geli segur que té una mútua privada, a mi que no em vinguin a vendre sopars de duro!
Joana

Josep Maria ha dit...

però saps que la teva mare tenia raó...no? jeje
molts records!