El govern inaugura carrers i pavellons, posa primeres pedres d’ambiciosos projectes i presenta reformes de mercats que no començaran a fer-se fins d’aquí a un any i mig.
L’oposició envia un degoteig continu de notes de premsa per criticar-ho tot i apuntar-se al carro de qualsevol queixa que se sent. Uns, però, van més a remolc que els altres.
El fantasma electoral ja sobrevola la política municipal. I crec que, en aquestes circumstàncies, els polítics de tots colors, estiguin al govern o a l’oposició, perden una mica la credibilitat. M’explico. Tot el que fan perd valor perquè el 27 de maig està cada cop més a prop i, ara mateix, facin el que facin o diguin el que diguin, sembla que ens intentin vendre motos a tothora.
A aquestes alçades de la legislatura, si inauguren carrers o presenten projectes, creurem que només ho fan perquè venen les eleccions. I si critiquen qualsevol decisió que pren el govern, creurem que no ho fan simplement per fer oposició, si no perquè s'acosta el moment d'anar a les urnes. En resum, que uns i altres ens fan dir cada dos per tres allò de... "com es nota que venen eleccions!!!".
A tot això, aprofito per recomanar un blog sobre la cursa electoral a Mataró. Es diu Tenda de Campanya i l'escriuen l'Oriol Burgada i en Joan Salicrú, dos grans periodistes que dominen com pocs la seva ciutat.
diumenge, de febrer 25, 2007
diumenge, de febrer 11, 2007
La truita
Setmana 1: Venen uns amics a sopar i faig la meva primera truita de patates. Mai a la vida n'havia fet cap, així que és tot un experiment. Però surt força bé. Tots diuen que està boníssima. La millor prova que no menteixen és que, en pocs minuts, el plat és buit i la truita ha volat.
Setmana 2: Ve un amic a sopar, un amic que fa la truita de patates boníssima. Com que a mi l'altre dia també em va quedar prou bé, em poso mans a la obra. Aquesta vegada, però, em despisto mirant Mar de Fons i la truita es crema. Bé, queda literalment calcinada. Negra. Incomestible. Acabem sopant pa amb tomàquet i fuet.
Setmana 3: Venen uns altres amics a sopar. Tot i el desastre de la setmana anterior, torno a arriscar-me i faig la meva tercera truita de patates. Aquesta vegada estic per la feina. No em despisto mirant la tele. Quan comencem a sopar, reconeixen que la truita és bona i, com que tots coneixen la meva poca habilitat davant dels fogons, es riuen de mi i diuen "jajaja t'ha quedat bona eh?? podries fer un post i tot!!". I ja ho veieu, com que sóc molt obedient i últimament em falten idees per actualitzar el blog, doncs aquí estic, fent el post de la truita de patates!
Setmana 2: Ve un amic a sopar, un amic que fa la truita de patates boníssima. Com que a mi l'altre dia també em va quedar prou bé, em poso mans a la obra. Aquesta vegada, però, em despisto mirant Mar de Fons i la truita es crema. Bé, queda literalment calcinada. Negra. Incomestible. Acabem sopant pa amb tomàquet i fuet.
Setmana 3: Venen uns altres amics a sopar. Tot i el desastre de la setmana anterior, torno a arriscar-me i faig la meva tercera truita de patates. Aquesta vegada estic per la feina. No em despisto mirant la tele. Quan comencem a sopar, reconeixen que la truita és bona i, com que tots coneixen la meva poca habilitat davant dels fogons, es riuen de mi i diuen "jajaja t'ha quedat bona eh?? podries fer un post i tot!!". I ja ho veieu, com que sóc molt obedient i últimament em falten idees per actualitzar el blog, doncs aquí estic, fent el post de la truita de patates!
dissabte, de gener 27, 2007
5 coses que no sabeu de mi
Com que més d'un m'ha dit que ja em faig pesadeta amb els posts sobre la meva recent independència, variaré la temàtica i respondré al meme que m'ha enviat la Cris.
Aquí van 5 coses explicables que la majoria no deveu saber de mi...
1. M'hauria d'haver dit Carlota, com la meva iaia. Ella, però, deia que era nom de vella i no va deixar que els meus pares em posessin així. De més gran alguna vegada m'ha confessat que li sap greu que no em digui com ella. Sempre he dit que, com que a mi sí que m'agrada, si algun dia tinc una nena li posaré Carlota, en honor a la iaia.
2. De petita jugava a futbol. Participava al torneig d'estiu que es fa al Casino del Masnou. Ens havíem dit de mil maneres. Quan devíem tenir 6 o 7 anys, ens dèiem Kasperle Fosforitas. De més grans, ens dèiem Yuppi (triàvem aquests noms més que res perquè eren els dels "patrocinadors", o sigui, els noms de les botigues que ens pagaven les samarretes). Jo jugava de davantera i tinc copes i tot!!!
3. Vaig estudiar tot el solfeig i fins a 4art de piano. El meu avi el sap tocar, la meva mare no va tenir paciència per aprendre'n i, com que em veien una nena tranquil·la, m'hi van voler apuntar. La professora, l'Anna Maria, sempre em renyava perquè no estudiava i mai no em sabia ni les lliçons de solfeig ni les peces de piano. Recordo els exàmens al Liceu com un malson, amb aquells paperets per triar la cançó, aquelles 3 velles del tribunal i la seva campaneta...
4. Odio els "palitos de cangrejo" i la "gula del norte" des que vaig estar treballant d'hostessa fent la promoció d'aquests dos productes. Em vaig passar un total de 6 mesos anant pels caprabos, carrefours, alcampos i similars de mitja Catalunya, preparant amanides i repetint fins a la sacietat des de les 10 del matí fins les 9 de la nit.. "ho vol tastar? pensi que són els únics del mercat que són frescos eh?? són boníssims i es poden preparar així, aixà..."
5. Tenia claríssim que per res del món volia fer tele. És l'única branca del periodisme a la qual no em volia dedicar ni de broma. Les càmeres em feien pànic. Volia fer ràdio i, si no podia ser, premsa. Està vist que no es pot dir que "d'aquesta aigua no en beuré"...
Apa doncs, pels que no ho sabíeu, ja sabeu una mica més de mi. Ara em toca passar la cadena. Li passo a en Jose, a la Núria, a la Cris, a la Maria i a una gran amiga que es vol mantenir en l'anonimat...
Aquí van 5 coses explicables que la majoria no deveu saber de mi...
1. M'hauria d'haver dit Carlota, com la meva iaia. Ella, però, deia que era nom de vella i no va deixar que els meus pares em posessin així. De més gran alguna vegada m'ha confessat que li sap greu que no em digui com ella. Sempre he dit que, com que a mi sí que m'agrada, si algun dia tinc una nena li posaré Carlota, en honor a la iaia.
2. De petita jugava a futbol. Participava al torneig d'estiu que es fa al Casino del Masnou. Ens havíem dit de mil maneres. Quan devíem tenir 6 o 7 anys, ens dèiem Kasperle Fosforitas. De més grans, ens dèiem Yuppi (triàvem aquests noms més que res perquè eren els dels "patrocinadors", o sigui, els noms de les botigues que ens pagaven les samarretes). Jo jugava de davantera i tinc copes i tot!!!
3. Vaig estudiar tot el solfeig i fins a 4art de piano. El meu avi el sap tocar, la meva mare no va tenir paciència per aprendre'n i, com que em veien una nena tranquil·la, m'hi van voler apuntar. La professora, l'Anna Maria, sempre em renyava perquè no estudiava i mai no em sabia ni les lliçons de solfeig ni les peces de piano. Recordo els exàmens al Liceu com un malson, amb aquells paperets per triar la cançó, aquelles 3 velles del tribunal i la seva campaneta...
4. Odio els "palitos de cangrejo" i la "gula del norte" des que vaig estar treballant d'hostessa fent la promoció d'aquests dos productes. Em vaig passar un total de 6 mesos anant pels caprabos, carrefours, alcampos i similars de mitja Catalunya, preparant amanides i repetint fins a la sacietat des de les 10 del matí fins les 9 de la nit.. "ho vol tastar? pensi que són els únics del mercat que són frescos eh?? són boníssims i es poden preparar així, aixà..."
5. Tenia claríssim que per res del món volia fer tele. És l'única branca del periodisme a la qual no em volia dedicar ni de broma. Les càmeres em feien pànic. Volia fer ràdio i, si no podia ser, premsa. Està vist que no es pot dir que "d'aquesta aigua no en beuré"...
Apa doncs, pels que no ho sabíeu, ja sabeu una mica més de mi. Ara em toca passar la cadena. Li passo a en Jose, a la Núria, a la Cris, a la Maria i a una gran amiga que es vol mantenir en l'anonimat...
dimarts, de gener 16, 2007
Independència I
Arribo corrent, és tard. Trec una hamburguesa de la nevera i, mentre es cou, preparo una amanida. Menjo a una velocitat vertiginosa i penso que tindré temps per fer el ronso estirada al sofà. Fins aquí, tot normal. Però de cop i volta, passa una cosa estranya: encara no m'he empassat l'últim grill de la mandarina quan em sorprenc a mi mateixa recollint els plats, fregant-los, netejant la cuina, treient la pols, escombrant, guardant cada cosa al seu lloc, posant bé els coixints i la manta del sofà... I fent tot això com una posseïda.
Què m'està passant??? Jo, que era un complet desastre, que sempre ho deixava tot pel mig, que sempre pensava que ja ho recolliria més tard... M'estaré tornant una histèrica de la neteja?? Aquesta dèria per tenir-ho tot endreçat i net... serà transitòria? O serà definitiva?
Què m'està passant??? Jo, que era un complet desastre, que sempre ho deixava tot pel mig, que sempre pensava que ja ho recolliria més tard... M'estaré tornant una histèrica de la neteja?? Aquesta dèria per tenir-ho tot endreçat i net... serà transitòria? O serà definitiva?
divendres, de desembre 29, 2006
Misión cumplida!!
Avui és un gran dia. Per fi s'ha fet realitat l'únic objectiu que em vaig marcar per aquest any que ara s'acaba. Ho sé, una mica més i no hi sóc a temps, però encara falten un parell de dies per acabar l'any!
Aquest matí m'han donat les claus del pis!! Per una vegada, allò de "any nou, vida nova", serà veritat! Ara aquests dies hi haurà una feinada per deixar-lo ben maco: pintar, netejar, decorar... Després, tocarà una altra feinada, la d'independitzar-me amb tot el que això comporta: aprendre a cuinar alguna cosa més que pizzes, aprendre a fer rentadores sense destenyir la roba, aprendre a fer secadores sense encongir-la, aprendre a planxar... no sé pas quina de les dues feinades serà més difícil!!! jejeje. Em sembla que aquests seran els objectius del 2007: aprendre a viure sola i aprendre a fer les feines de casa!
Ah... i deixaré de fer vida a Mataró. Ara ja, directament, hi viuré. M'hauré convertit, doncs, en una mataronina d'adopció amb totes les de la llei. Però això no vol dir pas que renegui del Masnou!!!
diumenge, de desembre 24, 2006
Missatge nadalenc
Aquest any no estic precisament gaire embriagada d'esperit nadalenc ni de tot el que comporta (ornaments de la llar, felicitacions, consumisme...). Serà un nadal diferent, entre d'altres coses perquè hi haurà algú lluny d'aquí... literalment al cul del món passant-s'ho de puta mare! Però sigui com sigui, i sigui quin sigui el panorama que us esperi aquestes festes, desitjo un Bon Nadal a tothom qui llegeix aquest blog!!
diumenge, de desembre 17, 2006
Gràcies!
M'he llevat amb un somriure. Estic contenta. I m'he llevat així perquè sóc molt afortunada. Tinc uns amics que no me'ls mereixo. D'això, poc o molt n'era conscient, però ahir em van (vau) refrescar la memòria. I això que jo m'havia quedat lluny d'estar a l'alçada...
En una més que justificada mostra d'agraïment, només puc dir-vos a tots, del primer a l'últim (passo de posar noms perquè no em vull deixar a ningú...), que moltíssimes gràcies. Gràcies per les sorpreses fallides, gràcies pels regals (desmesurats), gràcies per ser-hi i gràcies per fer-me sentir tan especial. De tot cor.
I ja que avui fan la Marató de TV3, quina cançó millor per dedicar-vos que la de l'anunci aquell tan mono... La versió que Gossos han fet de la cançó de la Carole King. Va per vosaltres.
Gossos --- Tens Un Amic
Si et sents trist i emboirat,
i necessites una mà,
si les coses no et roden bé
Tanca els ulls i pensa en mi,
que prest jo seré aquí,
com un raig de llum
dins la teva foscor.
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida, a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor,
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop
saps cert que tens un amic.
(Prometo penjar les fotos més presentables, però abans me les haureu d'enviar!)
En una més que justificada mostra d'agraïment, només puc dir-vos a tots, del primer a l'últim (passo de posar noms perquè no em vull deixar a ningú...), que moltíssimes gràcies. Gràcies per les sorpreses fallides, gràcies pels regals (desmesurats), gràcies per ser-hi i gràcies per fer-me sentir tan especial. De tot cor.
I ja que avui fan la Marató de TV3, quina cançó millor per dedicar-vos que la de l'anunci aquell tan mono... La versió que Gossos han fet de la cançó de la Carole King. Va per vosaltres.
Gossos --- Tens Un Amic
Si et sents trist i emboirat,
i necessites una mà,
si les coses no et roden bé
Tanca els ulls i pensa en mi,
que prest jo seré aquí,
com un raig de llum
dins la teva foscor.
Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida, a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor,
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop
saps cert que tens un amic.
(Prometo penjar les fotos més presentables, però abans me les haureu d'enviar!)
diumenge, de novembre 26, 2006
Tal dia com avui...
... m'hi vaig tirar de cap. Incitada en gran part per l'Oriol, vaig acabar deixant la vergonya de banda i al final em vaig decidir a fer-ho. I sembla mentida però d'això ja fa un any. Ja ha passat un any d'aquella tarda de dissabte en què vaig estar tres hores per escriure el meu primer post! I la veritat és que em sembla increïble haver mantingut aquest bloc més o menys actiu. Tot i que és evident que va a temporades, i que hi ha èpoques en què escric més sovint que en d'altres, el dia que el vaig obrir pensava que no tindria res per explicar. O que em cansaria d'explicar les meves històries. O que la gent es cansaria de llegir-les.
Però ves quina cosa: ja ha passat un any, he escrit gairebé 100 posts (aquest és el núm 98), i el blog ha tingut gairebé 15mil visites úniques (14.958, exactament) i més de 36mil pàgines vistes (36.354, exactament).
Així que, a tots els que llegiu les meves històries, tan si en sou seguidors fidels com si no ho sou, tan si entreu en aquest blog de tant en tant com si només hi heu arribat per accident, tan si ens coneixem personalment com si no, moltíssimes gràcies!!! Per part meva, procuraré seguir escrivint!
Però ves quina cosa: ja ha passat un any, he escrit gairebé 100 posts (aquest és el núm 98), i el blog ha tingut gairebé 15mil visites úniques (14.958, exactament) i més de 36mil pàgines vistes (36.354, exactament).
Així que, a tots els que llegiu les meves històries, tan si en sou seguidors fidels com si no ho sou, tan si entreu en aquest blog de tant en tant com si només hi heu arribat per accident, tan si ens coneixem personalment com si no, moltíssimes gràcies!!! Per part meva, procuraré seguir escrivint!
dimecres, de novembre 22, 2006
Patir en silenci
Entrevisto tres dones maltractades i torno a la tele amb el cor encongit. Tenen edats diferents, aspectes diferents, estils diferents i caràcters diferents. Possiblement l'única cosa que tenen en comú és l'infern que han patit durant anys. Totes tres han patit maltractaments psicològics i, dues d'elles, també físic. Totes tres van acabar marxant (o fugint) de casa, però només una ha tingut valor d'anar-ho a denunciar als Mossos d'Esquadra.
M'expliquen que havien aguantat durant tant de temps aquesta situació perquè pensaven que la culpa era seva. Que eren unes exagerades i unes histèriques. Que no n'hi havia per tant perquè discutir-se és normal. Em diuen que ho explicaven a la gent del seu voltant i que no les prenien en sèrio perquè la seva parella les "estimava molt". La més jove, de 29 anys, explica que els seus amics li havien arribat a dir que "alguna cosa deus fer per treure'l de polleguera".
I penso que si m'ha impactat tant el que m'expliquen és perquè a tots plegats ens falta molta conscienciació. I em sembla que la manera més eficaç d'aconseguir-la és escoltant casos reals explicats en primera persona. Estem farts de sentir notícies sobre violència contra les dones. De llegir titulars sobre parelles o ex parelles que han matat la dona. Però ens passa el mateix que amb els accidents de trànsit: són una cosa que sempre passa als altres. No som conscients que a la porta del costat una dona pot estar patint maltractaments físics o psicològics.
M'expliquen que havien aguantat durant tant de temps aquesta situació perquè pensaven que la culpa era seva. Que eren unes exagerades i unes histèriques. Que no n'hi havia per tant perquè discutir-se és normal. Em diuen que ho explicaven a la gent del seu voltant i que no les prenien en sèrio perquè la seva parella les "estimava molt". La més jove, de 29 anys, explica que els seus amics li havien arribat a dir que "alguna cosa deus fer per treure'l de polleguera".
I penso que si m'ha impactat tant el que m'expliquen és perquè a tots plegats ens falta molta conscienciació. I em sembla que la manera més eficaç d'aconseguir-la és escoltant casos reals explicats en primera persona. Estem farts de sentir notícies sobre violència contra les dones. De llegir titulars sobre parelles o ex parelles que han matat la dona. Però ens passa el mateix que amb els accidents de trànsit: són una cosa que sempre passa als altres. No som conscients que a la porta del costat una dona pot estar patint maltractaments físics o psicològics.
dissabte, de novembre 18, 2006
Exclusiva!
- Eli! Que dormies?
- Mmmm... sí... és clar... has vist les hores que són?
- Doncs ja et pots anar despertant. Tinc una exclusiva.
- Què ha passat?
- Que l'Artur Mas serà el proper president de la Generalitat.
- Sí, clar... i jo ahir vaig sopar amb en George Clooney. No et fot. Què has begut per esmorzar?
- Tia no em prenguis per boja, que t'ho dic de veritat!
-Però què dius Maria? A quin món vius? Si fa quasi quinze dies que van acordar reeditar el tripartit... el president serà en Montilla i es dirà govern d'Entesa...
- Que et dic que no. Això és el que es pensa tothom. I no serà així, però és un secret. Tu fes-me cas i ja ho veuràs.
- Maria...
- Que ho dic de veritat. M'ho han dit les meves fonts. No sóc periodista però també en tinc eh?? Bueno tu mateixa, ja veuràs com en Mas acabarà sent president.
- Vale, vale, sí... bueno segueixo dormint eh??
(Res a veure amb la realitat. Només és un somni molt surrealista que vaig tenir l'altre dia. De fet, últimament somnio coses força estranyes... tot i que el més estrany de tot és que l'endemà sóc capaç de recordar el somni!)
- Mmmm... sí... és clar... has vist les hores que són?
- Doncs ja et pots anar despertant. Tinc una exclusiva.
- Què ha passat?
- Que l'Artur Mas serà el proper president de la Generalitat.
- Sí, clar... i jo ahir vaig sopar amb en George Clooney. No et fot. Què has begut per esmorzar?
- Tia no em prenguis per boja, que t'ho dic de veritat!
-Però què dius Maria? A quin món vius? Si fa quasi quinze dies que van acordar reeditar el tripartit... el president serà en Montilla i es dirà govern d'Entesa...
- Que et dic que no. Això és el que es pensa tothom. I no serà així, però és un secret. Tu fes-me cas i ja ho veuràs.
- Maria...
- Que ho dic de veritat. M'ho han dit les meves fonts. No sóc periodista però també en tinc eh?? Bueno tu mateixa, ja veuràs com en Mas acabarà sent president.
- Vale, vale, sí... bueno segueixo dormint eh??
(Res a veure amb la realitat. Només és un somni molt surrealista que vaig tenir l'altre dia. De fet, últimament somnio coses força estranyes... tot i que el més estrany de tot és que l'endemà sóc capaç de recordar el somni!)
dimecres, de novembre 15, 2006
La llarga espera
- Espera't un moment. Ui, ara no ens funciona l'ordinador. No t'ho puc mirar. Torna a trucar demà, a veure si hi ha més sort.
- No guapa! Encara no te'n puc dir res! Hauràs de trucar d'aquí a un parell de dies...
- Sembla que va bé, però torna d'aquí a una setmana...
- Ui! T'hauràs d'esperar uns 4 dies...
- Torna a trucar dijous...
- Tranquil·la, que això està col·lapsat i fins d'aquí a un mes com a mínim dubto que et truquem...
Són algunes de les respostes d'aquest tipus que he rebut durant l'últim mes. Heu esperat mai alguna resposta? És fatal... santa paciència! Espero no desesperar-me durant aquesta llarga espera... que ja comença a semblar eterna!
- No guapa! Encara no te'n puc dir res! Hauràs de trucar d'aquí a un parell de dies...
- Sembla que va bé, però torna d'aquí a una setmana...
- Ui! T'hauràs d'esperar uns 4 dies...
- Torna a trucar dijous...
- Tranquil·la, que això està col·lapsat i fins d'aquí a un mes com a mínim dubto que et truquem...
Són algunes de les respostes d'aquest tipus que he rebut durant l'últim mes. Heu esperat mai alguna resposta? És fatal... santa paciència! Espero no desesperar-me durant aquesta llarga espera... que ja comença a semblar eterna!
diumenge, de novembre 05, 2006
Reflexions post-electorals...
Sembla que està tot gairebé decidit i que tornarem a tenir tripartit (ves per on, m'ha sortit un rodolí). Jo no sóc una experta en política ni molt menys però tenia ganes d'intentar fer una anàlisi dels resultats electorals... i aquí el teniu:
-Mas i CiU: sembla ser que l'Artur Mas es tornarà a quedar per vestir Sants. Si jo fos ell i m'hagués de quedar a l'oposició per segona vegada consecutiva (i aquesta havent guanyat per 11 escons), m'agafaria una depressió. Però les regles del joc són aquestes: no guanya qui guanya, sino qui millor pacta! I CiU ha fet una campanya massa agressiva. No es pot anar tan de sobrat, no es pot deixar la gent a l'alçada del betum i després anar-los a buscar i ensabonar-los perquè et facin President.
-Montilla i el PSC: les urnes van dir que no volien en Montilla com a President. L'elevada abstenció socialista i la fuita de vots cap a IC-V així ho demostra. Primera conclusió: el PSC l'ha cagat amb aquest candidat. Al meu entendre, si haguessin posat com a presidenciable a algú de la corda maragallista-catalanista i haguessin explicat l'acció de govern que han dut a terme (en comptes d'obviar-la com ha fet en Montilla), haurien triomfat.
-Carod i ERC: en Carod hauria d'anar fent un pensament. Crec que és un polític cremat que, si després de treure els 8 diputats a Madrid hagués marxat cap a caseta, hauria quedat com un senyor. Però el cas és que encara s'arrossega. I tal i com van les negociacions, ERC tornarà a ser un partit de govern i en Carod hi tindrà un pes important. Doncs esperem que els republicans n'hagin après i que no la liïn tant!!!
-Piqué i el PP: Bé, poc a dir. Simplement que segueixen sent la quarta força al Parlament. No seran decisius i encara quedaran més al marge de tot plegat.
-Saura i IC-V: en Saura és l'únic que estava content de veritat la nit de les eleccions. I també és l'únic que des del primer moment va dir amb qui volia pactar. IC-V ha estat el partit del tripartit que menys soroll ha fet, i ha estat l'únic partit del tripartit que ha guanyat diputats. Per alguna cosa deu ser. Ara, el líder de l'esquerra intel·ligent deu estar esperant a que en Montilla i en Carod el truquin per tornar a posar en marxa el govern catalanista i d'esquerres.
-Rivera i Ciutadans: La gran sorpresa. Seran la cirereta del pastís. Poc s'ho pensaven que treurien 3 diputats. De fet, poc ens ho pensàvem tots.
-L'abstenció: anem de mal en pitjor. La gent està cansada de la classe política. Segur que tots coneixem a més d'un que no va anar a votar argumentant que "és perdre el temps" perquè "tots els polítics són iguals i faran el que els hi roti". I aquests comentaris, cada vegada són més freqüents. Polítics, sigueu del color que sigueu, feu-vos-ho mirar perquè teniu un gran repte: aconseguir que la gent es torni a interessar per la política.
-Mas i CiU: sembla ser que l'Artur Mas es tornarà a quedar per vestir Sants. Si jo fos ell i m'hagués de quedar a l'oposició per segona vegada consecutiva (i aquesta havent guanyat per 11 escons), m'agafaria una depressió. Però les regles del joc són aquestes: no guanya qui guanya, sino qui millor pacta! I CiU ha fet una campanya massa agressiva. No es pot anar tan de sobrat, no es pot deixar la gent a l'alçada del betum i després anar-los a buscar i ensabonar-los perquè et facin President.
-Montilla i el PSC: les urnes van dir que no volien en Montilla com a President. L'elevada abstenció socialista i la fuita de vots cap a IC-V així ho demostra. Primera conclusió: el PSC l'ha cagat amb aquest candidat. Al meu entendre, si haguessin posat com a presidenciable a algú de la corda maragallista-catalanista i haguessin explicat l'acció de govern que han dut a terme (en comptes d'obviar-la com ha fet en Montilla), haurien triomfat.
-Carod i ERC: en Carod hauria d'anar fent un pensament. Crec que és un polític cremat que, si després de treure els 8 diputats a Madrid hagués marxat cap a caseta, hauria quedat com un senyor. Però el cas és que encara s'arrossega. I tal i com van les negociacions, ERC tornarà a ser un partit de govern i en Carod hi tindrà un pes important. Doncs esperem que els republicans n'hagin après i que no la liïn tant!!!
-Piqué i el PP: Bé, poc a dir. Simplement que segueixen sent la quarta força al Parlament. No seran decisius i encara quedaran més al marge de tot plegat.
-Saura i IC-V: en Saura és l'únic que estava content de veritat la nit de les eleccions. I també és l'únic que des del primer moment va dir amb qui volia pactar. IC-V ha estat el partit del tripartit que menys soroll ha fet, i ha estat l'únic partit del tripartit que ha guanyat diputats. Per alguna cosa deu ser. Ara, el líder de l'esquerra intel·ligent deu estar esperant a que en Montilla i en Carod el truquin per tornar a posar en marxa el govern catalanista i d'esquerres.
-Rivera i Ciutadans: La gran sorpresa. Seran la cirereta del pastís. Poc s'ho pensaven que treurien 3 diputats. De fet, poc ens ho pensàvem tots.
-L'abstenció: anem de mal en pitjor. La gent està cansada de la classe política. Segur que tots coneixem a més d'un que no va anar a votar argumentant que "és perdre el temps" perquè "tots els polítics són iguals i faran el que els hi roti". I aquests comentaris, cada vegada són més freqüents. Polítics, sigueu del color que sigueu, feu-vos-ho mirar perquè teniu un gran repte: aconseguir que la gent es torni a interessar per la política.
dijous, d’octubre 19, 2006
Temps per pensar...
Diuen no saps valorar una cosa (o una persona) fins que la perds. O fins que te n'allunyes, encara que sigui temporalment, i tens temps per trobar-la a faltar.
Vivim en una societat estressada. I sovint estem tan immersos en el dia a dia, en les rutines quotidianes, que no tenim temps per aturar-nos un moment i analitzar la nostra vida. Us heu parat mai a pensar si sou feliços amb el que feu? o amb el que teniu? o què cal fer per millorar-ho?
Fa una setmana que estic de baixa i m'he pogut parar a pensar en tot això. I me n'he adonat que sí que sóc feliç amb el que faig. Trobo a molt a faltar la tele. I la gent de la tele. Tinc mono de fer notícies. De fer entrevistes. De fer reportatges. De parlar amb la gent. Trobo a faltar l'anar amunt i avall, sempre a contrarrellotge. (Serà que sóc una adicta a la feina?!?!)
Durant aquests dies, però, també he tingut l'oportunitat de comprovar una altra cosa. El degoteig constant de visites, trucades, mails i sms que he rebut per preguntar com estava. Els esperats i els inesperats. A tots, moltes gràcies!
Ara, només espero que aquesta convalescència no duri gaire dies més!!!
Vivim en una societat estressada. I sovint estem tan immersos en el dia a dia, en les rutines quotidianes, que no tenim temps per aturar-nos un moment i analitzar la nostra vida. Us heu parat mai a pensar si sou feliços amb el que feu? o amb el que teniu? o què cal fer per millorar-ho?Fa una setmana que estic de baixa i m'he pogut parar a pensar en tot això. I me n'he adonat que sí que sóc feliç amb el que faig. Trobo a molt a faltar la tele. I la gent de la tele. Tinc mono de fer notícies. De fer entrevistes. De fer reportatges. De parlar amb la gent. Trobo a faltar l'anar amunt i avall, sempre a contrarrellotge. (Serà que sóc una adicta a la feina?!?!)
Durant aquests dies, però, també he tingut l'oportunitat de comprovar una altra cosa. El degoteig constant de visites, trucades, mails i sms que he rebut per preguntar com estava. Els esperats i els inesperats. A tots, moltes gràcies!
Ara, només espero que aquesta convalescència no duri gaire dies més!!!
diumenge, d’octubre 15, 2006
Repòs i ConfidencialCAT
Vaig a un segon metge. Em recomana que em posi el collarí (o com se digui) i que faci repòs tot el cap de setmana. I aquí estic. Fa 48 hores que pràcticament no surto de casa. Només ho he fet per anar a dinar (ahir al migdia) i per anar a comprar el diari i llegir-lo en una terrasseta (aquest matí).
La veritat és que estic una mica que em pujo per les parets. No acostumo a estar-me mai tantes hores seguides tancada entre quatre parets. Des de divendres al vespre que només he fet que dormir, estar estirada al sofà, llegir, mirar la tele i navegar per internet. I, és clar, he tingut ocasió de veure el polèmic ConfidencialCAT. La veritat? Penso que CiU l’ha cagat i que pot ser que aquest DVD se’ls hi giri en contra (li diuen efecte “boomerang” oi?).
Crec que és massa maniqueu. Bons contra dolents. Els bons han de recuperar allò que és seu, i que els dolents els han pres i destrossat. És evident que el tripartit ha comès errors, com també els va cometre el govern Pujol. Perquè tots els governs la caguen. Siguin del color que siguin. Però amb una crítica tan passada de voltes, crec que el document perd la credibilitat per convertir-se en un pamflet.
El que és evident, però, és que han aconseguit escalfar l’inici de campanya. Caldrà veure ara com evolucionen tots plegats durant aquests 15 dies. Passi el que passi l’1-N, serà interessant i emocionant.
I... després de les eleccions... què passarà? Tripartit? CiU + PP? CiU + ERC? Sòciovergència? Govern en minoria de CiU amb suports puntuals del PP o d’ERC? Ves a saber... travesses se'n poden fer de tots colors i per a tots els gustos!
La veritat és que estic una mica que em pujo per les parets. No acostumo a estar-me mai tantes hores seguides tancada entre quatre parets. Des de divendres al vespre que només he fet que dormir, estar estirada al sofà, llegir, mirar la tele i navegar per internet. I, és clar, he tingut ocasió de veure el polèmic ConfidencialCAT. La veritat? Penso que CiU l’ha cagat i que pot ser que aquest DVD se’ls hi giri en contra (li diuen efecte “boomerang” oi?).
Crec que és massa maniqueu. Bons contra dolents. Els bons han de recuperar allò que és seu, i que els dolents els han pres i destrossat. És evident que el tripartit ha comès errors, com també els va cometre el govern Pujol. Perquè tots els governs la caguen. Siguin del color que siguin. Però amb una crítica tan passada de voltes, crec que el document perd la credibilitat per convertir-se en un pamflet.
El que és evident, però, és que han aconseguit escalfar l’inici de campanya. Caldrà veure ara com evolucionen tots plegats durant aquests 15 dies. Passi el que passi l’1-N, serà interessant i emocionant.
I... després de les eleccions... què passarà? Tripartit? CiU + PP? CiU + ERC? Sòciovergència? Govern en minoria de CiU amb suports puntuals del PP o d’ERC? Ves a saber... travesses se'n poden fer de tots colors i per a tots els gustos!
dijous, d’octubre 12, 2006
Estúpida!
Em fa por anar al metge i sempre ho evito fins que ja no puc més. Però al final del dia decideixo fer cas i anar al CAP. Són les 10 de la nit i, per tant, m’hauran de visitar a urgències. Sóc conscient que no és cap urgència, però si no hi vaig potser sí que ho acaba sent. Entro, dono la targeta al zelador, m’apunta i em diu que m’esperi.
Al cap de 10 minuts, apareix una doctora amb cara de pocs amics i em diu que passi. Entro amb la meva mare a la consulta. Em pregunta què m’ha passat mentre mira l’ordinador. Li explico que anava per la nacional, que el semàfor s’ha posat vermell, que he parat, que el cotxe de darrere no ha frenat i que m’ha donat un cop per darrere. Que en donar-me el cop, he fet allò típic dels anuncis d’anar endavant i endarrere.
Mentre jo li explico tot això, ella ni es digna a mirar-me a la cara. De fet, amb la cara de mala llet que fa, penso que no li importa el més mínim el que li estic explicant. Potser ni m’escolta. L’única conversa que mantenim és:
- Fuiste al hospital?
- No, no fui.
- Por qué? (amb to amenaçant)
- Pues porque en el momento del golpe no me dolía. Me ha empezado a doler a media tarde y como he visto que iba en augmento, pues he venido a que me lo mire.
- Debería haber ido al hospital(amb cara de “ara no et queixis”). Ahora tendrá mareos durante 3 o 4 días (sentencia). Se tomará éstas pastillas (ho diu mentre em dóna les receptes). Si se marea más de lo que debería, vuelva el viernes a su médico de cabezera. Aunque primero deberán asignárselo porque veo que no ha venido usted nunca al médico.
Serà estúpida! Lo poc que m’ha dit, m’ho ha dit amb un to borde impressionant. En tota l’estona no s’ha aixecat de la cadira per fer-me el més mínim reconeixement. Ni m’ha tocat el coll. Ara sí, després de fotre’m la bronca per no haver anat a l’hospital i de perdonar-me la vida dient que ja em farien el gran favor d’adjudicar-me un metge, l’estúpida aixeca el cul de la cadira. Em toca el coll durant 3 segons fins q dic “agh!!” i tota satisfeta diu “lo que decía yo, tienes el síndrome del latigazo cervical”. I em diu “pues es todo”.
Tenia raó en una cosa. No tinc metge assignat perquè mai no havia anat a visitar-me a un CAP. Durant molts anys vaig estar fent suplències d’administrativa a diferents ambulatoris de la comarca i, avui he estat a l’altra banda per primera vegada, m’he endut un desengany. Sé que no tots són iguals i que no es pot jutjar un col·lectiu per culpa d'una sola persona etc etc, però trobar-te un metge com el que m’ha tocat, que més borde no podia haver estat, et fa agafar moltes ganes d'engegar a la merda la seguretat social i de pagar-te una mútua privada. Que s'ho pensi la consellera Geli perquè podria ser una manera pràctica i efectiva de reduir les llistes d'espera: si posa un estúpid a cada CAP, i uns quants més als hospitals públics, potser la gent marxa tan emprenyada que, si poden pagar-se un metge privat, no tornen mai més a la sanitat pública.
Que ser amable i fer algun somriure no costa tant. Que tots som persones. I que els pacients no tenim la culpa que a la dona li hagi tocat guàrdia i estigui putejada. Que jo també ho estava de putejada: havia tingut un accident, em trobava malament, encara estava espantada i trasbalsada del susto i, a més, tinc el cotxe abonyegat. I no vaig anar de borde per la vida.
Al cap de 10 minuts, apareix una doctora amb cara de pocs amics i em diu que passi. Entro amb la meva mare a la consulta. Em pregunta què m’ha passat mentre mira l’ordinador. Li explico que anava per la nacional, que el semàfor s’ha posat vermell, que he parat, que el cotxe de darrere no ha frenat i que m’ha donat un cop per darrere. Que en donar-me el cop, he fet allò típic dels anuncis d’anar endavant i endarrere.
Mentre jo li explico tot això, ella ni es digna a mirar-me a la cara. De fet, amb la cara de mala llet que fa, penso que no li importa el més mínim el que li estic explicant. Potser ni m’escolta. L’única conversa que mantenim és:
- Fuiste al hospital?
- No, no fui.
- Por qué? (amb to amenaçant)
- Pues porque en el momento del golpe no me dolía. Me ha empezado a doler a media tarde y como he visto que iba en augmento, pues he venido a que me lo mire.
- Debería haber ido al hospital(amb cara de “ara no et queixis”). Ahora tendrá mareos durante 3 o 4 días (sentencia). Se tomará éstas pastillas (ho diu mentre em dóna les receptes). Si se marea más de lo que debería, vuelva el viernes a su médico de cabezera. Aunque primero deberán asignárselo porque veo que no ha venido usted nunca al médico.
Serà estúpida! Lo poc que m’ha dit, m’ho ha dit amb un to borde impressionant. En tota l’estona no s’ha aixecat de la cadira per fer-me el més mínim reconeixement. Ni m’ha tocat el coll. Ara sí, després de fotre’m la bronca per no haver anat a l’hospital i de perdonar-me la vida dient que ja em farien el gran favor d’adjudicar-me un metge, l’estúpida aixeca el cul de la cadira. Em toca el coll durant 3 segons fins q dic “agh!!” i tota satisfeta diu “lo que decía yo, tienes el síndrome del latigazo cervical”. I em diu “pues es todo”.
Tenia raó en una cosa. No tinc metge assignat perquè mai no havia anat a visitar-me a un CAP. Durant molts anys vaig estar fent suplències d’administrativa a diferents ambulatoris de la comarca i, avui he estat a l’altra banda per primera vegada, m’he endut un desengany. Sé que no tots són iguals i que no es pot jutjar un col·lectiu per culpa d'una sola persona etc etc, però trobar-te un metge com el que m’ha tocat, que més borde no podia haver estat, et fa agafar moltes ganes d'engegar a la merda la seguretat social i de pagar-te una mútua privada. Que s'ho pensi la consellera Geli perquè podria ser una manera pràctica i efectiva de reduir les llistes d'espera: si posa un estúpid a cada CAP, i uns quants més als hospitals públics, potser la gent marxa tan emprenyada que, si poden pagar-se un metge privat, no tornen mai més a la sanitat pública.Que ser amable i fer algun somriure no costa tant. Que tots som persones. I que els pacients no tenim la culpa que a la dona li hagi tocat guàrdia i estigui putejada. Que jo també ho estava de putejada: havia tingut un accident, em trobava malament, encara estava espantada i trasbalsada del susto i, a més, tinc el cotxe abonyegat. I no vaig anar de borde per la vida.
diumenge, d’octubre 08, 2006
Sopar de... corresponsals?!?!
Són les 22:15 i rebo una trucada:
- Nena on ets??? Vine ràpid que això està ple d’adolescents borratxos !!!
- Estic venint, estic venint, trigo 5 minuts!!!
He mentit. Ni hi estic anant, ni trigaré només 5 minuts. En realitat estic fent una clara amb l’Oriol i un amic seu, en Pol. A la que rebo la trucada, agafo el cotxe i vaig cap allà. De fet, havíem quedat a les 22:15-30 per anar a sopar, però com que l’Eva i la Mar sempre van tard, les hem enganyat i els hi hem dit que havíem quedat a les 22:00.
Arribo. Entre els adolescents que surten de la sessió de tarda de Privat, veig a l’Eva esperant. Als 3 minuts arriba la Mar. I als 5 minuts arriba la Sandra. Agafem el cotxe i anem cap al restaurant. Mentre sopem, parlem de la vida en general, de les nostres vides en particular i també una mica de la feina (clar, en un sopar de periodistes, en algun moment havia de sortir la feina...).
Acabem de sopar i anem a Manaus. La Mar diu que aguantarà poc. Jo també tinc son. Però entrem a dins. Fa una calor espantosa i està a rebentar de gent. Posem el radar en marxa però el personal masculí no dóna gaire de sí, així que optem per començar a riure i a ballar com unes boges. Hi ha algun moment en què semblem unes satrilleres (jejejeje). Quan ens cansem, marxem cap al Privat. I allà seguim rient i ballant. Ens comencen a fer mal els peus i decidim marxar cap a casa. Increible. Són les 5:30. Feia molt de temps que no aguantava fins tan tard. I, tot i que avui n’estigui pagant la factura, feia temps que no reia i ballava tant!!
I Sandra... ja trigues a enviar les fotos!!!
- Nena on ets??? Vine ràpid que això està ple d’adolescents borratxos !!!
- Estic venint, estic venint, trigo 5 minuts!!!
He mentit. Ni hi estic anant, ni trigaré només 5 minuts. En realitat estic fent una clara amb l’Oriol i un amic seu, en Pol. A la que rebo la trucada, agafo el cotxe i vaig cap allà. De fet, havíem quedat a les 22:15-30 per anar a sopar, però com que l’Eva i la Mar sempre van tard, les hem enganyat i els hi hem dit que havíem quedat a les 22:00.
Arribo. Entre els adolescents que surten de la sessió de tarda de Privat, veig a l’Eva esperant. Als 3 minuts arriba la Mar. I als 5 minuts arriba la Sandra. Agafem el cotxe i anem cap al restaurant. Mentre sopem, parlem de la vida en general, de les nostres vides en particular i també una mica de la feina (clar, en un sopar de periodistes, en algun moment havia de sortir la feina...).
Acabem de sopar i anem a Manaus. La Mar diu que aguantarà poc. Jo també tinc son. Però entrem a dins. Fa una calor espantosa i està a rebentar de gent. Posem el radar en marxa però el personal masculí no dóna gaire de sí, així que optem per començar a riure i a ballar com unes boges. Hi ha algun moment en què semblem unes satrilleres (jejejeje). Quan ens cansem, marxem cap al Privat. I allà seguim rient i ballant. Ens comencen a fer mal els peus i decidim marxar cap a casa. Increible. Són les 5:30. Feia molt de temps que no aguantava fins tan tard. I, tot i que avui n’estigui pagant la factura, feia temps que no reia i ballava tant!!
I Sandra... ja trigues a enviar les fotos!!!
dimecres, d’octubre 04, 2006
Contacte físic
Un petó. Una carícia. Pessigolles. Una abraçada. O un simple copet a l’esquena. Són petites mostres de carinyo que tots agraïm però que, de vegades, costen de donar o de demanar. Però això no passa sempre ni amb tothom.
Per què hi ha gent amb qui s’és més carinyós que amb d’altra gent? Per què amb gent molt propera de vegades costa tant fer qualsevol tipus de mostra d’afecte i, en canvi, amb gent amb qui no tens tanta relació és més fàcil? Per què de vegades el contacte físic és gairebé inexistent? Per què moltes vegades no som carinyosos amb algú fins que aquest algú trenca la “barrera”?
I... segurament... pensareu que a què ve aquesta reflexió, oi? Doncs és fruit d’una conversa que vaig tenir ahir amb una amiga. Una amiga d’aquelles que t’estimes molt però a qui poques vegades li fas una abraçada o un petó. Només en moments molt crítics o en moments en què el nivell d’alcohol a la sang és considerable. De fet, pensant-ho bé... no té l’exclusiva en el grup de persones molt properes i amb qui escassegen les mostres de carinyo...
Per què hi ha gent amb qui s’és més carinyós que amb d’altra gent? Per què amb gent molt propera de vegades costa tant fer qualsevol tipus de mostra d’afecte i, en canvi, amb gent amb qui no tens tanta relació és més fàcil? Per què de vegades el contacte físic és gairebé inexistent? Per què moltes vegades no som carinyosos amb algú fins que aquest algú trenca la “barrera”?
I... segurament... pensareu que a què ve aquesta reflexió, oi? Doncs és fruit d’una conversa que vaig tenir ahir amb una amiga. Una amiga d’aquelles que t’estimes molt però a qui poques vegades li fas una abraçada o un petó. Només en moments molt crítics o en moments en què el nivell d’alcohol a la sang és considerable. De fet, pensant-ho bé... no té l’exclusiva en el grup de persones molt properes i amb qui escassegen les mostres de carinyo...
dissabte, de setembre 16, 2006
El post més... interessant??
Es veu que corre una cadena per la blogsfera que et repta a triar i escollir el teu post més interessant. En Ramon Bassas m'ha passat aquesta cadena i aquí estic. He fet una mica de repàs i n'he triat un que vaig escriure el desembre passat sobre el periodisme local (bé, de fet era una aferrissada defensa!!). Aquest post va generar molts comentaris i, per tant, dedueixo que també va interessar a la gent que va llegir-lo.
I ara em toca rebotar aquest meme a 4 bloggers. Els "afortunats" són:
-Quan res
-Oriol Burgada
-Joan Salicrú
-Cristina González
I ara em toca rebotar aquest meme a 4 bloggers. Els "afortunats" són:
-Quan res
-Oriol Burgada
-Joan Salicrú
-Cristina González
divendres, de setembre 08, 2006
Contradiccions
Fa menys d’una setmana, deia que no se’m passava pel cap tenir criatures. I fa unes hores se m’ha despertat l’instint maternal. El motiu? O més ben dit... els “culpables”? Els alumnes de l’Escola Bressol Les Figueretes de Mataró. Tenen entre 0 i 3 anys. Avui han començat el curs i he anat a cobrir la notícia per la tele. M’he hagut de llevar més aviat del que és habitual i hi he arribat mig adormida i de mal humor. Pensava que la mala llet que portava s’accentuaria encara més en sentir els crits i plors però, sorprenentment, no ha estat així.
Tot i ser el primer dia, tots estaven tan contents, jugaven al seu rotllo, feien amics o inspeccionaven el terreny. Però no n’hi havia cap que plorés. Sempre m’han agradat els nens, però els dels altres. I sempre he dit que en volia tenir tres (digueu-me flipada) i també he dit moltes vegades que, si no trobo l’home de la meva vida, no tindré cap problema en ser mare soltera (és evident que llavors suposo que només en tindria un!)
Però avui, contra tot pronòstic, se m’ha despertat l’instint maternal. Me n’he adonat aquest migdia, quan m’he sorprès pensant quin nom els hi posaria. Espero que aquest instint se’m torni a adormir aviat, que ara només em faltaria això!!!
(per cert, la de la foto sóc jo!)
Tot i ser el primer dia, tots estaven tan contents, jugaven al seu rotllo, feien amics o inspeccionaven el terreny. Però no n’hi havia cap que plorés. Sempre m’han agradat els nens, però els dels altres. I sempre he dit que en volia tenir tres (digueu-me flipada) i també he dit moltes vegades que, si no trobo l’home de la meva vida, no tindré cap problema en ser mare soltera (és evident que llavors suposo que només en tindria un!)Però avui, contra tot pronòstic, se m’ha despertat l’instint maternal. Me n’he adonat aquest migdia, quan m’he sorprès pensant quin nom els hi posaria. Espero que aquest instint se’m torni a adormir aviat, que ara només em faltaria això!!!
(per cert, la de la foto sóc jo!)
diumenge, de setembre 03, 2006
Diferències...
Casaments. Pisos. Hipoteques. Anuncis de casaments. Dates de casaments. Llocs per fer el convit. Preu dels coberts. Preu dels fotògrafs. Àlbum de fotos del casament. Vídeo del casament. Possibles canvis de pis. Ampliacions d’hipoteques. Pujada de l’Euribor. Revisions d’hipoteques. Intencions de tenir criatures. Futurs pensaments de comprar cotxes familiars per poder-hi posar les criatures.
Som en un sopar d’aniversari i totes les converses giren entorn aquests temes. Ens coneixem de fa anys i tots 11 tenim més o menys la mateixa edat, però em sento un bitxo raro. Tinc la sensació d'anar a contracorrent o de viure en un altre món. Perquè jo vull marxar a viure sola. Perquè encara no penso en casaments, ni en casetes amb jardí, ni en monovolums, ni en tenir criatures. Perquè les meves prioritats ara mateix són unes altres i, tota la resta, si ha de venir, ja vindrà quan hagi de venir. Està clar que totes 2 opcions són igualment respectables però... als 26 anys... m’ho hauria de fer mirar per pensar diferent de tota la resta?
Som en un sopar d’aniversari i totes les converses giren entorn aquests temes. Ens coneixem de fa anys i tots 11 tenim més o menys la mateixa edat, però em sento un bitxo raro. Tinc la sensació d'anar a contracorrent o de viure en un altre món. Perquè jo vull marxar a viure sola. Perquè encara no penso en casaments, ni en casetes amb jardí, ni en monovolums, ni en tenir criatures. Perquè les meves prioritats ara mateix són unes altres i, tota la resta, si ha de venir, ja vindrà quan hagi de venir. Està clar que totes 2 opcions són igualment respectables però... als 26 anys... m’ho hauria de fer mirar per pensar diferent de tota la resta?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)