dissabte, de març 04, 2006

Les meves ulleres i jo

És tard. Vinc de sopar amb unes amigues i del Clap. Arribo a casa i comença el ritual d’abans d’anar a dormir. Vaig a treure’m les lentilles. Busco les ulleres. No hi són. Al seu lloc no hi són. La funda està buida. Començo a regirar el bolso que portava aquesta nit, l'altre bolso que havia portat durant el dia i la bossa on hi duia la roba per canviar-me. No les trobo enlloc. On cony les he deixat?? Me’n vaig a dormir pensant on me les puc haver oblidat. I penso que sóc un desastre i que algun dia perdré el cap. I somnio que vaig pel carrer i que sóc incapaç de reconèixer ningú perquè no m’hi veig. Quina ràbia de somni. Però és que sense les ulleres no sóc ningú. Hi tinc una relació d’amor-odi.

Necessito les ulleres per sentir-me cómoda i protegida (i per veure-hi, òbviament) però, al mateix temps, no m’agrada anar amb ulleres a segons quins llocs. Un exemple? No tinc cap problema en anar tot el dia amb les ulleres posades però, per sortir de nit, sempre em poso lentilles. O quan em fan una foto, sempre em trec les ulleres. Digueu-me rara.

Veig a la gent amb ulleres, i m’agrada la gent amb ulleres. Si les ulleres són maques, poden arribar a afavorir moltíssim una persona. I sovint la fan més interessant. Però en canvi jo, per sentir-me guapa, me les he de treure. Imagino que deu ser conseqüència del complexe “cuatro ojos” de quan era petita, dec tenir un trauma infantil...

En fi. Em llevo al migdia i al cap d’una estona em connecto al messenger. L’Oriol em diu que és a la tele i que les meves ulleres són allà. Respiro tranquil·la. Després les aniré a buscar. Aquesta nit ja no tindré somnis estranys.