Os desnudais en el escaparate?

Posiblemente os sorprenda que escriba en castellano. Y más os debe sorprender a los que me habéis oído alguna vez hablando en castellano: se me nota el acento catalán a la legua y, a parte, soy simplemente patética. (por cierto, estoy en la redacción de TVM y alguien ha puesto “Els segadors”, no deja de ser curioso, jeje). Pero detrás de cualquier decisión, siempre hay un motivo. Hoy he cambiado mi idioma en honor a un amigo madrileño (considérate afortunado!), que sino el pobre se tira 3 horas para entender mis escritos... Escribió un comentario en uno de mis posts pidiéndome que escribiera lo primero que me pasara por la cabeza y que hablara sobre mis sentimientos. La verdad es que es difícil hacerlo. Los blogs son un arma de doble filo.

Para mucha gente es más fácil expresar sus sentimientos escribiéndolos que en vivo y en directo. Yo soy una de éstas. Y ésta es una forma de comunicación escrita. Esto significa que, en teoría, sí que podría “vomitar” todo lo que pienso o lo que siento. Pero no lo hago y creo que hay poca gente capaz de hacerlo. Lo que me impide hacerlo es que los blogs no dejan de ser un escaparate. Sabes que la gente leerá lo que has escrito y, muy probablemente, será gente que te conoce. Y hay que ser muy valiente para “desnudarse” y ser totalmente sincero. De hecho... hay alguien capaz de expresar en su blog todo lo que le pasa por la cabeza sin tabús ni tapujos ni autocensuras?

Nit de triomfadors

Premià de Mar. Ahir a la nit es va fer el lliurament dels Premis Butaca, els premis que dóna el públic als millors artistes de la temporada teatral. Vaig anar a cobrir-ho per TVM i per la SER, fent doblete, com és habitual. Vaig anar-hi amb l’Oriol Burgada. Només arribar vam anar a muntar la càmera i vam baixar a menjar alguna cosa a la carpa on hi feien el pica-pica (no vaig menjar gaire, no m’apassionen les pijades com canapès i similars). Només entrar, ens va semblar que estàvem dins d’una sèrie de TV3. Hi havia moltes cares conegudes i més d’una vegada va estar a punt de passar-me allò tan estúpid de creuar-me amb un actor i dir-li “hola” com si el conegués de tota la vida quan, en realitat no l’havia vist mai en persona i ells, evidentment, no m’havien vist en sa vida i sovint es creuen massa importants com per saludar una desconeguda.

Però va ser llavors quan, entre tant de “famosillo”, el vaig veure. Era ell. De fet, he de confessar que mai no m’hi havia fixat, però ahir sí. És molt més guapo en realitat que per la tele. Per no fer allò que fa tanta ràbia als actors (tot i que de vegades els que a mi em fan ràbia són ells, els actors, quan van més “de guais” del que caldria...), m’he molestat en buscar el seu nom real. Es diu Pau Roca. Dubto que dient-vos el seu nom sapigueu de qui parlo. Però si us dic que és el Rafa de Ventdelplà, hi haurà més gent que sap de qui estic parlant. No sé quants anys té, però segur que és més petit que jo... Fa uns mesos això m’hauria importat, però després de la meva última història (va ser amb un noi més petit que jo i va ser tan curta com intensa i maca), ja no tinc tants prejudicis. De fet, la meva il·luminació va ser tal que, conscient de les meves nul·les habilitats per fer fotos, vaig coaccionar a l’Adela Genís perquè li fes una foto. Si me l’envia, la penjaré.

La nit, però, tot i presentar-se emocionant, es va fer llarga... moooolt llarga!!! Al final semblava que havia de ser eterna i que mai més no acabarien de lliurar les butaques!! I la que necessitava una butaca com déu mana era jo perquè les cadires de les grades cada vegada es feien més incòmodes!! Balanç final de la nit? Doncs tot i que va acabar massa tard per ser dilluns, no negaré que també va ser apassionant... i amb un ensurt final... quan tornàvem cap a Mataró per deixar l’Oriol a casa... hi havia els Mossos a la rotonda de Cabrera... només havia begut un parell de copes de cava però havia estat a última hora i mai se sap... de fet... mai sabré si hauria donat positiu perquè vam posar cara de cansats i de bones persones i ens van deixar marxar sense fer-me bufar!!! D'alguna manera, tot i que no ens vam endur cap butaca ni tampoc vam cantar cap cançó com en aquesta foto, també vam triomfar...
Ah i... ja posats... us diré que la triomfadora indiscutible va ser l’obra “Forasters”, amb 6 butaques. “Mar i Cel” i “V.O.S” se’n van endur 3 cadascuna i, Lluís Homar i Anna Lizaran, van ser premiats pel públic com a millor actor i millor actriu de la temporada...

Sóc una extraterrestre??

He estat mirant per la blogosfera i estic més sola del que em pensava. És un món que està totalment dominat pels homes. Hi ha molt poques dones i... de les poques que hi ha... no en conec a cap. Sense anar més lluny, dels 22 enllaços que té l’Oriol Burgada a la seva llista de links, sóc l’única noia. Sóc rara per haver decidit fer un blog? Sóc una extraterrestre??

El més preocupant és que no és l’únic món que encara està pràcticament dominat al 100% pels homes. Quantes presidentes de govern hi ha a Europa? Només n’hi ha una, l’Angela Merkel, i hi és des de fa ben pocs dies. Quantes alcaldesses hi ha al Maresme? Només n’hi ha una, l’alcaldessa de Malgrat de Mar, Conxita Campoy. De quantes futbolistes femenines professionals em podríeu dir el nom? Jo de la Ronaldinha i poc més. Quantes presidentes de grans multinacionals coneixeu? Jo ara mateix seria incapaç de dir-ne cap...

Amb tot això el que vull dir és que es parla molt d’igualtat entre homes i dones, però encara ens queda molt de camí per recórrer. Molt més del que ens pensem tots plegats. I no estic parlant de feminisme, sino d’igualtat. No estic demanant a crits que hi hagi presidentes de govern, ni alcaldesses, ni futbolistes professionals, ni presidentes de multinacionals. Simplement estic dient que deu haver-hi moltes dones pel món capaces de fer aquestes feines igual de bé o igual de malament que un home. On són??? Vull pensar que deuen estar amagades... I és que, malgrat estar en ple segle XXI, una dona encara ha de demostrar mil vegades més que un home que és prou competent per fer una determinada feina...

I... tornant al principi... i no per feminisme, sino per igualtat, faig una crida a totes les dones que arribin a llegir aquest escrit: animeu-vos i feu-ne un!!

4mujeres.com

Dissabte a la nit. Taula reservada al Cava '86 a nom meu. Hi anem a sopar 4 amigues, 4 amigues que no sé pas quant de temps feia que no sopàvem juntes. Era un d'aquells sopars que sempre es diu que es faran i que, per una cosa o per una altra, sempre s'acaben posposant per un altre dia. Doncs ahir no. Ahir el sopar es va fer. Vam posar-nos al dia i vam parlar de mil coses... Entre aquestes mil coses, i com no podia ser d'una altra manera, també vam parlar d'homes... I quan dic homes, em refereixo a totes les seves varietats: nòvios, ex-nòvios, futurs marits, amics, amants, possibles objectius...
Després dels cafès, dues es van retirar. Només quedàvem 2mujeres.com però, tot i així, vam decidir seguir la nit. La vam seguir al Manaus (al Clap em devien posar "falta"...) i la vam acabar al Privat (per no trencar les tradicions!). Vam compartir part de la nit amb uns amics del Masnou que feia temps que no veia, amics amb qui vaig compartir uns quants anys de la meva vida i amb qui ara, cada vegada que ens trobem de festa, ens prometem que ens trucarem per fer un cafè...
Va ser d'aquelles nits que, malgrat hagis acabat fent pràcticament el mateix de cada dissabte, quan agafes el cotxe per marxar cap a casa tens la sensació que han estat diferents. I és perquè t'ho has passat bé. Llàstima que la nit s'espatllés quan vaig arribar a casa i vaig adonar-me que havia perdut les claus...

La primera vegada

És la meva primera vegada. És la primera vegada que escric un post. Sí, sí... al final també he caigut en la temptació i també he fet un bloc. Sempre he dit que m'encantava llegir els dels altres, però que mai no me'n faria un perquè no sabria què escriure-hi... Doncs bé, després d'haver repetit aquesta frase mil i una vegades... no ho he pogut resistir i aquí estic, comprovant per enèsima vegada que, en aquesta vida, mai no es pot dir mai!!!

No sé ben bé amb quin objectiu he creat aquest blog... suposo que per tenir un espai on abocar-hi de tot una mica: idees, neures, passions, reflexions, il·lusions, decepcions, ambicions... Benvinguts i espero que us agradin les meves històries!