dimecres, de juliol 26, 2006

15 minuts d'histèria

Vaig a obrir la porta i veig que no puc. No passa res, es deu haver encallat. Amb tota la parsimònia, ho torno a intentar: torno a posar el baldó, el torno a treure, agafo el pany, intento obrir la porta i no puc. Merda. M’he quedat tancada al lavabo. Fa una calor espantosa. Crido tots els noms de tots els meus companys de feina però no em senten. Dono cops a la porta i tampoc no em senten. Em començo a posar nerviosa. Aquí hi fa molta calor. Començo a suar. Segueixo picant a la porta i segueixo cridant. Cada vegada més fort. Però no serveix de res, no rebo cap resposta.

M’assec i penso que, tard o d’hora, algú haurà d’anar al lavabo. I si no, suposo que tard o d’hora, algú em trobarà a faltar!

Miro el rellotge. Fa 10 minuts que sóc aquí tancada. M’estic asfixiant, m’està agafant claustrofòbia i estic molt nerviosa. I penso que d’aquí a mitja hora hauria de ser a l’ajuntament perquè començarà la Crida. I que encara em poso més nerviosa, gairebé histèrica. Però de cop i volta, sento la meva salvació: unes xancletes que caminen pel passadís. Torno a cridar com si estigués posseïda i, per fi, em senten!

Comença el show. Mentre jo segueixo tancada en un espai que deu fer poc més d’1 metre quadrat i estic a punt d’agafar un atac de nervis, a l’altra banda de la porta es posen mans a la obra. Però ja se sap com van aquestes coses. Mentre un treballa, l’altre li diu el que ha de fer, els altres riuen i hi ha algú que comenta la vocació de servei públic de Televisió de Mataró.

Finalment, després de gairebé 20 minuts, la porta s’obre i em reben amb un aplaudiment. Encara que sigui durant un moment, tots riem. D’alguna cosa ha servit haver estat a punt de patir un atac de nervis, un cop de calor i un atac de claustrofòbia!!!

diumenge, de juliol 16, 2006

Adéu


Per què tan d'hora? Per què som tan dèbils? Per què som tan vulnerables? No li tocava, era massa jove. Només tenia 27 anys i tota la vida per davant. No hi ha dret. Putes injustícies de la vida.

I miro enrere, i veig gent de la meva edat que ja no hi és. Gent molt propera i d'altres que no ho eren tant. Però la mort d'algú de la teva edat, o d'algú més jove, encara que no sigui gaire proper, sempre toca molt. I et fa replantejar-te moltes coses. I et deixa els sentiments a flor de pell. I agafes por. I, si no ets dels que ho acostumen a fer gaire sovint, t'agafen ganes de dir als teus que els estimes per si demà no hi ets a temps. Llàstima que aquestes sensacions, com nosaltres, la majoria de vegades també siguin massa efímeres. Si tots plegats les tinguéssim més presents, segur que ens deixaríem estar de moltes punyetes i procuraríem ser més feliços.

Fins sempre, Núria!

dijous, de juliol 13, 2006

Atac de riure

Feia dies que teníem el sopar pendent però, per una cosa o per una altra, l’hem anat ajornant. Finalment, ens trobem i seiem a sopar en una terrassa, a la fresca, amb dos objectius clars: posar-nos al dia i acabar de planejar les vacances.

La terrassa en qüestió és plena de gent, però el servei és ràpid i de seguida ens porten el pa amb tomàquet. Comencem a xerrar pels descosits, cada vegada més emocionades. De cop i volta, sóc a terra rient com una desesperada. Quina vergonya!! Se m’ha trencat la cadira!!!

divendres, de juliol 07, 2006

Somnis...

Heu tingut mai un somni d’aquells que us desperten i us fan donar voltes a tot plegat? Jo n’he tingut un aquesta nit. Sé que no era un malson, però ara seria incapaç de reproduir-lo perquè ja no recordo què hi passava. Només sé que tot era molt estrany, que m’he despertat amb una sensació rara i que no m’he pogut tornar a adormir fins al cap d’una bona estona.

Després, m’ha sonat el despertador i m’he llevat com trastocada i de mala llet. No aconsegueixo recordar què passava al somni... i la mala llet m’ha durat fins al migdia!!! Ara només espero que el bon humor em duri la resta del dia... i de la nit!