divendres, de desembre 29, 2006

Misión cumplida!!

Avui és un gran dia. Per fi s'ha fet realitat l'únic objectiu que em vaig marcar per aquest any que ara s'acaba. Ho sé, una mica més i no hi sóc a temps, però encara falten un parell de dies per acabar l'any!

Aquest matí m'han donat les claus del pis!! Per una vegada, allò de "any nou, vida nova", serà veritat! Ara aquests dies hi haurà una feinada per deixar-lo ben maco: pintar, netejar, decorar...
Després, tocarà una altra feinada, la d'independitzar-me amb tot el que això comporta: aprendre a cuinar alguna cosa més que pizzes, aprendre a fer rentadores sense destenyir la roba, aprendre a fer secadores sense encongir-la, aprendre a planxar... no sé pas quina de les dues feinades serà més difícil!!! jejeje. Em sembla que aquests seran els objectius del 2007: aprendre a viure sola i aprendre a fer les feines de casa!

Ah... i deixaré de fer vida a Mataró. Ara ja, directament, hi viuré. M'hauré convertit, doncs, en una mataronina d'adopció amb totes les de la llei. Però això no vol dir pas que renegui del Masnou!!!

diumenge, de desembre 24, 2006

Missatge nadalenc

Aquest any no estic precisament gaire embriagada d'esperit nadalenc ni de tot el que comporta (ornaments de la llar, felicitacions, consumisme...). Serà un nadal diferent, entre d'altres coses perquè hi haurà algú lluny d'aquí... literalment al cul del món passant-s'ho de puta mare! Però sigui com sigui, i sigui quin sigui el panorama que us esperi aquestes festes, desitjo un Bon Nadal a tothom qui llegeix aquest blog!!

diumenge, de desembre 17, 2006

Gràcies!

M'he llevat amb un somriure. Estic contenta. I m'he llevat així perquè sóc molt afortunada. Tinc uns amics que no me'ls mereixo. D'això, poc o molt n'era conscient, però ahir em van (vau) refrescar la memòria. I això que jo m'havia quedat lluny d'estar a l'alçada...

En una més que justificada mostra d'agraïment, només puc dir-vos a tots, del primer a l'últim (passo de posar noms perquè no em vull deixar a ningú...), que moltíssimes gràcies. Gràcies per les sorpreses fallides, gràcies pels regals (desmesurats), gràcies per ser-hi i gràcies per fer-me sentir tan especial. De tot cor.

I ja que avui fan la Marató de TV3, quina cançó millor per dedicar-vos que la de l'anunci aquell tan mono... La versió que Gossos han fet de la cançó de la Carole King. Va per vosaltres.


Gossos --- Tens Un Amic
Si et sents trist i emboirat,
i necessites una mà,
si les coses no et roden bé
Tanca els ulls i pensa en mi,

que prest jo seré aquí,
com un raig de llum
dins la teva foscor.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida, a fer-te costat.

Primavera, estiu o tardor,
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop
saps cert que tens un amic.

(Prometo penjar les fotos més presentables, però abans me les haureu d'enviar!)

diumenge, de novembre 26, 2006

Tal dia com avui...

... m'hi vaig tirar de cap. Incitada en gran part per l'Oriol, vaig acabar deixant la vergonya de banda i al final em vaig decidir a fer-ho. I sembla mentida però d'això ja fa un any. Ja ha passat un any d'aquella tarda de dissabte en què vaig estar tres hores per escriure el meu primer post! I la veritat és que em sembla increïble haver mantingut aquest bloc més o menys actiu. Tot i que és evident que va a temporades, i que hi ha èpoques en què escric més sovint que en d'altres, el dia que el vaig obrir pensava que no tindria res per explicar. O que em cansaria d'explicar les meves històries. O que la gent es cansaria de llegir-les.

Però ves quina cosa: ja ha passat un any, he escrit gairebé 100 posts (aquest és el núm 98), i el blog ha tingut gairebé 15mil visites úniques (14.958, exactament) i més de 36mil pàgines vistes (36.354, exactament).

Així que, a tots els que llegiu les meves històries, tan si en sou seguidors fidels com si no ho sou, tan si entreu en aquest blog de tant en tant com si només hi heu arribat per accident, tan si ens coneixem personalment com si no, moltíssimes gràcies!!! Per part meva, procuraré seguir escrivint!

dimecres, de novembre 22, 2006

Patir en silenci

Entrevisto tres dones maltractades i torno a la tele amb el cor encongit. Tenen edats diferents, aspectes diferents, estils diferents i caràcters diferents. Possiblement l'única cosa que tenen en comú és l'infern que han patit durant anys. Totes tres han patit maltractaments psicològics i, dues d'elles, també físic. Totes tres van acabar marxant (o fugint) de casa, però només una ha tingut valor d'anar-ho a denunciar als Mossos d'Esquadra.

M'expliquen que havien aguantat durant tant de temps aquesta situació perquè pensaven que la culpa era seva. Que eren unes exagerades i unes histèriques. Que no n'hi havia per tant perquè discutir-se és normal. Em diuen que ho explicaven a la gent del seu voltant i que no les prenien en sèrio perquè la seva parella les "estimava molt". La més jove, de 29 anys, explica que els seus amics li havien arribat a dir que "alguna cosa deus fer per treure'l de polleguera".

I penso que si m'ha impactat tant el que m'expliquen és perquè a tots plegats ens falta molta conscienciació. I em sembla que la manera més eficaç d'aconseguir-la és escoltant casos reals explicats en primera persona. Estem farts de sentir notícies sobre violència contra les dones. De llegir titulars sobre parelles o ex parelles que han matat la dona. Però ens passa el mateix que amb els accidents de trànsit: són una cosa que sempre passa als altres. No som conscients que a la porta del costat una dona pot estar patint maltractaments físics o psicològics.

dissabte, de novembre 18, 2006

Exclusiva!

- Eli! Que dormies?
- Mmmm... sí... és clar... has vist les hores que són?
- Doncs ja et pots anar despertant. Tinc una exclusiva.
- Què ha passat?
- Que l'Artur Mas serà el proper president de la Generalitat.
- Sí, clar... i jo ahir vaig sopar amb en George Clooney. No et fot. Què has begut per esmorzar?
- Tia no em prenguis per boja, que t'ho dic de veritat!
-Però què dius Maria? A quin món vius? Si fa quasi quinze dies que van acordar reeditar el tripartit... el president serà en Montilla i es dirà govern d'Entesa...
- Que et dic que no. Això és el que es pensa tothom. I no serà així, però és un secret. Tu fes-me cas i ja ho veuràs.
- Maria...
- Que ho dic de veritat. M'ho han dit les meves fonts. No sóc periodista però també en tinc eh?? Bueno tu mateixa, ja veuràs com en Mas acabarà sent president.
- Vale, vale, sí... bueno segueixo dormint eh??

(Res a veure amb la realitat. Només és un somni molt surrealista que vaig tenir l'altre dia. De fet, últimament somnio coses força estranyes... tot i que el més estrany de tot és que l'endemà sóc capaç de recordar el somni!)

dimecres, de novembre 15, 2006

La llarga espera

- Espera't un moment. Ui, ara no ens funciona l'ordinador. No t'ho puc mirar. Torna a trucar demà, a veure si hi ha més sort.
- No guapa! Encara no te'n puc dir res! Hauràs de trucar d'aquí a un parell de dies...
- Sembla que va bé, però torna d'aquí a una setmana...
- Ui! T'hauràs d'esperar uns 4 dies...
- Torna a trucar dijous...
- Tranquil·la, que això està col·lapsat i fins d'aquí a un mes com a mínim dubto que et truquem...

Són algunes de les respostes d'aquest tipus que he rebut durant l'últim mes. Heu esperat mai alguna resposta? És fatal... santa paciència! Espero no desesperar-me durant aquesta llarga espera... que ja comença a semblar eterna!

diumenge, de novembre 05, 2006

Reflexions post-electorals...

Sembla que està tot gairebé decidit i que tornarem a tenir tripartit (ves per on, m'ha sortit un rodolí). Jo no sóc una experta en política ni molt menys però tenia ganes d'intentar fer una anàlisi dels resultats electorals... i aquí el teniu:

-Mas i CiU: sembla ser que l'Artur Mas es tornarà a quedar per vestir Sants. Si jo fos ell i m'hagués de quedar a l'oposició per segona vegada consecutiva (i aquesta havent guanyat per 11 escons), m'agafaria una depressió. Però les regles del joc són aquestes: no guanya qui guanya, sino qui millor pacta! I CiU ha fet una campanya massa agressiva. No es pot anar tan de sobrat, no es pot deixar la gent a l'alçada del betum i després anar-los a buscar i ensabonar-los perquè et facin President.

-Montilla i el PSC: les urnes van dir que no volien en Montilla com a President. L'elevada abstenció socialista i la fuita de vots cap a IC-V així ho demostra. Primera conclusió: el PSC l'ha cagat amb aquest candidat. Al meu entendre, si haguessin posat com a presidenciable a algú de la corda maragallista-catalanista i haguessin explicat l'acció de govern que han dut a terme (en comptes d'obviar-la com ha fet en Montilla), haurien triomfat.

-Carod i ERC: en Carod hauria d'anar fent un pensament. Crec que és un polític cremat que, si després de treure els 8 diputats a Madrid hagués marxat cap a caseta, hauria quedat com un senyor. Però el cas és que encara s'arrossega. I tal i com van les negociacions, ERC tornarà a ser un partit de govern i en Carod hi tindrà un pes important. Doncs esperem que els republicans n'hagin après i que no la liïn tant!!!

-Piqué i el PP: Bé, poc a dir. Simplement que segueixen sent la quarta força al Parlament. No seran decisius i encara quedaran més al marge de tot plegat.

-Saura i IC-V: en Saura és l'únic que estava content de veritat la nit de les eleccions. I també és l'únic que des del primer moment va dir amb qui volia pactar. IC-V ha estat el partit del tripartit que menys soroll ha fet, i ha estat l'únic partit del tripartit que ha guanyat diputats. Per alguna cosa deu ser. Ara, el líder de l'esquerra intel·ligent deu estar esperant a que en Montilla i en Carod el truquin per tornar a posar en marxa el govern catalanista i d'esquerres.

-Rivera i Ciutadans: La gran sorpresa. Seran la cirereta del pastís. Poc s'ho pensaven que treurien 3 diputats. De fet, poc ens ho pensàvem tots.

-L'abstenció: anem de mal en pitjor. La gent està cansada de la classe política. Segur que tots coneixem a més d'un que no va anar a votar argumentant que "és perdre el temps" perquè "tots els polítics són iguals i faran el que els hi roti". I aquests comentaris, cada vegada són més freqüents. Polítics, sigueu del color que sigueu, feu-vos-ho mirar perquè teniu un gran repte: aconseguir que la gent es torni a interessar per la política.

dijous, d’octubre 19, 2006

Temps per pensar...

Diuen no saps valorar una cosa (o una persona) fins que la perds. O fins que te n'allunyes, encara que sigui temporalment, i tens temps per trobar-la a faltar.

Vivim en una societat estressada. I sovint estem tan immersos en el dia a dia, en les rutines quotidianes, que no tenim temps per aturar-nos un moment i analitzar la nostra vida. Us heu parat mai a pensar si sou feliços amb el que feu? o amb el que teniu? o què cal fer per millorar-ho?

Fa una setmana que estic de baixa i m'he pogut parar a pensar en tot això. I me n'he adonat que sí que sóc feliç amb el que faig. Trobo a molt a faltar la tele. I la gent de la tele. Tinc mono de fer notícies. De fer entrevistes. De fer reportatges. De parlar amb la gent. Trobo a faltar l'anar amunt i avall, sempre a contrarrellotge. (Serà que sóc una adicta a la feina?!?!)

Durant aquests dies, però, també he tingut l'oportunitat de comprovar una altra cosa. El degoteig constant de visites, trucades, mails i sms que he rebut per preguntar com estava. Els esperats i els inesperats. A tots, moltes gràcies!

Ara, només espero que aquesta convalescència no duri gaire dies més!!!

diumenge, d’octubre 15, 2006

Repòs i ConfidencialCAT

Vaig a un segon metge. Em recomana que em posi el collarí (o com se digui) i que faci repòs tot el cap de setmana. I aquí estic. Fa 48 hores que pràcticament no surto de casa. Només ho he fet per anar a dinar (ahir al migdia) i per anar a comprar el diari i llegir-lo en una terrasseta (aquest matí).

La veritat és que estic una mica que em pujo per les parets. No acostumo a estar-me mai tantes hores seguides tancada entre quatre parets. Des de divendres al vespre que només he fet que dormir, estar estirada al sofà, llegir, mirar la tele i navegar per internet. I, és clar, he tingut ocasió de veure el polèmic ConfidencialCAT. La veritat? Penso que CiU l’ha cagat i que pot ser que aquest DVD se’ls hi giri en contra (li diuen efecte “boomerang” oi?).

Crec que és massa maniqueu. Bons contra dolents. Els bons han de recuperar allò que és seu, i que els dolents els han pres i destrossat. És evident que el tripartit ha comès errors, com també els va cometre el govern Pujol. Perquè tots els governs la caguen. Siguin del color que siguin. Però amb una crítica tan passada de voltes, crec que el document perd la credibilitat per convertir-se en un pamflet.
El que és evident, però, és que han aconseguit escalfar l’inici de campanya. Caldrà veure ara com evolucionen tots plegats durant aquests 15 dies. Passi el que passi l’1-N, serà interessant i emocionant.

I... després de les eleccions... què passarà? Tripartit? CiU + PP? CiU + ERC? Sòciovergència? Govern en minoria de CiU amb suports puntuals del PP o d’ERC? Ves a saber... travesses se'n poden fer de tots colors i per a tots els gustos!

dijous, d’octubre 12, 2006

Estúpida!

Em fa por anar al metge i sempre ho evito fins que ja no puc més. Però al final del dia decideixo fer cas i anar al CAP. Són les 10 de la nit i, per tant, m’hauran de visitar a urgències. Sóc conscient que no és cap urgència, però si no hi vaig potser sí que ho acaba sent. Entro, dono la targeta al zelador, m’apunta i em diu que m’esperi.

Al cap de 10 minuts, apareix una doctora amb cara de pocs amics i em diu que passi. Entro amb la meva mare a la consulta. Em pregunta què m’ha passat mentre mira l’ordinador. Li explico que anava per la nacional, que el semàfor s’ha posat vermell, que he parat, que el cotxe de darrere no ha frenat i que m’ha donat un cop per darrere. Que en donar-me el cop, he fet allò típic dels anuncis d’anar endavant i endarrere.
Mentre jo li explico tot això, ella ni es digna a mirar-me a la cara. De fet, amb la cara de mala llet que fa, penso que no li importa el més mínim el que li estic explicant. Potser ni m’escolta. L’única conversa que mantenim és:

- Fuiste al hospital?
- No, no fui.
- Por qué? (amb to amenaçant)
- Pues porque en el momento del golpe no me dolía. Me ha empezado a doler a media tarde y como he visto que iba en augmento, pues he venido a que me lo mire.
- Debería haber ido al hospital(amb cara de “ara no et queixis”). Ahora tendrá mareos durante 3 o 4 días (sentencia). Se tomará éstas pastillas (ho diu mentre em dóna les receptes). Si se marea más de lo que debería, vuelva el viernes a su médico de cabezera. Aunque primero deberán asignárselo porque veo que no ha venido usted nunca al médico.

Serà estúpida! Lo poc que m’ha dit, m’ho ha dit amb un to borde impressionant. En tota l’estona no s’ha aixecat de la cadira per fer-me el més mínim reconeixement. Ni m’ha tocat el coll. Ara sí, després de fotre’m la bronca per no haver anat a l’hospital i de perdonar-me la vida dient que ja em farien el gran favor d’adjudicar-me un metge, l’estúpida aixeca el cul de la cadira. Em toca el coll durant 3 segons fins q dic “agh!!” i tota satisfeta diu “lo que decía yo, tienes el síndrome del latigazo cervical”. I em diu “pues es todo”.

Tenia raó en una cosa. No tinc metge assignat perquè mai no havia anat a visitar-me a un CAP. Durant molts anys vaig estar fent suplències d’administrativa a diferents ambulatoris de la comarca i, avui he estat a l’altra banda per primera vegada, m’he endut un desengany. Sé que no tots són iguals i que no es pot jutjar un col·lectiu per culpa d'una sola persona etc etc, però trobar-te un metge com el que m’ha tocat, que més borde no podia haver estat, et fa agafar moltes ganes d'engegar a la merda la seguretat social i de pagar-te una mútua privada. Que s'ho pensi la consellera Geli perquè podria ser una manera pràctica i efectiva de reduir les llistes d'espera: si posa un estúpid a cada CAP, i uns quants més als hospitals públics, potser la gent marxa tan emprenyada que, si poden pagar-se un metge privat, no tornen mai més a la sanitat pública.

Que ser amable i fer algun somriure no costa tant. Que tots som persones. I que els pacients no tenim la culpa que a la dona li hagi tocat guàrdia i estigui putejada. Que jo també ho estava de putejada: havia tingut un accident, em trobava malament, encara estava espantada i trasbalsada del susto i, a més, tinc el cotxe abonyegat. I no vaig anar de borde per la vida.

diumenge, d’octubre 08, 2006

Sopar de... corresponsals?!?!

Són les 22:15 i rebo una trucada:
- Nena on ets??? Vine ràpid que això està ple d’adolescents borratxos !!!
- Estic venint, estic venint, trigo 5 minuts!!!

He mentit. Ni hi estic anant, ni trigaré només 5 minuts. En realitat estic fent una clara amb l’Oriol i un amic seu, en Pol. A la que rebo la trucada, agafo el cotxe i vaig cap allà. De fet, havíem quedat a les 22:15-30 per anar a sopar, però com que l’Eva i la Mar sempre van tard, les hem enganyat i els hi hem dit que havíem quedat a les 22:00.

Arribo. Entre els adolescents que surten de la sessió de tarda de Privat, veig a l’Eva esperant. Als 3 minuts arriba la Mar. I als 5 minuts arriba la Sandra. Agafem el cotxe i anem cap al restaurant. Mentre sopem, parlem de la vida en general, de les nostres vides en particular i també una mica de la feina (clar, en un sopar de periodistes, en algun moment havia de sortir la feina...).

Acabem de sopar i anem a Manaus. La Mar diu que aguantarà poc. Jo també tinc son. Però entrem a dins. Fa una calor espantosa i està a rebentar de gent. Posem el radar en marxa però el personal masculí no dóna gaire de sí, així que optem per començar a riure i a ballar com unes boges. Hi ha algun moment en què semblem unes satrilleres (jejejeje). Quan ens cansem, marxem cap al Privat. I allà seguim rient i ballant. Ens comencen a fer mal els peus i decidim marxar cap a casa. Increible. Són les 5:30. Feia molt de temps que no aguantava fins tan tard. I, tot i que avui n’estigui pagant la factura, feia temps que no reia i ballava tant!!

I Sandra... ja trigues a enviar les fotos!!!

dimecres, d’octubre 04, 2006

Contacte físic

Un petó. Una carícia. Pessigolles. Una abraçada. O un simple copet a l’esquena. Són petites mostres de carinyo que tots agraïm però que, de vegades, costen de donar o de demanar. Però això no passa sempre ni amb tothom.

Per què hi ha gent amb qui s’és més carinyós que amb d’altra gent? Per què amb gent molt propera de vegades costa tant fer qualsevol tipus de mostra d’afecte i, en canvi, amb gent amb qui no tens tanta relació és més fàcil? Per què de vegades el contacte físic és gairebé inexistent? Per què moltes vegades no som carinyosos amb algú fins que aquest algú trenca la “barrera”?

I... segurament... pensareu que a què ve aquesta reflexió, oi? Doncs és fruit d’una conversa que vaig tenir ahir amb una amiga. Una amiga d’aquelles que t’estimes molt però a qui poques vegades li fas una abraçada o un petó. Només en moments molt crítics o en moments en què el nivell d’alcohol a la sang és considerable. De fet, pensant-ho bé... no té l’exclusiva en el grup de persones molt properes i amb qui escassegen les mostres de carinyo...

dissabte, de setembre 16, 2006

El post més... interessant??

Es veu que corre una cadena per la blogsfera que et repta a triar i escollir el teu post més interessant. En Ramon Bassas m'ha passat aquesta cadena i aquí estic. He fet una mica de repàs i n'he triat un que vaig escriure el desembre passat sobre el periodisme local (bé, de fet era una aferrissada defensa!!). Aquest post va generar molts comentaris i, per tant, dedueixo que també va interessar a la gent que va llegir-lo.
I ara em toca rebotar aquest meme a 4 bloggers. Els "afortunats" són:

-Quan res

-Oriol Burgada

-Joan Salicrú

-Cristina González

divendres, de setembre 08, 2006

Contradiccions

Fa menys d’una setmana, deia que no se’m passava pel cap tenir criatures. I fa unes hores se m’ha despertat l’instint maternal. El motiu? O més ben dit... els “culpables”? Els alumnes de l’Escola Bressol Les Figueretes de Mataró. Tenen entre 0 i 3 anys. Avui han començat el curs i he anat a cobrir la notícia per la tele. M’he hagut de llevar més aviat del que és habitual i hi he arribat mig adormida i de mal humor. Pensava que la mala llet que portava s’accentuaria encara més en sentir els crits i plors però, sorprenentment, no ha estat així.

Tot i ser el primer dia, tots estaven tan contents, jugaven al seu rotllo, feien amics o inspeccionaven el terreny. Però no n’hi havia cap que plorés. Sempre m’han agradat els nens, però els dels altres. I sempre he dit que en volia tenir tres (digueu-me flipada) i també he dit moltes vegades que, si no trobo l’home de la meva vida, no tindré cap problema en ser mare soltera (és evident que llavors suposo que només en tindria un!)

Però avui, contra tot pronòstic, se m’ha despertat l’instint maternal. Me n’he adonat aquest migdia, quan m’he sorprès pensant quin nom els hi posaria. Espero que aquest instint se’m torni a adormir aviat, que ara només em faltaria això!!!

(per cert, la de la foto sóc jo!)

diumenge, de setembre 03, 2006

Diferències...

Casaments. Pisos. Hipoteques. Anuncis de casaments. Dates de casaments. Llocs per fer el convit. Preu dels coberts. Preu dels fotògrafs. Àlbum de fotos del casament. Vídeo del casament. Possibles canvis de pis. Ampliacions d’hipoteques. Pujada de l’Euribor. Revisions d’hipoteques. Intencions de tenir criatures. Futurs pensaments de comprar cotxes familiars per poder-hi posar les criatures.

Som en un sopar d’aniversari i totes les converses giren entorn aquests temes. Ens coneixem de fa anys i tots 11 tenim més o menys la mateixa edat, però em sento un bitxo raro. Tinc la sensació d'anar a contracorrent o de viure en un altre món. Perquè jo vull marxar a viure sola. Perquè encara no penso en casaments, ni en casetes amb jardí, ni en monovolums, ni en tenir criatures. Perquè les meves prioritats ara mateix són unes altres i, tota la resta, si ha de venir, ja vindrà quan hagi de venir. Està clar que totes 2 opcions són igualment respectables però... als 26 anys... m’ho hauria de fer mirar per pensar diferent de tota la resta?

divendres, de setembre 01, 2006

Sant tornem-hi... i de quina manera!!!

S’ha acabat la primera setmana laboral després de les vacances. I s’ha acabat tot un repte: fer un informatiu diari, amb un periodista menys del que és habitual (que per més inri aquesta periodista és la cap d’informatius, funció que he assumit durant aquests 5 dies) i amb moltes menys convocatòries del que és habitual.
Això vol dir que cada dia hem hagut de treballar al 150% i ens hem hagut d’esprémer el cervell per treure mil temes. Però ara que ja han passat els nervis, la tensió, la il·lusió, les ganes d’engegar-ho tot a la merda, la pressió per donar la talla i per demostrar i demostrar-nos que n’érem capaços, crec que el resultat ha estat força satisfactori. O com a mínim aquesta és la sensació que m’ha quedat. Aquesta, i que cada dia hem après coses noves. I també una tercera: que si no hagués estat pels companys que tinc, possiblement hauria sortit tot del revés!!!

Serà un any dur en el qual tots haurem de fer pinya i donar-ho tot. Aquesta setmana ha estat només el primer assaig.

dimarts, d’agost 15, 2006

Un giorno, una multa!! - Vacances III -

"Ma non chi credo!! Un giorno, una multa!!" (o com s'escrigui!). Rient de nosaltres com una boja i amb tot el "descaru", sacsejant una fotocòpia de la multa i amb aquestes paraules. Així ens va rebre la recepcionista de l'hotel quan vam baixar a esmorzar l'endemà d'haver llogat el cotxe.

Sí, ens van posar una multa per aparcar malament un Smart. Ja té collons. Aquesta va ser la culminació d'un llarg dia en plan Thelma i Louise: nosaltres, el mapa de Sardenya i les bosses de la platja. No necessitàvem res més. De fet, d'haver-ho necessitat, tampoc no hi hagués cabut. I, si haguéssim trobat en Brad Pitt pel camí, tampoc no l'hauríem pogut recollir.

En fi. Després d'haver après a fer anar l'Smart sense frenar bruscament a cada stop (no havíem conduït mai un cotxe automàtic, i costa agafar-li el punt), vam recórrer mig Sardenya amb el cotxe del Dr. Slump. Un cotxe que no podies posar a més de 100 km/h perquè semblava que estigués a punt d'enlairar-se. Un cotxe de l'Arare que tenia enganxats dos cartells a costat i costat que es veien d'una hora lluny i que indicaven que era un cotxe de lloguer. Un cotxe al qual no li teníem ben preses les mides perquè, tenint en compte que deu fer 1metre i mig de llarg, buscàvem places de 3 metres per aparcar-lo. Però ens era ben igual que la gent ens mirés perquè portàvem un cotxe de lloguer i perquè muntàvem un show cada vegada que havíem d'aparcar. Anavem ben contentes i somrients dins d'aquell micromachine de color vermell!!

I la multa... doncs tenint en compte que a Sassari, la capital de Sardenya, ens vam posar en contra direcció sense voler i que, a l'Alguer, ja a la nit, vam estar a punt d'atropellar un motorista que va sortir d'on no havia de sortir... benvinguts siguin els 35 euros que ens va clavar aquell "simpàtic" policia italià per aparcar davant d'una megasenyal de prohibit aparcar que no havíem vist!!!

Foc al cos - Vacances II -

M'havien dit que no podia marxar d'Itàlia sense tastar-ho, que era una experiència única i obligada. Vaig pensar que no n'hi hauria per tant i que possiblement era un altre mite italià. Tot i així, tot i pensar que els d'aquí també poden donar la talla, el segon dia ja no me'n vaig poder estar i em vaig decidir a tastar-ne un d'italià.

M'hi vaig acostar i, des del primer contacte, vaig notar com el meu cor s'accelerava. Tot el meu interior es revolucionava i començava a bullir. No sabia què em passava, cremava tota jo.

Un cop acabat, aquesta sensació encara em va durar uns minuts. Realment, sí que n'hi havia per tant!! El culpable? Un dels licors italians per excel·lència: la grappa barricatta!!!

dimarts, d’agost 08, 2006

La maleta - Vacances I -

Em poso davant de l'armari i començo a preparar la maleta. Només m'enduré el que sigui imprescindible. No tinc ganes d'anar carregada com un burro. Així que aniré al gra. Res d'emportar-se roba per poder triar, només m'enduré allò que sigui realment necessari.

Però... potser que agafi una altra samarreta per sortir.... i uns altres pantalons, no fos cas que em taqués... i potser alguna cosa de màniga llarga, no fos cas que a la nit faci fresca... i potser que agafi alguna cosa de mudar, que mai se sap... i potser que agafi un altre biquini, per no anar cada dia amb el mateix... i potser que agafi aquestes altres sandàlies... i com que ja no ve d'aquí, potser que agafi aquest altre bolso també...

Quan me n'adono, en 10 minuts he comprimit mig armari a la maleta!! Ja no hi cap més roba i encara hi he de posar coses bàsiques com el necesser, la tovallola de la platja, el discman, la funda amb els cds... Em planto davant de la maleta i penso que l'he de buidar. Però només aconsegueixo renunciar a una samarreta perquè, de cop i volta, tot el que hi ha s'ha tornat imprescindible. Per tant, opto per endur-me una segona bossa més petita on hi poso tot el que falta.

I en aquest moment és quan recordo aquella mítica frase que sempre diuen els homes quan veuen aparèixer una dona amb una maleta... "que ets boja?? on vas tan carregada?? què collons hi portes aquí dins?? que marxes 6 dies, no marxes mig any!!!!"

dimecres, de juliol 26, 2006

15 minuts d'histèria

Vaig a obrir la porta i veig que no puc. No passa res, es deu haver encallat. Amb tota la parsimònia, ho torno a intentar: torno a posar el baldó, el torno a treure, agafo el pany, intento obrir la porta i no puc. Merda. M’he quedat tancada al lavabo. Fa una calor espantosa. Crido tots els noms de tots els meus companys de feina però no em senten. Dono cops a la porta i tampoc no em senten. Em començo a posar nerviosa. Aquí hi fa molta calor. Començo a suar. Segueixo picant a la porta i segueixo cridant. Cada vegada més fort. Però no serveix de res, no rebo cap resposta.

M’assec i penso que, tard o d’hora, algú haurà d’anar al lavabo. I si no, suposo que tard o d’hora, algú em trobarà a faltar!

Miro el rellotge. Fa 10 minuts que sóc aquí tancada. M’estic asfixiant, m’està agafant claustrofòbia i estic molt nerviosa. I penso que d’aquí a mitja hora hauria de ser a l’ajuntament perquè començarà la Crida. I que encara em poso més nerviosa, gairebé histèrica. Però de cop i volta, sento la meva salvació: unes xancletes que caminen pel passadís. Torno a cridar com si estigués posseïda i, per fi, em senten!

Comença el show. Mentre jo segueixo tancada en un espai que deu fer poc més d’1 metre quadrat i estic a punt d’agafar un atac de nervis, a l’altra banda de la porta es posen mans a la obra. Però ja se sap com van aquestes coses. Mentre un treballa, l’altre li diu el que ha de fer, els altres riuen i hi ha algú que comenta la vocació de servei públic de Televisió de Mataró.

Finalment, després de gairebé 20 minuts, la porta s’obre i em reben amb un aplaudiment. Encara que sigui durant un moment, tots riem. D’alguna cosa ha servit haver estat a punt de patir un atac de nervis, un cop de calor i un atac de claustrofòbia!!!

diumenge, de juliol 16, 2006

Adéu


Per què tan d'hora? Per què som tan dèbils? Per què som tan vulnerables? No li tocava, era massa jove. Només tenia 27 anys i tota la vida per davant. No hi ha dret. Putes injustícies de la vida.

I miro enrere, i veig gent de la meva edat que ja no hi és. Gent molt propera i d'altres que no ho eren tant. Però la mort d'algú de la teva edat, o d'algú més jove, encara que no sigui gaire proper, sempre toca molt. I et fa replantejar-te moltes coses. I et deixa els sentiments a flor de pell. I agafes por. I, si no ets dels que ho acostumen a fer gaire sovint, t'agafen ganes de dir als teus que els estimes per si demà no hi ets a temps. Llàstima que aquestes sensacions, com nosaltres, la majoria de vegades també siguin massa efímeres. Si tots plegats les tinguéssim més presents, segur que ens deixaríem estar de moltes punyetes i procuraríem ser més feliços.

Fins sempre, Núria!

dijous, de juliol 13, 2006

Atac de riure

Feia dies que teníem el sopar pendent però, per una cosa o per una altra, l’hem anat ajornant. Finalment, ens trobem i seiem a sopar en una terrassa, a la fresca, amb dos objectius clars: posar-nos al dia i acabar de planejar les vacances.

La terrassa en qüestió és plena de gent, però el servei és ràpid i de seguida ens porten el pa amb tomàquet. Comencem a xerrar pels descosits, cada vegada més emocionades. De cop i volta, sóc a terra rient com una desesperada. Quina vergonya!! Se m’ha trencat la cadira!!!

divendres, de juliol 07, 2006

Somnis...

Heu tingut mai un somni d’aquells que us desperten i us fan donar voltes a tot plegat? Jo n’he tingut un aquesta nit. Sé que no era un malson, però ara seria incapaç de reproduir-lo perquè ja no recordo què hi passava. Només sé que tot era molt estrany, que m’he despertat amb una sensació rara i que no m’he pogut tornar a adormir fins al cap d’una bona estona.

Després, m’ha sonat el despertador i m’he llevat com trastocada i de mala llet. No aconsegueixo recordar què passava al somni... i la mala llet m’ha durat fins al migdia!!! Ara només espero que el bon humor em duri la resta del dia... i de la nit!

dijous, de juny 29, 2006

"¿No te sientas?"

- "no, que se m'embruten los zapatos"

... va dir ell a la platja d'un poble estrany mentre mirava els focs artificials, uns focs artificials que després va qualificar de "quatre cebetes" mentre per dins segur que pensava que havien estat fantàstics...

dimecres, de juny 28, 2006

Hoy puede ser un gran día!

Em llevo més aviat del que és habitual i, abans d'anar a la feina, estenc la roba i aprofito per ordenar l'habitació, que falta li feia. Agafo el cotxe i vaig cap a la feina. Després d'escoltar el butlletí de les 10 a Catalunya Ràdio, canvio d'emissora i comencen a sonar cançons que m'acaben de despertar i em fan pensar que avui pot ser un gran dia i que només són les 10 del matí.

I efectivament, el dia segueix bé. A dos quarts d'onze estem menjant pastetes i brindant amb cava per celebrar l'aniversari de l'Anna Palà i, una hora més tard, la Betty em diu que avui fa un any que va tenir un greu accident del qual va sortir-ne ilesa. Així que, com diu ella, avui fa un any que va tornar a néixer i s'ha de celebrar por todo lo alto! I ho celebrarem aquesta mateixa nit: anirem a la platja a veure el castell de focs de la Festa Major del Masnou i després ens quedarem per fent poble fins que el cos digui prou!!

Hoy puede ser un gran día... plantéatelo así!

dimarts, de juny 13, 2006

Queden exactament 5 dies pel referéndum de l’estatut. Durant aquesta campanya, he fet el seguiment de 2 partits per TVM: un del SÍ i un del NO. No m’havien de convèncer de res perquè ja tenia clar què votaria abans que comencés la campanya, però sempre va bé escoltar les raons i argumentacions de totes dues bandes. Després de gairebé dues setmanes, m’he reafirmat en la posició de votar SÍ:

-Potser aquest estatut no és el millor que podríem tenir, d’acord.
-Potser aquest estatut té poc a veure amb el del 30 de setembre perquè a Madrid s’ha retallat més del que ens hauria agradat, d’acord.
-Potser Catalunya hauria d’haver estat reconeguda com a nació a l’articulat i no només al preàmbul (i per tant sense valor jurídic), d’acord.
-Potser es podria haver pactat un millor finançament, d’acord.

Però sigui com sigui, l’estatut que votarem el proper diumenge és millor que l’actual perquè:

-És un estatut que equipara el català amb el castellà.
-És un estatut que reconeix Catalunya com a nació (encara que només sigui al preàmbul, ja és un pas)
-És un estatut que dóna més competències a la Generalitat.
-És un estatut que permetrà fer front a les necessitats que té actualment Catalunya i que, evidentment, no són les mateixes que hi havia el 1979.
-És el millor estatut que es podia aconseguir perquè s’ha tramitat en el millor moment, amb una conjuntura política difícilment millorable.

I també vull afegir una última cosa. És innegable que la campanya del referèndum s’ha convertit, en part, en una pre-campanya de les autonòmiques i, per això, segur que els resultats de diumenge seran interpretats en clau partidista. Suposo que és normal. Però independentment d’això, cal que tothom tingui clar que el dia 18 no votem a cap partit. El dia 18 votem un text que ha de millorar Catalunya. Per tant, encara que faci bon temps i vingui de gust anar a la platja, cal trobar un moment per passar per les urnes i exercir el nostre dret democràtic per dir que SÍ que volem aquest nou estatut.

I és que de fet, em sembla que entre els partits del NO, n'hi ha uns que demanen un vot contrari que ni ells mateixos es creuen. L'última prova és l’actitud que va tenir Carod-Rovira durant el debat de TV3 d'abans d'ahir . Va quedar-se sense arguments davant d’Artur Mas. Un Artur Mas i un Miquel Iceta que van escombrar la resta de líders polítics.

dijous, de juny 08, 2006

Capgrossades (I)

- Has vist el cartell de Les Santes?
- Sí... a tu t’agrada?
- I a tu?

Segur que aquesta conversa la sentirem tots més d’una vegada i de dues fins que comencin Les Santes. L’etern debat al voltant del cartell. L’etern debat entre defensors i detractors. Un debat que es repeteix any rera any i que, normalment, no porta enlloc. De fet, no deixa de ser una capgrossada. Però crea ambient i escalfa motors. Aquest any, a més a més, i per primera vegada a la història, la seva autora ha cobrat 2000 euros. Més enllà de si és una decisió encertada o no, és una decisió que afegeix més llenya al foc.

Des de la meva condició de masnovina (i mataronina d’adopció), em sorprèn la bogeria que envolta les Santes. Em sorprèn que durant dos mesos, a més a més del debat del cartell, se’n generin altres com per exemple si les Santes són del 25 al 29 o comencen el 23. Que si les Santes han de ser un pol d’atracció de gent d’altres municipis o si han de ser només de i per Mataró. Que si són la festa major de tot Mataró o només de Mataró Centre.
També em sorprèn que hi hagi gent que s’autoanomeni “santeros”. I, sobretot, em sorprèn que els mataronins visquin tant les Santes i se les sentin tan seves. Perquè això sí que ho tenen. Els mataronins poden criticar-les tant com vulguin. Però que no vingui ningú de fora a criticar eh?? perquè llavors sí que tots les defensaran a mort!!!

Confesso que he viscut poques Santes, però les meves immersions han estat intenses. Sobretot la de l’any passat. De la mà d’uns grans mestres santeros, vaig “empapar-me” de Santes per presentar el programa de TVM i no cagar-la (el fet que una masnovina presentés l’especial Santes també va generar debat, oi Rodri??). Va ser una setmana de bojos que em va deixar esgotada, però ho repetiria tantes vegades com calgués. Perquè en el fons, i encara que em sorprenguin tots aquests debats i els qualifiqui de collonades o capgrossades, envejo aquesta bogeria i aquesta passió que teniu per la vostra festa major. Us asseguro que això no passa a tot arreu!!!

Per cert... us agrada el cartell o què? (El senyor Blogger no me'l deixa penjar, després ho tornaré a provar!!)

dilluns, de juny 05, 2006

El verano ya llegó

- Somriures i bon humor generalitzat...
- Cares i cossos cada vegada més morenos i més guapos...
- Calor...
- Cançons noves i enganxoses que es posen de moda...
- Ganes de fer coses i de sortir a prendre l’aire. Per exemple? una cerveseta en un xiringuito en plegar de la feina...
- Agafar la tovallola i anar a la platja a desconnectar del món mentre prens el sol...
- Una capbussada al mar...
- ... i començar a pensar on aniràs de vacances!

Ja ha arribat l’estiu!!!

dijous, de juny 01, 2006

Será maravillosoooooo

Me’n vaig a Mallorca. I me’n vaig amb la Joana, una gran amiga que vaig fer a Periodisme. Se’m va presentar el dia que ens vam matricular i l’endemà ja no m’enrecordava de la seva cara. Molt típic de mi. I, tenint en compte que ella acabava d’aterrar des de Lleida, vaig demostrar molt poca delicadesa. Sempre m’ho retreu i jo sempre li dic que sóc molt despistada.

Hem compartit moments de tot. Si n’hagués de triar un, però, possiblement triaria el seu casament. El seu casament i la nit abans. També em va fer moltíssima il·lusió quan em va demanar que fes un escrit per llegir a la boda.
És una persona d’aquella que es desviu pels altres (excepte el dia que vaig dormir a casa seva com una homeless, només tapada amb la jaqueta de pell!!!).

En fi, que no em vull posar pastelosa però m’agrada que la distància física que existeix sigui només això, una distància física. Ara fa temps que no ens veiem, però aquest cap de setmana ens posarem al dia de tot perquè deixa el seu marit a Lleida i marxem totes dues a Mallorca. A prendre el sol, a desconnectar de tot i a xerrar pels descosits!!

diumenge, de maig 28, 2006

Mataró Ràdio

El 27 de juliol es farà l’emissió inaugural de Mataró Ràdio. L’onze de setembre, comença la programació regular. I hi ha moltes coses que no m’encaixen. Anem a pams.

Model participatiu: s’ha obert un procés en què tothom qui vulgui pot fer la seva proposta de programa. Això vol dir que tothom podrà agafar el micro de Mataró Ràdio i tenir el seu propi programa per fer i dir el que vulgui. Oi que les cases les fan els arquitectes? Oi que als malalts els tracten els metges? Doncs perquè representa que tothom pot fer un programa de ràdio? Hi ha uns professionals que es diuen periodistes. I són ells qui han de donar veu a les entitats. Ha de ser una ràdio participativa, totalment d’acord. Però aquesta participació ha d’estar canalitzada i regulada per un periodista, professionals que haurien de dirigir, editar i presentar tots els programes de l’emissora. De la mateixa manera que les classes les dóna un mestre o les operacions les fa un cirurgià.

Sintonies: S’ha convocat un concurs per triar la sintonia de Mataró Ràdio. Entre totes les composicions presentades al concurs, se’n triaran 5. La guanyadora serà per identificar l’emissora. Les altres 4, es faran servir per programes de l’emissora. La meva pregunta és... com es poden triar 4 sintonies per a programes que encara no existeixen? No és començar la casa per la teulada? A la vida real, normalment és el client que va al sastre i li diu “escolti senyor sastre, necessito un vestit per fer tal cosa. La meva talla és aquesta”. Oi que no és el sastre que li diu al client “miri, com que no m’havia dit què volia, jo li he fet aquest vestit de llana amb coll alt”. I resulta que aquell vestit, te l’has de posar el 12 d’agost. Oi que no té cap sentit? Doncs tampoc té cap sentit donar forma estètica a una cosa que encara no existeix. No té cap sentit fer un vestit si encara no tens el maniquí. De la mateixa manera que no té ni cap ni peus fer una sintonia per un programa que encara no existeix.

He parlat de dos pams. Però al cap i a la fi, el que vull dir és que només falten 3 mesos i mig perquè Mataró Ràdio comenci a emetre de forma regular i el més calent és a l’aigüera. I també vull dir que dóna la sensació que Mataró Ràdio naixerà per cobrir l’expedient. Veurà la llum al setembre, mig any abans de les eleccions. I naixerà perquè és un compromís de l’alcalde Baron. Però em sembla que començarà a caminar ràpid i malament, de qualsevol manera. Perquè només falten 3 mesos i mig (dels quals cal restar el mes d’agost i Santes, no ho oblidem) i encara s’ha de definir gairebé tot. Potser començaria a ser hora de posar-se les piles.


* Centre Cívic del Pla d'en Boet. Foto de Francesc Melero.

dissabte, de maig 27, 2006

De boda!

S'ha casat la meva amiga de tota la vida. Quin impacte veure-la vestida de núvia. Però que guapa que anava!!! I el nuvi també, és clar!


dijous, de maig 25, 2006

A pa i aigua

Diuen que les dones ens amoïnem massa pel pes. Que mai no ens trobem prou primes. Que sempre ens agradaria pesar dos o tres quilets menys. I també diuen que als homes no els importa gaire si pesem 3 quilos més o 3 quilos menys. Que per ells, quan més carn millor. No sé fins quin punt és veritat, però aquest és el tòpic.

Per sort o per desgràcia, jo sóc de les que es posen a règim el dilluns i el dimarts ja està dinant unes braves o sopant una pizza. Però aquesta setmana no. Per un motiu de força major, fa 4 dies que estic a règim estricte. I porto una mala llet a sobre que no me l’aguanto. Sort que demà s’haurà acabat aquesta tortura!!! I... a partir de demà... a qui no li agradi... que no miri!!!

dilluns, de maig 15, 2006

Un partidet de futbol!

Un camp de futbol, una pilota i 10 jugadores, nou amb samarreta blanca i una amb samarreta negra. Dues porteres, quatre defenses i quatre davanteres. Fins aquí tot normal. Però les noies només es poden moure d'esquerra a dreta. I el moviment lateral s'ha de fer simultàniament amb la companya del costat perquè estan agafades a unes barres.

Heu jugat alguna vegada al futbolín humà? Jo vaig jugar-hi dissabte i vam disfrutar com criatures! És d’aquelles coses que fan riure molt! Jejeje...

dimecres, de maig 03, 2006

Els homes de la meva vida...

Per la meva vida han passat homes. Molts o pocs? Això sempre és relatiu. N’hi ha hagut tres, però, que han patit i plorat per culpa meva.

Al primer home de la meva vida vaig obrir-li el cap! La imatge bucòlica, tots dos vora el riu, va trencar-se quan jo vaig llençar una pedra i, en comptes de tirar-la a l’aigua, la pedra va anar endarrere i li vaig obrir una cella. Jo devia tenir 4 anys i ell... és el meu pare!

Al segon home de la meva vida vaig deixar-li el dit gros quatre vegades més gros del que era! Va ser en una de les primeres sortides que vam fer. Érem en una sabateria i li vaig enganxar el dit amb la porta. Ell plorava i plorava... i jo cada vegada apretava més fort... Jo devia tenir 5 anys i ell... és el meu germà, que tot just començava a caminar!

El tercer home de la meva vida... una mica més i es dessagna! Va ser la primera vegada que el vaig portar a casa. El vaig deixar sol a l’habitació i li vaig dir que tornava de seguida. Quan vaig tornar, plorava desconsolat enmig d’un bassal de sang. S’havia tallat el dit. Jo tenia 15 anys i ell... és el meu cosí, que en devia tenir 2!

Són 3 dels homes de la meva vida. N'hi ha hagut més. Ben mirat, però, em sembla que els deixaré per una altra història...

diumenge, d’abril 30, 2006

De vermuts...

Després d’haver sortit divendres i dissabte fins a altes hores de la matinada i després d’haver dormit pràcticament totes les hores de sol del diumenge, em sembla que aquesta nit toca fer alguna cosa tranquil·la.
Així serà més provable que demà m’aixequi a una hora prudent i tingui temps de fer alguna cosa productiva com per exemple anar a fer el vermut en alguna terrasseta: una clara, unes patates fregides amb salsa espinaler, unes olives i uns “berberetxus”... mmm...

dijous, d’abril 27, 2006

Anècdotes...

Dimecres al matí. Es desperta. A casa seva hi ha un silenci absolut. Obre els ulls i pensa “ai que bé, encara deuen ser les 5 de la matinada. Ara miraré el rellotge i serà fantàstic perquè veuré que puc donar la volta i dormir 4 hores més”. Agafa el mòbil, mira l’hora i fa un bot del llit. Són les 9:49 i comença a treballar a les 10!! I de casa seva a la feina té un trajecte de 15 minuts...

Dimecres a la nit. L’endemà és l’aniversari d’una de les seves millors amigues. Escriu un d’aquells SMS súper currats, d’aquells que fan il·lusió rebre. S’espera fins a les 12 en punt per enviar-lo. Vol ser la primera en felicitar-la. A les 12 en punt, tecleja el número de memòria i envia el missatge. Tota satisfeta i amb un somriure, deixa el mòbil a la tauleta de nit i es posa el pijama. De cop i volta, sent que la seva mare la crida des del menjador: “nena! Com és que m’acabes d’enviar aquest missatge?? No és pas el meu aniversari!!!” Ups. Agafa el mòbil i torna a enviar l’SMS. Ara sí que l’envia a qui toca. Com pot ser tan desastre?? Li agafen ganes de riure sola. Es posa el pijama i se’n va a dormir.

diumenge, d’abril 23, 2006

Sant Jordi


Llibres, roses, senyeres penjades als balcons, gent per tot arreu... M'agrada Sant Jordi.
Després aniré a donar una volta i, segurament, acabaré regalant-me un llibre. Encara no sé quin, hauré de triar i remenar...
Feliç diada a tothom!!

dimecres, d’abril 19, 2006

Hi ha clau per trobar un pis??


Començo a mirar pisos. Vaig amb la calma, no tinc cap pressa. Busco un pis de lloguer, de venda ja ni ho somnio. Miro per internet i els pisos de menys de 600 euros són una capsa de mistos. No vull cap mansió, tampoc no necessito un pis de quatre habitacions, però trobo que pagar gairebé 600 euros per un loft sense amoblar és un autèntic abús.

Diuen que la majoria de joves vivim com a reis a casa dels pares fins als 30 anys, que entrem i sortim quan volem i que fem el que volem. Això sí, amb la seguretat que el dia que optem per sopar o dinar a casa, tindrem un plat a taula i la roba rentada i planxada.

Què volen? Moltes vegades no tenim una altra opció. Amb un sou com el que tenim la majoria de joves, a no ser que tinguis la immensa sort que la teva família tingui alguna propietat que vulgui deixar-te o llogar-te, independitzar-se en solitari es converteix gairebé en una utopia. Algun dia tindré les claus de la meva pròpia casa?? Quina clau necessito per trobar un pis? Hauré de posar una espelma a la patrona dels impossibles?? És Santa Rita oi??

diumenge, d’abril 16, 2006

Alguns moments de Setmana Santa...

-Les vistes de Sant Martí d’Empúries...

-Una paella a Begur...

-Un tallat en una terrasseta vora el mar, a Calella de Palafrugell...

-Un passeig per “Ventdelplà” (o sigui, Breda)...

-Riure amb Shrek ...

-Una copa a Blanes...

-Un dinar a Lloret (possiblement al restaurant més fashion del poble)...

-Una tarda intentant fer “d’assessora d’imatge” per les botigues del centre de Mataró...

-Un tranquil esmorzar amb vistes al riu i la passejada pel centre històric de Girona, després de veure "l'ajuntament"...

-L'excursió i les mil voltes per trobar la plaça Catalunya de Roses...

-La façana del Museu Dalí i les butaques d’una cafeteria de Figueres...

-Les reformes que ha fet l’administració de loteria de Sant Pol...

-Recórrer la N-2 des de Figueres fins al Masnou...

El millor de tot... els copilots!!!

dilluns, d’abril 10, 2006

Reflexions nocturnes...

Arribo a casa després d’un dia ennuvolat. Recordo que els meus pares han marxat uns quants dies i que tinc el sofà per mi sola, cosa que poques vegades passa. Mentre la pizza es cou al forn, em poso el pijama i les sabatilles. Sona el timbre del forn, trec la pizza, agafo una cervesa fresqueta i sopo. Acabo de sopar, m’estiro al sofà i em tapo amb la manta per veure Ventdelplà. S’acaba, m’aixeco, recullo la cuina i me’n vaig a dormir. Però m’agafen ganes d’escriure. I aquí estic, escrivint aquest post.

Durant les últimes 2 hores, no he fet res de l’altre món però ha estat un dels millors moments del dia. Ara agafaré un dels mil llibres que tinc pendents de llegir. Sé que m’adormiré a la segona pàgina, però és igual.

De vegades, és fantàstic estar una estona amb un mateix. Per fer coses, o per no fer absolutament res. Per pensar en tot o per no pensar en absolutament res.

Crida!!

Va per vosaltres. Ja sabeu qui sou...

Hace días que te observo,
he contado con los dedos,
cuantas veces te has reído,
una mano me ha valido.

Hace días que me fijo,
no se que guardas ahí dentro
a juzgar por lo que veo,
nada bueno, nada bueno.

De qué tienes miedo,
a reir y a llorar luego,
a romper el hielo,
que recubre tu silencio.

¡Suéltate ya! y cuéntame
que aquí estamos para eso,
"pa" lo bueno y "pa" lo malo,
llora ahora y ríe luego.

Si salgo corriendo,
tú me agarras por el cuello,
y si no te escucho, ¡Grita!

Te tiendo la mano,
tú agarra todo el brazo,
y si quieres más pues, ¡Grita!

Grita - Jarabe de Palo

dijous, d’abril 06, 2006

Carretera i manta!

Torno de la tele, és tard. Estic cansada i tinc ganes d’arribar a casa. Tinc la ràdio posada. La sento però no l’escolto. De cop i volta, comença a sonar una cançó de Melendi: “voy cantando por la carretera, de copiloto llevo el sol... voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa, procurando no hacer ruido y con una sonrisa...”

El semàfor de davant del Mercat de la Flor es posa vermell. Paro. Miro a la meva dreta i veig que l’home del cotxe del costat em mira amb uns ulls que estan a punt de sortir-li de les òrbites. Em pregunto què li deu passar i de sobte me n’adono: estic dins del cotxe amb les finestres pujades, la música a tota hòstia i cantant com una boja. Però m’és igual. Que miri. Quan vaig sola, m’encanta posar la música alta i cantar. Encara que desafini. I encara que els altres em mirin.

No tinc un BMW però m’encanta conduir. I el que em vindria de gust un dia d’aquests és agafar un mapa, posar el dit sense mirar on el poso i anar cap al lloc que ha marcat. Sigui on sigui. Carretera i manta. Amb bona companyia, és clar. Potser per Setmana Santa?!?!

dimarts, d’abril 04, 2006

Només una!!!

Els planetes es van aliniar, la meva inspiració va aflorar i s'ha produït un miracle: HE APROVAT L'EXAMEN!!!

Això vol dir que només em queda UNA ASSIGNATURA per acabar Humanitats!!! És Literatura Anglesa i l'examen serà al setembre. Al final encara resultarà que, després de mil anys, tindré dues llicenciatures!!

Sembla que tot el que m'amoïnava es va solucionant... i noto que la bola de nervis de l’estómac se m’està desintegrant per moments... té els minuts comptats!

diumenge, d’abril 02, 2006

La primavera...la sang altera

Sempre havia pensat que era mentida això que diuen que l'arribada de la primavera ens afecta. Però els símptomes que tinc des de fa uns dies m'estan fent canviar d'opinió...

La primavera m'ha alterat la sang, els nervis, la gana, la sensibilitat, l’emotivitat...

Estic com atontada, espitosa, nostàlgica, nerviosa, preocupada, tranquil·la i contenta a la vegada. I amb la sensibilitat a flor de pell, cosa a la qual no hi estic gaire acostumada. Tot m’afecta més del normal. Se’m passarà aviat oi?

dimarts, de març 28, 2006

Dia D, D de "demà"

Nus a l'estómac. Ganes de vomitar. Irascibilitat i nervis, uns nervis que gairebé toquen l'histerisme. Aquest és el meu estat físic i anímic ara mateix. He deduït que és per culpa de l'examen perquè cada vegada que agafo els apunts o cada vegada que penso que he d'estudiar, m'agafa mal de panxa i se'm fa aquest nus a l'estómac... Qualsevol diria que és el primer examen que faig a la vida!!! (ara que ho penso, el primer no, però podria ser el penúltim...)

Sort que el dia D ja és demà. I que em treuré de sobre aquest pes. Si aprovo, serà per sempre. Si suspenc, serà fins al setembre.

Confiem en què demà els planetes estiguin aliniats, que jo tingui el dia inspirat, que soni la flauta i que es produeixi un miracle. Crec que una unió de tots aquests factors podria traduir-se en un aprovat. Tan de bo hi hagi sort!

Però no sóc l'única que té un examen demà. En Jose també en té un, un de molt important. Estic segura que se'l deu haver preparat més bé que jo i no necessitarà tants miracles ni tanta parafernàlia per aprovar, però mai no està de més dir... molta sort!!!

dilluns, de març 27, 2006

Gir de 180º

És tímid, observador, apassionat, treballador i tossut, més tossut que una mula. També és molt carismàtic, nerviós, enèrgic, amable, honest, generós, llest i molt bona persona. De les que sempre van de cara.

Ens vam conèixer al Fòrum, però això no ho vam saber fins més tard. Tots dos érem becaris, ell de Catalunya Ràdio i jo de la SER. Aquell dia vaig pensar que era un capullo integral que anava de sobrat. Assegut a les escales d’accés a la zona de banys del Fòrum, amb les ulleres posades i amb posat vacileta, em va donar la resposta més borde que es podia donar a la pregunta “ja s’ha banyat algú??”. (No sé per quin motiu, ell sempre nega que la història passés així).

Al cap d’uns mesos, vaig començar a treballar a TVM. Me’l van presentar com l’Oriol de la Fàbrica. I aquí es va acabar la història. Però amb el temps hem anat compartint hores i hores a la feina, ens hem anat coneixent i ens hem anat fent cada vegada més amics. Ens hem aguantat mil neures respectives, hem somniat truites, hem rigut com a desesperats i hem arreglat el món. Però també hem fet coses molt més banals com jugar a futbol amb un paquet de tabac al passadís de la tele, quedar sota “la palmera” del passeig marítim o fer mans i mànigues per treure un “mentos” que s’havia colat per on no li tocava.

Som molt diferents i sovint no coincidim en moltes opinions. De fet, el 99% de les vegades, si un diu blanc, l’altre diu negre. Les diferències són moltes, però els punts en comú encara en són més. La passió pel periodisme i la debilitat per anar de restaurants són els dos principals responsables d’haver anat enfortint tant aquesta relació.

Total, que a mida que l’he anat coneixent, el meu concepte d’ell ha donat un gir de 180º. Aquell dia al Fòrum vaig pensar que no el tornaria a veure mai més i ara resulta que és una peça fonamental a la meva vida. I que vull que ho segueixi sent. Com són les coses eh? He passat de pensar que era un capullo a estimar-me’l mogollon.

I res guapo, que TOT ANIRÀ BÉ. I si no, ja et vaig dir què faria: et foto una pallissa!!! Un petó molt fort. I aquí estic.

dimecres, de març 22, 2006

Mònica Terribas vs Kafka i Hemingway

És la meva gran oportunitat. Ha arribat el moment. Acabo de sopar i vaig cap a la meva habitació. Aparto els mil papers que tinc sobre la taula. Obro la carpeta i trec els apunts de Literatura Contemporània. Al costat hi apilo les 7 lectures obligatòries: Kafka, Hemingway, Barnes, Faulkner... Agafo un paper, un boli i un fosforito per subratllar el més important. Començo a estudiar.

Dura poc. Al cap de cinc o deu minuts, me n'adono que tinc el cap en un altre lloc i que en comptes de mirar els apunts, estic mirant les fotos que tinc penjades al suro de la paret. Em renyo i em dic que ja està bé, que ara que tinc una estoneta l'hauria d'aprofitar, tinc l'examen d'aquí a una setmana i he d'estudiar.

Torno a mirar cap als apunts i torno a agafar el fosforito, però sento la tele de fons. La Mònica Terribas està fent la Nit al Dia des de Bilbao. Recordo quan la vaig tenir de professora a Periodisme, quina crack. I també penso que he anat tot el dia de bòlid i que no he tingut ni un moment per escoltar o llegir amb calma tot el que fa referència a l'alto al foc permanent anunciat per ETA. I penso que, ara mateix, m'interessa mil vegades més el que està passant al món que no pas saber identificar si en un text hi ha metatextualitat, metaficció o si el narrador és explícit, implícit o no representat. També penso que són les 23:15 i que, després d'haver estat treballant tot el dia, les meves neurones són incapaces de concentrar-se en una cosa tan espessa a aquestes hores.

Total, que m'aixeco de la cadira i me'n vaig al sofà a veure la Terribas. Una altra oportunitat perduda. A aquest pas no acabaré mai Humanitats. A no ser que passi un miracle.

dilluns, de març 20, 2006

Lligams que es fan i es desfan...

Acabo de dinar i sona el telèfon. Em proposa d’anar a fer un cafè. Serà un cafè ràpid perquè he d’anar a treballar, però penso que serà una bona oportunitat per posar-nos al dia. Abans ens vèiem sovint però durant els últims mesos (o anys??) ens hem anat distanciant i ara fa temps que no ens veiem.

Total, que agafo els trastos i marxo cap al bar on hem quedat. Arribem, ens fem dos petons, ens asseiem i demanem un te i un tallat. Comences a xerrar, a xerrar i a xerrar. Ha passat una bona estona i només has xerrat tu. Em fas alguna pregunta sobre la meva vida però em dóna la sensació que la fas sense gaire interès. Veig que potser la distància que ha anat creixent no només és física i em sap molt de greu. Però més greu em sap que no te n’adonis. Que no vegis que els nostres camins s’han anat separant i la nostra relació s’ha refredat. Algun dia podrem recuperar-la?

Imagino que són coses de la vida. Hi ha amb qui de mica en mica es van enfortint els lligams i hi ha amb qui de mica en mica es van desfent. Suposo que és llei de vida.

dijous, de març 16, 2006

La Poliche!!!

No va sortir com jo vaig somniar un dia. No va sortir ni pèl-roja i amb la cara plena de pigues com la Pipi Lanstrum (o com s’escrigui) i tampoc no va néixer amb les ulleres posades. Però va ser una nena, que és el que jo volia. Ja tenia un germà, i volia una germana. Digueu-me capritxosa. El fet que sortís una nena, però, portava una gran conseqüència: s’havia de dir Pola. Els meus pares ja ho havien decidit abans que nasqués: si era un nen, es diria Pol. Si era una nena, es diria Pola. Així que ja ho tenim: una nena, rosseta i amb un nom mooolt estrany que no m’acabava d’agradar i al qual m'hi hauria d'acostumar: Pola.

Però la Pola va anar creixent i, com tota germana petita, ha patit les putades dels germans grans: que se l’oblidessin a l’escola (si si, oblidar-me-la a l’escola, i d’això me n’he de responsabilitzar només jo), que la confonguessin amb una joguina, que sempre li donessin les culpes quan es trencava alguna cosa o que estiguessin constantment inventant noves varietats del seu nom.
Ella, en canvi, ens mirava i callava. Sempre ha sigut un tros de pa: mai no ha sigut la típica germana “chivata” i mai no ens ha tingut en compte les mil putadetes que li devíem fer quan era petita.

Avui fa 18 anys i puc dir que és una noia guapa, simpàtica, optimista i molt amiga dels seus amics. La seva passió és el bàsquet i ha hagut per passar per moments molt durs com una operació dels lligaments creuats ara fa tot just un any i que va obligar-la a veure des de la banqueta com el seu equip es proclamava campió d’Espanya. De fet, ara, una nova lesió l’ha obligada a tornar a posar un nou punt a la seva carrera esportiva. I per què explico això? Doncs perquè una cosa de les que més admiro d’ella és que, davant d’aquesta gran putada, sempre ha sigut forta i ha lluitat en tot moment amb un somriure als llavis. Sense deixar-se vèncer per la lesió, sense deixar que la lesió l’ensorrés. Enfrontar-se a aquesta lesió l’ha feta créixer i madurar moltíssim. I la manera com s’hi ha enfrontat, també ha fet que jo em senti molt orgullosa d’ella.

I res més, no em vull posar més pastelosa. Només afegir que diuen que els amics es trien i que la família et ve donada. I si m’haguessin deixat triar com volia que fos la meva germana petita, segur que no l’hauria feta tan ben feta!!!

Per molts anys Poliche!!!

dissabte, de març 11, 2006

Epidèmia a Televisió de Mataró!

Per fi! Després de suggerir-ho, plantejar-s’ho, pensar-s’ho i repensar-s’ho mil vegades, també ho han acabat fent. La Cris i la Maria s’han fet un blog! Per presentar-les, us diré que són dues companyes de feina que s’han convertit en dues bones amigues.


La Maria és d’aquelles persones que vol passar desapercebuda. No l’he sentida mai criticar ningú, ni dir una paraula més alta que l’altra. És tímida i introvertida (de vegades potser una mica massa...), però és d’aquelles persones amb molt bon cor, que saps que mai no et fotran la punyalada per l’esquena i que saps que quan la necessitis, allà estarà. Només li falla una cosa que sembla que ara vol rectificar: ha d'aprendre a dir NO!

La Cris és molt diferent de la Maria. Al principi sembla una mica borde, però darrere d’aquesta cara de mala llet s’amaga una gran persona amb la que tinc moltes afinitats. Té molt de caràcter però al mateix temps és una persona sensible i carinyosa. Quan vaig començar a treballar a TVM, l’Eva Godàs va pronosticar que la Cris i jo ens faríem molt amigues de seguida. I la veritat és que, després de gairebé dos anys, l’Eva podria fer-se vident perquè la va clavar!

Ara, les “tres maries” tenim blog. A TVM la febre blocaire s’ha convertit en una autèntica epidèmia i ja són una minoria els que es resisteixen a obrir-se un blog! I el “culpable” que va portar aquest virus a TVM, el meu estimadíssim Oriol Burgada, deu estar feliç com una campana perquè ens ha acabat enredant a tots! Si no m’equivoco, el primer en caure va ser en Jose Spà. Després vam venir jo mateixa, en Pere Pascual, en Pere Rubí, la Núria Peidro, en Kiko Montoro i l’Esteban Seras. I ara ho han fet la Cristina Gil i la Maria Rodríguez. Queda poca gent que encara resisteixi la temptació!

divendres, de març 10, 2006

Un petit gran plaer!

Decidim que ha arribat el moment. Són gairebé les 3 del migdia. Fa sol i bufa una mica el vent, però la temperatura és molt agradable i ens ve de gust anar-hi. Des de l'estiu passat que no hi hem anat. Quantes hores que ens hi havíem passat! Allà... a la fresca i al solet, amb la nostra clara i les nostres braves!! Total, que arribem, triem una taula i ens hi asseiem. És tard, però encara no he dinat. Mentre jo dino, la Cris i la Maria prenen una coca-cola i un tallat.

Al cap d'una estona, acabem totes tres amb una copa de Melody a la mà, assaborint un dels petits grans plaers de la vida. D’aquí uns dies, quan les temperatures pugin una miqueta més, farem la inauguració oficial de la temporada de Can Margarit. Serà amb un dinar que, com no podria ser d’una altra manera, inclourà braves, boquerons en vinagre i croquetes. Torna el bon temps i tornen les ganes de sortir al carrer!!!

dilluns, de març 06, 2006

Gairebé tot té solució...

Ahir em deia que estava sentenciada. Avui m’acaba de dir que els metges han donat una esperança, molt petita, però al cap i a la fi una esperança. I mentre hi ha esperança hi ha vida. Estic parlant d’una noia de 27 anys que fins fa 2 mesos estava perfectament, tenia la seva vida, la seva feina, la seva parella, la seva família i amics… i avui no sap si sobreviurà a la malaltia que li han diagnosticat. Així. D’un dia per l’altre. És ella però podria ser jo, o podries ser tu. Podríem ser qualsevol. És més, qui ens assegura que demà no serem qualsevol de nosaltres qui estigui en la seva situació? Els metges no són gaire optimistes, però ella és forta i està disposada a lluitar. Amb valor i amb ganes. Sense enfonsar-se. I aferrant-se a la petita esperança que li donen.

Això m’ha fet pensar molt. No és la primera vegada que hi penso i segur que no serà l’última. Però el cas és que ara hi he tornat a pensar. Tots hem pensat en algun moment que se’ns acabava el món: perquè no hem pogut fer la carrera que volíem, perquè ens ha deixat el nòvio o la nòvia, perquè hem perdut una feina o simplement per coses tan tontes com perquè se’ns ha encongit aquell jersei que tan ens agradava, per posar alguns exemples. Però tot això té solució. Si lluites pots acabar treballant del que sempre has somniat, un mal d’amors s’acaba curant amb el temps, sempre podràs trobar una altra feina i sempre podràs comprar-te un altre jersei.

En aquests moments, desgraciadament, hi ha vàries persones al meu voltant que m’aprecio molt i que, per diferents motius, s'ho estan passant malament. I no estic segura d’haver trobat la millor manera d’ajudar a cadascuna d’aquestes persones. Només vull dir-vos una cosa, una cosa que també m’he d’aplicar a mi mateixa: tot té solució. I en cas que no la trobem o que no siguem capaços d’aplicar-la, el temps acabarà posant les coses al seu lloc i acabarà calmant-ho tot. Perquè tot té solució menys la mort.

Per tant, a lluitar per riure, per assaborir cada moment de la vida i per viure-la intensament al costat de les persones que estimem i que ens estimen. I els problemes, hem d’aprendre a afrontar-los i a relativitzar-los. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i tot és superable.

dissabte, de març 04, 2006

Les meves ulleres i jo

És tard. Vinc de sopar amb unes amigues i del Clap. Arribo a casa i comença el ritual d’abans d’anar a dormir. Vaig a treure’m les lentilles. Busco les ulleres. No hi són. Al seu lloc no hi són. La funda està buida. Començo a regirar el bolso que portava aquesta nit, l'altre bolso que havia portat durant el dia i la bossa on hi duia la roba per canviar-me. No les trobo enlloc. On cony les he deixat?? Me’n vaig a dormir pensant on me les puc haver oblidat. I penso que sóc un desastre i que algun dia perdré el cap. I somnio que vaig pel carrer i que sóc incapaç de reconèixer ningú perquè no m’hi veig. Quina ràbia de somni. Però és que sense les ulleres no sóc ningú. Hi tinc una relació d’amor-odi.

Necessito les ulleres per sentir-me cómoda i protegida (i per veure-hi, òbviament) però, al mateix temps, no m’agrada anar amb ulleres a segons quins llocs. Un exemple? No tinc cap problema en anar tot el dia amb les ulleres posades però, per sortir de nit, sempre em poso lentilles. O quan em fan una foto, sempre em trec les ulleres. Digueu-me rara.

Veig a la gent amb ulleres, i m’agrada la gent amb ulleres. Si les ulleres són maques, poden arribar a afavorir moltíssim una persona. I sovint la fan més interessant. Però en canvi jo, per sentir-me guapa, me les he de treure. Imagino que deu ser conseqüència del complexe “cuatro ojos” de quan era petita, dec tenir un trauma infantil...

En fi. Em llevo al migdia i al cap d’una estona em connecto al messenger. L’Oriol em diu que és a la tele i que les meves ulleres són allà. Respiro tranquil·la. Després les aniré a buscar. Aquesta nit ja no tindré somnis estranys.

dilluns, de febrer 27, 2006

Anant pel món...

No puc anar pel món. Sempre em passen coses estranyes que aquí no em passen. Un exemple? Anar a sopar a un restaurant, pagar amb la targeta de crèdit i el DNI i deixar-m'ho allà... Sí... digueu-me despistada. Amb l’agravant que el restaurant en qüestió és a Madrid. Sort que no vaig tenir cap problema a l'aeroport per no portar el DNI i sort que els del restaurant eren bona gent i fa una estona m’han dit que m’ho enviaran per correu!!

Un altre exemple? Tornar mig coixa perquè em vaig torçar el peu caminant por los madriles dissabte a la nit... Imagino que deuria ser per culpa de la nevada, que el terra estava mullat i deuria relliscar...

A part d’aquestes dues petites incidències, el cap de setmana ha estat molt productiu i molt ben aprofitat. El retrobament amb un vell amic després de moltíssim temps, visites turístiques i gastronòmiques, el musical de Mecano i moltes converses per arreglar el món o, com a mínim, per intentar arreglar els nostres móns.

En definitiva, ha estat un bon cap de setmana que va acabar molt tard, més del previst. Va acabar amb una llarga espera a la T-4, ja que el vol va arribar pràcticament dues hores més tard del que estava previst. Al final qui ens va fer boicot va ser Ibèria, que ens va fer arribar a Barcelona a les 3 de la matinada i avui quan m’ha sonat el despertador he pensat “Hoy no me puedo levantar... el fin de semana me sentó fatal... toda la noche sin dormir... bebiendo, fumando y sin parar de reir...”.

Però també he pensat que, per fi, els nervis de les últimes setmanes ja han passat a la història!! Ha tornat la calma, l'optimisme i les ganes necessàries que fan falta per posar una mica d'ordre a tot plegat. Anem cap endavant!

dijous, de febrer 23, 2006

De nervis, assassinats i escapades...

Aquest cap de setmana me'n vaig a Madrid. És el primer cap de setmana de desconnexió de l'any i, després d'aquesta setmana tan intensa, em sembla que s'ha convertit en una escapada més que necessària per alliberar tensions i mals rotllos...

Perquè... quina setmaneta més estressant! Professionalment va començar (entre d'altres notícies, òbviament) amb un assassinat a Mataró, va seguir amb la detenció dels presumptes assassins (i veïns de la víctima, quina tela!!) i acabarà amb els detinguts passant a disposició judicial. Hi ha periodistes a qui els apassiona fer aquest tipus de notícies. A mi m'agrada cobrir-les fins que m'aturo a pensar què estic explicant.

I ara a veure si sé explicar amb paraules això que acabo de dir i que sona una mica estrany... Em refereixo a que, quan cobreixes un succés d'aquest tipus, l'única cosa que et preocupa és intentar averiguar coses i més coses sobre la víctima, sobre els presumptes assassins, sobre el mòbil del crim, sobre com va produir-se l'assassinat... Però després, un cop feta la notícia, m'agafa molt mal rotllo. Això em passa quan deixo de veure el crim en qüestió com a pura informació per passar-ho a veure com una cosa que ha passat de veritat, com una pobra dona que ha mort apunyalada i degollada... com el món s'està tornant així de boig...

M'esgarrifa adonar-me que, quan estic fent la meva feina, faig tal canvi de xip que em pot passar pel costat un tio que presumptament ha apunyalat i degollat una dona fins a matar-la i que, a mi, en aquell moment, l'única cosa que em passa pel cap és "hem triomfat, hem tingut un plano de puta mare". Però potser aquesta és l'única manera de cobrir aquest tipus d'informacions, "amagant-te" darrere la càmera, darrere la llibreta o darrere el micro.

No sé si m'he explicat gaire bé, avui ha estat un dia d'aquells que més val que s'acabin aviat. Bé, de fet ha estat una setmana esgotadora a tots els nivells. El personal també. Suposo que els nervis que s'acumulen des de fa gairebé dues setmanes, per algun lloc han de sortir... i una petita part d'aquests nervis ha sortit fotent una bronca un xic desmesurada a algú que m'estimo molt. Ho sento.

En fi, que sort que la setmana ja s'acaba. I sort que marxo a escampar la boira aquest cap de setmana. Aquesta vegada, també ho faig amb molt bona companyia!!! L'única cosa que em preocupa és la T-4 de l'aeroport de Barajas... espero que no ens faci boicot! Dilluns començarem setmana nova. I confio que comenci amb la calma renovada.

dimecres, de febrer 22, 2006

Valentia o inconsciència?

Agafo la nacional 2 al Masnou, direcció Mataró. Vaig cap a la tele. Estic circulant amb normalitat, no hi ha massa trànsit, són gairebé les 10 del matí i pràcticament tothom està col·locat.

De cop i volta, i sense cap motiu aparent, el cotxe que tinc davant fa una frenada molt bèstia, gairebé frena en sec. Reacciono, freno i, per no menjar-me el cotxe del davant, em veig obligada a fer un avançament imprudent per l’altre carril. Miro pel retrovisor i veig que no ve ningú. Començo a fer la maniobra i veig que el cotxe del davant ha tingut el mateix pensament que jo i també comença a desplaçar-se lateralment. Torno a frenar, aquest cop amb més força i, de cop i volta, veig la causa que ha desencadenat tots aquests moviments estranys que han passat en pocs segons. Veig un ciclista que pedala a un ritme constant, pedala i pedala sense immutar-se, tot panxo ell.

Estic segura que no sóc l’única persona que s’ha trobat en aquesta situació. Segur que no sóc la primera que està a punt de tenir un accident per esquivar un ciclista. Ni la primera que està a punt de menjar-se’n un. Ni la primera que es caga en tot cada vegada que en veu un. I ja tremolo perquè, a mida que s'acosta el bon temps, comencen a sortir com bolets!!!

En què pensa un ciclista quan agafa la bicicleta i diu... me’n vaig a pedalar per la nacional, a fer quilòmetres! Ho fa per un acte de valentia o per un acte d’inconsciència?? Jo penso que tots aquests ciclistes (només els que van per la nacional!!!) són inconscients i imprudents. Hi ha un estudi del RACC que afirma que la nacional 2 és la carretera amb més sinistralitat de tota la xarxa viària espanyola. I encara que ningú no hagués fet aquest estudi. Seria igual de perillós circular en bicicleta per una carretera tan transitada. Digueu-me prudent, però a mi no em passaria mai pel cap!!!

dissabte, de febrer 18, 2006

3 vegades en menys d'una setmana


Entre diumenge i divendres, ho he fet tres vegades. No posaria la mà al foc perquè no n’estic completament segura, però crec que he batut un rècord personal. I si no l’he superat, com a mínim l’he igualat. Ja m'agradaria que totes les setmanes fossin com aquesta. Però com que diuen que si abuses d'una cosa acaba perdent la gràcia, no sé si mantindré aquesta fita cada setmana...

Dues vegades he acabat molt satisfeta. Si les hagués de puntuar (és lleig, ho sé), els hi posaria un excel·lent i un notable, respectivament. Tot i que aquestes dues vegades han estat molt diferents l’una de l’altra, amb totes dues he acabat pensant que havia valgut molt la pena i m’he quedat amb ganes de repetir.
La tercera vegada (que en realitat va ser la del mig), en acabar i encendre el llum, vaig pensar que hauria estat més útil, productiu i gratificant haver compartit un bon sopar, en un bon restaurant, amb una bona ampolla de vi i amb una bona conversa. Va ser d'aquelles vegades que t'agafen ganes de mirar el rellotge i de preguntar "acabes??" I, quan s'acaba, no has sentit res. T'has quedat igual.

És el que té el cinema. O t’apassiona, o et deixa igual o no t’agrada gens. Tot i ser radicalment diferents, Brokeback mountain i Dicen por ahí són, respectivament, l'excel·lent i el notable. Orgullo y prejuicio és la que, sens dubte, hagués valgut la pena substituir per un sopar. Quina carrinclonada!

dimecres, de febrer 15, 2006

El PP i Catalunya


A Catalunya no es pot estudiar en castellà, és un idioma perseguit. A Catalunya som molt insolidaris i l'objectiu de l'estatut és putejar la resta d'espanyols. Perquè l'estatut no és bo per ningú, pels catalans tampoc. Per això el Partit Popular està recollint signatures en contra de l'estatut, per fer-nos un favor...

Cal tanta manipulació? Cal tanta demagògia? Calen tantes mentides? Cal enganyar els ciutadans??? Estic indignada. Em vaig indignar quan vaig veure que començaven a recollir signatures contra l’estatut per tirar endavant el referèndum, em van indignar les respostes que Rajoy va donar a la Mònica Terribas durant l’entrevista d’abans d’ahir i m’he acabat d’indignar aquest migdia quan he sentit les falques publicitàries que ha fet el PP d’Andalusia.

Quins collons. M’indigna que vagin a muerte contra Catalunya i que a sobre ho facin mentint tan descaradament. I no entenc com els peperos catalans poden seguir callant la boca i donant suport a aquesta campanya de desprestigi contra el seu país (i si no volen dir-li país, doncs és la comunitat autònoma on viuen i treballen). O potser no diuen res perquè no poden. Perquè si obren la boca per criticar, els passarà el mateix que al regidor de Lloret de Mar. Que els fotran al carrer.

Si ara ja fan aquesta campanya de crispació i intenten manipular l’opinió pública distorsionant d’aquesta manera la realitat, no vull ni pensar fins on seran capaços d’arribar quan torni a ser època d’eleccions. L’única part positiva és que, com a mínim, ja no hi ha l’Urdaci per ajudar-los a fer la feina.

dimarts, de febrer 14, 2006

Darrere cada finestra...

M’agrada mirar per la finestra quan es fa de nit, veure com es van il·luminant les finestres de la resta d’edificis per imaginar-me qui hi viu. Sempre he tingut curiositat per saber què i qui s’amaga darrere de cada finestra perquè, darrere de cada finestra hi ha algú que té una història: hi deu viure una persona sola o amb la seva família, o amb la parella, o amb uns amics...

I m'agrada imaginar com deu ser la vida de cadascuna d’aquestes persones. Com deu ser la seva vida, la seva feina, les seves idees, les seves preocupacions, les seves alegries, les seves penes, les seves anècdotes, els seus amics, els seus amors, els seus fracassos, els seus secrets... Possiblement, les seves històries no tenen res a veure amb les meves ni amb les teves. O potser sí, qui sap. Però possiblement no ho arribem a saber mai i, potser aquí està la gràcia. Potser la gràcia està en no saber-ho per poder seguir imaginant què hi ha darrere de cada finestra!

dijous, de febrer 09, 2006

Becaris

No és cap novetat dir que la majoria de periodistes estem mal pagats. Vull dir mal pagats a partir del moment en què comencem a cobrar. M'explico.

Sóc de les que penso que el periodisme s’aprèn exercint-lo, no s’aprèn a les aules. Per això, per aprendre, m’he tirat mil anys col·laborant en ràdios locals, com la de Vilassar de Dalt o la de Premià de Mar, sense cobrar ni un duro. Tampoc no pretenia cobrar per una cosa que, en aquell moment, encara era només un hobby. En aquelles èpoques no era ni becària, simplement havia anat a picar a la porta dient “hola, m’agrada aquest món i m’agradaria fer ràdio”. Després, durant la carrera, vaig haver de fer dues beques: primer al Punt i després a la SER.

Puc estar més o menys d’acord amb el fet que els anomenats “col·laboradors” no cobrin (el tema de si cal o no tenir la carrera per fer de periodista, ja el tocaré un altre dia). Però ja em fa més ràbia que els becaris no cobrin (o no cobréssim) ni un miserable euro per fer de redactor. Se suposa que la relació entre mitjà i becari és de benefici mutu: un aprèn a fer de periodista i els altres tenen algú que els hi fa la feina gratis. En un primer moment, t’agrada que t’enviïn a una roda de premsa, t’emociones quan et publiquen la primera notícia o quan la teva veu surt per antena. Però quan portes unes setmanes, ja no et fa tanta gràcia i penses que t’estan prenent el pèl. Perquè, depèn del mitjà on siguis, acabes cobrint i escrivint notícies com qualsevol altre periodista de la plantilla.

No ens equivoquem, no estic criticant el fet que et tractin com un més de la plantilla, que això és el millor que et pot passar quan ets becari (en aquest sentit, em considero afortunada. Tan al Punt com a la SER m'han fet treballar moltíssim i crec que he après molt). El que critico és que no et paguin ni un duro per fer la feina. Els arquitectes, quan fan de becaris, cobren. Els metges, quan estan fent pràctiques, cobren. En canvi els periodistes no cobren. Per què aquesta discriminació??

dimarts, de febrer 07, 2006

Què és l'amor?

Em demanen que defineixi què és l’amor de parella. Doncs no ho sé. Suposo que l’amor són aquelles pessigolles, aquelles ganes d’estar amb l’altra persona durant hores i hores, aquella necessitat de veure-la cada dia, aquella sensació que el temps s’atura quan ets amb ella, aquell “si estic amb tu ja ho tinc tot”... Imagino que l’amor deu ser això.

Per sort o per desgràcia, segons com es miri, ens enamorem de veritat poques vegades a la vida. Hi ha moltes vegades que creiem haver-nos enamorat i, amb el pas del temps, ens adonem que no ha estat així. I altres vegades, en canvi, passa el contrari: penses que aquella persona no ha significat tant i, a mida que passa el temps, te n’adones que sí que l'havies estimat molt...

Diuen que el primer amor no s’oblida, i és veritat. Amb el primer amor arriba la pèrdua de la innocència, les primeres bogeries, el descobriment de gairebé tot i també la primera patacada, possiblement la que més mal fa i la que et fa agafar un pànic horrible a tornar a patir.

Però com diu la meva gran amiga Eli, l’amor existeix sempre que hi creguis. Quan deixes de creure-hi o hi perds la confiança, estàs perdut.

Per tant, si hi segueixes creient, tard o d'hora arribaran altres amors. Amors que poden ser tan o més intensos que el primer, i que poden marcar-te tan o més. I possiblement vindran més hòsties que et tornaran a fer mal, però ja te les prendràs d’una altra manera perquè ja coneixes el procés de recuperació. Al cap i a la fi, el més important és viure amb intensitat i disfrutar al màxim una relació, duri el que duri. Així, si un dia s’acaba, per molt mal que et faci, amb el temps la recordaràs amb carinyo i amb un somriure. I aquest bon record et permetrà seguir creient que l'amor existeix.

dijous, de febrer 02, 2006

Les meves rareses...

Després que primer en Rodri i després la Cris em passessin el meme aquest meravellós de les rareses, aquí teniu les meves:

- No m’agrada la xocolata. Si això ja és estrany i poc habitual, la raresa es complica si us dic que els Donuts de xocolata i els Ferrero Rocher sí que m’agraden...

- Seguint amb les rareses alimentàries... sóc incapaç de menjar-me un biquini fred: no m’agrada ni el pa de motlle, ni el pernil dolç ni el formatge. Ara, si aquest mateix biquini es passa per la torradora o per la biquinera i me’l posen al plat calentet, me’l menjo encantada!

- Sempre he de portar arracades, sino em sembla com si anés despullada pel món.

- No puc suportar anar amb la llumeta de la reserva del cotxe encesa i tan bon punt se m’encén, paro a la primera benzinera que trobo. Suposo que tinc una por desmesurada a quedar-me tirada...

- Una altra cosa mooolt estranya que faig quan arribo de nit, és sortir del pàrking i anar fins a casa fent veure que parlo pel mòbil, tenint una conversa totalment fictícia i de vegades fins i tot rient sola... no estic sonada però què voleu, a la nit em fa por anar sola pel carrer! Sé que és absurd perquè el mòbil no em protegirà de res però mira... tothom fa coses estranyes!

Apa, ja teniu les rareses! Si creieu que me n'he deixat alguna, la podeu afegir als comentaris!
Ara jo passo la pilota al Pere, al Kiko, a la Núria, al Xavi i a l'Esteban.

dimecres, de febrer 01, 2006

Vides creuades

És emotiva, sensible, curiosa, original, treballadora, intel·ligent, impacient, nerviosa (algunes vegades el seu nerviosisme i atabalament fins i tot podria qualificar-se d’histerisme transitori, jeje)... És una apassionada del periodisme i, per sobre de tot, li encanta estar amb els seus amics. Li agrada la poesia, el cinema, la música i viatjar. Té molta curiositat per la numerologia (es diu així??) i pels horòscops. Escriu molt bé (és la típica que sempre guanyava els premis literaris del cole) i, si segueix endavant amb una cosa que té entre mans, estic segura que donarà que parlar... (però no tingueu por que es faci un bloc no...)

És la Betty. Es podria dir que som amigues de tota la vida en el sentit literal de la frase. De fet, els nostres camins s’han anat creuant des de ben petites i, entre altres coses, són aquests creuaments constants els que han fet néixer aquesta amistat. Sempre ens hem trobat per tot arreu: vam anar a la mateixa escola del Masnou des dels 3 anys, de petites jugàvem al torneig de futbol d’estiu, després totes dues vam anar a fer BUP i COU al mateix col·legi, ens hem anat trobant sempre fent cafès o sortint de festa pels mateixos llocs, vam estudiar Humanitats i després Periodisme a la Pompeu (per una qüestió d’edat, sempre ha anat un curs per davant meu...) i ens hem trobat durant anys “estudiant” a la mateixa biblioteca (o passant la tarda, depèn del cas!). I, la última coincidència, encara dura: fa dos anys, va començar a treballar al Tribuna i, mig any després, jo vaig començar a treballar a TVM. Això vol dir que els nostres camins segueixen creuats, una vegada més.

Tot això ha ajudat molt a que, encara que siguem radicalment diferents i que tinguem caràcters completament oposats, el pas dels anys ens hagi anat unint i hagi crescut una bona amistat. Suposo que la clau també està en el fet que, malgrat ser tan diferents, hem sabut trobar els punts d’unió. I que duri! Avui és el seu aniversari, fa 28 anys. Per molts anys!!! Disfruta’ls i nena... a aprofitar el temps, que ja saps a què estem condemnades!! Jejeje...

dilluns, de gener 30, 2006

Quan la son pot més...

Dilluns al matí. Plou per quart dia consecutiu. Estic a classe de literatura contemporània, asseguda a la penúltima fila. Tinc molta son, he estat més d’una hora a la carretera i no he tingut temps de fer el cafè. El professor dóna quatre pinzellades de la teoria del collage i la teoria de la reminiscència. Diu que ho exemplificarà amb un text de l’Ulises de Joyce i amb el de la famosa magdalena de Proust. Els ulls em pesen molt, he de fer seriosos esforços per mantenir-los oberts. He de fer alguna cosa urgentment per no adormir-me.

Per veure si he entès els conceptes, i per veure si així aconsegueixo despertar-me, fent ús de la reminiscència i del flashback, intento fer un collage d’alguns moments del cap de setmana: els Premis de la Comunicació (mereixerien un post independent, a veure si m’inspiro...), el Clap i la Negra Flor, l’últim cigarro, el cafè amb la Vicky, el sopar amb l’Eli i la Raquel, el Clap i Privat, la peli Crash al cine... De cop i volta, però, i no sé a sant de què, em ve a la memòria una anècdota de quan devia tenir 15 anys: em vaig adormir a classe sense adonar-me’n i, quan el timbre per anar al pati em va despertar, vaig veure com tothom (professor inclòs) em miraven i reien. Aquesta anècdota, que no sé a través de quin estrany mecanisme ha tornat a la meva ment després de 10 anys, ha tingut un efecte immediat: en recordar la vergonya que vaig passar aquell dia, m’he despertat de cop i he tornat a tocar de peus a terra.

Tot seguia igual: el professor seguia xerrant i la gent semblava estar atenta. Llàstima que, en despertar-me, només quedessin 10 minuts per acabar la classe i ja hagués perdut completament el fil... i he estat incapaç de recuperar-lo. A veure si dijous estic més desperta!

dimecres, de gener 25, 2006

On anirem a parar???

Fins ara no he volgut parlar de política però ja no puc més. Estic cansada de veure com tothom fa el paperina i s’intenta apuntar el gol, cadascú a la seva manera i cadascú seguint la seva estratègia. Estem arribant a un punt en què sembla que l’únic que importa és sortir als diaris. Anem a pams:

- L’Artur Mas marxa a Madrid a negociar l’estatut amb Zapatero i torna tan i tan content dient que ha arribat a uns acords tan i tan bons per Catalunya. Es presenta davant dels mitjans com el gran heroi, el cap de l’oposició que ha estat capaç d’arribar a uns acords taaan espectaculars. Espero que no sigui només de cara a la galeria i que, a l'hora de la veritat, sigui cert que aquests acords són tan bons.

- En Saura va a Madrid sense fer gaire rebombori, parla amb en Zapatero, s’entenen i també es fa la foto. Passa força desapercebut.

- En Piqué diu que, en matèria de finançament, les tesis del PP tenen algun punt de connexió amb l’acord a què van arribar Mas i Zapatero. En sentir això, el “gran” Acebes (que no aconsegueixo entendre perquè el segueixen mantenint a primera línia quan crec que va perdre tota la credibilitat entre l’11M i el 14M, però d’això ja en parlaré un altre dia) el desautoritza públicament i de la manera més barroera possible. Es diu que Piqué marxa a Madrid a presentar-li la dimissió a Rajoy però finalment no ho fa. S’empassa les desautoritzacions i humiliacions dels líders del seu partit, abaixa el cap i segueix al capdavant del PPC.

- En Carod i en Puigcercós diuen que votaran en contra de l’estatut perquè no hi ha prou avenços en matèria de finançament i perquè el text que han consensuat PSC, CiU i ICV amb el PSOE, no s’assembla de res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Es reuneixen amb en Zapatero i, després de la reunió, diuen que hi ha hagut algun acostament, però que no han arribat a cap acord i que mantenen el seu vot contrari.

Aquí és on em començo a perdre. Si tan dolent és aquest estatut, per què la resta hi votaran a favor? Si realment ERC hi acaba votant en contra, cosa que dubto, què passarà amb el tripartit? Abans d’ahir, el conseller Huguet va venir al Masnou i vaig fer-li aquesta pregunta. Em va respondre que no té res a veure una cosa amb l’altra, que el tripartit no té esquerdes i que volen esgotar la legislatura perquè tenen molts projectes engegats.

Molt bé, em sembla perfecte. Però... l’estatut no era el projecte en majúscules d’aquest govern tripartit? Encara que hi hagi estatut, si ERC hi vota en contra i jo no vaig equivocada, voldrà dir que hi haurà hagut un gran desacord entre els tres socis del govern en el màxim projecte de la legislatura. Segur que això no farà trontollar el tripartit? O... és més... ens hem de preocupar si no el fa trontollar?

Per acabar d’adobar el tema de l’estatut, i embolica que fa fort, el PP vol fer un referèndum per preguntar als espanyols què els hi sembla l’estatut de Catalunya. Surrealista. I és més... què vol que responguin a la resta d’Espanya amb la campanya de desprestigi que se’ns està fent als catalans? Si als seus ulls devem ser uns insolidaris i uns egoistes!!

I, si a tot això li sumem que el Consell General del Poder Judicial ha aprovat un informe que ningú no havia demanat i que diu que l'estatut és inconstitucional, no vull ni imaginar-me el que poden arribar a dir demà alguns mitjans de comunicació! Clar que... pensant-ho bé, després que hagin sortit militars dient bajanades de l’alçada d’un campanar, que el president del TGPJ hagi equiparat aprendre català amb aprendre a ballar sevillanes i que en Jiménez Losantos cada dia segueixi dient de les seves per la COPE... ja hauria d'estar curada d'espants!

Ah... i ara que ho penso, els papers de Salamanca fa gairebé una setmana que són a Madrid mentre l’Audiència Nacional encara delibera si tornen o no tornen a Catalunya... sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguem així... on anirem a parar??

dilluns, de gener 23, 2006

La vida és un joc... i vull seguir jugant!!!

Primer de tot, dir que aquesta frase no és meva, l’ha dit aquest vespre l’Anna Martínez a la redacció de TVM mentre filosofava sobre la vida. Però ja li he dit que me l’apropiava perquè m’ha agradat.
I és que és ben veritat, la vida és un joc on poden jugar-se moltes partides simultàniament: partides sentimentals, familiars, laborals, acadèmiques... Hi ha partides que no s’acaben mai i n’hi ha en què apareix el “game over” molt abans del que voldries... N'hi ha que no poden o no haurien de poder jugar-se simultàniament, i hi ha vegades que has d'acabar una partida per poder començar-ne una altra...

Com a tots els jocs, de vegades és guanya i de vegades es perd. De vegades estàs en ratxa i guanyes moltes partides seguides. D’altres vegades, estàs en una mala ratxa i perds contínuament. Hi ha vegades, que l’atzar o les casualitats juguen al teu favor i et fan guanyar partides que creies perdudes. I altres vegades, el temps acaba convertint una derrota en una victòria.

La vida és un joc que no jugues sol, jugues amb molts altres jugadors. N’hi haurà que jugaran sempre al teu equip, n’hi haurà que només hi jugaran temporalment, n’hi haurà que s’hi incorporaran a mida que vagi avançant el joc, n’hi haurà que jugaran a l’equip contrari tota la vida, n’hi haurà que es canviaran de bàndol, n’hi haurà que es saltaran les regles sistemàticament, n'hi haurà que saps que sempre jugaran al teu equip encara que durant una època estiguin a la banqueta, n’hi haurà que faran mèrits per jugar al teu equip, n’hi haurà que et faran la traveta quan estiguis despistat...

Sovint, com també ha dit l’Anna per acabar la frase, la vida és plena de temps morts. Aquests temps morts, poden ser triats o imposats. Quan els tries tu, acostuma a ser perquè notes que hi ha alguna cosa que no rutlla i vols reflexionar per veure com segueixes la partida. Quan et venen imposats, has de tractar de tornar a agafar forces per seguir jugant.

Al cap i a la fi, tots perdrem l’última partida. Però fins que arribi aquesta última partida, s’ha de lluitar per guanyar-ne tantes com es pugui. I, per suposat, la vida és un joc per disfrutar. I per seguir jugant i disfrutant, de vegades cal començar partides noves, altres vegades només cal seguir les que tens començades, altres només has de rescatar partides que tenies oblidades i, altres vegades, només canviant les regles del joc ja n'hi ha prou!