Acabo de dinar i sona el telèfon. Em proposa d’anar a fer un cafè. Serà un cafè ràpid perquè he d’anar a treballar, però penso que serà una bona oportunitat per posar-nos al dia. Abans ens vèiem sovint però durant els últims mesos (o anys??) ens hem anat distanciant i ara fa temps que no ens veiem.
Total, que agafo els trastos i marxo cap al bar on hem quedat. Arribem, ens fem dos petons, ens asseiem i demanem un te i un tallat. Comences a xerrar, a xerrar i a xerrar. Ha passat una bona estona i només has xerrat tu. Em fas alguna pregunta sobre la meva vida però em dóna la sensació que la fas sense gaire interès. Veig que potser la distància que ha anat creixent no només és física i em sap molt de greu. Però més greu em sap que no te n’adonis. Que no vegis que els nostres camins s’han anat separant i la nostra relació s’ha refredat. Algun dia podrem recuperar-la?
Imagino que són coses de la vida. Hi ha amb qui de mica en mica es van enfortint els lligams i hi ha amb qui de mica en mica es van desfent. Suposo que és llei de vida.
7 comentaris:
Ei Eli! Quin humor!!
Finalment constato que ets humana i també pots treure venades de mala llet.
Quan fem un cafè?
Hi ha una relació entre LLIGAMS i LLIGAR?
A veure si fem un nus entre les dues paraules!!!!
El teu estimat Jordi Diaz ha escrit un manual sobre no sé q...
Potser et serveix.. Jeje!
Pel q fa als lligams, jo crec q la corda és molt curta com per ocupar-ne tot l'espai amb nusos q han perdut força o q estan a punt de desfer-se...
Deixa-hi una mica d'espai per fer-ne de nous.
Ah! I no t'oblidis d'estrényer els q encara tenen força.
Sobretot...
Al cap i a la fi només ens tenim a nosaltres mateixos. El temps sempre engrandeix les coses. Espero que això que t'ha passat a avui no ens passi a nosaltres.
petonet
Carai... anem forts! a vegades la gent s'estranya pq m'agrada un grup com els Pets. És precisament en aquestes situacions quan no m'estranya a mi. Molt sovint les seves cançons són un reflex de la nostra societat i de les nostres reaccions. Amb elles he crescut i a vegades m'han ajudat a entendre certs comportaments i certes situacions.
Hi ha vegades que les distàncies fan mal, però això és llei de vida, i segur que en el fons a aquesta persona no li costarà tornar a fer un cafè amb tu! (suposicions)
Després de filosofar és hora de fer un xic més de feina!
cuidese i segueix escrivint...
Simplement voltes...
La vida dóna moltes voltes i les persones seguim una vida que a vegades ens distancia les unes de les altres. En moltes ocasions no és culpa de ningú, simplement són les circumstàncies. En altres moments la culpa la té el que no fa res per mantenir un punt d'unió o simplement queda amb tú per omplir la casella buida.
D'aquestes experiències sempre ens n'acabem trobant moltes i això fa que descobrim qui realment ha estat sempre algú important.
La distància hi és sempre que un dels dos ho permet.
Un petó.
(per cert! no puc evitar tenir enveja del teu èxit de convocatòria al món dels posts).
Com et deia ahir... no deixis per demá lo que puguis fer avui, be dons jo soc de les que les deixo per demá,... o demá pasat o l'altre... I, siguem sincers, aquest és un dels factors que porta al distanciament... Així que, sisplau, si algun dia veus que pasen els dies i no dono senyals de vida, fes alguna cosa, perque t'aseguro que jo estaré pensant: osti tinc que trucar-la, bueno demá...
clavat! ho has clavat! es una mica trist,oi? però m'acaba de passar...
Publica un comentari a l'entrada