dijous, de març 16, 2006

La Poliche!!!

No va sortir com jo vaig somniar un dia. No va sortir ni pèl-roja i amb la cara plena de pigues com la Pipi Lanstrum (o com s’escrigui) i tampoc no va néixer amb les ulleres posades. Però va ser una nena, que és el que jo volia. Ja tenia un germà, i volia una germana. Digueu-me capritxosa. El fet que sortís una nena, però, portava una gran conseqüència: s’havia de dir Pola. Els meus pares ja ho havien decidit abans que nasqués: si era un nen, es diria Pol. Si era una nena, es diria Pola. Així que ja ho tenim: una nena, rosseta i amb un nom mooolt estrany que no m’acabava d’agradar i al qual m'hi hauria d'acostumar: Pola.

Però la Pola va anar creixent i, com tota germana petita, ha patit les putades dels germans grans: que se l’oblidessin a l’escola (si si, oblidar-me-la a l’escola, i d’això me n’he de responsabilitzar només jo), que la confonguessin amb una joguina, que sempre li donessin les culpes quan es trencava alguna cosa o que estiguessin constantment inventant noves varietats del seu nom.
Ella, en canvi, ens mirava i callava. Sempre ha sigut un tros de pa: mai no ha sigut la típica germana “chivata” i mai no ens ha tingut en compte les mil putadetes que li devíem fer quan era petita.

Avui fa 18 anys i puc dir que és una noia guapa, simpàtica, optimista i molt amiga dels seus amics. La seva passió és el bàsquet i ha hagut per passar per moments molt durs com una operació dels lligaments creuats ara fa tot just un any i que va obligar-la a veure des de la banqueta com el seu equip es proclamava campió d’Espanya. De fet, ara, una nova lesió l’ha obligada a tornar a posar un nou punt a la seva carrera esportiva. I per què explico això? Doncs perquè una cosa de les que més admiro d’ella és que, davant d’aquesta gran putada, sempre ha sigut forta i ha lluitat en tot moment amb un somriure als llavis. Sense deixar-se vèncer per la lesió, sense deixar que la lesió l’ensorrés. Enfrontar-se a aquesta lesió l’ha feta créixer i madurar moltíssim. I la manera com s’hi ha enfrontat, també ha fet que jo em senti molt orgullosa d’ella.

I res més, no em vull posar més pastelosa. Només afegir que diuen que els amics es trien i que la família et ve donada. I si m’haguessin deixat triar com volia que fos la meva germana petita, segur que no l’hauria feta tan ben feta!!!

Per molts anys Poliche!!!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ups! Ja és 17 de març!...
FELICITATS, POLICHE!
Ja ets un any més (s)àvia.
Qui tingués ara 18 anys...
Jejeje!
Un petó.
Betty.

Quan res sembla el que és ha dit...

Felicita a ta germana de part meva!
18 no són res!! Per això passen tant ràpid!

Poliche ha dit...

em devies un comment... i t'haig de dir que te l'has currat :)

Ja vaig dir tot el que pensava en el seu moment, i m'alegra que et sentis orgullosa de mi; i gracies per no mencionar els mil defectes que tinc com a germana petita.

Mersi pel post... i ja saps si no vols sopar a casa pots venir (K)

una abraçada!