dimarts, de març 28, 2006

Dia D, D de "demà"

Nus a l'estómac. Ganes de vomitar. Irascibilitat i nervis, uns nervis que gairebé toquen l'histerisme. Aquest és el meu estat físic i anímic ara mateix. He deduït que és per culpa de l'examen perquè cada vegada que agafo els apunts o cada vegada que penso que he d'estudiar, m'agafa mal de panxa i se'm fa aquest nus a l'estómac... Qualsevol diria que és el primer examen que faig a la vida!!! (ara que ho penso, el primer no, però podria ser el penúltim...)

Sort que el dia D ja és demà. I que em treuré de sobre aquest pes. Si aprovo, serà per sempre. Si suspenc, serà fins al setembre.

Confiem en què demà els planetes estiguin aliniats, que jo tingui el dia inspirat, que soni la flauta i que es produeixi un miracle. Crec que una unió de tots aquests factors podria traduir-se en un aprovat. Tan de bo hi hagi sort!

Però no sóc l'única que té un examen demà. En Jose també en té un, un de molt important. Estic segura que se'l deu haver preparat més bé que jo i no necessitarà tants miracles ni tanta parafernàlia per aprovar, però mai no està de més dir... molta sort!!!

dilluns, de març 27, 2006

Gir de 180º

És tímid, observador, apassionat, treballador i tossut, més tossut que una mula. També és molt carismàtic, nerviós, enèrgic, amable, honest, generós, llest i molt bona persona. De les que sempre van de cara.

Ens vam conèixer al Fòrum, però això no ho vam saber fins més tard. Tots dos érem becaris, ell de Catalunya Ràdio i jo de la SER. Aquell dia vaig pensar que era un capullo integral que anava de sobrat. Assegut a les escales d’accés a la zona de banys del Fòrum, amb les ulleres posades i amb posat vacileta, em va donar la resposta més borde que es podia donar a la pregunta “ja s’ha banyat algú??”. (No sé per quin motiu, ell sempre nega que la història passés així).

Al cap d’uns mesos, vaig començar a treballar a TVM. Me’l van presentar com l’Oriol de la Fàbrica. I aquí es va acabar la història. Però amb el temps hem anat compartint hores i hores a la feina, ens hem anat coneixent i ens hem anat fent cada vegada més amics. Ens hem aguantat mil neures respectives, hem somniat truites, hem rigut com a desesperats i hem arreglat el món. Però també hem fet coses molt més banals com jugar a futbol amb un paquet de tabac al passadís de la tele, quedar sota “la palmera” del passeig marítim o fer mans i mànigues per treure un “mentos” que s’havia colat per on no li tocava.

Som molt diferents i sovint no coincidim en moltes opinions. De fet, el 99% de les vegades, si un diu blanc, l’altre diu negre. Les diferències són moltes, però els punts en comú encara en són més. La passió pel periodisme i la debilitat per anar de restaurants són els dos principals responsables d’haver anat enfortint tant aquesta relació.

Total, que a mida que l’he anat coneixent, el meu concepte d’ell ha donat un gir de 180º. Aquell dia al Fòrum vaig pensar que no el tornaria a veure mai més i ara resulta que és una peça fonamental a la meva vida. I que vull que ho segueixi sent. Com són les coses eh? He passat de pensar que era un capullo a estimar-me’l mogollon.

I res guapo, que TOT ANIRÀ BÉ. I si no, ja et vaig dir què faria: et foto una pallissa!!! Un petó molt fort. I aquí estic.

dimecres, de març 22, 2006

Mònica Terribas vs Kafka i Hemingway

És la meva gran oportunitat. Ha arribat el moment. Acabo de sopar i vaig cap a la meva habitació. Aparto els mil papers que tinc sobre la taula. Obro la carpeta i trec els apunts de Literatura Contemporània. Al costat hi apilo les 7 lectures obligatòries: Kafka, Hemingway, Barnes, Faulkner... Agafo un paper, un boli i un fosforito per subratllar el més important. Començo a estudiar.

Dura poc. Al cap de cinc o deu minuts, me n'adono que tinc el cap en un altre lloc i que en comptes de mirar els apunts, estic mirant les fotos que tinc penjades al suro de la paret. Em renyo i em dic que ja està bé, que ara que tinc una estoneta l'hauria d'aprofitar, tinc l'examen d'aquí a una setmana i he d'estudiar.

Torno a mirar cap als apunts i torno a agafar el fosforito, però sento la tele de fons. La Mònica Terribas està fent la Nit al Dia des de Bilbao. Recordo quan la vaig tenir de professora a Periodisme, quina crack. I també penso que he anat tot el dia de bòlid i que no he tingut ni un moment per escoltar o llegir amb calma tot el que fa referència a l'alto al foc permanent anunciat per ETA. I penso que, ara mateix, m'interessa mil vegades més el que està passant al món que no pas saber identificar si en un text hi ha metatextualitat, metaficció o si el narrador és explícit, implícit o no representat. També penso que són les 23:15 i que, després d'haver estat treballant tot el dia, les meves neurones són incapaces de concentrar-se en una cosa tan espessa a aquestes hores.

Total, que m'aixeco de la cadira i me'n vaig al sofà a veure la Terribas. Una altra oportunitat perduda. A aquest pas no acabaré mai Humanitats. A no ser que passi un miracle.

dilluns, de març 20, 2006

Lligams que es fan i es desfan...

Acabo de dinar i sona el telèfon. Em proposa d’anar a fer un cafè. Serà un cafè ràpid perquè he d’anar a treballar, però penso que serà una bona oportunitat per posar-nos al dia. Abans ens vèiem sovint però durant els últims mesos (o anys??) ens hem anat distanciant i ara fa temps que no ens veiem.

Total, que agafo els trastos i marxo cap al bar on hem quedat. Arribem, ens fem dos petons, ens asseiem i demanem un te i un tallat. Comences a xerrar, a xerrar i a xerrar. Ha passat una bona estona i només has xerrat tu. Em fas alguna pregunta sobre la meva vida però em dóna la sensació que la fas sense gaire interès. Veig que potser la distància que ha anat creixent no només és física i em sap molt de greu. Però més greu em sap que no te n’adonis. Que no vegis que els nostres camins s’han anat separant i la nostra relació s’ha refredat. Algun dia podrem recuperar-la?

Imagino que són coses de la vida. Hi ha amb qui de mica en mica es van enfortint els lligams i hi ha amb qui de mica en mica es van desfent. Suposo que és llei de vida.

dijous, de març 16, 2006

La Poliche!!!

No va sortir com jo vaig somniar un dia. No va sortir ni pèl-roja i amb la cara plena de pigues com la Pipi Lanstrum (o com s’escrigui) i tampoc no va néixer amb les ulleres posades. Però va ser una nena, que és el que jo volia. Ja tenia un germà, i volia una germana. Digueu-me capritxosa. El fet que sortís una nena, però, portava una gran conseqüència: s’havia de dir Pola. Els meus pares ja ho havien decidit abans que nasqués: si era un nen, es diria Pol. Si era una nena, es diria Pola. Així que ja ho tenim: una nena, rosseta i amb un nom mooolt estrany que no m’acabava d’agradar i al qual m'hi hauria d'acostumar: Pola.

Però la Pola va anar creixent i, com tota germana petita, ha patit les putades dels germans grans: que se l’oblidessin a l’escola (si si, oblidar-me-la a l’escola, i d’això me n’he de responsabilitzar només jo), que la confonguessin amb una joguina, que sempre li donessin les culpes quan es trencava alguna cosa o que estiguessin constantment inventant noves varietats del seu nom.
Ella, en canvi, ens mirava i callava. Sempre ha sigut un tros de pa: mai no ha sigut la típica germana “chivata” i mai no ens ha tingut en compte les mil putadetes que li devíem fer quan era petita.

Avui fa 18 anys i puc dir que és una noia guapa, simpàtica, optimista i molt amiga dels seus amics. La seva passió és el bàsquet i ha hagut per passar per moments molt durs com una operació dels lligaments creuats ara fa tot just un any i que va obligar-la a veure des de la banqueta com el seu equip es proclamava campió d’Espanya. De fet, ara, una nova lesió l’ha obligada a tornar a posar un nou punt a la seva carrera esportiva. I per què explico això? Doncs perquè una cosa de les que més admiro d’ella és que, davant d’aquesta gran putada, sempre ha sigut forta i ha lluitat en tot moment amb un somriure als llavis. Sense deixar-se vèncer per la lesió, sense deixar que la lesió l’ensorrés. Enfrontar-se a aquesta lesió l’ha feta créixer i madurar moltíssim. I la manera com s’hi ha enfrontat, també ha fet que jo em senti molt orgullosa d’ella.

I res més, no em vull posar més pastelosa. Només afegir que diuen que els amics es trien i que la família et ve donada. I si m’haguessin deixat triar com volia que fos la meva germana petita, segur que no l’hauria feta tan ben feta!!!

Per molts anys Poliche!!!

dissabte, de març 11, 2006

Epidèmia a Televisió de Mataró!

Per fi! Després de suggerir-ho, plantejar-s’ho, pensar-s’ho i repensar-s’ho mil vegades, també ho han acabat fent. La Cris i la Maria s’han fet un blog! Per presentar-les, us diré que són dues companyes de feina que s’han convertit en dues bones amigues.


La Maria és d’aquelles persones que vol passar desapercebuda. No l’he sentida mai criticar ningú, ni dir una paraula més alta que l’altra. És tímida i introvertida (de vegades potser una mica massa...), però és d’aquelles persones amb molt bon cor, que saps que mai no et fotran la punyalada per l’esquena i que saps que quan la necessitis, allà estarà. Només li falla una cosa que sembla que ara vol rectificar: ha d'aprendre a dir NO!

La Cris és molt diferent de la Maria. Al principi sembla una mica borde, però darrere d’aquesta cara de mala llet s’amaga una gran persona amb la que tinc moltes afinitats. Té molt de caràcter però al mateix temps és una persona sensible i carinyosa. Quan vaig començar a treballar a TVM, l’Eva Godàs va pronosticar que la Cris i jo ens faríem molt amigues de seguida. I la veritat és que, després de gairebé dos anys, l’Eva podria fer-se vident perquè la va clavar!

Ara, les “tres maries” tenim blog. A TVM la febre blocaire s’ha convertit en una autèntica epidèmia i ja són una minoria els que es resisteixen a obrir-se un blog! I el “culpable” que va portar aquest virus a TVM, el meu estimadíssim Oriol Burgada, deu estar feliç com una campana perquè ens ha acabat enredant a tots! Si no m’equivoco, el primer en caure va ser en Jose Spà. Després vam venir jo mateixa, en Pere Pascual, en Pere Rubí, la Núria Peidro, en Kiko Montoro i l’Esteban Seras. I ara ho han fet la Cristina Gil i la Maria Rodríguez. Queda poca gent que encara resisteixi la temptació!

divendres, de març 10, 2006

Un petit gran plaer!

Decidim que ha arribat el moment. Són gairebé les 3 del migdia. Fa sol i bufa una mica el vent, però la temperatura és molt agradable i ens ve de gust anar-hi. Des de l'estiu passat que no hi hem anat. Quantes hores que ens hi havíem passat! Allà... a la fresca i al solet, amb la nostra clara i les nostres braves!! Total, que arribem, triem una taula i ens hi asseiem. És tard, però encara no he dinat. Mentre jo dino, la Cris i la Maria prenen una coca-cola i un tallat.

Al cap d'una estona, acabem totes tres amb una copa de Melody a la mà, assaborint un dels petits grans plaers de la vida. D’aquí uns dies, quan les temperatures pugin una miqueta més, farem la inauguració oficial de la temporada de Can Margarit. Serà amb un dinar que, com no podria ser d’una altra manera, inclourà braves, boquerons en vinagre i croquetes. Torna el bon temps i tornen les ganes de sortir al carrer!!!

dilluns, de març 06, 2006

Gairebé tot té solució...

Ahir em deia que estava sentenciada. Avui m’acaba de dir que els metges han donat una esperança, molt petita, però al cap i a la fi una esperança. I mentre hi ha esperança hi ha vida. Estic parlant d’una noia de 27 anys que fins fa 2 mesos estava perfectament, tenia la seva vida, la seva feina, la seva parella, la seva família i amics… i avui no sap si sobreviurà a la malaltia que li han diagnosticat. Així. D’un dia per l’altre. És ella però podria ser jo, o podries ser tu. Podríem ser qualsevol. És més, qui ens assegura que demà no serem qualsevol de nosaltres qui estigui en la seva situació? Els metges no són gaire optimistes, però ella és forta i està disposada a lluitar. Amb valor i amb ganes. Sense enfonsar-se. I aferrant-se a la petita esperança que li donen.

Això m’ha fet pensar molt. No és la primera vegada que hi penso i segur que no serà l’última. Però el cas és que ara hi he tornat a pensar. Tots hem pensat en algun moment que se’ns acabava el món: perquè no hem pogut fer la carrera que volíem, perquè ens ha deixat el nòvio o la nòvia, perquè hem perdut una feina o simplement per coses tan tontes com perquè se’ns ha encongit aquell jersei que tan ens agradava, per posar alguns exemples. Però tot això té solució. Si lluites pots acabar treballant del que sempre has somniat, un mal d’amors s’acaba curant amb el temps, sempre podràs trobar una altra feina i sempre podràs comprar-te un altre jersei.

En aquests moments, desgraciadament, hi ha vàries persones al meu voltant que m’aprecio molt i que, per diferents motius, s'ho estan passant malament. I no estic segura d’haver trobat la millor manera d’ajudar a cadascuna d’aquestes persones. Només vull dir-vos una cosa, una cosa que també m’he d’aplicar a mi mateixa: tot té solució. I en cas que no la trobem o que no siguem capaços d’aplicar-la, el temps acabarà posant les coses al seu lloc i acabarà calmant-ho tot. Perquè tot té solució menys la mort.

Per tant, a lluitar per riure, per assaborir cada moment de la vida i per viure-la intensament al costat de les persones que estimem i que ens estimen. I els problemes, hem d’aprendre a afrontar-los i a relativitzar-los. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i tot és superable.

dissabte, de març 04, 2006

Les meves ulleres i jo

És tard. Vinc de sopar amb unes amigues i del Clap. Arribo a casa i comença el ritual d’abans d’anar a dormir. Vaig a treure’m les lentilles. Busco les ulleres. No hi són. Al seu lloc no hi són. La funda està buida. Començo a regirar el bolso que portava aquesta nit, l'altre bolso que havia portat durant el dia i la bossa on hi duia la roba per canviar-me. No les trobo enlloc. On cony les he deixat?? Me’n vaig a dormir pensant on me les puc haver oblidat. I penso que sóc un desastre i que algun dia perdré el cap. I somnio que vaig pel carrer i que sóc incapaç de reconèixer ningú perquè no m’hi veig. Quina ràbia de somni. Però és que sense les ulleres no sóc ningú. Hi tinc una relació d’amor-odi.

Necessito les ulleres per sentir-me cómoda i protegida (i per veure-hi, òbviament) però, al mateix temps, no m’agrada anar amb ulleres a segons quins llocs. Un exemple? No tinc cap problema en anar tot el dia amb les ulleres posades però, per sortir de nit, sempre em poso lentilles. O quan em fan una foto, sempre em trec les ulleres. Digueu-me rara.

Veig a la gent amb ulleres, i m’agrada la gent amb ulleres. Si les ulleres són maques, poden arribar a afavorir moltíssim una persona. I sovint la fan més interessant. Però en canvi jo, per sentir-me guapa, me les he de treure. Imagino que deu ser conseqüència del complexe “cuatro ojos” de quan era petita, dec tenir un trauma infantil...

En fi. Em llevo al migdia i al cap d’una estona em connecto al messenger. L’Oriol em diu que és a la tele i que les meves ulleres són allà. Respiro tranquil·la. Després les aniré a buscar. Aquesta nit ja no tindré somnis estranys.