dilluns, de desembre 12, 2005

El valor de les petites coses

Colpidora i desesperant. Així és la mort. És com un cop de puny que la majoria de vegades, t’agafa desprevingut. Aquest migdia m’he assabentat que una noia de 17 anys, jugadora d’handbol a Mataró, havia mort en un accident de trànsit. Encara no fa una setmana, moria també a la carretera un altre jugador d’handbol. Tenia 23 anys. Aquest estiu també va marxar el meu cosí, en Pau. Acabava de fer 26 anys. Era jove, guapo, apassionat, carregat d’energia i amb moltíssima vitalitat. La mort el va trobar a la muntanya, fent el que més li agradava: escalant.

Tots aquests accidents, totes aquestes morts que arriben massa d’hora, et fan pensar. I t’adones que no saps quan de temps seràs aquí perquè som fràgils, massa fràgils. I te n’adones que donem una importància desmesurada a coses que no la tenen i no valorem prou tot allò que realment en té: les persones i les petites coses que pots compartir amb elles cada dia.

Com un dia em va dir un amic, la vida són dos dies i un plou. Per tant, voto per sortir al carrer cada dia amb bona cara: per prendre el sol o per mullar-me amb la pluja. Toqui el que toqui. Però sempre valorant el que realment val la pena: les petites coses i les persones que m’estimo.

5 comentaris:

Enric ha dit...

flipalo, l'Eli te blog :)


enric
PD: si!! lenric!! el mundo es un panyuelo i internet un cleenex XD

Anònim ha dit...

No sé si la vida té sentit ni si hi ha alguna cosa després de la mort. Però el q tinc clar és q el temps q hagi d'estar aquí, vivint, no me'l passaré qüestionant-me tot això ni queixant-me de problemes q al final són superables. Ja saps... Aquelles pedres q de lluny semblen roques i q en apropar-nos es converteixen en granets de sorra... I sí, no hi ha res més colpidor q la mort, q perdre algú q t'estimes... Pensar q no el veuràs més ni q sentiràs la seva veu, el seu riure... és el pitjor dolor imaginable, molt pitjor q qualsevol nus a l'estómac, molt pitjor q una ferida sagnant... El buit... Per això, quan estic trista, penso en aquells moments genials q vam viure ahir, q vivim avui i q viurem demà. I em dic: sort dels amics i dels bons records i de les petites coses...
Betty.

P.D. Amb aquest post també et contesto el d'abans. Un petó.

VideoRevolucion! ha dit...

Divendres...divendres....rosa, rosa...topos negros.

Petites coses, no?

Ok.

Joan Antoni ha dit...

Gràcies Eli.
En dies com el d'avui reconforta molt llegir paraules com les teves.

poliche ha dit...

tu em deies carpe diem... que ara el temps passa volant... que la vida són dos dies... i els haurem d'aprofitar...(8)

Carpe Diem - Pep Sala