Gent que va i ve... i poca que s'hi queda!

Quantes persones deu haver-hi al món? Molts milions. Què fa que, d’aquests milions de milions, només hi hagi unes poques que siguin realment importants per a tu? Avui, en una conversa de messenger, la persona amb qui parlava m’ha dit que la meva opinió li pesava, que era una opinió que tenia en compte. Que algú et digui que la teva opinió li importa, et fa sentir important. Això m’ha fet pensar. M’ha fet pensar que cada cop hi ha menys opinions que m’importin de veritat... M’explico.

Jo sempre he sigut molt il·lusa, sempre m’han dit que vivia al meu món, als núvols... Sempre he pensat que els amics eren per a tota la vida i que la qüestió era anar sumant amics. Però amb el temps te n’adones que, de tots els amics que puguis tenir, hi ha pocs AMICS en majúscules. Diuen que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo sempre havia estat de les que deia que això era mentida, que poden tenir-se molts amics. Però amb el temps te n’adones que una cosa són els coneguts, l’altra els col·legues i l’altra els amics de veritat. I et tornes molt més selectiu a l’hora de triar les amistats.

La vida va passant i persones que durant molt de temps havien estat imprescindibles a la teva vida deixen de ser-ho. I n’arriben de noves que es tornen imprescindibles. No saps per quant de temps serà, però t’agradaria que fos per sempre. Hi ha persones que un bon dia van entrar a la teva vida sense avisar i, pràcticament en un plis plas, van convertir-se en una peça fonamental. I amb el pas del temps ho segueixen sent.

El temps passa i et fas gran. Un bon dia, te n’adones que tens gent amb qui anar a fer cafès, gent amb qui sortir de festa, però poca gent amb qui confiïs de veritat per explicar-los el que realment et fa feliç o el que realment t’amoïna. Te n’adones que tens pocs amics amb els qui puguis estar hores i hores i hores xerrant sense cansar-te. Pocs amics amb els qui les converses estúpides i banals siguin productives. Pocs amics d’aquells que perdran el cul quan els necessitis i que seran al teu costat el temps que faci falta. Pocs amics d’aquells amb qui moltes vegades, sobren les paraules perquè amb una mirada ja us enteneu. Pocs amics que saben quin és el teu estat d’ànim només veure’t la cara. Pocs amics la opinió dels quals et pesarà i t’importarà de veritat. Pocs amics que escolliries per marxar un cap de setmana. Pocs amics amb qui marxaries a compartir pis.

Tot això, encara que no en siguis del tot conscient, ho saps. Però el dia que te n’adones que la gent es va muntant la seva vida i que tu deixes de ser-ne una part imprescindible, et fa mal. El dia que reps una trucada d’una persona que t’ha decebut i que, a sobre, no se n’ha adonat i et parla tant normal, et sap greu. El dia que dones un consell a algú que creies que el tindria en compte i se’l passa pel forro, et dol. Però no dius res. Perquè saps que, encara que sigui momentàniament, has deixat de ser fonamental a la seva vida. I això et sap greu, et dol i et fa mal.
Però com que amb el temps et tornes més selectiu i prefereixes la qualitat a la quantitat, ho acabes acceptant amb bona cara. Quin remei! I te n'adones que hi ha molta gent que va i ve... però poca que s'hi queda!!!