Dones de bandera!!!

Sí, sí, sí. Dones de bandera. Possiblement us soni massa pretenciós i segurament penseu que no n’hi ha per tant, que aquesta definició ens queda massa gran... Però així ens vam autobatejar una mítica nit, l’objectiu de la qual va ser pujar-nos l’autoestima i autoconvèncer-nos que, si volíem, ens podíem menjar el món. Com haureu pogut comprovar a la foto, som 3: la Vicky, la Joana i jo mateixa. Si les hagués de definir, diria que són dues grans amigues, dues de les millors que tinc. Són alegres, optimistes i amb moltíssima energia, tota positiva. Són d’aquelles amigues que sempre són allà, en els bons moments i en els mals moments. Amb la Vicky ens veiem sovint, amb la Joana no tant perquè viu a Lleida. Però malgrat estar lluny, i com molt bé deia un dia en Jose, les distàncies no les posen els quilòmetres, sino les persones. Per això mateix, tot i viure a 150 km, la sento molt propera.

Demà marxem a Andorra. És un cap de setmana només per a nosaltres (i per la immensa multitud de gent que haurà tingut la mateixa idea que nosaltres, clar, no som gaire originals!!!). Vam marxar l’any passat per primer cop i, després de rebentar les targetes de crèdit i de relaxar-nos a Caldea, vam decidir que ho havíem d’institucionalitzar. Un cop l’any, havíem de fer aquesta escapada per carregar les piles (o canviar-les, depèn del cas...). I... després de molt esperar... per fi ha arribat la 2a edició del cap de setmana terapèutic!!!

L’objectiu és clar: desconnectar de la rutina, dels problemes i dels maldecaps. Escapar-se un cap de setmana de tant en tant i que el món s’aturi és meravellós. De fet, crec que hauria de ser obligat. Però no es pot fer de qualsevol manera. Hi ha un requisit bàsic perquè el cap de setmana sigui terapèutic de debò: el lloc que es triï és el de menys, d’acord, però no pots triar qualsevol companyia: ha de ser algú especial. Jo, aquesta vegada, he triat dues dones de bandera!!!