dilluns, de desembre 31, 2007

Feliç 2008!!!!

Aquesta nit tenim l'oportunitat de tancar la porta als mals moments del 2007... i també d'esperar que el 2008 vingui carregat d'il·lusió, salut, amor, bones notíces i bons moments!

Bon any a tots!!!!

diumenge, de desembre 02, 2007

Pànic

Quin neguit. Quins bots. Quina tensió. Quina por. Quin pànic! I quan s'acaba la pel·lícula, l'estat de shock encara dura una estona...

dijous, de novembre 08, 2007

Brussel·les

Sabíeu que a Brussel·les hi ha 1200 periodistes acreditats? Són més que a la Casa Blanca.

Que una setmana al mes tots els eurodiputats (gairebé 800), els funcionaris, la documentació, portaveus, premsa etc es traslladen a Estrasburg? I que això costa 90 milions d'euros cada any?

Sabíeu que en Zapatero arriba tard a les reunions i marxa abans perquè no sap idiomes i així s'estalvia el mal tràngol de saludar a la resta d'assistents?

Sabíeu que a la Comissió Europea a les 7 de la tarda ja no hi queda ni el segurata i que el risc de quedar-se tancat a dins és força elevat? (ens hi vam quedar tancats durant 20 minuts...)

Sabíeu que els eurodiputats tenen un llit al seu despatx? Si es troben amb el cas d'allò de "treballo tantes hores que només em falta quedar-me a dormir a la feina" no cal que busquin hotel.

Són algunes de les coses més curioses de les que he après durant un viatge llampec a Brussel·les organitzat per la Comissió Europea. Hi hem anat una vintena de representants de televisions locals de tot Catalunya. Els corresponsals catalans ens han explicat com treballen i com és el seu dia a dia. Comissaris i portaveus de les institucions europees ens han fet xerrades sobre la fundació i funcionament de la UE. Sobre la política multilingüística, la política exterior, la política d'immigració i sobre la política de seguretat i terrorisme. Sobre els recursos periodístics i audiovisuals de què disposen els periodistes. També hem fet xerrades amb dos eurodiputats: Ignasi Guardans i Raül Romeva.

Ha estat profitós. Curt i dens, sense temps per aprofundir, però molt interessant!!!

PD. Les fotos, properament...

diumenge, d’octubre 21, 2007

Carnestoltes?!?

Comença a arribar el fred. Obres l'armari i no saps què posar-te. Vols posar-te aquella samarreta però tens por de tenir fred. Vols estrenar aquell jersei nou, però et fa por tenir calor.

A l'hora de sortir de casa també dubtes. No saps si agafar una jaqueta. Tens por de ser una exagerada perquè veus que fa sol. Però... i si fa fresca? El que sí que saps és que, facis el que facis, segur que la cagues. Si agafes la jaqueta, el més provable és que la portis amunt i avall tot el dia i et faci més nosa que servei. Però si no l'agafes, segur que la temperatura baixa sense avisar i, llavors, et penediràs d'haver-la deixat a casa.

Finalment, amb jaqueta o sense, surts al carrer. I veus gent amb sandàlies. Gent amb sabates d'entretemps. Gent amb botes fins als genolls. Gent amb pirates. Gent amb faldilla i mitges gruixudes. Gent amb tirants. Gent amb màniga curta. Gent amb camisa. Gent amb diverses capes de samarretes per anar posant i treient. Gent amb un jersei lligat a la cintura. Gent amb jaqueta de pell i bufanda.

I tota aquesta gent, tan la que es resisteix a desar la roba d'estiu com la que es deleix per recuperar i/o estrenar la d'hivern, està passejant a la mateixa hora pel mateix lloc. N'hi ha que, cansats de dubtar, han optat per no triar. I s'han posat botes, mitges gruixudes i tirants. O s'han posat la camisa, la jaqueta i les sandàlies. O qualsevol altra combinació estranya, d'aquelles que només es veuen en aquesta època.

Perquè és el que té aquesta època de l'any. Que sovint, hi ha més gent disfressada ara que per Carnestoltes!

diumenge, d’octubre 14, 2007

Sortir de festa

Després de mooooltes setmanes sense fer-ho, aquest cap de setmana he tornat a sortir de festa. I he de confessar que ha estat estrany. He tingut sensacions que feia temps que no tenia... o potser és que m'he fixat en coses en què abans no m'hi fixava! Com ara...

- les hores que deuen necessitar segons quins personatges per emperifollar-se d'aquesta manera...
- la gimkana que pot suposar anar de punta a punta del local...
- l'estona que pots arribar a haver d'esperar perquè et serveixin...
- adonar-te que aquelles que es "retoquen" al lavabo deuen tenir 8 o 9 anys menys que tu...
- veure que tothom està corejant una cançó que tu no havies sentit en la vida...
- retrobar-te amb amics que fa temps que no veus...
- acomiadar-te d'aquests amics perquè estàs morta i vols anar a dormir. Mirar el rellotge i veure que només són les 4. I llavors, adonar-te que abans aguantaves fins les 6 sense problemes.
- llevar-te l'endemà com si t'haguessin fotut una pallissa...

Què m'està passant? M'estic fent gran? És la falta de costum? Són totes 2 coses?

Ah! Tornar a sortir, per això, també ha tingut coses bones. La millor, estar amb els amics!

divendres, d’octubre 12, 2007

L'odissea de sopar a Mataró

És dijous i és tard. El ple s'ha allargat (per sort aquesta vegada no s'ha acabat a les 2 de la matinada com l'últim!!) i sortim de l'ajuntament a les 12 tocades. Estem afamats. El frankfurt de la Riera ja ha tancat. El Dover també. Tot és tancat. I això que l'endemà és festa, és el dia del Pilar. És normal que estigui tot tancat? És normal que si tens gana a quarts de 12 l'única opció que et quedi sigui agafar el cotxe i anar a la Meroil?? I que això passi en una ciutat de 120mil habitants??

No ho sé, potser estic dient disbarats. De fet, els bars i restaurants no tenen cap culpa que jo acostumi a anar tard a tot arreu. I potser hi ha algun lloc obert i no l'he descobert. Això també és molt provable. Algú me'n diu algun?

dissabte, d’octubre 06, 2007

Alguns momentazos...

... de les últimes setmanes:

- Buscar "l'excusa" d'anar a Perpinyà a veure l'exposició de fotoperiodisme Visa pour l'image per passar tot un dia voltant. Al final, i després de pensar diverses vegades que hauria de comprar un GPS per no perdre'ns 30 vegades abans de trobar el lloc, hem aprofitat el dia, i molt! Veiem l'exposició, descobrim Colliure (és preciós!) i fem una passejada nocturna per Besalú.

- Anar al Magma de Santa Coloma de Farners i tirar-te 3 hores en remull a piscines i jacuzzis amb un únic objectiu: relaxar-nos i desconnectar del món. Ho aconseguim i és fantàstic!

- Anar a Tordera per sopar la mariscada casolana que ens devíem. Sopar de puta mare, xerrar pels descosits i rebre una visita d'última hora que em permet tocar per primera vegada des que tinc coneixement la panxa d'una embarassada. I veure les ecografies. És brutal i fa posar la pell de gallina!!!

- Anar a Tossa per dinar en una pizzeria en concret i comprar un quadre localizat i idealitzat uns mesos abans i trobar-ho tot tancat i sense cartell de vacances. Quin drama!!! Però trobem una altra pizzeria prou bona i el telèfon de la galeria d'art, que es converteix en l'única esperança per aconseguir el quadro!

dimarts, de setembre 04, 2007

S'ha acabat!!!!!!

Per fi. Fa unes hores que ho he vist però encara no m'ho puc creure. Deu anys després, però abans que la Pompeu inventés el premi a l'alumna més antiga, HE ACABAT HUMANITATS!!!!!

He vist la nota de l'últim examen i m'he posat a tremolar. He començat a cridar per la redacció i a dir-ho a la poca gent que corria per la tele en aquell moment. He trucat als meus pares. He començat a enviar missatges. Les hores van passant i mica en mica ho vaig assimilant. He acabat aquella carrera que vaig començar sense ganes perquè no havia pogut entrar directament a Periodisme. He acabat aquella carrera que m'he anat treient a tranques i a barranques perquè, amb 17 anys, estava rebotada i poc motivada per fer-la bé. I ara que he acabat, em sap greu no haver-la aprofitat al màxim. Però l'he acabada. Ni jo en donava ni un duro. Però hi ha una cosa que es diu orgull i, l'he acabada per orgull!!!

dissabte, de setembre 01, 2007

La suerte está echada!

Ja està! Ja està fet. Un any i mig després de fer (i aprovar) el penúltim, aquest matí he fet el que podria ser l'últim examen de la carrera d'Humanitats. Era de literatura hispanoamericana.

Ara falta esperar la nota. Si aprovo, i per increible que sembli (jo seré la primera a qui li costarà de creure), hauré acabat Humanitats! Si suspenc, tampoc serà cap tragèdia ni serà per posar-se a plorar. Previ pagament de la matrícula, al desembre tindré una altra oportunitat. Així que, la suerte está echada!

Ara, si aprovo, s'haurà de celebrar!!!

diumenge, d’agost 05, 2007

Cuinetes

Ingredients: ceba, poma, oli, sal, sucre i vinagre de mòdena.

M’he llevat d’hora i no tinc res més que fer en tot el matí que fer cuinetes i experiments. No en sóc cap apassionada, però avui em ve de gust. Així que poso música i començo a pelar i tallar la poma i la ceba per fer la salsa o sofregit o el que acabi sortint d’aquí. Vaig seguint, pas a pas, el que diu la recepta que fa una estona m’he baixat d’internet. Mentre va fent xup xup, trec les salsitxes del congelador i les poso al microones perquè es descongelin. De tant en tant, remeno la paella. Va fent, al seu ritme i em sembla que encara n’hi ha per estona. Així que aprofito per posar-me el bikini i per mirar per internet quanta estona de cocció necessita la salsa aquesta. M’entretinc parlant amb un amic pel messenger, torno a la cuina i... merda!!!!! Començo a suar. A fotre’m de mala llet. Tot el que hi havia a la paella s’ha tornat negre. Ho aparto del foc ràpidament. Fregeixo les salsitxes en una altra paella i hi afegeixo el sofregit negre. Penso que ja ho tastaré després i decideixo marxar a la platja.
Torno i... què voleu que us digui, les expectatives eren tan baixes que, al final, ha resultat ser comestible i no tan dolent com em pensava! La propera vegada, no em despistaré. I segur que sortirà millor.

diumenge, de juliol 29, 2007

Anem a tancar... i tanquem!

Això ja s’acaba. Després de setmanes (o millor dit, mesos) d’estrès, bogeria, males notícies, cansament, readaptacions i sentiments i sensacions totalment contradictoris, arriba l’hora de tancar la paradeta. La muntanya russa dels últims mesos ha culminat amb la setmana de Santes, en què totes aquestes sensacions s’han multiplicat exponencialment pels nervis de l’Especial Santes de TVM, la calor, la son, el cansament acumulat i la ressaca. Al final, i a poques hores per fer l’últim programa però, el balanç és satisfactori. Hi hem posat el coll i, tot i que evidentment hi ha coses millorables, crec que hem fet un salt endavant.

Demà comencem unes vacances més que merescudes. Arriba l’hora de parar el despertador, de voltar, de tenir temps per la família i els amics..., de fer maletes, de llegir a la sombreta, d’anar a sopar a un restaurant de puta mare, d’anar a la platja, de cansar-se de no fer res... Després vindrà el sant tornem-hi, però ara... toca desconnectar i disfrutar!!! És fantàstic!!!

Bones vacances a tothom!

diumenge, de juliol 08, 2007

Recordar...

Treballar, treballar i pensar en la feina. Estar nerviosa, irascible, susceptible, de mal humor i mig desquiciada. Així he estat durant moltes setmanes. I en el moment més necessari, he fet un parèntesi que ha estat com un bàlsam.
El cap de setmana passat vam marxar a Tossa i aquelles 48 hores em van servir per desconnectar, tranquil·litzar-me i tornar a agafar forces. Vam fer coses no habituals com jugar a pimpom o a bolos però d'altres que acostumem a fer, com ara prendre el sol, xerrar pels descosits i procurar fer àpats com si fóssim marqueses. Però vam riure com a boges i ha estat la millor teràpia.
I la veritat és que ha funcionat. Aquesta setmana que ara s'acaba m'ho he pres tot d'una altra manera. Amb més calma i més tranquil·litat, procurant no estressar-me més del necessari. Perquè l'escapada m'ha servit per recordar que hi ha vida més enllà de la feina. I que hi ha moltes coses vitals per a la salut mental: estar amb la família, amb els amics, descansar, anar a la platja, llegir, organitzar un sopar a casa amb les amigues, gaudir d'una bona mariscada improvisada... tot això és meravellós i m'ho estava perdent!!!!

divendres, de juny 29, 2007

Escapada!!!

Feia temps que no en programàvem cap però, finalment, ho hem fet. Aquest cap de setmana farem una escapada més que merescuda. Demà agafarem el cotxe i marxarem. Anirem a petar a Tossa, Palamós, Calella de Palafrugell o on trobem hotel. L’objectiu? Platja si el temps ho permet, una paella per dinar, autofotos d'aquelles que en diem de photoshop, un bon sopar, una copa a la fresca i converses fins a altes hores de la matinada! Segur que seran converses d’aquelles que ens agraden tant. Una vegada més, amb un bon àpat o amb una copa a la mà, intentarem arreglar el món en general i els nostres móns en particular. Ens posarem trascendentals, ens posarem trivials, potser caurà alguna llàgrima perquè en algun moment segur que també ens posarem més dramàtiques del compte i, moltes vegades, acabarem rient com a boges per qualsevol parida!

Possiblement, després d’aquesta escapada ens adonarem que, aquesta vegada, tampoc no haurem arreglat el món però... i la il·lusió de creure que podem fer-ho? Això no ens ho treu ningú i... les converses per intentar-ho, tampoc!!! Seran només 48 hores, però seran 48 hores d'aïllament del món real i segur que ens serveixen per desfogar-nos i desconnectar de la rutina i de l’estrès de les últimes setmanes!!! A quina hora quedem??

diumenge, de juny 10, 2007

Moments i circumstàncies

- Llevar-se més d'hora del que és habitual, anar a comprar el diari i llegir-lo tranquil·lament abans d'anar a treballar mentre esmorzes un cafè amb llet, una taronjada i un parell de llesques de pa amb tomàquet i fuet.

- Anar a veure el "nidito de amor" d'uns amics teus, que fa una setmana que han marxat a viure junts. Portar-los un detallet pel pis i comprovar que l'has encertat.
- Passar una nit horrible amb un mal de queixal espantós i acabar glopejant whisky a les 6 de la matinada per veure si aconsegueixes calmar el dolor. Després, estar 5 dies amb antibiòtic perquè et baixi la inflamació.
- Convidar un parell d'amigues a sopar a casa i que, mentre tu penses quin menú pots fer, elles se't presentin amb un bon grapat de pernil ibèric, formatge del bo, uns fuets espectaculars i un bon vi!

- Comprar un bitllet per internet per marxar 4 dies a Oporto durant el mes d'agost.
- Intentar anar digerint totes les hòsties que t'ha anat fotent la vida últimament, mirar d'anar-te adaptant als canvis i al nou paper que et toca jugar durant una bona temporada. Anar-te ressituant, acostant posicions mica en mica i començar a intentar mirar endavant amb optimisme.

dissabte, de maig 12, 2007

Adéu iaia

Jo m’hauria d’haver dit com tu i no vas voler-ho perquè deies que el teu nom era de vella. I a mi què vols que et digui, sempre m’ha agradat. Per això t'havia dit mil vegades que, si algun dia tenia una nena, que ja podies protestar tot el que volguessis que li posaria com tu, Carlota. I avui t'ho torno a repetir. Per moltes coses, però sobretot perquè sempre m’has fet riure. Eres simpàtica, alegre, optimista i riallera. Eres molt de la broma i, diumenge, quan et vaig venir a veure, encara feies broma amb aquella pulsera tan lletja que duies. També eres tossuda, molt despistada i extremadament llaminera. Potser tan de sucre era el que feia que fossis tan carinyosa i tan i tan dolça.

T’has anat consumint com una espelma fins que t’has apagat. Fins que el teu cor ha dit prou. Ni a tu ni a l’avi us havia agradat mai fer-vos veure i sempre procuràveu « no molestar ». I potser per això tots dos heu marxat de la mateixa manera. Heu marxat un dissabte al migdia, sense fer soroll i procurant no molestar més del necessari.

Presumida i coqueta fins al final, hem hagut d’esperar-nos fins ara per saber la teva edat real i... eren 50 oi iaia?

dimarts, d’abril 24, 2007

Canvi d'imatge

Dino corrent perquè vull anar a la perruqueria i, com que no donen hores, si no hi arribo a les 3 en punt m’hauré d’esperar. Mentre vaig cap a la perruqueria, penso que ja fa massa temps que vaig igual i que podria fer un canvi radical de pentinat. Diré al perruquer que m’aconselli què puc fer-me.

Arribo a la perruqueria i tinc sort. No m’ha passat ningú al davant. Em renten el cabell i, tot seguit, m’asseuen en una d’aquelles cadires davant del mirall. Em posen aquella bata horrible i, mentre em pentinen per començar a tallar, em pregunten “què t’has de fer?”. M’agafa la por. Em miro al mirall i gairebé m’espanto. Només em passa a mi o tothom es veu molt molt molt lleig i horrible en aquests miralls i amb aquestes pintes??

Mitja hora més tard, acaben de tallar-me els cabells. Un cop més, he entrat a la perruqueria amb la idea de fer un “gran” canvi d’imatge i, quan he sortit, només m’havia tallat les puntes. Ja té raó el meu pare ja, quan em diu “i per tallar-te les puntes havies de muntar tan de número???”

divendres, d’abril 13, 2007

En definitiva...

la veritat és de que... si ens estàs veient segur que rius de nosaltres i segur que penses que som uns exagerats, que no n’hi ha per tant. Segur que diries “escolta noia, no cal que ploris, que et penses que no et moriràs mai tu o què?”. Bis, geni i figura fins a l’últim moment. I sobretot, valent. La teva manera de veure la vida, la teva manera d’enfrontar-te a la malaltia i a la mort són admirables i dignes d’elogi. Tots n’hauríem d’aprendre.

Des del primer moment, des que vaig venir a parar a la tele, m’hi he sentit com a casa. Deixes un projecte a mitges i et devem tirar-lo endavant. I l’hem de tirar endavant seguint la filosofia amb què vas crear la tele. Tenies un esperit i una manera de fer les coses que, poc o molt, ens has encomanat a tots: treballar amb rigor i independència. I ho seguirem fent malgrat el buit que deixes.

Moltes gràcies per tot. Gràcies per haver-me obert les portes de TVM i per haver confiat en mi des del primer moment. Gràcies per haver-me ajudat a conèixer una mica més aquesta ciutat que tant t’estimaves. I gràcies també per haver-nos deixat tantes anècdotes que, quan hagi passat el dolor, ens tornaran a fer riure a carcajades! Bis, per tot, moltíssimes gràcies.

diumenge, d’abril 08, 2007

Reaccions

Són curioses les reaccions que tenim de vegades davant certes notícies. Ahir me'n van donar una d'aquestes que et sorprèn. De fet, si ho penso bé, no m'hauria d'haver sorprès... però ho va fer.

No sé pas quants anys feia que no sabia res de la seva vida. En qualsevol cas, en fa molts. La notícia que em van donar és bona i no afecta en absolut el transcurs de la meva vida diària. Per tant, i tenint en compte aquestes 3 premises (fa anys que no en sabia res, és una bona notícia i no afecta la meva vida), el més lògic hauria estat alegrar-me'n i no haver-hi tornat a pensar. I me n'he alegrat, però sí que hi he tornat a pensar. Em va tocar la fibra. Tots tenim un punt dèbil.

dilluns, de març 26, 2007

La Catalunya "real"

Dissabte a la nit. Verges. Concert de Lluís Llach. El president Montilla entra a la carpa i és rebut amb una espectacular xiulada. Durant el recital, enfoquen els consellers, polítics, actors i futbolistes que hi havia entre el públic. Tots sembla que s’ho passen bé. Per dir-ne alguns, la consellera Geli i el conseller Baltasar aplaudeixen i ballen, el conseller Maragall i el conseller Puigcercós canten, l’ex jugador del Barça Josep Guardiola balla motivadíssim... El president Montilla, en canvi, no canta, no balla i s’ho mira tot amb cara estranya, com si res no anés amb ell.

Diumenge al matí. Santa Coloma de Gramanet. Macroconcert de Ràdio Teletaxi. Hi assisteix mig milió de persones. El President Montilla també hi va i és aclamat per la multitud, que el rep a crits de “president, president”. Fa unes declaracions que sento per Catalunya Ràdio on hi diu “aquesta és la Catalunya real”.

Doncs sí que anem bé. La gent que hi havia ahir a Santa Coloma és la Catalunya real. D’acord. Existeix i, per tant, és real. Res a dir. Però què passa amb la gent que va omplir dos dies seguits la carpa de Verges? i les 650mil persones que van veure el concert d’en Llach per TV3? Aquesta no és la Catalunya real? I què és doncs, senyor Montilla?

diumenge, de març 11, 2007

32 a 3

Aquest post està dedicat a tots aquells homes que divendres a la nit es van quedar a casa...


Sopem totes 3 juntes, feia molt de temps que no ho fèiem. Ens posem al dia i parlem de tot i de res, de problemes i d'il·lusions... Una ampolla de vi després, seguim xerrant i ho acabem relativitzant tot. A les dues de la matinada donem la sobretaula per acabada i decidim posar-nos en marxa. Ens arreglem i marxem. Per les hores que són, decidim anar directes a Privat.

Aparquem sense problemes, hi ha molt de lloc lliure. Som conscients que és divendres i que, per tant, no estarà precisament massificat. Però entrem i és buit, pràcticament buit. De fet, crec que mai m'havia semblat que era tan gran aquesta sala. Demanem un martini per cadascuna i, després de tirar un dels cubates per terra no sé com, decidim posar-nos a ballar.

La sala segueix pràcticament buida. Mirem al nostre voltant i és llavors quan ens n'adonem. Sembla increïble. Estan repartides en grups de 3 o 4 per tota la sala i totes van vestides de color negre. N'hi ha 32 i nosaltres no en som cap excepció. 32 dones i només 3 homes. Mai havíem vist una cosa igual. Fent els càlculs, tocaven a 0,09 homes per cada dona. O a 10,6 dones per cada home, depèn de com es miri!

Sabíem que al món hi ha més dones que homes, però... mai no havíem pensat que la desigualtat numèrica fos tan bèstia!!! És real??? O potser només va donar la coincidència que ells van preferir quedar-se a casa???

diumenge, de febrer 25, 2007

El fantasma electoral...

El govern inaugura carrers i pavellons, posa primeres pedres d’ambiciosos projectes i presenta reformes de mercats que no començaran a fer-se fins d’aquí a un any i mig.

L’oposició envia un degoteig continu de notes de premsa per criticar-ho tot i apuntar-se al carro de qualsevol queixa que se sent. Uns, però, van més a remolc que els altres.

El fantasma electoral ja sobrevola la política municipal. I crec que, en aquestes circumstàncies, els polítics de tots colors, estiguin al govern o a l’oposició, perden una mica la credibilitat. M’explico. Tot el que fan perd valor perquè el 27 de maig està cada cop més a prop i, ara mateix, facin el que facin o diguin el que diguin, sembla que ens intentin vendre motos a tothora.
A aquestes alçades de la legislatura, si inauguren carrers o presenten projectes, creurem que només ho fan perquè venen les eleccions. I si critiquen qualsevol decisió que pren el govern, creurem que no ho fan simplement per fer oposició, si no perquè s'acosta el moment d'anar a les urnes. En resum, que uns i altres ens fan dir cada dos per tres allò de... "com es nota que venen eleccions!!!".

A tot això, aprofito per recomanar un blog sobre la cursa electoral a Mataró. Es diu Tenda de Campanya i l'escriuen l'Oriol Burgada i en Joan Salicrú, dos grans periodistes que dominen com pocs la seva ciutat.

diumenge, de febrer 11, 2007

La truita

Setmana 1: Venen uns amics a sopar i faig la meva primera truita de patates. Mai a la vida n'havia fet cap, així que és tot un experiment. Però surt força bé. Tots diuen que està boníssima. La millor prova que no menteixen és que, en pocs minuts, el plat és buit i la truita ha volat.

Setmana 2: Ve un amic a sopar, un amic que fa la truita de patates boníssima. Com que a mi l'altre dia també em va quedar prou bé, em poso mans a la obra. Aquesta vegada, però, em despisto mirant Mar de Fons i la truita es crema. Bé, queda literalment calcinada. Negra. Incomestible. Acabem sopant pa amb tomàquet i fuet.

Setmana 3: Venen uns altres amics a sopar. Tot i el desastre de la setmana anterior, torno a arriscar-me i faig la meva tercera truita de patates. Aquesta vegada estic per la feina. No em despisto mirant la tele. Quan comencem a sopar, reconeixen que la truita és bona i, com que tots coneixen la meva poca habilitat davant dels fogons, es riuen de mi i diuen "jajaja t'ha quedat bona eh?? podries fer un post i tot!!". I ja ho veieu, com que sóc molt obedient i últimament em falten idees per actualitzar el blog, doncs aquí estic, fent el post de la truita de patates!

dissabte, de gener 27, 2007

5 coses que no sabeu de mi

Com que més d'un m'ha dit que ja em faig pesadeta amb els posts sobre la meva recent independència, variaré la temàtica i respondré al meme que m'ha enviat la Cris.

Aquí van 5 coses explicables que la majoria no deveu saber de mi...

1. M'hauria d'haver dit Carlota, com la meva iaia. Ella, però, deia que era nom de vella i no va deixar que els meus pares em posessin així. De més gran alguna vegada m'ha confessat que li sap greu que no em digui com ella. Sempre he dit que, com que a mi sí que m'agrada, si algun dia tinc una nena li posaré Carlota, en honor a la iaia.

2. De petita jugava a futbol. Participava al torneig d'estiu que es fa al Casino del Masnou. Ens havíem dit de mil maneres. Quan devíem tenir 6 o 7 anys, ens dèiem Kasperle Fosforitas. De més grans, ens dèiem Yuppi (triàvem aquests noms més que res perquè eren els dels "patrocinadors", o sigui, els noms de les botigues que ens pagaven les samarretes). Jo jugava de davantera i tinc copes i tot!!!

3. Vaig estudiar tot el solfeig i fins a 4art de piano. El meu avi el sap tocar, la meva mare no va tenir paciència per aprendre'n i, com que em veien una nena tranquil·la, m'hi van voler apuntar. La professora, l'Anna Maria, sempre em renyava perquè no estudiava i mai no em sabia ni les lliçons de solfeig ni les peces de piano. Recordo els exàmens al Liceu com un malson, amb aquells paperets per triar la cançó, aquelles 3 velles del tribunal i la seva campaneta...

4. Odio els "palitos de cangrejo" i la "gula del norte" des que vaig estar treballant d'hostessa fent la promoció d'aquests dos productes. Em vaig passar un total de 6 mesos anant pels caprabos, carrefours, alcampos i similars de mitja Catalunya, preparant amanides i repetint fins a la sacietat des de les 10 del matí fins les 9 de la nit.. "ho vol tastar? pensi que són els únics del mercat que són frescos eh?? són boníssims i es poden preparar així, aixà..."

5. Tenia claríssim que per res del món volia fer tele. És l'única branca del periodisme a la qual no em volia dedicar ni de broma. Les càmeres em feien pànic. Volia fer ràdio i, si no podia ser, premsa. Està vist que no es pot dir que "d'aquesta aigua no en beuré"...

Apa doncs, pels que no ho sabíeu, ja sabeu una mica més de mi. Ara em toca passar la cadena. Li passo a en Jose, a la Núria, a la Cris, a la Maria i a una gran amiga que es vol mantenir en l'anonimat...

dimarts, de gener 16, 2007

Independència I

Arribo corrent, és tard. Trec una hamburguesa de la nevera i, mentre es cou, preparo una amanida. Menjo a una velocitat vertiginosa i penso que tindré temps per fer el ronso estirada al sofà. Fins aquí, tot normal. Però de cop i volta, passa una cosa estranya: encara no m'he empassat l'últim grill de la mandarina quan em sorprenc a mi mateixa recollint els plats, fregant-los, netejant la cuina, treient la pols, escombrant, guardant cada cosa al seu lloc, posant bé els coixints i la manta del sofà... I fent tot això com una posseïda.

Què m'està passant??? Jo, que era un complet desastre, que sempre ho deixava tot pel mig, que sempre pensava que ja ho recolliria més tard... M'estaré tornant una histèrica de la neteja?? Aquesta dèria per tenir-ho tot endreçat i net... serà transitòria? O serà definitiva?