Dino corrent perquè vull anar a la perruqueria i, com que no donen hores, si no hi arribo a les 3 en punt m’hauré d’esperar. Mentre vaig cap a la perruqueria, penso que ja fa massa temps que vaig igual i que podria fer un canvi radical de pentinat. Diré al perruquer que m’aconselli què puc fer-me.
Arribo a la perruqueria i tinc sort. No m’ha passat ningú al davant. Em renten el cabell i, tot seguit, m’asseuen en una d’aquelles cadires davant del mirall. Em posen aquella bata horrible i, mentre em pentinen per començar a tallar, em pregunten “què t’has de fer?”. M’agafa la por. Em miro al mirall i gairebé m’espanto. Només em passa a mi o tothom es veu molt molt molt lleig i horrible en aquests miralls i amb aquestes pintes??
Mitja hora més tard, acaben de tallar-me els cabells. Un cop més, he entrat a la perruqueria amb la idea de fer un “gran” canvi d’imatge i, quan he sortit, només m’havia tallat les puntes. Ja té raó el meu pare ja, quan em diu “i per tallar-te les puntes havies de muntar tan de número???”
3 comentaris:
Tranquil·la. Jo faig exactament el mateix. Ni el meu perruquer ni la meva mare ni la meva germana, que està estudiant perruqueria, han aconseguit fer-me canviar d'imatge. Em miren els cabells i diuen que si més escalat, millor; que si caldria arreglar el serrell; que si un color més clar afavoreix més.. Serà potser perquè, en el fons, ens agrada ser com som?
Betty.
És la ditxosa por al canvi...
Eli
Un cop vaig decidir desatendre aquestes pors. Vai seure a la perruqueria i la perruquera de torn va obrir foc amb la frase...: "tu tens cabell per portar tupé". Millor no t'acabo la història. Has fet moooolt ben fet.
Publica un comentari a l'entrada