Jo m’hauria d’haver dit com tu i no vas voler-ho perquè deies que el teu nom era de vella. I a mi què vols que et digui, sempre m’ha agradat. Per això t'havia dit mil vegades que, si algun dia tenia una nena, que ja podies protestar tot el que volguessis que li posaria com tu, Carlota. I avui t'ho torno a repetir. Per moltes coses, però sobretot perquè sempre m’has fet riure. Eres simpàtica, alegre, optimista i riallera. Eres molt de la broma i, diumenge, quan et vaig venir a veure, encara feies broma amb aquella pulsera tan lletja que duies. També eres tossuda, molt despistada i extremadament llaminera. Potser tan de sucre era el que feia que fossis tan carinyosa i tan i tan dolça.
T’has anat consumint com una espelma fins que t’has apagat. Fins que el teu cor ha dit prou. Ni a tu ni a l’avi us havia agradat mai fer-vos veure i sempre procuràveu « no molestar ». I potser per això tots dos heu marxat de la mateixa manera. Heu marxat un dissabte al migdia, sense fer soroll i procurant no molestar més del necessari.
Presumida i coqueta fins al final, hem hagut d’esperar-nos fins ara per saber la teva edat real i... eren 50 oi iaia?
7 comentaris:
m'agrada que sieu persones que saveu estimar,cadascú ho fa a la seva manera i aixi ho anem aprenent de la vida i dels que tenim a prop. Yo no se expresar amb lletres els meus sentiments pero si que m'empapo del que tinc al voltant i sempre penso que quelcom puc apendre i també puc donar, com a minim la meva presencia. A tu "iaia Carlo" t'emprenyaré un cop més per donar-te les gracies per el teu ultim detall i et demano que desde allá un siguis trobis el teu Amor i un altre cop junts ens aixoplugueu fins que l'altre vida enstorni a reunir. UN petó Carmen.
50?? jo diria que més aviat 25... se les feia de jove... jeje
i sempre amb el seu reconet de gana per els postres dolços, preocupada per si n'havia dut o no... era tant ella sempre, fins l'últim moment...
que siguis feliç allà on ets ara iaia, i no et preocupis més per nosaltres, que ho has donat tot i més i et toca descansar...
"ningú no mor fins que no se l'oblida"
fins sempre iaia, una abraçada
T'acompanyo en el sentiment. Tot buscant Solsona en el google, ja que jo sóc de Solsona, he trobat aquest bloc tan interessant. I la casualitat ha fet que ho fes en un dia difícil.
Molts ànims!
Jo també sóc periodista de vocació. Per tant, salutacions companya! I sobretot, molts ànims!
Hola Elisabet: La carta de acomiat a la iaia m·ha agradat molt.Es plena de tendresa i amor, que sense cap dubte ès el que la Carlota ha rebut al llarg de la seva vida, tant per part del seu marit, el meu estimat tiet Robert, com per els seus fills , nets i tots el familiars i amics que la vem conèixer.
La Carlota i el Robert van formà una parella magnífica. Sempre pendents de tothom ajudant a quí ho necesitava. Quan jo era petita recordo els mitjons de llana amb unes bolas que els tiets ens duien als meus germans i a mi com a regal de Reis (ens feia una il.lussió tremenda). Desprès i al llarg de le seva vida no ens van faltar mai els millors torrons del mon que sempre, i puntualment prop del Nadal, ens duien elTito, en Robert i la Carlota a Gelida. En fín, son molts i molts, els motius que tinc per anyorar a tots dos i molt de agraïment tambè perque sempre van ser pendents de la nostra situació familiar.
Avuí recordo entrañablement a la tieta i em sembla molt bé que si mai tens una filla li posis de nom Carlota perque és un nom amb força,
molt bonic i a bon segur que a la teva iaia li faría feliç.
Un petó. Mª josé Solsona
vaja!
feia temps que no et llegia
em sap greu.
ànims
guarda-li un molt bon record
si tens un moment per perdre, gràcies.
Acabo de llegir el teu post i em sap greu, que hagis perdut la teva iaia. També vull dir-te que el post m'ha semblat molt bonic. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada