dijous, d’octubre 19, 2006

Temps per pensar...

Diuen no saps valorar una cosa (o una persona) fins que la perds. O fins que te n'allunyes, encara que sigui temporalment, i tens temps per trobar-la a faltar.

Vivim en una societat estressada. I sovint estem tan immersos en el dia a dia, en les rutines quotidianes, que no tenim temps per aturar-nos un moment i analitzar la nostra vida. Us heu parat mai a pensar si sou feliços amb el que feu? o amb el que teniu? o què cal fer per millorar-ho?

Fa una setmana que estic de baixa i m'he pogut parar a pensar en tot això. I me n'he adonat que sí que sóc feliç amb el que faig. Trobo a molt a faltar la tele. I la gent de la tele. Tinc mono de fer notícies. De fer entrevistes. De fer reportatges. De parlar amb la gent. Trobo a faltar l'anar amunt i avall, sempre a contrarrellotge. (Serà que sóc una adicta a la feina?!?!)

Durant aquests dies, però, també he tingut l'oportunitat de comprovar una altra cosa. El degoteig constant de visites, trucades, mails i sms que he rebut per preguntar com estava. Els esperats i els inesperats. A tots, moltes gràcies!

Ara, només espero que aquesta convalescència no duri gaire dies més!!!

diumenge, d’octubre 15, 2006

Repòs i ConfidencialCAT

Vaig a un segon metge. Em recomana que em posi el collarí (o com se digui) i que faci repòs tot el cap de setmana. I aquí estic. Fa 48 hores que pràcticament no surto de casa. Només ho he fet per anar a dinar (ahir al migdia) i per anar a comprar el diari i llegir-lo en una terrasseta (aquest matí).

La veritat és que estic una mica que em pujo per les parets. No acostumo a estar-me mai tantes hores seguides tancada entre quatre parets. Des de divendres al vespre que només he fet que dormir, estar estirada al sofà, llegir, mirar la tele i navegar per internet. I, és clar, he tingut ocasió de veure el polèmic ConfidencialCAT. La veritat? Penso que CiU l’ha cagat i que pot ser que aquest DVD se’ls hi giri en contra (li diuen efecte “boomerang” oi?).

Crec que és massa maniqueu. Bons contra dolents. Els bons han de recuperar allò que és seu, i que els dolents els han pres i destrossat. És evident que el tripartit ha comès errors, com també els va cometre el govern Pujol. Perquè tots els governs la caguen. Siguin del color que siguin. Però amb una crítica tan passada de voltes, crec que el document perd la credibilitat per convertir-se en un pamflet.
El que és evident, però, és que han aconseguit escalfar l’inici de campanya. Caldrà veure ara com evolucionen tots plegats durant aquests 15 dies. Passi el que passi l’1-N, serà interessant i emocionant.

I... després de les eleccions... què passarà? Tripartit? CiU + PP? CiU + ERC? Sòciovergència? Govern en minoria de CiU amb suports puntuals del PP o d’ERC? Ves a saber... travesses se'n poden fer de tots colors i per a tots els gustos!

dijous, d’octubre 12, 2006

Estúpida!

Em fa por anar al metge i sempre ho evito fins que ja no puc més. Però al final del dia decideixo fer cas i anar al CAP. Són les 10 de la nit i, per tant, m’hauran de visitar a urgències. Sóc conscient que no és cap urgència, però si no hi vaig potser sí que ho acaba sent. Entro, dono la targeta al zelador, m’apunta i em diu que m’esperi.

Al cap de 10 minuts, apareix una doctora amb cara de pocs amics i em diu que passi. Entro amb la meva mare a la consulta. Em pregunta què m’ha passat mentre mira l’ordinador. Li explico que anava per la nacional, que el semàfor s’ha posat vermell, que he parat, que el cotxe de darrere no ha frenat i que m’ha donat un cop per darrere. Que en donar-me el cop, he fet allò típic dels anuncis d’anar endavant i endarrere.
Mentre jo li explico tot això, ella ni es digna a mirar-me a la cara. De fet, amb la cara de mala llet que fa, penso que no li importa el més mínim el que li estic explicant. Potser ni m’escolta. L’única conversa que mantenim és:

- Fuiste al hospital?
- No, no fui.
- Por qué? (amb to amenaçant)
- Pues porque en el momento del golpe no me dolía. Me ha empezado a doler a media tarde y como he visto que iba en augmento, pues he venido a que me lo mire.
- Debería haber ido al hospital(amb cara de “ara no et queixis”). Ahora tendrá mareos durante 3 o 4 días (sentencia). Se tomará éstas pastillas (ho diu mentre em dóna les receptes). Si se marea más de lo que debería, vuelva el viernes a su médico de cabezera. Aunque primero deberán asignárselo porque veo que no ha venido usted nunca al médico.

Serà estúpida! Lo poc que m’ha dit, m’ho ha dit amb un to borde impressionant. En tota l’estona no s’ha aixecat de la cadira per fer-me el més mínim reconeixement. Ni m’ha tocat el coll. Ara sí, després de fotre’m la bronca per no haver anat a l’hospital i de perdonar-me la vida dient que ja em farien el gran favor d’adjudicar-me un metge, l’estúpida aixeca el cul de la cadira. Em toca el coll durant 3 segons fins q dic “agh!!” i tota satisfeta diu “lo que decía yo, tienes el síndrome del latigazo cervical”. I em diu “pues es todo”.

Tenia raó en una cosa. No tinc metge assignat perquè mai no havia anat a visitar-me a un CAP. Durant molts anys vaig estar fent suplències d’administrativa a diferents ambulatoris de la comarca i, avui he estat a l’altra banda per primera vegada, m’he endut un desengany. Sé que no tots són iguals i que no es pot jutjar un col·lectiu per culpa d'una sola persona etc etc, però trobar-te un metge com el que m’ha tocat, que més borde no podia haver estat, et fa agafar moltes ganes d'engegar a la merda la seguretat social i de pagar-te una mútua privada. Que s'ho pensi la consellera Geli perquè podria ser una manera pràctica i efectiva de reduir les llistes d'espera: si posa un estúpid a cada CAP, i uns quants més als hospitals públics, potser la gent marxa tan emprenyada que, si poden pagar-se un metge privat, no tornen mai més a la sanitat pública.

Que ser amable i fer algun somriure no costa tant. Que tots som persones. I que els pacients no tenim la culpa que a la dona li hagi tocat guàrdia i estigui putejada. Que jo també ho estava de putejada: havia tingut un accident, em trobava malament, encara estava espantada i trasbalsada del susto i, a més, tinc el cotxe abonyegat. I no vaig anar de borde per la vida.

diumenge, d’octubre 08, 2006

Sopar de... corresponsals?!?!

Són les 22:15 i rebo una trucada:
- Nena on ets??? Vine ràpid que això està ple d’adolescents borratxos !!!
- Estic venint, estic venint, trigo 5 minuts!!!

He mentit. Ni hi estic anant, ni trigaré només 5 minuts. En realitat estic fent una clara amb l’Oriol i un amic seu, en Pol. A la que rebo la trucada, agafo el cotxe i vaig cap allà. De fet, havíem quedat a les 22:15-30 per anar a sopar, però com que l’Eva i la Mar sempre van tard, les hem enganyat i els hi hem dit que havíem quedat a les 22:00.

Arribo. Entre els adolescents que surten de la sessió de tarda de Privat, veig a l’Eva esperant. Als 3 minuts arriba la Mar. I als 5 minuts arriba la Sandra. Agafem el cotxe i anem cap al restaurant. Mentre sopem, parlem de la vida en general, de les nostres vides en particular i també una mica de la feina (clar, en un sopar de periodistes, en algun moment havia de sortir la feina...).

Acabem de sopar i anem a Manaus. La Mar diu que aguantarà poc. Jo també tinc son. Però entrem a dins. Fa una calor espantosa i està a rebentar de gent. Posem el radar en marxa però el personal masculí no dóna gaire de sí, així que optem per començar a riure i a ballar com unes boges. Hi ha algun moment en què semblem unes satrilleres (jejejeje). Quan ens cansem, marxem cap al Privat. I allà seguim rient i ballant. Ens comencen a fer mal els peus i decidim marxar cap a casa. Increible. Són les 5:30. Feia molt de temps que no aguantava fins tan tard. I, tot i que avui n’estigui pagant la factura, feia temps que no reia i ballava tant!!

I Sandra... ja trigues a enviar les fotos!!!

dimecres, d’octubre 04, 2006

Contacte físic

Un petó. Una carícia. Pessigolles. Una abraçada. O un simple copet a l’esquena. Són petites mostres de carinyo que tots agraïm però que, de vegades, costen de donar o de demanar. Però això no passa sempre ni amb tothom.

Per què hi ha gent amb qui s’és més carinyós que amb d’altra gent? Per què amb gent molt propera de vegades costa tant fer qualsevol tipus de mostra d’afecte i, en canvi, amb gent amb qui no tens tanta relació és més fàcil? Per què de vegades el contacte físic és gairebé inexistent? Per què moltes vegades no som carinyosos amb algú fins que aquest algú trenca la “barrera”?

I... segurament... pensareu que a què ve aquesta reflexió, oi? Doncs és fruit d’una conversa que vaig tenir ahir amb una amiga. Una amiga d’aquelles que t’estimes molt però a qui poques vegades li fas una abraçada o un petó. Només en moments molt crítics o en moments en què el nivell d’alcohol a la sang és considerable. De fet, pensant-ho bé... no té l’exclusiva en el grup de persones molt properes i amb qui escassegen les mostres de carinyo...