dilluns, de febrer 27, 2006

Anant pel món...

No puc anar pel món. Sempre em passen coses estranyes que aquí no em passen. Un exemple? Anar a sopar a un restaurant, pagar amb la targeta de crèdit i el DNI i deixar-m'ho allà... Sí... digueu-me despistada. Amb l’agravant que el restaurant en qüestió és a Madrid. Sort que no vaig tenir cap problema a l'aeroport per no portar el DNI i sort que els del restaurant eren bona gent i fa una estona m’han dit que m’ho enviaran per correu!!

Un altre exemple? Tornar mig coixa perquè em vaig torçar el peu caminant por los madriles dissabte a la nit... Imagino que deuria ser per culpa de la nevada, que el terra estava mullat i deuria relliscar...

A part d’aquestes dues petites incidències, el cap de setmana ha estat molt productiu i molt ben aprofitat. El retrobament amb un vell amic després de moltíssim temps, visites turístiques i gastronòmiques, el musical de Mecano i moltes converses per arreglar el món o, com a mínim, per intentar arreglar els nostres móns.

En definitiva, ha estat un bon cap de setmana que va acabar molt tard, més del previst. Va acabar amb una llarga espera a la T-4, ja que el vol va arribar pràcticament dues hores més tard del que estava previst. Al final qui ens va fer boicot va ser Ibèria, que ens va fer arribar a Barcelona a les 3 de la matinada i avui quan m’ha sonat el despertador he pensat “Hoy no me puedo levantar... el fin de semana me sentó fatal... toda la noche sin dormir... bebiendo, fumando y sin parar de reir...”.

Però també he pensat que, per fi, els nervis de les últimes setmanes ja han passat a la història!! Ha tornat la calma, l'optimisme i les ganes necessàries que fan falta per posar una mica d'ordre a tot plegat. Anem cap endavant!

dijous, de febrer 23, 2006

De nervis, assassinats i escapades...

Aquest cap de setmana me'n vaig a Madrid. És el primer cap de setmana de desconnexió de l'any i, després d'aquesta setmana tan intensa, em sembla que s'ha convertit en una escapada més que necessària per alliberar tensions i mals rotllos...

Perquè... quina setmaneta més estressant! Professionalment va començar (entre d'altres notícies, òbviament) amb un assassinat a Mataró, va seguir amb la detenció dels presumptes assassins (i veïns de la víctima, quina tela!!) i acabarà amb els detinguts passant a disposició judicial. Hi ha periodistes a qui els apassiona fer aquest tipus de notícies. A mi m'agrada cobrir-les fins que m'aturo a pensar què estic explicant.

I ara a veure si sé explicar amb paraules això que acabo de dir i que sona una mica estrany... Em refereixo a que, quan cobreixes un succés d'aquest tipus, l'única cosa que et preocupa és intentar averiguar coses i més coses sobre la víctima, sobre els presumptes assassins, sobre el mòbil del crim, sobre com va produir-se l'assassinat... Però després, un cop feta la notícia, m'agafa molt mal rotllo. Això em passa quan deixo de veure el crim en qüestió com a pura informació per passar-ho a veure com una cosa que ha passat de veritat, com una pobra dona que ha mort apunyalada i degollada... com el món s'està tornant així de boig...

M'esgarrifa adonar-me que, quan estic fent la meva feina, faig tal canvi de xip que em pot passar pel costat un tio que presumptament ha apunyalat i degollat una dona fins a matar-la i que, a mi, en aquell moment, l'única cosa que em passa pel cap és "hem triomfat, hem tingut un plano de puta mare". Però potser aquesta és l'única manera de cobrir aquest tipus d'informacions, "amagant-te" darrere la càmera, darrere la llibreta o darrere el micro.

No sé si m'he explicat gaire bé, avui ha estat un dia d'aquells que més val que s'acabin aviat. Bé, de fet ha estat una setmana esgotadora a tots els nivells. El personal també. Suposo que els nervis que s'acumulen des de fa gairebé dues setmanes, per algun lloc han de sortir... i una petita part d'aquests nervis ha sortit fotent una bronca un xic desmesurada a algú que m'estimo molt. Ho sento.

En fi, que sort que la setmana ja s'acaba. I sort que marxo a escampar la boira aquest cap de setmana. Aquesta vegada, també ho faig amb molt bona companyia!!! L'única cosa que em preocupa és la T-4 de l'aeroport de Barajas... espero que no ens faci boicot! Dilluns començarem setmana nova. I confio que comenci amb la calma renovada.

dimecres, de febrer 22, 2006

Valentia o inconsciència?

Agafo la nacional 2 al Masnou, direcció Mataró. Vaig cap a la tele. Estic circulant amb normalitat, no hi ha massa trànsit, són gairebé les 10 del matí i pràcticament tothom està col·locat.

De cop i volta, i sense cap motiu aparent, el cotxe que tinc davant fa una frenada molt bèstia, gairebé frena en sec. Reacciono, freno i, per no menjar-me el cotxe del davant, em veig obligada a fer un avançament imprudent per l’altre carril. Miro pel retrovisor i veig que no ve ningú. Començo a fer la maniobra i veig que el cotxe del davant ha tingut el mateix pensament que jo i també comença a desplaçar-se lateralment. Torno a frenar, aquest cop amb més força i, de cop i volta, veig la causa que ha desencadenat tots aquests moviments estranys que han passat en pocs segons. Veig un ciclista que pedala a un ritme constant, pedala i pedala sense immutar-se, tot panxo ell.

Estic segura que no sóc l’única persona que s’ha trobat en aquesta situació. Segur que no sóc la primera que està a punt de tenir un accident per esquivar un ciclista. Ni la primera que està a punt de menjar-se’n un. Ni la primera que es caga en tot cada vegada que en veu un. I ja tremolo perquè, a mida que s'acosta el bon temps, comencen a sortir com bolets!!!

En què pensa un ciclista quan agafa la bicicleta i diu... me’n vaig a pedalar per la nacional, a fer quilòmetres! Ho fa per un acte de valentia o per un acte d’inconsciència?? Jo penso que tots aquests ciclistes (només els que van per la nacional!!!) són inconscients i imprudents. Hi ha un estudi del RACC que afirma que la nacional 2 és la carretera amb més sinistralitat de tota la xarxa viària espanyola. I encara que ningú no hagués fet aquest estudi. Seria igual de perillós circular en bicicleta per una carretera tan transitada. Digueu-me prudent, però a mi no em passaria mai pel cap!!!

dissabte, de febrer 18, 2006

3 vegades en menys d'una setmana


Entre diumenge i divendres, ho he fet tres vegades. No posaria la mà al foc perquè no n’estic completament segura, però crec que he batut un rècord personal. I si no l’he superat, com a mínim l’he igualat. Ja m'agradaria que totes les setmanes fossin com aquesta. Però com que diuen que si abuses d'una cosa acaba perdent la gràcia, no sé si mantindré aquesta fita cada setmana...

Dues vegades he acabat molt satisfeta. Si les hagués de puntuar (és lleig, ho sé), els hi posaria un excel·lent i un notable, respectivament. Tot i que aquestes dues vegades han estat molt diferents l’una de l’altra, amb totes dues he acabat pensant que havia valgut molt la pena i m’he quedat amb ganes de repetir.
La tercera vegada (que en realitat va ser la del mig), en acabar i encendre el llum, vaig pensar que hauria estat més útil, productiu i gratificant haver compartit un bon sopar, en un bon restaurant, amb una bona ampolla de vi i amb una bona conversa. Va ser d'aquelles vegades que t'agafen ganes de mirar el rellotge i de preguntar "acabes??" I, quan s'acaba, no has sentit res. T'has quedat igual.

És el que té el cinema. O t’apassiona, o et deixa igual o no t’agrada gens. Tot i ser radicalment diferents, Brokeback mountain i Dicen por ahí són, respectivament, l'excel·lent i el notable. Orgullo y prejuicio és la que, sens dubte, hagués valgut la pena substituir per un sopar. Quina carrinclonada!

dimecres, de febrer 15, 2006

El PP i Catalunya


A Catalunya no es pot estudiar en castellà, és un idioma perseguit. A Catalunya som molt insolidaris i l'objectiu de l'estatut és putejar la resta d'espanyols. Perquè l'estatut no és bo per ningú, pels catalans tampoc. Per això el Partit Popular està recollint signatures en contra de l'estatut, per fer-nos un favor...

Cal tanta manipulació? Cal tanta demagògia? Calen tantes mentides? Cal enganyar els ciutadans??? Estic indignada. Em vaig indignar quan vaig veure que començaven a recollir signatures contra l’estatut per tirar endavant el referèndum, em van indignar les respostes que Rajoy va donar a la Mònica Terribas durant l’entrevista d’abans d’ahir i m’he acabat d’indignar aquest migdia quan he sentit les falques publicitàries que ha fet el PP d’Andalusia.

Quins collons. M’indigna que vagin a muerte contra Catalunya i que a sobre ho facin mentint tan descaradament. I no entenc com els peperos catalans poden seguir callant la boca i donant suport a aquesta campanya de desprestigi contra el seu país (i si no volen dir-li país, doncs és la comunitat autònoma on viuen i treballen). O potser no diuen res perquè no poden. Perquè si obren la boca per criticar, els passarà el mateix que al regidor de Lloret de Mar. Que els fotran al carrer.

Si ara ja fan aquesta campanya de crispació i intenten manipular l’opinió pública distorsionant d’aquesta manera la realitat, no vull ni pensar fins on seran capaços d’arribar quan torni a ser època d’eleccions. L’única part positiva és que, com a mínim, ja no hi ha l’Urdaci per ajudar-los a fer la feina.

dimarts, de febrer 14, 2006

Darrere cada finestra...

M’agrada mirar per la finestra quan es fa de nit, veure com es van il·luminant les finestres de la resta d’edificis per imaginar-me qui hi viu. Sempre he tingut curiositat per saber què i qui s’amaga darrere de cada finestra perquè, darrere de cada finestra hi ha algú que té una història: hi deu viure una persona sola o amb la seva família, o amb la parella, o amb uns amics...

I m'agrada imaginar com deu ser la vida de cadascuna d’aquestes persones. Com deu ser la seva vida, la seva feina, les seves idees, les seves preocupacions, les seves alegries, les seves penes, les seves anècdotes, els seus amics, els seus amors, els seus fracassos, els seus secrets... Possiblement, les seves històries no tenen res a veure amb les meves ni amb les teves. O potser sí, qui sap. Però possiblement no ho arribem a saber mai i, potser aquí està la gràcia. Potser la gràcia està en no saber-ho per poder seguir imaginant què hi ha darrere de cada finestra!

dijous, de febrer 09, 2006

Becaris

No és cap novetat dir que la majoria de periodistes estem mal pagats. Vull dir mal pagats a partir del moment en què comencem a cobrar. M'explico.

Sóc de les que penso que el periodisme s’aprèn exercint-lo, no s’aprèn a les aules. Per això, per aprendre, m’he tirat mil anys col·laborant en ràdios locals, com la de Vilassar de Dalt o la de Premià de Mar, sense cobrar ni un duro. Tampoc no pretenia cobrar per una cosa que, en aquell moment, encara era només un hobby. En aquelles èpoques no era ni becària, simplement havia anat a picar a la porta dient “hola, m’agrada aquest món i m’agradaria fer ràdio”. Després, durant la carrera, vaig haver de fer dues beques: primer al Punt i després a la SER.

Puc estar més o menys d’acord amb el fet que els anomenats “col·laboradors” no cobrin (el tema de si cal o no tenir la carrera per fer de periodista, ja el tocaré un altre dia). Però ja em fa més ràbia que els becaris no cobrin (o no cobréssim) ni un miserable euro per fer de redactor. Se suposa que la relació entre mitjà i becari és de benefici mutu: un aprèn a fer de periodista i els altres tenen algú que els hi fa la feina gratis. En un primer moment, t’agrada que t’enviïn a una roda de premsa, t’emociones quan et publiquen la primera notícia o quan la teva veu surt per antena. Però quan portes unes setmanes, ja no et fa tanta gràcia i penses que t’estan prenent el pèl. Perquè, depèn del mitjà on siguis, acabes cobrint i escrivint notícies com qualsevol altre periodista de la plantilla.

No ens equivoquem, no estic criticant el fet que et tractin com un més de la plantilla, que això és el millor que et pot passar quan ets becari (en aquest sentit, em considero afortunada. Tan al Punt com a la SER m'han fet treballar moltíssim i crec que he après molt). El que critico és que no et paguin ni un duro per fer la feina. Els arquitectes, quan fan de becaris, cobren. Els metges, quan estan fent pràctiques, cobren. En canvi els periodistes no cobren. Per què aquesta discriminació??

dimarts, de febrer 07, 2006

Què és l'amor?

Em demanen que defineixi què és l’amor de parella. Doncs no ho sé. Suposo que l’amor són aquelles pessigolles, aquelles ganes d’estar amb l’altra persona durant hores i hores, aquella necessitat de veure-la cada dia, aquella sensació que el temps s’atura quan ets amb ella, aquell “si estic amb tu ja ho tinc tot”... Imagino que l’amor deu ser això.

Per sort o per desgràcia, segons com es miri, ens enamorem de veritat poques vegades a la vida. Hi ha moltes vegades que creiem haver-nos enamorat i, amb el pas del temps, ens adonem que no ha estat així. I altres vegades, en canvi, passa el contrari: penses que aquella persona no ha significat tant i, a mida que passa el temps, te n’adones que sí que l'havies estimat molt...

Diuen que el primer amor no s’oblida, i és veritat. Amb el primer amor arriba la pèrdua de la innocència, les primeres bogeries, el descobriment de gairebé tot i també la primera patacada, possiblement la que més mal fa i la que et fa agafar un pànic horrible a tornar a patir.

Però com diu la meva gran amiga Eli, l’amor existeix sempre que hi creguis. Quan deixes de creure-hi o hi perds la confiança, estàs perdut.

Per tant, si hi segueixes creient, tard o d'hora arribaran altres amors. Amors que poden ser tan o més intensos que el primer, i que poden marcar-te tan o més. I possiblement vindran més hòsties que et tornaran a fer mal, però ja te les prendràs d’una altra manera perquè ja coneixes el procés de recuperació. Al cap i a la fi, el més important és viure amb intensitat i disfrutar al màxim una relació, duri el que duri. Així, si un dia s’acaba, per molt mal que et faci, amb el temps la recordaràs amb carinyo i amb un somriure. I aquest bon record et permetrà seguir creient que l'amor existeix.

dijous, de febrer 02, 2006

Les meves rareses...

Després que primer en Rodri i després la Cris em passessin el meme aquest meravellós de les rareses, aquí teniu les meves:

- No m’agrada la xocolata. Si això ja és estrany i poc habitual, la raresa es complica si us dic que els Donuts de xocolata i els Ferrero Rocher sí que m’agraden...

- Seguint amb les rareses alimentàries... sóc incapaç de menjar-me un biquini fred: no m’agrada ni el pa de motlle, ni el pernil dolç ni el formatge. Ara, si aquest mateix biquini es passa per la torradora o per la biquinera i me’l posen al plat calentet, me’l menjo encantada!

- Sempre he de portar arracades, sino em sembla com si anés despullada pel món.

- No puc suportar anar amb la llumeta de la reserva del cotxe encesa i tan bon punt se m’encén, paro a la primera benzinera que trobo. Suposo que tinc una por desmesurada a quedar-me tirada...

- Una altra cosa mooolt estranya que faig quan arribo de nit, és sortir del pàrking i anar fins a casa fent veure que parlo pel mòbil, tenint una conversa totalment fictícia i de vegades fins i tot rient sola... no estic sonada però què voleu, a la nit em fa por anar sola pel carrer! Sé que és absurd perquè el mòbil no em protegirà de res però mira... tothom fa coses estranyes!

Apa, ja teniu les rareses! Si creieu que me n'he deixat alguna, la podeu afegir als comentaris!
Ara jo passo la pilota al Pere, al Kiko, a la Núria, al Xavi i a l'Esteban.

dimecres, de febrer 01, 2006

Vides creuades

És emotiva, sensible, curiosa, original, treballadora, intel·ligent, impacient, nerviosa (algunes vegades el seu nerviosisme i atabalament fins i tot podria qualificar-se d’histerisme transitori, jeje)... És una apassionada del periodisme i, per sobre de tot, li encanta estar amb els seus amics. Li agrada la poesia, el cinema, la música i viatjar. Té molta curiositat per la numerologia (es diu així??) i pels horòscops. Escriu molt bé (és la típica que sempre guanyava els premis literaris del cole) i, si segueix endavant amb una cosa que té entre mans, estic segura que donarà que parlar... (però no tingueu por que es faci un bloc no...)

És la Betty. Es podria dir que som amigues de tota la vida en el sentit literal de la frase. De fet, els nostres camins s’han anat creuant des de ben petites i, entre altres coses, són aquests creuaments constants els que han fet néixer aquesta amistat. Sempre ens hem trobat per tot arreu: vam anar a la mateixa escola del Masnou des dels 3 anys, de petites jugàvem al torneig de futbol d’estiu, després totes dues vam anar a fer BUP i COU al mateix col·legi, ens hem anat trobant sempre fent cafès o sortint de festa pels mateixos llocs, vam estudiar Humanitats i després Periodisme a la Pompeu (per una qüestió d’edat, sempre ha anat un curs per davant meu...) i ens hem trobat durant anys “estudiant” a la mateixa biblioteca (o passant la tarda, depèn del cas!). I, la última coincidència, encara dura: fa dos anys, va començar a treballar al Tribuna i, mig any després, jo vaig començar a treballar a TVM. Això vol dir que els nostres camins segueixen creuats, una vegada més.

Tot això ha ajudat molt a que, encara que siguem radicalment diferents i que tinguem caràcters completament oposats, el pas dels anys ens hagi anat unint i hagi crescut una bona amistat. Suposo que la clau també està en el fet que, malgrat ser tan diferents, hem sabut trobar els punts d’unió. I que duri! Avui és el seu aniversari, fa 28 anys. Per molts anys!!! Disfruta’ls i nena... a aprofitar el temps, que ja saps a què estem condemnades!! Jejeje...