diumenge, de juliol 16, 2006

Adéu


Per què tan d'hora? Per què som tan dèbils? Per què som tan vulnerables? No li tocava, era massa jove. Només tenia 27 anys i tota la vida per davant. No hi ha dret. Putes injustícies de la vida.

I miro enrere, i veig gent de la meva edat que ja no hi és. Gent molt propera i d'altres que no ho eren tant. Però la mort d'algú de la teva edat, o d'algú més jove, encara que no sigui gaire proper, sempre toca molt. I et fa replantejar-te moltes coses. I et deixa els sentiments a flor de pell. I agafes por. I, si no ets dels que ho acostumen a fer gaire sovint, t'agafen ganes de dir als teus que els estimes per si demà no hi ets a temps. Llàstima que aquestes sensacions, com nosaltres, la majoria de vegades també siguin massa efímeres. Si tots plegats les tinguéssim més presents, segur que ens deixaríem estar de moltes punyetes i procuraríem ser més feliços.

Fins sempre, Núria!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No deixis q sensacions com aquestes siguin efímeres: depèn de tu viure la vida pensant q cal aprofitar-la al màxim. Qui sap si demà ens passarà a nosaltres o a la persona q tenim al nostre costat? Jo penso així: si ho sents, no t'ho callis; si vols alguna cosa, lluita per ella. Potser demà serà massa tard. I és millor penedir-se del q has fet q no del q no has fet mai per por o per pensar q ja arribarà.
La vida és dels valents, Eli.
I la Núria segur q va ser valenta fins al final, valenta fins q va consumir-se com aquella flama...
Un petó.
B.

Poliche ha dit...

si que toca més una mort "jove" que una mort "vella", però tot i així, crec que no s'ha de mirar la quantitat d'anys que hagi viscut algú, sinó la qualitat dels anys que ha viscut.

Hi ha una historia de Jorge Bucay, que diu més o menys així:
"Era un trotamundos que un buen día dio con un templo un poco raro...fue observando detenidamente el santuario: Juaquín 11 años y 4 meses; María 8años y 6 meses, Antonio 5 años y 8 meses... Hasta que se dio cuenta que se encontraba en un cementerio. Al fijarse más detenidamente en cada lápida observo que todos eran niños que apenas habían empezado a vivir. No pudo contener sus emociones y se desplomo en medio del cementerio y se puso a llorar desesperadamente.
El señor del cementerio le preguntó:
-ha perdido usted algun ser querido?
-No - respondio el buscador-.Pero no puedo soportar ver tantos niños aquí enterrados.
El encargado del cementerio solto una sonrisa, y al ver la cara de incomprension del buscador le explico:
-Todos esos seres que descansan en este cementerio no son niños, cierto que también los hay, però en este pueblo hay la costumbre de regalar una libreta en blanco y un bolígrafo a todos aquellos que cumplen los 15 años. En esta libreta hay que escribir tan solo los momentos que realmente te has sentido vivo. El primer beso, el día en que te enamoraste, el día en que tu mayor sueño se hizo realidad... y cuanto te duro esta felicidad.
>>Cuando alguien muere, se suma el total del tiempo que hay escrito en la libreta, y ese es para nosotros el tiempo realmente vivido"

Anònim ha dit...

Jo fa un temps vaig coneixer una Nuria Segur, hem fa por que sigui la mateixa que jo tambè vaig perdre fa uns anys enrrera a Girona. La Nuria que jo buscava tambè tenia actualment 27 anys.