Un petó. Una carícia. Pessigolles. Una abraçada. O un simple copet a l’esquena. Són petites mostres de carinyo que tots agraïm però que, de vegades, costen de donar o de demanar. Però això no passa sempre ni amb tothom.
Per què hi ha gent amb qui s’és més carinyós que amb d’altra gent? Per què amb gent molt propera de vegades costa tant fer qualsevol tipus de mostra d’afecte i, en canvi, amb gent amb qui no tens tanta relació és més fàcil? Per què de vegades el contacte físic és gairebé inexistent? Per què moltes vegades no som carinyosos amb algú fins que aquest algú trenca la “barrera”?
I... segurament... pensareu que a què ve aquesta reflexió, oi? Doncs és fruit d’una conversa que vaig tenir ahir amb una amiga. Una amiga d’aquelles que t’estimes molt però a qui poques vegades li fas una abraçada o un petó. Només en moments molt crítics o en moments en què el nivell d’alcohol a la sang és considerable. De fet, pensant-ho bé... no té l’exclusiva en el grup de persones molt properes i amb qui escassegen les mostres de carinyo...
4 comentaris:
No et preocupis. Jo crec q has progressat molt!.. Encara recordo quan algú et feia un petó sorollós i una abraçada i et posaves vermella com un tomàquet. Si no m'equivoco, ara -o com a mínim aquest últim any- enlloc de tremolar el q fas és somriure. Suposo q has après a reconèixer el valor dels sentiments... I a no amagar-los, q tb és molt important! Si ja ho diuen, ja... Tot s'encomana, menys la bellesa.
B.
Ei nena,
com vols que una dona del segle XXI demostri els seus sentiments! No fós cas que algú se n'adonés realment de tot el que portes a dintre!!!...
En el fons, sovint no calen massa demostracions de "carinyo", amb segons qui no es pot negar l'evidència.
Un petó (serveix virtual?)
Eli
PD.- No crec que sigui el cas, però si estàs falta de carinyo estic segura que des d'aquest blog hi haurà una llista de candidats encantats de donar-t'en, tranquil·la.
(Abstenir-se anònims, que llavors et passes tota la setmana pensant qui collons serà....)
No es tracta de fer més petons o de donar més abraçades, hi ha moltes maneres de demostrar el que un sent i se del cert i per experiència que quan algú t'estima t'estima per molt fred que sigui i que en algunes abraçades hi ha més distància que amor.Durant 5 anys aquest ha estat el meu tema de discussió...
Ufffff...això d'estudiar els presidents de les comunitats autònomes em fa venir depressió!!!!!
De totes formes jo em passaria el dia "achuchant" a la gent així que no em reptis ;)
San
PD:Dissabte després de sopar et recordare que em deus un petó!
Benvolguda Eli,
no sé si va ser l’alt nivell d’alcohol a la sang o una mostra de carinyo excessiva, però el meu únic petó, experiència dramàtica.
Manoia, mai m’hagués imaginat que fos una cosa tan humida i perillosa aquesta dels petons. De cop i volta, un element estrany ballant a la boca. No sabia molt bé què fer-ne: si escopir-lo, mossegar-lo o empassar-me’l. Vaig empassar-me’l. Com que no en sabia, em vaig pensar que com més endins, més amor i més passió... Crio malves.
Conclusió: contacte físic, sí; contacte químic, també; contacte alegre, romàntic, boig, deprimit, furtiu, exòtic, elèctric... amb ànima (millor que sense)... Però amb la llengua, vigila!
Publica un comentari a l'entrada