De vermuts...

Després d’haver sortit divendres i dissabte fins a altes hores de la matinada i després d’haver dormit pràcticament totes les hores de sol del diumenge, em sembla que aquesta nit toca fer alguna cosa tranquil·la.
Així serà més provable que demà m’aixequi a una hora prudent i tingui temps de fer alguna cosa productiva com per exemple anar a fer el vermut en alguna terrasseta: una clara, unes patates fregides amb salsa espinaler, unes olives i uns “berberetxus”... mmm...

Anècdotes...

Dimecres al matí. Es desperta. A casa seva hi ha un silenci absolut. Obre els ulls i pensa “ai que bé, encara deuen ser les 5 de la matinada. Ara miraré el rellotge i serà fantàstic perquè veuré que puc donar la volta i dormir 4 hores més”. Agafa el mòbil, mira l’hora i fa un bot del llit. Són les 9:49 i comença a treballar a les 10!! I de casa seva a la feina té un trajecte de 15 minuts...

Dimecres a la nit. L’endemà és l’aniversari d’una de les seves millors amigues. Escriu un d’aquells SMS súper currats, d’aquells que fan il·lusió rebre. S’espera fins a les 12 en punt per enviar-lo. Vol ser la primera en felicitar-la. A les 12 en punt, tecleja el número de memòria i envia el missatge. Tota satisfeta i amb un somriure, deixa el mòbil a la tauleta de nit i es posa el pijama. De cop i volta, sent que la seva mare la crida des del menjador: “nena! Com és que m’acabes d’enviar aquest missatge?? No és pas el meu aniversari!!!” Ups. Agafa el mòbil i torna a enviar l’SMS. Ara sí que l’envia a qui toca. Com pot ser tan desastre?? Li agafen ganes de riure sola. Es posa el pijama i se’n va a dormir.

Sant Jordi

Llibres, roses, senyeres penjades als balcons, gent per tot arreu... M'agrada Sant Jordi.
Després aniré a donar una volta i, segurament, acabaré regalant-me un llibre. Encara no sé quin, hauré de triar i remenar...
Feliç diada a tothom!!

Hi ha clau per trobar un pis??

Començo a mirar pisos. Vaig amb la calma, no tinc cap pressa. Busco un pis de lloguer, de venda ja ni ho somnio. Miro per internet i els pisos de menys de 600 euros són una capsa de mistos. No vull cap mansió, tampoc no necessito un pis de quatre habitacions, però trobo que pagar gairebé 600 euros per un loft sense amoblar és un autèntic abús.

Diuen que la majoria de joves vivim com a reis a casa dels pares fins als 30 anys, que entrem i sortim quan volem i que fem el que volem. Això sí, amb la seguretat que el dia que optem per sopar o dinar a casa, tindrem un plat a taula i la roba rentada i planxada.

Què volen? Moltes vegades no tenim una altra opció. Amb un sou com el que tenim la majoria de joves, a no ser que tinguis la immensa sort que la teva família tingui alguna propietat que vulgui deixar-te o llogar-te, independitzar-se en solitari es converteix gairebé en una utopia. Algun dia tindré les claus de la meva pròpia casa?? Quina clau necessito per trobar un pis? Hauré de posar una espelma a la patrona dels impossibles?? És Santa Rita oi??

Alguns moments de Setmana Santa...

-Les vistes de Sant Martí d’Empúries...

-Una paella a Begur...

-Un tallat en una terrasseta vora el mar, a Calella de Palafrugell...

-Un passeig per “Ventdelplà” (o sigui, Breda)...

-Riure amb Shrek ...

-Una copa a Blanes...

-Un dinar a Lloret (possiblement al restaurant més fashion del poble)...

-Una tarda intentant fer “d’assessora d’imatge” per les botigues del centre de Mataró...

-Un tranquil esmorzar amb vistes al riu i la passejada pel centre històric de Girona, després de veure "l'ajuntament"...

-L'excursió i les mil voltes per trobar la plaça Catalunya de Roses...

-La façana del Museu Dalí i les butaques d’una cafeteria de Figueres...

-Les reformes que ha fet l’administració de loteria de Sant Pol...

-Recórrer la N-2 des de Figueres fins al Masnou...

El millor de tot... els copilots!!!

Reflexions nocturnes...

Arribo a casa després d’un dia ennuvolat. Recordo que els meus pares han marxat uns quants dies i que tinc el sofà per mi sola, cosa que poques vegades passa. Mentre la pizza es cou al forn, em poso el pijama i les sabatilles. Sona el timbre del forn, trec la pizza, agafo una cervesa fresqueta i sopo. Acabo de sopar, m’estiro al sofà i em tapo amb la manta per veure Ventdelplà. S’acaba, m’aixeco, recullo la cuina i me’n vaig a dormir. Però m’agafen ganes d’escriure. I aquí estic, escrivint aquest post.

Durant les últimes 2 hores, no he fet res de l’altre món però ha estat un dels millors moments del dia. Ara agafaré un dels mil llibres que tinc pendents de llegir. Sé que m’adormiré a la segona pàgina, però és igual.

De vegades, és fantàstic estar una estona amb un mateix. Per fer coses, o per no fer absolutament res. Per pensar en tot o per no pensar en absolutament res.

Crida!!

Va per vosaltres. Ja sabeu qui sou...

Hace días que te observo,
he contado con los dedos,
cuantas veces te has reído,
una mano me ha valido.

Hace días que me fijo,
no se que guardas ahí dentro
a juzgar por lo que veo,
nada bueno, nada bueno.

De qué tienes miedo,
a reir y a llorar luego,
a romper el hielo,
que recubre tu silencio.

¡Suéltate ya! y cuéntame
que aquí estamos para eso,
"pa" lo bueno y "pa" lo malo,
llora ahora y ríe luego.

Si salgo corriendo,
tú me agarras por el cuello,
y si no te escucho, ¡Grita!

Te tiendo la mano,
tú agarra todo el brazo,
y si quieres más pues, ¡Grita!

Grita - Jarabe de Palo

Carretera i manta!

Torno de la tele, és tard. Estic cansada i tinc ganes d’arribar a casa. Tinc la ràdio posada. La sento però no l’escolto. De cop i volta, comença a sonar una cançó de Melendi: “voy cantando por la carretera, de copiloto llevo el sol... voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa, procurando no hacer ruido y con una sonrisa...”

El semàfor de davant del Mercat de la Flor es posa vermell. Paro. Miro a la meva dreta i veig que l’home del cotxe del costat em mira amb uns ulls que estan a punt de sortir-li de les òrbites. Em pregunto què li deu passar i de sobte me n’adono: estic dins del cotxe amb les finestres pujades, la música a tota hòstia i cantant com una boja. Però m’és igual. Que miri. Quan vaig sola, m’encanta posar la música alta i cantar. Encara que desafini. I encara que els altres em mirin.

No tinc un BMW però m’encanta conduir. I el que em vindria de gust un dia d’aquests és agafar un mapa, posar el dit sense mirar on el poso i anar cap al lloc que ha marcat. Sigui on sigui. Carretera i manta. Amb bona companyia, és clar. Potser per Setmana Santa?!?!

Només una!!!

Els planetes es van aliniar, la meva inspiració va aflorar i s'ha produït un miracle: HE APROVAT L'EXAMEN!!!

Això vol dir que només em queda UNA ASSIGNATURA per acabar Humanitats!!! És Literatura Anglesa i l'examen serà al setembre. Al final encara resultarà que, després de mil anys, tindré dues llicenciatures!!

Sembla que tot el que m'amoïnava es va solucionant... i noto que la bola de nervis de l’estómac se m’està desintegrant per moments... té els minuts comptats!

La primavera...la sang altera

Sempre havia pensat que era mentida això que diuen que l'arribada de la primavera ens afecta. Però els símptomes que tinc des de fa uns dies m'estan fent canviar d'opinió...

La primavera m'ha alterat la sang, els nervis, la gana, la sensibilitat, l’emotivitat...

Estic com atontada, espitosa, nostàlgica, nerviosa, preocupada, tranquil·la i contenta a la vegada. I amb la sensibilitat a flor de pell, cosa a la qual no hi estic gaire acostumada. Tot m’afecta més del normal. Se’m passarà aviat oi?