Mataró Ràdio

El 27 de juliol es farà l’emissió inaugural de Mataró Ràdio. L’onze de setembre, comença la programació regular. I hi ha moltes coses que no m’encaixen. Anem a pams.

Model participatiu: s’ha obert un procés en què tothom qui vulgui pot fer la seva proposta de programa. Això vol dir que tothom podrà agafar el micro de Mataró Ràdio i tenir el seu propi programa per fer i dir el que vulgui. Oi que les cases les fan els arquitectes? Oi que als malalts els tracten els metges? Doncs perquè representa que tothom pot fer un programa de ràdio? Hi ha uns professionals que es diuen periodistes. I són ells qui han de donar veu a les entitats. Ha de ser una ràdio participativa, totalment d’acord. Però aquesta participació ha d’estar canalitzada i regulada per un periodista, professionals que haurien de dirigir, editar i presentar tots els programes de l’emissora. De la mateixa manera que les classes les dóna un mestre o les operacions les fa un cirurgià.

Sintonies: S’ha convocat un concurs per triar la sintonia de Mataró Ràdio. Entre totes les composicions presentades al concurs, se’n triaran 5. La guanyadora serà per identificar l’emissora. Les altres 4, es faran servir per programes de l’emissora. La meva pregunta és... com es poden triar 4 sintonies per a programes que encara no existeixen? No és començar la casa per la teulada? A la vida real, normalment és el client que va al sastre i li diu “escolti senyor sastre, necessito un vestit per fer tal cosa. La meva talla és aquesta”. Oi que no és el sastre que li diu al client “miri, com que no m’havia dit què volia, jo li he fet aquest vestit de llana amb coll alt”. I resulta que aquell vestit, te l’has de posar el 12 d’agost. Oi que no té cap sentit? Doncs tampoc té cap sentit donar forma estètica a una cosa que encara no existeix. No té cap sentit fer un vestit si encara no tens el maniquí. De la mateixa manera que no té ni cap ni peus fer una sintonia per un programa que encara no existeix.

He parlat de dos pams. Però al cap i a la fi, el que vull dir és que només falten 3 mesos i mig perquè Mataró Ràdio comenci a emetre de forma regular i el més calent és a l’aigüera. I també vull dir que dóna la sensació que Mataró Ràdio naixerà per cobrir l’expedient. Veurà la llum al setembre, mig any abans de les eleccions. I naixerà perquè és un compromís de l’alcalde Baron. Però em sembla que començarà a caminar ràpid i malament, de qualsevol manera. Perquè només falten 3 mesos i mig (dels quals cal restar el mes d’agost i Santes, no ho oblidem) i encara s’ha de definir gairebé tot. Potser començaria a ser hora de posar-se les piles.


* Centre Cívic del Pla d'en Boet. Foto de Francesc Melero.

De boda!

S'ha casat la meva amiga de tota la vida. Quin impacte veure-la vestida de núvia. Però que guapa que anava!!! I el nuvi també, és clar!

A pa i aigua

Diuen que les dones ens amoïnem massa pel pes. Que mai no ens trobem prou primes. Que sempre ens agradaria pesar dos o tres quilets menys. I també diuen que als homes no els importa gaire si pesem 3 quilos més o 3 quilos menys. Que per ells, quan més carn millor. No sé fins quin punt és veritat, però aquest és el tòpic.

Per sort o per desgràcia, jo sóc de les que es posen a règim el dilluns i el dimarts ja està dinant unes braves o sopant una pizza. Però aquesta setmana no. Per un motiu de força major, fa 4 dies que estic a règim estricte. I porto una mala llet a sobre que no me l’aguanto. Sort que demà s’haurà acabat aquesta tortura!!! I... a partir de demà... a qui no li agradi... que no miri!!!

Un partidet de futbol!

Un camp de futbol, una pilota i 10 jugadores, nou amb samarreta blanca i una amb samarreta negra. Dues porteres, quatre defenses i quatre davanteres. Fins aquí tot normal. Però les noies només es poden moure d'esquerra a dreta. I el moviment lateral s'ha de fer simultàniament amb la companya del costat perquè estan agafades a unes barres.

Heu jugat alguna vegada al futbolín humà? Jo vaig jugar-hi dissabte i vam disfrutar com criatures! És d’aquelles coses que fan riure molt! Jejeje...

Els homes de la meva vida...

Per la meva vida han passat homes. Molts o pocs? Això sempre és relatiu. N’hi ha hagut tres, però, que han patit i plorat per culpa meva.

Al primer home de la meva vida vaig obrir-li el cap! La imatge bucòlica, tots dos vora el riu, va trencar-se quan jo vaig llençar una pedra i, en comptes de tirar-la a l’aigua, la pedra va anar endarrere i li vaig obrir una cella. Jo devia tenir 4 anys i ell... és el meu pare!

Al segon home de la meva vida vaig deixar-li el dit gros quatre vegades més gros del que era! Va ser en una de les primeres sortides que vam fer. Érem en una sabateria i li vaig enganxar el dit amb la porta. Ell plorava i plorava... i jo cada vegada apretava més fort... Jo devia tenir 5 anys i ell... és el meu germà, que tot just començava a caminar!

El tercer home de la meva vida... una mica més i es dessagna! Va ser la primera vegada que el vaig portar a casa. El vaig deixar sol a l’habitació i li vaig dir que tornava de seguida. Quan vaig tornar, plorava desconsolat enmig d’un bassal de sang. S’havia tallat el dit. Jo tenia 15 anys i ell... és el meu cosí, que en devia tenir 2!

Són 3 dels homes de la meva vida. N'hi ha hagut més. Ben mirat, però, em sembla que els deixaré per una altra història...