Vivim en una societat estressada. I sovint estem tan immersos en el dia a dia, en les rutines quotidianes, que no tenim temps per aturar-nos un moment i analitzar la nostra vida. Us heu parat mai a pensar si sou feliços amb el que feu? o amb el que teniu? o què cal fer per millorar-ho?Fa una setmana que estic de baixa i m'he pogut parar a pensar en tot això. I me n'he adonat que sí que sóc feliç amb el que faig. Trobo a molt a faltar la tele. I la gent de la tele. Tinc mono de fer notícies. De fer entrevistes. De fer reportatges. De parlar amb la gent. Trobo a faltar l'anar amunt i avall, sempre a contrarrellotge. (Serà que sóc una adicta a la feina?!?!)
Durant aquests dies, però, també he tingut l'oportunitat de comprovar una altra cosa. El degoteig constant de visites, trucades, mails i sms que he rebut per preguntar com estava. Els esperats i els inesperats. A tots, moltes gràcies!
Ara, només espero que aquesta convalescència no duri gaire dies més!!!
5 comentaris:
Eli et ben asseguro que aquí també t'enyorem perquè això és una bogeria. No et preocupis perquè tot surt endavant, encara que sense el teu somriure i bon humor la redacció està una mica decaiguda.
Recupera't i torna amb forces que l'1 de novembre ja saps el que toca!!!
Nena... cuida't molt, eh!! Ànims!!!
(primer de tot escric des d'un teclat angles...)
Espero que les meves aparicions pel msn hagin fet mes amena la teva estansa a casa.
Espero que ja estiguis recuperada!
Petons anglesos... (que tampoc se com son, no... pero vaja, alla estic!)
Eli,
penso que pensar panseix, però només és un pensament, tan provisional com tots els meus pensaments (ho dic amb orgull).
Pensa-hi.
i en una setmana només, sense internet i desconnectada del teu món només has tingut temps de pensar això??...
bé, no dic res, que jo potser n'estic tenint massa d'aquest temps extraordinari de la societat estressada q resulta q només tenim els lesionats.
x cert... q triguin a donar-te l'alta mèdica
Publica un comentari a l'entrada