Entrevisto tres dones maltractades i torno a la tele amb el cor encongit. Tenen edats diferents, aspectes diferents, estils diferents i caràcters diferents. Possiblement l'única cosa que tenen en comú és l'infern que han patit durant anys. Totes tres han patit maltractaments psicològics i, dues d'elles, també físic. Totes tres van acabar marxant (o fugint) de casa, però només una ha tingut valor d'anar-ho a denunciar als Mossos d'Esquadra.
M'expliquen que havien aguantat durant tant de temps aquesta situació perquè pensaven que la culpa era seva. Que eren unes exagerades i unes histèriques. Que no n'hi havia per tant perquè discutir-se és normal. Em diuen que ho explicaven a la gent del seu voltant i que no les prenien en sèrio perquè la seva parella les "estimava molt". La més jove, de 29 anys, explica que els seus amics li havien arribat a dir que "alguna cosa deus fer per treure'l de polleguera".
I penso que si m'ha impactat tant el que m'expliquen és perquè a tots plegats ens falta molta conscienciació. I em sembla que la manera més eficaç d'aconseguir-la és escoltant casos reals explicats en primera persona. Estem farts de sentir notícies sobre violència contra les dones. De llegir titulars sobre parelles o ex parelles que han matat la dona. Però ens passa el mateix que amb els accidents de trànsit: són una cosa que sempre passa als altres. No som conscients que a la porta del costat una dona pot estar patint maltractaments físics o psicològics.
1 comentari:
és difícil escriure un comentari, perquè no crec que pugui fegir res més del que dius.
Es deu patir molt en aquestes ocasions, i la por a avegades fa callar a les persones. No hauria de passar, però la por suposo que et porta a fer-ho - les porta a fer-ho.
Una autèntica llàstima que hi hagi gent que faci aquestes coses...
fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada