Carretera i manta!

Torno de la tele, és tard. Estic cansada i tinc ganes d’arribar a casa. Tinc la ràdio posada. La sento però no l’escolto. De cop i volta, comença a sonar una cançó de Melendi: “voy cantando por la carretera, de copiloto llevo el sol... voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa, procurando no hacer ruido y con una sonrisa...”

El semàfor de davant del Mercat de la Flor es posa vermell. Paro. Miro a la meva dreta i veig que l’home del cotxe del costat em mira amb uns ulls que estan a punt de sortir-li de les òrbites. Em pregunto què li deu passar i de sobte me n’adono: estic dins del cotxe amb les finestres pujades, la música a tota hòstia i cantant com una boja. Però m’és igual. Que miri. Quan vaig sola, m’encanta posar la música alta i cantar. Encara que desafini. I encara que els altres em mirin.

No tinc un BMW però m’encanta conduir. I el que em vindria de gust un dia d’aquests és agafar un mapa, posar el dit sense mirar on el poso i anar cap al lloc que ha marcat. Sigui on sigui. Carretera i manta. Amb bona companyia, és clar. Potser per Setmana Santa?!?!