Torno de la tele, és tard. Estic cansada i tinc ganes d’arribar a casa. Tinc la ràdio posada. La sento però no l’escolto. De cop i volta, comença a sonar una cançó de Melendi: “voy cantando por la carretera, de copiloto llevo el sol... voy caminando por la vida, sin pausa pero sin prisa, procurando no hacer ruido y con una sonrisa...”
El semàfor de davant del Mercat de la Flor es posa vermell. Paro. Miro a la meva dreta i veig que l’home del cotxe del costat em mira amb uns ulls que estan a punt de sortir-li de les òrbites. Em pregunto què li deu passar i de sobte me n’adono: estic dins del cotxe amb les finestres pujades, la música a tota hòstia i cantant com una boja. Però m’és igual. Que miri. Quan vaig sola, m’encanta posar la música alta i cantar. Encara que desafini. I encara que els altres em mirin.
No tinc un BMW però m’encanta conduir. I el que em vindria de gust un dia d’aquests és agafar un mapa, posar el dit sense mirar on el poso i anar cap al lloc que ha marcat. Sigui on sigui. Carretera i manta. Amb bona companyia, és clar. Potser per Setmana Santa?!?!
3 comentaris:
Gràcies per la felicitació!
petons,
joan sali
jo t'acompanyo :P
si em vols clar ;)
Això de carretera i manta és el millor que pots fer per oblidar-te de tot. Sense plans, sense hores... només tú i el cotxe que et porta allà on menys t'esperes. Et recomano aquestes sortides. Per cert, això de cantar al cotxe també ho faig jo. És la canya!
Un Petoniku!
Publica un comentari a l'entrada