15 minuts d'histèria

Vaig a obrir la porta i veig que no puc. No passa res, es deu haver encallat. Amb tota la parsimònia, ho torno a intentar: torno a posar el baldó, el torno a treure, agafo el pany, intento obrir la porta i no puc. Merda. M’he quedat tancada al lavabo. Fa una calor espantosa. Crido tots els noms de tots els meus companys de feina però no em senten. Dono cops a la porta i tampoc no em senten. Em començo a posar nerviosa. Aquí hi fa molta calor. Començo a suar. Segueixo picant a la porta i segueixo cridant. Cada vegada més fort. Però no serveix de res, no rebo cap resposta.

M’assec i penso que, tard o d’hora, algú haurà d’anar al lavabo. I si no, suposo que tard o d’hora, algú em trobarà a faltar!

Miro el rellotge. Fa 10 minuts que sóc aquí tancada. M’estic asfixiant, m’està agafant claustrofòbia i estic molt nerviosa. I penso que d’aquí a mitja hora hauria de ser a l’ajuntament perquè començarà la Crida. I que encara em poso més nerviosa, gairebé histèrica. Però de cop i volta, sento la meva salvació: unes xancletes que caminen pel passadís. Torno a cridar com si estigués posseïda i, per fi, em senten!

Comença el show. Mentre jo segueixo tancada en un espai que deu fer poc més d’1 metre quadrat i estic a punt d’agafar un atac de nervis, a l’altra banda de la porta es posen mans a la obra. Però ja se sap com van aquestes coses. Mentre un treballa, l’altre li diu el que ha de fer, els altres riuen i hi ha algú que comenta la vocació de servei públic de Televisió de Mataró.

Finalment, després de gairebé 20 minuts, la porta s’obre i em reben amb un aplaudiment. Encara que sigui durant un moment, tots riem. D’alguna cosa ha servit haver estat a punt de patir un atac de nervis, un cop de calor i un atac de claustrofòbia!!!