Com que més d'un m'ha dit que ja em faig pesadeta amb els posts sobre la meva recent independència, variaré la temàtica i respondré al meme que m'ha enviat la Cris.
Aquí van 5 coses explicables que la majoria no deveu saber de mi...
1. M'hauria d'haver dit Carlota, com la meva iaia. Ella, però, deia que era nom de vella i no va deixar que els meus pares em posessin així. De més gran alguna vegada m'ha confessat que li sap greu que no em digui com ella. Sempre he dit que, com que a mi sí que m'agrada, si algun dia tinc una nena li posaré Carlota, en honor a la iaia.
2. De petita jugava a futbol. Participava al torneig d'estiu que es fa al Casino del Masnou. Ens havíem dit de mil maneres. Quan devíem tenir 6 o 7 anys, ens dèiem Kasperle Fosforitas. De més grans, ens dèiem Yuppi (triàvem aquests noms més que res perquè eren els dels "patrocinadors", o sigui, els noms de les botigues que ens pagaven les samarretes). Jo jugava de davantera i tinc copes i tot!!!
3. Vaig estudiar tot el solfeig i fins a 4art de piano. El meu avi el sap tocar, la meva mare no va tenir paciència per aprendre'n i, com que em veien una nena tranquil·la, m'hi van voler apuntar. La professora, l'Anna Maria, sempre em renyava perquè no estudiava i mai no em sabia ni les lliçons de solfeig ni les peces de piano. Recordo els exàmens al Liceu com un malson, amb aquells paperets per triar la cançó, aquelles 3 velles del tribunal i la seva campaneta...
4. Odio els "palitos de cangrejo" i la "gula del norte" des que vaig estar treballant d'hostessa fent la promoció d'aquests dos productes. Em vaig passar un total de 6 mesos anant pels caprabos, carrefours, alcampos i similars de mitja Catalunya, preparant amanides i repetint fins a la sacietat des de les 10 del matí fins les 9 de la nit.. "ho vol tastar? pensi que són els únics del mercat que són frescos eh?? són boníssims i es poden preparar així, aixà..."
5. Tenia claríssim que per res del món volia fer tele. És l'única branca del periodisme a la qual no em volia dedicar ni de broma. Les càmeres em feien pànic. Volia fer ràdio i, si no podia ser, premsa. Està vist que no es pot dir que "d'aquesta aigua no en beuré"...
Apa doncs, pels que no ho sabíeu, ja sabeu una mica més de mi. Ara em toca passar la cadena. Li passo a en Jose, a la Núria, a la Cris, a la Maria i a una gran amiga que es vol mantenir en l'anonimat...
6 comentaris:
jo les sabia totes :D
eli como te pasas!!! ¿ahora tendré que explicar cinco rarezas mias de pequeña? pq mira que era rarita.Bueno pues nada, ya tengo tema pa un nuevo post. Por cierto yo tambien las sabia todas.je,je,je.
El dia 1 de febrer de 19.55h a 20.00h es proposa apagar tots els llums. Si la resposta és massiva, l'estalvi energètic pot ser notable.
Només 5 minuts, i a veure què passa.
És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa com a societat (local i global) per demostrar que tenim el poder, que seguim sent nosaltres els soberants del sistema, i no una societat passiva que es lamenta d´ella mateixa i és autocompassiva.
Són tan sols 5 minuts que podem i ens podem demostrar a nosaltres mateixos com a col·lectiu que encara tenim coses a dir i a fer. Un granet més doncs.
Internet té molta força i podem aconseguir grans coses.
La Terra i els que vivim gràcies a l´espoliació dels seus recursos (i els que no en poden viure) es mereix que intentem actuar junts durant 5 minuts. Individualment ens costarà molt poc, però fàcilment es poden aconseguir efectes notoris.
El Capità Enciam deia, "els petits canvis són poderosos", així que gràcies per col.laborar i passeu la notícia!! o si ho preferiu Intermón-OXFAM " pensa globament, actua localment"
E,
Fa molts anys va viure un presentador de televisió que també tenia pànic a la càmera (la popularitat, la imatge, el voullerisme del televident…) i va decidir presentar el seu programa d’informatius amb una bossa al cap. Era una bossa de paper reciclat i tenia tres forats, dos per poder-hi veure i un per poder-hi parlar. D’aquesta manera el presentador va superar la por a la càmera i es va estalviar que el maquillessin cada dia. A més, va crear una imatge insòlita en la televisió quan semblava que tot estava inventat. Els informatius d’aquell presentador van ser líders en audiència; el problema es va presentar el dia que el presentador de la bossa al cap es va jubilar, no t’ho creuràs però no van trobar cap presentador important que volgués presentar el programa líder amb una bossa al cap ;•)
Vés perquè t’explico aquesta història…
Sí sí, però t'has deixat de dir que tampoc t'agrada segons quin gelat que anunciava un os gegant (winner taco??) i que vas tenir una època "o sea, no?" en què ser amiga teva devia ser un autèntic repte, jeje!
Ah, i si teniu un fuet i l'Eli a prop, acomiadeu-vos d'ell, tot al contrari de "lu verd" de les amanides.
Una abraçada ben grossa!
Joana
enhorabona pel bloc i per l'independència... i no deixis de tocar el piano... quan m'agradaria saber-ne! Has escoltat Keith Jarrett?
Publica un comentari a l'entrada