la veritat és de que... si ens estàs veient segur que rius de nosaltres i segur que penses que som uns exagerats, que no n’hi ha per tant. Segur que diries “escolta noia, no cal que ploris, que et penses que no et moriràs mai tu o què?”. Bis, geni i figura fins a l’últim moment. I sobretot, valent. La teva manera de veure la vida, la teva manera d’enfrontar-te a la malaltia i a la mort són admirables i dignes d’elogi. Tots n’hauríem d’aprendre.
Des del primer moment, des que vaig venir a parar a la tele, m’hi he sentit com a casa. Deixes un projecte a mitges i et devem tirar-lo endavant. I l’hem de tirar endavant seguint la filosofia amb què vas crear la tele. Tenies un esperit i una manera de fer les coses que, poc o molt, ens has encomanat a tots: treballar amb rigor i independència. I ho seguirem fent malgrat el buit que deixes.
Moltes gràcies per tot. Gràcies per haver-me obert les portes de TVM i per haver confiat en mi des del primer moment. Gràcies per haver-me ajudat a conèixer una mica més aquesta ciutat que tant t’estimaves. I gràcies també per haver-nos deixat tantes anècdotes que, quan hagi passat el dolor, ens tornaran a fer riure a carcajades! Bis, per tot, moltíssimes gràcies.
2 comentaris:
M'ha sorprès positivament el teu post. És això el q has de pensar, Eli. I no et preocupis si et cau una llàgrima més o dues o tres.. Perquè ara és el moment de plorar. Després segur q riuràs recordant anècdotes, com tots nosaltres.
En definitiva, una abraçada!!
Betty.
Jo també crec que en Bis preferiria que riguessim que no pas que ens possessim tan trascendents. Una abraçada i molts ànims a tots els companys de TVM.
Publica un comentari a l'entrada