Nus a l'estómac. Ganes de vomitar. Irascibilitat i nervis, uns nervis que gairebé toquen l'histerisme. Aquest és el meu estat físic i anímic ara mateix. He deduït que és per culpa de l'examen perquè cada vegada que agafo els apunts o cada vegada que penso que he d'estudiar, m'agafa mal de panxa i se'm fa aquest nus a l'estómac... Qualsevol diria que és el primer examen que faig a la vida!!! (ara que ho penso, el primer no, però podria ser el penúltim...)
Sort que el dia D ja és demà. I que em treuré de sobre aquest pes. Si aprovo, serà per sempre. Si suspenc, serà fins al setembre.
Confiem en què demà els planetes estiguin aliniats, que jo tingui el dia inspirat, que soni la flauta i que es produeixi un miracle. Crec que una unió de tots aquests factors podria traduir-se en un aprovat. Tan de bo hi hagi sort!
Però no sóc l'única que té un examen demà. En Jose també en té un, un de molt important. Estic segura que se'l deu haver preparat més bé que jo i no necessitarà tants miracles ni tanta parafernàlia per aprovar, però mai no està de més dir... molta sort!!!
dimarts, de març 28, 2006
dilluns, de març 27, 2006
Gir de 180º
És tímid, observador, apassionat, treballador i tossut, més tossut que una mula. També és molt carismàtic, nerviós, enèrgic, amable, honest, generós, llest i molt bona persona. De les que sempre van de cara.
Ens vam conèixer al Fòrum, però això no ho vam saber fins més tard. Tots dos érem becaris, ell de Catalunya Ràdio i jo de la SER. Aquell dia vaig pensar que era un capullo integral que anava de sobrat. Assegut a les escales d’accés a la zona de banys del Fòrum, amb les ulleres posades i amb posat vacileta, em va donar la resposta més borde que es podia donar a la pregunta “ja s’ha banyat algú??”. (No sé per quin motiu, ell sempre nega que la història passés així).
Al cap d’uns mesos, vaig començar a treballar a TVM. Me’l van presentar com l’Oriol de la Fàbrica. I aquí es va acabar la història. Però amb el temps hem anat compartint hores i hores a la feina, ens hem anat coneixent i ens hem anat fent cada vegada més amics. Ens hem aguantat mil neures respectives, hem somniat truites, hem rigut com a desesperats i hem arreglat el món. Però també hem fet coses molt més banals com jugar a futbol amb un paquet de tabac al passadís de la tele, quedar sota “la palmera” del passeig marítim o fer mans i mànigues per treure un “mentos” que s’havia colat per on no li tocava.
Som molt diferents i sovint no coincidim en moltes opinions. De fet, el 99% de les vegades, si un diu blanc, l’altre diu negre. Les diferències són moltes, però els punts en comú encara en són més. La passió pel periodisme i la debilitat per anar de restaurants són els dos principals responsables d’haver anat enfortint tant aquesta relació.
Total, que a mida que l’he anat coneixent, el meu concepte d’ell ha donat un gir de 180º. Aquell dia al Fòrum vaig pensar que no el tornaria a veure mai més i ara resulta que és una peça fonamental a la meva vida. I que vull que ho segueixi sent. Com són les coses eh? He passat de pensar que era un capullo a estimar-me’l mogollon.
I res guapo, que TOT ANIRÀ BÉ. I si no, ja et vaig dir què faria: et foto una pallissa!!! Un petó molt fort. I aquí estic.
Ens vam conèixer al Fòrum, però això no ho vam saber fins més tard. Tots dos érem becaris, ell de Catalunya Ràdio i jo de la SER. Aquell dia vaig pensar que era un capullo integral que anava de sobrat. Assegut a les escales d’accés a la zona de banys del Fòrum, amb les ulleres posades i amb posat vacileta, em va donar la resposta més borde que es podia donar a la pregunta “ja s’ha banyat algú??”. (No sé per quin motiu, ell sempre nega que la història passés així).
Al cap d’uns mesos, vaig començar a treballar a TVM. Me’l van presentar com l’Oriol de la Fàbrica. I aquí es va acabar la història. Però amb el temps hem anat compartint hores i hores a la feina, ens hem anat coneixent i ens hem anat fent cada vegada més amics. Ens hem aguantat mil neures respectives, hem somniat truites, hem rigut com a desesperats i hem arreglat el món. Però també hem fet coses molt més banals com jugar a futbol amb un paquet de tabac al passadís de la tele, quedar sota “la palmera” del passeig marítim o fer mans i mànigues per treure un “mentos” que s’havia colat per on no li tocava.
Som molt diferents i sovint no coincidim en moltes opinions. De fet, el 99% de les vegades, si un diu blanc, l’altre diu negre. Les diferències són moltes, però els punts en comú encara en són més. La passió pel periodisme i la debilitat per anar de restaurants són els dos principals responsables d’haver anat enfortint tant aquesta relació.
Total, que a mida que l’he anat coneixent, el meu concepte d’ell ha donat un gir de 180º. Aquell dia al Fòrum vaig pensar que no el tornaria a veure mai més i ara resulta que és una peça fonamental a la meva vida. I que vull que ho segueixi sent. Com són les coses eh? He passat de pensar que era un capullo a estimar-me’l mogollon.
I res guapo, que TOT ANIRÀ BÉ. I si no, ja et vaig dir què faria: et foto una pallissa!!! Un petó molt fort. I aquí estic.
dimecres, de març 22, 2006
Mònica Terribas vs Kafka i Hemingway
És la meva gran oportunitat. Ha arribat el moment. Acabo de sopar i vaig cap a la meva habitació. Aparto els mil papers que tinc sobre la taula. Obro la carpeta i trec els apunts de Literatura Contemporània. Al costat hi apilo les 7 lectures obligatòries: Kafka, Hemingway, Barnes, Faulkner... Agafo un paper, un boli i un fosforito per subratllar el més important. Començo a estudiar.
Dura poc. Al cap de cinc o deu minuts, me n'adono que tinc el cap en un altre lloc i que en comptes de mirar els apunts, estic mirant les fotos que tinc penjades al suro de la paret. Em renyo i em dic que ja està bé, que ara que tinc una estoneta l'hauria d'aprofitar, tinc l'examen d'aquí a una setmana i he d'estudiar.
Torno a mirar cap als apunts i torno a agafar el fosforito, però sento la tele de fons. La Mònica Terribas està fent la Nit al Dia des de Bilbao. Recordo quan la vaig tenir de professora a Periodisme, quina crack. I també penso que he anat tot el dia de bòlid i que no he tingut ni un moment per escoltar o llegir amb calma tot el que fa referència a l'alto al foc permanent anunciat per ETA. I penso que, ara mateix, m'interessa mil vegades més el que està passant al món que no pas saber identificar si en un text hi ha metatextualitat, metaficció o si el narrador és explícit, implícit o no representat. També penso que són les 23:15 i que, després d'haver estat treballant tot el dia, les meves neurones són incapaces de concentrar-se en una cosa tan espessa a aquestes hores.
Total, que m'aixeco de la cadira i me'n vaig al sofà a veure la Terribas. Una altra oportunitat perduda. A aquest pas no acabaré mai Humanitats. A no ser que passi un miracle.
Dura poc. Al cap de cinc o deu minuts, me n'adono que tinc el cap en un altre lloc i que en comptes de mirar els apunts, estic mirant les fotos que tinc penjades al suro de la paret. Em renyo i em dic que ja està bé, que ara que tinc una estoneta l'hauria d'aprofitar, tinc l'examen d'aquí a una setmana i he d'estudiar.
Torno a mirar cap als apunts i torno a agafar el fosforito, però sento la tele de fons. La Mònica Terribas està fent la Nit al Dia des de Bilbao. Recordo quan la vaig tenir de professora a Periodisme, quina crack. I també penso que he anat tot el dia de bòlid i que no he tingut ni un moment per escoltar o llegir amb calma tot el que fa referència a l'alto al foc permanent anunciat per ETA. I penso que, ara mateix, m'interessa mil vegades més el que està passant al món que no pas saber identificar si en un text hi ha metatextualitat, metaficció o si el narrador és explícit, implícit o no representat. També penso que són les 23:15 i que, després d'haver estat treballant tot el dia, les meves neurones són incapaces de concentrar-se en una cosa tan espessa a aquestes hores.
Total, que m'aixeco de la cadira i me'n vaig al sofà a veure la Terribas. Una altra oportunitat perduda. A aquest pas no acabaré mai Humanitats. A no ser que passi un miracle.
dilluns, de març 20, 2006
Lligams que es fan i es desfan...
Acabo de dinar i sona el telèfon. Em proposa d’anar a fer un cafè. Serà un cafè ràpid perquè he d’anar a treballar, però penso que serà una bona oportunitat per posar-nos al dia. Abans ens vèiem sovint però durant els últims mesos (o anys??) ens hem anat distanciant i ara fa temps que no ens veiem.
Total, que agafo els trastos i marxo cap al bar on hem quedat. Arribem, ens fem dos petons, ens asseiem i demanem un te i un tallat. Comences a xerrar, a xerrar i a xerrar. Ha passat una bona estona i només has xerrat tu. Em fas alguna pregunta sobre la meva vida però em dóna la sensació que la fas sense gaire interès. Veig que potser la distància que ha anat creixent no només és física i em sap molt de greu. Però més greu em sap que no te n’adonis. Que no vegis que els nostres camins s’han anat separant i la nostra relació s’ha refredat. Algun dia podrem recuperar-la?
Imagino que són coses de la vida. Hi ha amb qui de mica en mica es van enfortint els lligams i hi ha amb qui de mica en mica es van desfent. Suposo que és llei de vida.
Total, que agafo els trastos i marxo cap al bar on hem quedat. Arribem, ens fem dos petons, ens asseiem i demanem un te i un tallat. Comences a xerrar, a xerrar i a xerrar. Ha passat una bona estona i només has xerrat tu. Em fas alguna pregunta sobre la meva vida però em dóna la sensació que la fas sense gaire interès. Veig que potser la distància que ha anat creixent no només és física i em sap molt de greu. Però més greu em sap que no te n’adonis. Que no vegis que els nostres camins s’han anat separant i la nostra relació s’ha refredat. Algun dia podrem recuperar-la?
Imagino que són coses de la vida. Hi ha amb qui de mica en mica es van enfortint els lligams i hi ha amb qui de mica en mica es van desfent. Suposo que és llei de vida.
dijous, de març 16, 2006
La Poliche!!!
No va sortir com jo vaig somniar un dia. No va sortir ni pèl-roja i amb la cara plena de pigues com la Pipi Lanstrum (o com s’escrigui) i tampoc no va néixer amb les ulleres posades. Però va ser una nena, que és el que jo volia. Ja tenia un germà, i volia una germana. Digueu-me capritxosa. El fet que sortís una nena, però, portava una gran conseqüència: s’havia de dir Pola. Els meus pares ja ho havien decidit abans que nasqués: si era un nen, es diria Pol. Si era una nena, es diria Pola. Així que ja ho tenim: una nena, rosseta i amb un nom mooolt estrany que no m’acabava d’agradar i al qual m'hi hauria d'acostumar: Pola.
Però la Pola va anar creixent i, com tota germana petita, ha patit les putades dels germans grans: que se l’oblidessin a l’escola (si si, oblidar-me-la a l’escola, i d’això me n’he de responsabilitzar només jo), que la confonguessin amb una joguina, que sempre li donessin les culpes quan es trencava alguna cosa o que estiguessin constantment inventant noves varietats del seu nom.
Ella, en canvi, ens mirava i callava. Sempre ha sigut un tros de pa: mai no ha sigut la típica germana “chivata” i mai no ens ha tingut en compte les mil putadetes que li devíem fer quan era petita.
Avui fa 18 anys i puc dir que és una noia guapa, simpàtica, optimista i molt amiga dels seus amics. La seva passió és el bàsquet i ha hagut per passar per moments molt durs com una operació dels lligaments creuats ara fa tot just un any i que va obligar-la a veure des de la banqueta com
el seu equip es proclamava campió d’Espanya. De fet, ara, una nova lesió l’ha obligada a tornar a posar un nou punt a la seva carrera esportiva. I per què explico això? Doncs perquè una cosa de les que més admiro d’ella és que, davant d’aquesta gran putada, sempre ha sigut forta i ha lluitat en tot moment amb un somriure als llavis. Sense deixar-se vèncer per la lesió, sense deixar que la lesió l’ensorrés. Enfrontar-se a aquesta lesió l’ha feta créixer i madurar moltíssim. I la manera com s’hi ha enfrontat, també ha fet que jo em senti molt orgullosa d’ella.I res més, no em vull posar més pastelosa. Només afegir que diuen que els amics es trien i que la família et ve donada. I si m’haguessin deixat triar com volia que fos la meva germana petita, segur que no l’hauria feta tan ben feta!!!
Per molts anys Poliche!!!
dissabte, de març 11, 2006
Epidèmia a Televisió de Mataró!
Per fi! Després de suggerir-ho, plantejar-s’ho, pensar-s’ho i repensar-s’ho mil vegades, també ho han acabat fent. 
La Cris i la Maria s’han fet un blog! Per presentar-les, us diré que són dues companyes de feina que s’han convertit en dues bones amigues.
La Maria és d’aquelles persones que vol passar desapercebuda. No l’he sentida mai criticar ningú, ni dir una paraula més alta que l’altra. És tímida i introvertida (de vegades potser una mica massa...), però és d’aquelles persones amb molt bon cor, que saps que mai no et fotran la punyalada per l’esquena i que saps que quan la necessitis, allà estarà. Només li falla una cosa que sembla que ara vol rectificar: ha d'aprendre a dir NO!
La Cris és molt diferent de la Maria. Al principi sembla una mica borde, però darrere d’aquesta cara de mala llet s’amaga una gran persona amb la que tinc moltes afinitats. Té molt de caràcter però al mateix temps és una persona sensible i carinyosa. Quan vaig començar a treballar a TVM, l’Eva Godàs va pronosticar que la Cris i jo ens faríem molt amigues de seguida. I la veritat és que, després de gairebé dos anys, l’Eva podria fer-se vident perquè la va clavar!
Ara, les “tres maries” tenim blog. A TVM la febre blocaire s’ha convertit en una autèntica epidèmia i ja són una minoria els que es resisteixen a obrir-se un blog! I el “culpable” que va portar aquest virus a TVM, el meu estimadíssim Oriol Burgada, deu estar feliç com una campana perquè ens ha acabat enredant a tots! Si no m’equivoco, el primer en caure va ser en Jose Spà. Després vam venir jo mateixa, en Pere Pascual, en Pere Rubí, la Núria Peidro, en Kiko Montoro i l’Esteban Seras. I ara ho han fet la Cristina Gil i la Maria Rodríguez. Queda poca gent que encara resisteixi la temptació!
La Cris i la Maria s’han fet un blog! Per presentar-les, us diré que són dues companyes de feina que s’han convertit en dues bones amigues.La Maria és d’aquelles persones que vol passar desapercebuda. No l’he sentida mai criticar ningú, ni dir una paraula més alta que l’altra. És tímida i introvertida (de vegades potser una mica massa...), però és d’aquelles persones amb molt bon cor, que saps que mai no et fotran la punyalada per l’esquena i que saps que quan la necessitis, allà estarà. Només li falla una cosa que sembla que ara vol rectificar: ha d'aprendre a dir NO!
La Cris és molt diferent de la Maria. Al principi sembla una mica borde, però darrere d’aquesta cara de mala llet s’amaga una gran persona amb la que tinc moltes afinitats. Té molt de caràcter però al mateix temps és una persona sensible i carinyosa. Quan vaig començar a treballar a TVM, l’Eva Godàs va pronosticar que la Cris i jo ens faríem molt amigues de seguida. I la veritat és que, després de gairebé dos anys, l’Eva podria fer-se vident perquè la va clavar!
Ara, les “tres maries” tenim blog. A TVM la febre blocaire s’ha convertit en una autèntica epidèmia i ja són una minoria els que es resisteixen a obrir-se un blog! I el “culpable” que va portar aquest virus a TVM, el meu estimadíssim Oriol Burgada, deu estar feliç com una campana perquè ens ha acabat enredant a tots! Si no m’equivoco, el primer en caure va ser en Jose Spà. Després vam venir jo mateixa, en Pere Pascual, en Pere Rubí, la Núria Peidro, en Kiko Montoro i l’Esteban Seras. I ara ho han fet la Cristina Gil i la Maria Rodríguez. Queda poca gent que encara resisteixi la temptació!
divendres, de març 10, 2006
Un petit gran plaer!
Decidim que ha arribat el moment. Són gairebé les 3 del migdia. Fa sol i bufa una mica el vent, però la temperatura és molt agradable i ens ve de gust anar-hi. Des de l'estiu passat que no hi hem anat. Quantes hores que ens hi havíem passat! Allà... a la fresca i al solet, amb la nostra clara i les nostres braves!! Total, que arribem, triem una taula i ens hi asseiem. És tard, però encara no he dinat. Mentre jo dino, la Cris i la Maria prenen una coca-cola i un tallat.
Al cap d'una estona, acabem totes tres amb una copa de Melody a la m
à, assaborint un dels petits grans plaers de la vida. D’aquí uns dies, quan les temperatures pugin una miqueta més, farem la inauguració oficial de la temporada de Can Margarit. Serà amb un dinar que, com no podria ser d’una altra manera, inclourà braves, boquerons en vinagre i croquetes. Torna el bon temps i tornen les ganes de sortir al carrer!!!
Al cap d'una estona, acabem totes tres amb una copa de Melody a la m
à, assaborint un dels petits grans plaers de la vida. D’aquí uns dies, quan les temperatures pugin una miqueta més, farem la inauguració oficial de la temporada de Can Margarit. Serà amb un dinar que, com no podria ser d’una altra manera, inclourà braves, boquerons en vinagre i croquetes. Torna el bon temps i tornen les ganes de sortir al carrer!!!
dilluns, de març 06, 2006
Gairebé tot té solució...
Ahir em deia que estava sentenciada. Avui m’acaba de dir que els metges han donat una esperança, molt petita, però al cap i a la fi una esperança. I mentre hi ha esperança hi ha vida. Estic parlant d’una noia de 27 anys que fins fa 2 mesos estava perfectament, tenia la seva vida, la seva feina, la seva parella, la seva família i amics… i avui no sap si sobreviurà a la malaltia que li han diagnosticat. Així. D’un dia per l’altre. És ella però podria ser jo, o podries ser tu. Podríem ser qualsevol. És més, qui ens assegura que demà no serem qualsevol de nosaltres qui estigui en la seva situació? Els metges no són gaire optimistes, però ella és forta i està disposada a lluitar. Amb valor i amb ganes. Sense enfonsar-se. I aferrant-se a la petita esperança que li donen.
Això m’ha fet pensar molt. No és la primera vegada que hi penso i segur que no serà l’última. Però el cas és que ara hi he tornat a pensar. Tots hem pensat en algun moment que se’ns acabava el món: perquè no hem pogut fer la carrera que volíem, perquè ens ha deixat el nòvio o la nòvia, perquè hem perdut una feina o simplement per coses tan tontes com perquè se’ns ha encongit aquell jersei que tan ens agradava, per posar alguns exemples. Però tot això té solució. Si lluites pots acabar treballant del que sempre has somniat, un mal d’amors s’acaba curant amb el temps, sempre podràs trobar una altra feina i sempre podràs comprar-te un altre jersei.
En aquests moments, desgraciadament, hi ha vàries persones al meu voltant que m’aprecio molt i que, per diferents motius, s'ho estan passant malament. I no estic segura d’haver trobat la millor manera d’ajudar a cadascuna d’aquestes persones. Només vull dir-vos una cosa, una cosa que també m’he d’aplicar a mi mateixa: tot té solució. I en cas que no la trobem o que no siguem capaços d’aplicar-la, el temps acabarà posant les coses al seu lloc i acabarà calmant-ho tot. Perquè tot té solució menys la mort.
Per tant, a lluitar per riure, per assaborir cada moment de la vida i per viure-la intensament al costat de les persones que estimem i que ens estimen. I els problemes, hem d’aprendre a afrontar-los i a relativitzar-los. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i tot és superable.
Això m’ha fet pensar molt. No és la primera vegada que hi penso i segur que no serà l’última. Però el cas és que ara hi he tornat a pensar. Tots hem pensat en algun moment que se’ns acabava el món: perquè no hem pogut fer la carrera que volíem, perquè ens ha deixat el nòvio o la nòvia, perquè hem perdut una feina o simplement per coses tan tontes com perquè se’ns ha encongit aquell jersei que tan ens agradava, per posar alguns exemples. Però tot això té solució. Si lluites pots acabar treballant del que sempre has somniat, un mal d’amors s’acaba curant amb el temps, sempre podràs trobar una altra feina i sempre podràs comprar-te un altre jersei.
En aquests moments, desgraciadament, hi ha vàries persones al meu voltant que m’aprecio molt i que, per diferents motius, s'ho estan passant malament. I no estic segura d’haver trobat la millor manera d’ajudar a cadascuna d’aquestes persones. Només vull dir-vos una cosa, una cosa que també m’he d’aplicar a mi mateixa: tot té solució. I en cas que no la trobem o que no siguem capaços d’aplicar-la, el temps acabarà posant les coses al seu lloc i acabarà calmant-ho tot. Perquè tot té solució menys la mort.
Per tant, a lluitar per riure, per assaborir cada moment de la vida i per viure-la intensament al costat de les persones que estimem i que ens estimen. I els problemes, hem d’aprendre a afrontar-los i a relativitzar-los. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i tot és superable.
dissabte, de març 04, 2006
Les meves ulleres i jo
És tard. Vinc de sopar amb unes amigues i del Clap. Arribo a casa i comença el ritual d’abans d’anar a dormir. Vaig a treure’m les lentilles. Busco les ulleres. No hi són. Al seu lloc no hi són. La funda està buida. Començo a regirar el bolso que portava aquesta nit, l'altre bolso que havia portat durant el dia i la bossa on hi duia la roba per canviar-me. No les trobo enlloc. On cony les he deixat?? Me’n vaig a dormir pensant on me les puc haver oblidat. I penso que sóc un desastre i que algun dia perdré el cap. I somnio que vaig pel carrer i que sóc incapaç de reconèixer ningú perquè no m’hi veig. Quina ràbia de somni. Però és que sense les ulleres no sóc ningú. Hi tinc una relació d’amor-odi.
Necessito les ulleres per sentir-me cómoda i protegida (i per veure-hi, òbviament) però, al mateix temps, no m’agrada anar amb ulleres a segons quins llocs. Un exemple? No tinc cap problema en anar tot el dia amb les ulleres posades però, per sortir de nit, sempre em poso lentilles. O quan em fan una foto, sempre em trec les ulleres. Digueu-me rara.
Veig a la gent amb ulleres, i m’agrada la gent amb ulleres. Si les ulleres són maques, poden arribar a afavorir moltíssim una persona. I sovint la fan més interessant. Però en canvi jo, per sentir-me guapa, me les he de treure. Imagino que deu ser conseqüència del complexe “cuatro ojos” de quan era petita, dec tenir un trauma infantil...
En fi. Em llevo al migdia i al cap d’una estona em connecto al messenger. L’Oriol em diu que és a la tele i que les meves ulleres són allà. Respiro tranquil·la. Després les aniré a buscar. Aquesta nit ja no tindré somnis estranys.
Necessito les ulleres per sentir-me cómoda i protegida (i per veure-hi, òbviament) però, al mateix temps, no m’agrada anar amb ulleres a segons quins llocs. Un exemple? No tinc cap problema en anar tot el dia amb les ulleres posades però, per sortir de nit, sempre em poso lentilles. O quan em fan una foto, sempre em trec les ulleres. Digueu-me rara.
Veig a la gent amb ulleres, i m’agrada la gent amb ulleres. Si les ulleres són maques, poden arribar a afavorir moltíssim una persona. I sovint la fan més interessant. Però en canvi jo, per sentir-me guapa, me les he de treure. Imagino que deu ser conseqüència del complexe “cuatro ojos” de quan era petita, dec tenir un trauma infantil...
En fi. Em llevo al migdia i al cap d’una estona em connecto al messenger. L’Oriol em diu que és a la tele i que les meves ulleres són allà. Respiro tranquil·la. Després les aniré a buscar. Aquesta nit ja no tindré somnis estranys.
dilluns, de febrer 27, 2006
Anant pel món...
No puc anar pel món. Sempre em passen coses estranyes que aquí no em passen. Un exemple? Anar a sopar a un restaurant, pagar amb la targeta de crèdit i el DNI i deixar-m'ho allà... Sí... digueu-me despistada. Amb l’agravant que el restaurant en qüestió és a Madrid. Sort que no vaig tenir cap problema a l'aeroport per no portar el DNI i sort que els del restaurant eren bona gent i fa una estona m’han dit que m’ho enviaran per correu!!
Un altre exemple? Tornar mig coixa perquè em vaig torçar el peu caminant por los madriles dissabte a la nit... Imagino que deuria ser per culpa de la nevada, que el terra estava mullat i deuria relliscar...
A part d’aquestes dues petites incidències, el cap de setmana ha estat molt productiu i molt ben aprofitat. El retrobament amb un vell amic després de moltíssim temps, visites turístiques i gastronòmiques, el musical de Mecano i moltes converses per arreglar el món o, com a mínim, per intentar arreglar els nostres móns.
En definitiva, ha estat un bon cap de setmana que va acabar molt tard, més del previst. Va acabar amb una llarga espera a la T-4, ja que el vol va arribar pràcticament dues hores més tard del que estava previst. Al final qui ens va fer boicot va ser Ibèria, que ens va fer arribar a Barcelona a les 3 de la matinada i avui quan m’ha sonat el despertador he pensat “Hoy no me puedo levantar... el fin de semana me sentó fatal... toda la noche sin dormir... bebiendo, fumando y sin parar de reir...”.
Però també he pensat que, per fi, els nervis de les últimes setmanes ja han passat a la història!! Ha tornat la calma, l'optimisme i les ganes necessàries que fan falta per posar una mica d'ordre a tot plegat. Anem cap endavant!
Un altre exemple? Tornar mig coixa perquè em vaig torçar el peu caminant por los madriles dissabte a la nit... Imagino que deuria ser per culpa de la nevada, que el terra estava mullat i deuria relliscar...
A part d’aquestes dues petites incidències, el cap de setmana ha estat molt productiu i molt ben aprofitat. El retrobament amb un vell amic després de moltíssim temps, visites turístiques i gastronòmiques, el musical de Mecano i moltes converses per arreglar el món o, com a mínim, per intentar arreglar els nostres móns.
En definitiva, ha estat un bon cap de setmana que va acabar molt tard, més del previst. Va acabar amb una llarga espera a la T-4, ja que el vol va arribar pràcticament dues hores més tard del que estava previst. Al final qui ens va fer boicot va ser Ibèria, que ens va fer arribar a Barcelona a les 3 de la matinada i avui quan m’ha sonat el despertador he pensat “Hoy no me puedo levantar... el fin de semana me sentó fatal... toda la noche sin dormir... bebiendo, fumando y sin parar de reir...”.
Però també he pensat que, per fi, els nervis de les últimes setmanes ja han passat a la història!! Ha tornat la calma, l'optimisme i les ganes necessàries que fan falta per posar una mica d'ordre a tot plegat. Anem cap endavant!
dijous, de febrer 23, 2006
De nervis, assassinats i escapades...
Aquest cap de setmana me'n vaig a Madrid. És el primer cap de setmana de desconnexió de l'any i, després d'aquesta setmana tan intensa, em sembla que s'ha convertit en una escapada més que necessària per alliberar tensions i mals rotllos...
Perquè... quina setmaneta més estressant! Professionalment va començar (entre d'altres notícies, òbviament) amb un assassinat a Mataró, va seguir amb la detenció dels presumptes assassins (i veïns de la víctima, quina tela!!) i acabarà amb els detinguts passant a disposició judicial. Hi ha periodistes a qui els apassiona fer aquest tipus de notícies. A mi m'agrada cobrir-les fins que m'aturo a pensar què estic explicant.
I ara a veure si sé explicar amb paraules això que acabo de dir i que sona una mica estrany... Em refereixo a que, quan cobreixes un succés d'aquest tipus, l'única cosa que et preocupa és intentar averiguar coses i més coses sobre la víctima, sobre els presumptes assassins, sobre el mòbil del crim, sobre com va produir-se l'assassinat... Però després, un cop feta la notícia, m'agafa molt mal rotllo. Això em passa quan deixo de veure el crim en qüestió com a pura informació per passar-ho a veure com una cosa que ha passat de veritat, com una pobra dona que ha mort apunyalada i degollada... com el món s'està tornant així de boig...
M'esgarrifa adonar-me que, quan estic fent la meva feina, faig tal canvi de xip que em pot passar pel costat un tio que presumptament ha apunyalat i degollat una dona fins a matar-la i que, a mi, en aquell moment, l'única cosa que em passa pel cap és "hem triomfat, hem tingut un plano de puta mare". Però potser aquesta és l'única manera de cobrir aquest tipus d'informacions, "amagant-te" darrere la càmera, darrere la llibreta o darrere el micro.
No sé si m'he explicat gaire bé, avui ha estat un dia d'aquells que més val que s'acabin aviat. Bé, de fet ha estat una setmana esgotadora a tots els nivells. El personal també. Suposo que els nervis que s'acumulen des de fa gairebé dues setmanes, per algun lloc han de sortir... i una petita part d'aquests nervis ha sortit fotent una bronca un xic desmesurada a algú que m'estimo molt. Ho sento.
En fi, que sort que la setmana ja s'acaba. I sort que marxo a escampar la boira aquest cap de setmana. Aquesta vegada, també ho faig amb molt bona companyia!!! L'única cosa que em preocupa és la T-4 de l'aeroport de Barajas... espero que no ens faci boicot! Dilluns començarem setmana nova. I confio que comenci amb la calma renovada.
Perquè... quina setmaneta més estressant! Professionalment va començar (entre d'altres notícies, òbviament) amb un assassinat a Mataró, va seguir amb la detenció dels presumptes assassins (i veïns de la víctima, quina tela!!) i acabarà amb els detinguts passant a disposició judicial. Hi ha periodistes a qui els apassiona fer aquest tipus de notícies. A mi m'agrada cobrir-les fins que m'aturo a pensar què estic explicant.
I ara a veure si sé explicar amb paraules això que acabo de dir i que sona una mica estrany... Em refereixo a que, quan cobreixes un succés d'aquest tipus, l'única cosa que et preocupa és intentar averiguar coses i més coses sobre la víctima, sobre els presumptes assassins, sobre el mòbil del crim, sobre com va produir-se l'assassinat... Però després, un cop feta la notícia, m'agafa molt mal rotllo. Això em passa quan deixo de veure el crim en qüestió com a pura informació per passar-ho a veure com una cosa que ha passat de veritat, com una pobra dona que ha mort apunyalada i degollada... com el món s'està tornant així de boig...
M'esgarrifa adonar-me que, quan estic fent la meva feina, faig tal canvi de xip que em pot passar pel costat un tio que presumptament ha apunyalat i degollat una dona fins a matar-la i que, a mi, en aquell moment, l'única cosa que em passa pel cap és "hem triomfat, hem tingut un plano de puta mare". Però potser aquesta és l'única manera de cobrir aquest tipus d'informacions, "amagant-te" darrere la càmera, darrere la llibreta o darrere el micro.
No sé si m'he explicat gaire bé, avui ha estat un dia d'aquells que més val que s'acabin aviat. Bé, de fet ha estat una setmana esgotadora a tots els nivells. El personal també. Suposo que els nervis que s'acumulen des de fa gairebé dues setmanes, per algun lloc han de sortir... i una petita part d'aquests nervis ha sortit fotent una bronca un xic desmesurada a algú que m'estimo molt. Ho sento.
En fi, que sort que la setmana ja s'acaba. I sort que marxo a escampar la boira aquest cap de setmana. Aquesta vegada, també ho faig amb molt bona companyia!!! L'única cosa que em preocupa és la T-4 de l'aeroport de Barajas... espero que no ens faci boicot! Dilluns començarem setmana nova. I confio que comenci amb la calma renovada.
dimecres, de febrer 22, 2006
Valentia o inconsciència?
Agafo la nacional 2 al Masnou, direcció Mataró. Vaig cap a la tele. Estic circulant amb normalitat, no hi ha massa trànsit, són gairebé les 10 del matí i pràcticament tothom està col·locat.
De cop i volta, i sense cap motiu aparent, el cotxe que tinc davant fa una frenada molt bèstia, gairebé frena en sec. Reacciono, freno i, per no menjar-me el cotxe del davant, em veig obligada a fer un avançament imprudent per l’altre carril. Miro pel retrovisor i veig que no ve ningú. Començo a fer la maniobra i veig que el cotxe del davant ha tingut el mateix pensament que jo i també comença a desplaçar-se lateralment. Torno a frenar, aquest cop amb més força i, de cop i volta, veig la causa que ha desencadenat tots aquests moviments estranys que han passat en pocs segons. Veig un ciclista que pedala a un ritme constant, pedala i pedala sense immutar-se, tot panxo ell.
Estic segura que no sóc l’única persona que s’ha trobat en aquesta situació. Segur que no sóc la primera que està a punt de tenir un accident per esquivar un ciclista. Ni la primera que està a punt de menjar-se’n un. Ni la primera que es caga en tot cada vegada que en veu un. I ja tremolo perquè, a mida que s'acosta el bon temps, comencen a sortir com bolets!!!
En què pensa un ciclista quan agafa la bicicleta i diu... me’n vaig a pedalar per la nacional, a fer quilòmetres! Ho fa per un acte de valentia o per un acte d’inconsciència?? Jo penso que tots aquests ciclistes (només els que van per la nacional!!!) són inconscients i imprudents. Hi ha un estudi del RACC que afirma que la nacional 2 és la carretera amb més sinistralitat de tota la xarxa viària espanyola. I encara que ningú no hagués fet aquest estudi. Seria igual de perillós circular en bicicleta per una carretera tan transitada. Digueu-me prudent, però a mi no em passaria mai pel cap!!!
De cop i volta, i sense cap motiu aparent, el cotxe que tinc davant fa una frenada molt bèstia, gairebé frena en sec. Reacciono, freno i, per no menjar-me el cotxe del davant, em veig obligada a fer un avançament imprudent per l’altre carril. Miro pel retrovisor i veig que no ve ningú. Començo a fer la maniobra i veig que el cotxe del davant ha tingut el mateix pensament que jo i també comença a desplaçar-se lateralment. Torno a frenar, aquest cop amb més força i, de cop i volta, veig la causa que ha desencadenat tots aquests moviments estranys que han passat en pocs segons. Veig un ciclista que pedala a un ritme constant, pedala i pedala sense immutar-se, tot panxo ell.Estic segura que no sóc l’única persona que s’ha trobat en aquesta situació. Segur que no sóc la primera que està a punt de tenir un accident per esquivar un ciclista. Ni la primera que està a punt de menjar-se’n un. Ni la primera que es caga en tot cada vegada que en veu un. I ja tremolo perquè, a mida que s'acosta el bon temps, comencen a sortir com bolets!!!
En què pensa un ciclista quan agafa la bicicleta i diu... me’n vaig a pedalar per la nacional, a fer quilòmetres! Ho fa per un acte de valentia o per un acte d’inconsciència?? Jo penso que tots aquests ciclistes (només els que van per la nacional!!!) són inconscients i imprudents. Hi ha un estudi del RACC que afirma que la nacional 2 és la carretera amb més sinistralitat de tota la xarxa viària espanyola. I encara que ningú no hagués fet aquest estudi. Seria igual de perillós circular en bicicleta per una carretera tan transitada. Digueu-me prudent, però a mi no em passaria mai pel cap!!!
dissabte, de febrer 18, 2006
3 vegades en menys d'una setmana
Entre diumenge i divendres, ho he fet tres vegades. No posaria la mà al foc perquè no n’estic completament segura, però crec que he batut un rècord personal. I si no l’he superat, com a mínim l’he igualat. Ja m'agradaria que totes les setmanes fossin com aquesta. Però com que diuen que si abuses d'una cosa acaba perdent la gràcia, no sé si mantindré aquesta fita cada setmana...
Dues vegades he acabat molt satisfeta. Si les hagués de puntuar (és lleig, ho sé), els hi posaria un excel·lent i un notable, respectivament. Tot i que aquestes dues vegades han estat molt diferents l’una de l’altra, amb totes dues he acabat pensant que havia valgut molt la pena i m’he quedat amb ganes de repetir.
La tercera vegada (que en realitat va ser la del mig), en acabar i encendre el llum, vaig pensar que hauria estat més útil, productiu i gratificant haver compartit un bon sopar, en un bon restaurant, amb una bona ampolla de vi i amb una bona conversa. Va ser d'aquelles vegades que t'agafen ganes de mirar el rellotge i de preguntar "acabes??" I, quan s'acaba, no has sentit res. T'has quedat igual.
És el que té el cinema. O t’apassiona, o et deixa igual o no t’agrada gens. Tot i ser radicalment diferents, Brokeback mountain i Dicen por ahí són, respectivament, l'excel·lent i el notable. Orgullo y prejuicio és la que, sens dubte, hagués valgut la pena substituir per un sopar. Quina carrinclonada!
dimecres, de febrer 15, 2006
El PP i Catalunya
A Catalunya no es pot estudiar en castellà, és un idioma perseguit. A Catalunya som molt insolidaris i l'objectiu de l'estatut és putejar la resta d'espanyols. Perquè l'estatut no és bo per ningú, pels catalans tampoc. Per això el Partit Popular està recollint signatures en contra de l'estatut, per fer-nos un favor...
Cal tanta manipulació? Cal tanta demagògia? Calen tantes mentides? Cal enganyar els ciutadans??? Estic indignada. Em vaig indignar quan vaig veure que començaven a recollir signatures contra l’estatut per tirar endavant el referèndum, em van indignar les respostes que Rajoy va donar a la Mònica Terribas durant l’entrevista d’abans d’ahir i m’he acabat d’indignar aquest migdia quan he sentit les falques publicitàries que ha fet el PP d’Andalusia.
Quins collons. M’indigna que vagin a muerte contra Catalunya i que a sobre ho facin mentint tan descaradament. I no entenc com els peperos catalans poden seguir callant la boca i donant suport a aquesta campanya de desprestigi contra el seu país (i si no volen dir-li país, doncs és la comunitat autònoma on viuen i treballen). O potser no diuen res perquè no poden. Perquè si obren la boca per criticar, els passarà el mateix que al regidor de Lloret de Mar. Que els fotran al carrer.
Si ara ja fan aquesta campanya de crispació i intenten manipular l’opinió pública distorsionant d’aquesta manera la realitat, no vull ni pensar fins on seran capaços d’arribar quan torni a ser època d’eleccions. L’única part positiva és que, com a mínim, ja no hi ha l’Urdaci per ajudar-los a fer la feina.
dimarts, de febrer 14, 2006
Darrere cada finestra...
M’agrada mirar per la finestra quan es fa de nit, veure com es van il·luminant les finestres de la resta d’edificis per imaginar-me qui hi viu. Sempre he tingut curiositat per saber què i qui s’amaga darrere de cada finestra perquè, darrere de cada finestra hi ha algú que té una història: hi deu viure una persona sola o amb la seva família, o amb la parella, o amb uns amics...
I m'agrada imaginar com deu ser la vida de cadascuna d’aquestes persones. Com deu ser la seva vida, la seva feina, les seves idees, les seves preocupacions, les seves alegries, les seves penes, les seves anècdotes, els seus amics, els seus amors, els seus fracassos, els seus secrets... Possiblement, les seves històries no tenen res a veure amb les meves ni amb les teves. O potser sí, qui sap. Però possiblement no ho arribem a saber mai i, potser aquí està la gràcia. Potser la gràcia està en no saber-ho per poder seguir imaginant què hi ha darrere de cada finestra!
I m'agrada imaginar com deu ser la vida de cadascuna d’aquestes persones. Com deu ser la seva vida, la seva feina, les seves idees, les seves preocupacions, les seves alegries, les seves penes, les seves anècdotes, els seus amics, els seus amors, els seus fracassos, els seus secrets... Possiblement, les seves històries no tenen res a veure amb les meves ni amb les teves. O potser sí, qui sap. Però possiblement no ho arribem a saber mai i, potser aquí està la gràcia. Potser la gràcia està en no saber-ho per poder seguir imaginant què hi ha darrere de cada finestra!
dijous, de febrer 09, 2006
Becaris
No és cap novetat dir que la majoria de periodistes estem mal pagats. Vull dir mal pagats a partir del moment en què comencem a cobrar. M'explico.
Sóc de les que penso que el periodisme s’aprèn exercint-lo, no s’aprèn a les aules. Per això, per aprendre, m’he tirat mil anys col·laborant en ràdios locals, com la de Vilassar de Dalt o la de Premià de Mar, sense cobrar ni un duro. Tampoc no pretenia cobrar per una cosa que, en aquell moment, encara era només un hobby. En aquelles èpoques no era ni becària, simplement havia anat a picar a la porta dient “hola, m’agrada aquest món i m’agradaria fer ràdio”. Després, durant la carrera, vaig haver de fer dues beques: primer al Punt i després a la SER.
Puc estar més o menys d’acord amb el fet que els anomenats “col·laboradors” no cobrin (el tema de si cal o no tenir la carrera per fer de periodista, ja el tocaré un altre dia). Però ja em fa més ràbia que els becaris no cobrin (o no cobréssim) ni un miserable euro per fer de redactor. Se suposa que la relació entre mitjà i becari és de benefici mutu: un aprèn a fer de periodista i els altres tenen algú que els hi fa la feina gratis. En un primer moment, t’agrada que t’enviïn a una roda de premsa, t’emociones quan et publiquen la primera notícia o quan la teva veu surt per antena. Però quan portes unes setmanes, ja no et fa tanta gràcia i penses que t’estan prenent el pèl. Perquè, depèn del mitjà on siguis, acabes cobrint i escrivint notícies com qualsevol altre periodista de la plantilla.
No ens equivoquem, no estic criticant el fet que et tractin com un més de la plantilla, que això és el millor que et pot passar quan ets becari (en aquest sentit, em considero afortunada. Tan al Punt com a la SER m'han fet treballar moltíssim i crec que he après molt). El que critico és que no et paguin ni un duro per fer la feina. Els arquitectes, quan fan de becaris, cobren. Els metges, quan estan fent pràctiques, cobren. En canvi els periodistes no cobren. Per què aquesta discriminació??
Sóc de les que penso que el periodisme s’aprèn exercint-lo, no s’aprèn a les aules. Per això, per aprendre, m’he tirat mil anys col·laborant en ràdios locals, com la de Vilassar de Dalt o la de Premià de Mar, sense cobrar ni un duro. Tampoc no pretenia cobrar per una cosa que, en aquell moment, encara era només un hobby. En aquelles èpoques no era ni becària, simplement havia anat a picar a la porta dient “hola, m’agrada aquest món i m’agradaria fer ràdio”. Després, durant la carrera, vaig haver de fer dues beques: primer al Punt i després a la SER.
Puc estar més o menys d’acord amb el fet que els anomenats “col·laboradors” no cobrin (el tema de si cal o no tenir la carrera per fer de periodista, ja el tocaré un altre dia). Però ja em fa més ràbia que els becaris no cobrin (o no cobréssim) ni un miserable euro per fer de redactor. Se suposa que la relació entre mitjà i becari és de benefici mutu: un aprèn a fer de periodista i els altres tenen algú que els hi fa la feina gratis. En un primer moment, t’agrada que t’enviïn a una roda de premsa, t’emociones quan et publiquen la primera notícia o quan la teva veu surt per antena. Però quan portes unes setmanes, ja no et fa tanta gràcia i penses que t’estan prenent el pèl. Perquè, depèn del mitjà on siguis, acabes cobrint i escrivint notícies com qualsevol altre periodista de la plantilla.
No ens equivoquem, no estic criticant el fet que et tractin com un més de la plantilla, que això és el millor que et pot passar quan ets becari (en aquest sentit, em considero afortunada. Tan al Punt com a la SER m'han fet treballar moltíssim i crec que he après molt). El que critico és que no et paguin ni un duro per fer la feina. Els arquitectes, quan fan de becaris, cobren. Els metges, quan estan fent pràctiques, cobren. En canvi els periodistes no cobren. Per què aquesta discriminació??
dimarts, de febrer 07, 2006
Què és l'amor?
Em demanen que defineixi què és l’amor de parella. Doncs no ho sé. Suposo que l’amor són aquelles pessigolles, aquelles ganes d’estar amb l’altra persona durant hores i hores, aquella necessitat de veure-la cada dia, aquella sensació que el temps s’atura quan ets amb ella, aquell “si estic amb tu ja ho tinc tot”... Imagino que l’amor deu ser això.
Per sort o per desgràcia, segons com es miri, ens enamorem de veritat poques vegades a la vida. Hi ha moltes vegades que creiem haver-nos enamorat i, amb el pas del temps, ens adonem que no ha estat així. I altres vegades, en canvi, passa el contrari: penses que aquella persona no ha significat tant i, a mida que passa el temps, te n’adones que sí que l'havies estimat molt...
Diuen que el primer amor no s’oblida, i és veritat. Amb el primer amor arriba la pèrdua de la innocència, les primeres bogeries, el descobriment de gairebé tot i també la primera patacada, possiblement la que més mal fa i la que et fa agafar un pànic horrible a tornar a patir.
Però com diu la meva gran amiga Eli, l’amor existeix sempre que hi creguis. Quan deixes de creure-hi o hi perds la confiança, estàs perdut.
Per tant, si hi segueixes creient, tard o d'hora arribaran altres amors. Amors que poden ser tan o més intensos que el primer, i que poden marcar-te tan o més. I possiblement vindran més hòsties que et tornaran a fer mal, però ja te les prendràs d’una altra manera perquè ja coneixes el procés de recuperació. Al cap i a la fi, el més important és viure amb intensitat i disfrutar al màxim una relació, duri el que duri. Així, si un dia s’acaba, per molt mal que et faci, amb el temps la recordaràs amb carinyo i amb un somriure. I aquest bon record et permetrà seguir creient que l'amor existeix.
Per sort o per desgràcia, segons com es miri, ens enamorem de veritat poques vegades a la vida. Hi ha moltes vegades que creiem haver-nos enamorat i, amb el pas del temps, ens adonem que no ha estat així. I altres vegades, en canvi, passa el contrari: penses que aquella persona no ha significat tant i, a mida que passa el temps, te n’adones que sí que l'havies estimat molt...
Diuen que el primer amor no s’oblida, i és veritat. Amb el primer amor arriba la pèrdua de la innocència, les primeres bogeries, el descobriment de gairebé tot i també la primera patacada, possiblement la que més mal fa i la que et fa agafar un pànic horrible a tornar a patir.
Però com diu la meva gran amiga Eli, l’amor existeix sempre que hi creguis. Quan deixes de creure-hi o hi perds la confiança, estàs perdut.
Per tant, si hi segueixes creient, tard o d'hora arribaran altres amors. Amors que poden ser tan o més intensos que el primer, i que poden marcar-te tan o més. I possiblement vindran més hòsties que et tornaran a fer mal, però ja te les prendràs d’una altra manera perquè ja coneixes el procés de recuperació. Al cap i a la fi, el més important és viure amb intensitat i disfrutar al màxim una relació, duri el que duri. Així, si un dia s’acaba, per molt mal que et faci, amb el temps la recordaràs amb carinyo i amb un somriure. I aquest bon record et permetrà seguir creient que l'amor existeix.
dijous, de febrer 02, 2006
Les meves rareses...
Després que primer en Rodri i després la Cris em passessin el meme aquest meravellós de les rareses, aquí teniu les meves:
- No m’agrada la xocolata. Si això ja és estrany i poc habitual, la raresa es complica si us dic que els Donuts de xocolata i els Ferrero Rocher sí que m’agraden...
- Seguint amb les rareses alimentàries... sóc incapaç de menjar-me un biquini fred: no m’agrada ni el pa de motlle, ni el pernil dolç ni el formatge. Ara, si aquest mateix biquini es passa per la torradora o per la biquinera i me’l posen al plat calentet, me’l menjo encantada!
- Sempre he de portar arracades, sino em sembla com si anés despullada pel món.
- No puc suportar anar amb la llumeta de la reserva del cotxe encesa i tan bon punt se m’encén, paro a la primera benzinera que trobo. Suposo que tinc una por desmesurada a quedar-me tirada...
- Una altra cosa mooolt estranya que faig quan arribo de nit, és sortir del pàrking i anar fins a casa fent veure que parlo pel mòbil, tenint una conversa totalment fictícia i de vegades fins i tot rient sola... no estic sonada però què voleu, a la nit em fa por anar sola pel carrer! Sé que és absurd perquè el mòbil no em protegirà de res però mira... tothom fa coses estranyes!
Apa, ja teniu les rareses! Si creieu que me n'he deixat alguna, la podeu afegir als comentaris!
Ara jo passo la pilota al Pere, al Kiko, a la Núria, al Xavi i a l'Esteban.
- No m’agrada la xocolata. Si això ja és estrany i poc habitual, la raresa es complica si us dic que els Donuts de xocolata i els Ferrero Rocher sí que m’agraden...
- Seguint amb les rareses alimentàries... sóc incapaç de menjar-me un biquini fred: no m’agrada ni el pa de motlle, ni el pernil dolç ni el formatge. Ara, si aquest mateix biquini es passa per la torradora o per la biquinera i me’l posen al plat calentet, me’l menjo encantada!
- Sempre he de portar arracades, sino em sembla com si anés despullada pel món.
- No puc suportar anar amb la llumeta de la reserva del cotxe encesa i tan bon punt se m’encén, paro a la primera benzinera que trobo. Suposo que tinc una por desmesurada a quedar-me tirada...
- Una altra cosa mooolt estranya que faig quan arribo de nit, és sortir del pàrking i anar fins a casa fent veure que parlo pel mòbil, tenint una conversa totalment fictícia i de vegades fins i tot rient sola... no estic sonada però què voleu, a la nit em fa por anar sola pel carrer! Sé que és absurd perquè el mòbil no em protegirà de res però mira... tothom fa coses estranyes!
Apa, ja teniu les rareses! Si creieu que me n'he deixat alguna, la podeu afegir als comentaris!
Ara jo passo la pilota al Pere, al Kiko, a la Núria, al Xavi i a l'Esteban.
dimecres, de febrer 01, 2006
Vides creuades
És emotiva, sensible, curiosa, original, treballadora, intel·ligent, impacient, nerviosa (algunes vegades el seu nerviosisme i atabalament fins i tot podria qualificar-se d’histerisme transitori, jeje)... És una apassionada del periodisme i, per sobre de tot, li encanta estar amb els seus amics. Li agrada la poesia, el cinema, la música i viatjar. Té molta curiositat per la numerologia (es diu així??) i pels horòscops. Escriu molt bé (és la típica que sempre guanyava els premis literaris del cole) i, si segueix endavant amb una cosa que té entre mans, estic segura que donarà que parlar... (però no tingueu por que es faci un bloc no...)
És la Betty. Es podria dir que som amigues de tota la vida en el sentit literal de la frase. De fet, els nostres camins s’han anat creuant des de ben petites i, entre altres coses, són aquests creuaments constants els que han fet néixer aquesta amistat. Sempre ens hem trobat per tot arreu: vam anar a la mateixa escola del Masnou des dels 3 anys, de petites jugàvem al torneig de futbol d’estiu, després totes dues vam anar a fer BUP i COU al mateix col·legi, ens hem anat trobant sempre fent cafès o sortint de festa pels mateixos llocs, vam estudiar Humanitats i després Periodisme a la Pompeu (per una qüestió d’edat, sempre ha anat un curs per davant meu...) i ens hem trobat durant anys “estudiant” a la mateixa biblioteca (o passant la tarda, depèn del cas!). I, la última coincidència, encara dura: fa dos anys, va començar a treballar al Tribuna i, mig any després, jo vaig començar a treballar a TVM. Això vol dir que els nostres camins segueixen creuats, una vegada més. 
Tot això ha ajudat molt a que, encara que siguem radicalment diferents i que tinguem caràcters completament oposats, el pas dels anys ens hagi anat unint i hagi crescut una bona amistat. Suposo que la clau també està en el fet que, malgrat ser tan diferents, hem sabut trobar els punts d’unió. I que duri! Avui és el seu aniversari, fa 28 anys. Per molts anys!!! Disfruta’ls i nena... a aprofitar el temps, que ja saps a què estem condemnades!! Jejeje...
És la Betty. Es podria dir que som amigues de tota la vida en el sentit literal de la frase. De fet, els nostres camins s’han anat creuant des de ben petites i, entre altres coses, són aquests creuaments constants els que han fet néixer aquesta amistat. Sempre ens hem trobat per tot arreu: vam anar a la mateixa escola del Masnou des dels 3 anys, de petites jugàvem al torneig de futbol d’estiu, després totes dues vam anar a fer BUP i COU al mateix col·legi, ens hem anat trobant sempre fent cafès o sortint de festa pels mateixos llocs, vam estudiar Humanitats i després Periodisme a la Pompeu (per una qüestió d’edat, sempre ha anat un curs per davant meu...) i ens hem trobat durant anys “estudiant” a la mateixa biblioteca (o passant la tarda, depèn del cas!). I, la última coincidència, encara dura: fa dos anys, va començar a treballar al Tribuna i, mig any després, jo vaig començar a treballar a TVM. Això vol dir que els nostres camins segueixen creuats, una vegada més. 
Tot això ha ajudat molt a que, encara que siguem radicalment diferents i que tinguem caràcters completament oposats, el pas dels anys ens hagi anat unint i hagi crescut una bona amistat. Suposo que la clau també està en el fet que, malgrat ser tan diferents, hem sabut trobar els punts d’unió. I que duri! Avui és el seu aniversari, fa 28 anys. Per molts anys!!! Disfruta’ls i nena... a aprofitar el temps, que ja saps a què estem condemnades!! Jejeje...
dilluns, de gener 30, 2006
Quan la son pot més...
Dilluns al matí. Plou per quart dia consecutiu. Estic a classe de literatura contemporània, asseguda a la penúltima fila. Tinc molta son, he estat més d’una hora a la carretera i no he tingut temps de fer el cafè. El professor dóna quatre pinzellades de la teoria del collage i la teoria de la reminiscència. Diu que ho exemplificarà amb un text de l’Ulises de Joyce i amb el de la famosa magdalena de Proust. Els ulls em pesen molt, he de fer seriosos esforços per mantenir-los oberts. He de fer alguna cosa urgentment per no adormir-me.
Per veure si he entès els conceptes, i per veure si així aconsegueixo despertar-me, fent ús de la reminiscència i del flashback, intento fer un collage d’alguns moments del cap de setmana: els Premis de la Comunicació (mereixerien un post independent, a veure si m’inspiro...), el Clap i la Negra Flor, l’últim cigarro, el cafè amb la Vicky, el sopar amb l’Eli i la Raquel, el Clap i Privat, la peli Crash al cine... De cop i volta, però, i no sé a sant de què, em ve a la memòria una anècdota de quan devia tenir 15 anys: em vaig adormir a classe sense adonar-me’n i, quan el timbre per anar al pati em va despertar, vaig veure com tothom (professor inclòs) em miraven i reien. Aquesta anècdota, que no sé a través de quin estrany mecanisme ha tornat a la meva ment després de 10 anys, ha tingut un efecte immediat: en recordar la vergonya que vaig passar aquell dia, m’he despertat de cop i he tornat a tocar de peus a terra.
Tot seguia igual: el professor seguia xerrant i la gent semblava estar atenta. Llàstima que, en despertar-me, només quedessin 10 minuts per acabar la classe i ja hagués perdut completament el fil... i he estat incapaç de recuperar-lo. A veure si dijous estic més desperta!
Per veure si he entès els conceptes, i per veure si així aconsegueixo despertar-me, fent ús de la reminiscència i del flashback, intento fer un collage d’alguns moments del cap de setmana: els Premis de la Comunicació (mereixerien un post independent, a veure si m’inspiro...), el Clap i la Negra Flor, l’últim cigarro, el cafè amb la Vicky, el sopar amb l’Eli i la Raquel, el Clap i Privat, la peli Crash al cine... De cop i volta, però, i no sé a sant de què, em ve a la memòria una anècdota de quan devia tenir 15 anys: em vaig adormir a classe sense adonar-me’n i, quan el timbre per anar al pati em va despertar, vaig veure com tothom (professor inclòs) em miraven i reien. Aquesta anècdota, que no sé a través de quin estrany mecanisme ha tornat a la meva ment després de 10 anys, ha tingut un efecte immediat: en recordar la vergonya que vaig passar aquell dia, m’he despertat de cop i he tornat a tocar de peus a terra.
Tot seguia igual: el professor seguia xerrant i la gent semblava estar atenta. Llàstima que, en despertar-me, només quedessin 10 minuts per acabar la classe i ja hagués perdut completament el fil... i he estat incapaç de recuperar-lo. A veure si dijous estic més desperta!
dimecres, de gener 25, 2006
On anirem a parar???
Fins ara no he volgut parlar de política però ja no puc més. Estic cansada de veure com tothom fa el paperina i s’intenta apuntar el gol, cadascú a la seva manera i cadascú seguint la seva estratègia. Estem arribant a un punt en què sembla que l’únic que importa és sortir als diaris. Anem a pams:
- L’Artur Mas marxa a Madrid a negociar l’estatut amb Zapatero i torna tan i tan content dient que ha arribat a uns acords tan i tan bons per Catalunya. Es presenta davant dels mitjans com el gran heroi, el cap de l’oposició que ha estat capaç d’arribar a uns acords taaan espectaculars. Espero que no sigui només de cara a la galeria i que, a l'hora de la veritat, sigui cert que aquests acords són tan bons.
- En Saura va a Madrid sense fer gaire rebombori, parla amb en Zapatero, s’entenen i també es fa la foto. Passa força desapercebut.
- En Piqué diu que, en matèria de finançament, les tesis del PP tenen algun punt de connexió amb l’acord a què van arribar Mas i Zapatero. En sentir això, el “gran” Acebes (que no aconsegueixo entendre perquè el segueixen mantenint a primera línia quan crec que va perdre tota la credibilitat entre l’11M i el 14M, però d’això ja en parlaré un altre dia) el desautoritza públicament i de la manera més barroera possible. Es diu que Piqué marxa a Madrid a presentar-li la dimissió a Rajoy però finalment no ho fa. S’empassa les desautoritzacions i humiliacions dels líders del seu partit, abaixa el cap i segueix al capdavant del PPC.
- En Carod i en Puigcercós diuen que votaran en contra de l’estatut perquè no hi ha prou avenços en matèria de finançament i perquè el text que han consensuat PSC, CiU i ICV amb el PSOE, no s’assembla de res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Es reuneixen amb en Zapatero i, després de la reunió, diuen que hi ha hagut algun acostament, però que no han arribat a cap acord i que mantenen el seu vot contrari.
Aquí és on em començo a perdre. Si tan dolent és aquest estatut, per què la resta hi votaran a favor? Si realment ERC hi acaba votant en contra, cosa que dubto, què passarà amb el tripartit? Abans d’ahir, el conseller Huguet va venir al Masnou i vaig fer-li aquesta pregunta. Em va respondre que no té res a veure una cosa amb l’altra, que el tripartit no té esquerdes i que volen esgotar la legislatura perquè tenen molts projectes engegats.
Molt bé, em sembla perfecte. Però... l’estatut no era el projecte en majúscules d’aquest govern tripartit? Encara que hi hagi estatut, si ERC hi vota en contra i jo no vaig equivocada, voldrà dir que hi haurà hagut un gran desacord entre els tres socis del govern en el màxim projecte de la legislatura. Segur que això no farà trontollar el tripartit? O... és més... ens hem de preocupar si no el fa trontollar?
Per acabar d’adobar el tema de l’estatut, i embolica que fa fort, el PP vol fer un referèndum per preguntar als espanyols què els hi sembla l’estatut de Catalunya. Surrealista. I és més... què vol que responguin a la resta d’Espanya amb la campanya de desprestigi que se’ns està fent als catalans? Si als seus ulls devem ser uns insolidaris i uns egoistes!!
I, si a tot això li sumem que el Consell General del Poder Judicial ha aprovat un informe que ningú no havia demanat i que diu que l'estatut és inconstitucional, no vull ni imaginar-me el que poden arribar a dir demà alguns mitjans de comunicació! Clar que... pensant-ho bé, després que hagin sortit militars dient bajanades de l’alçada d’un campanar, que el president del TGPJ hagi equiparat aprendre català amb aprendre a ballar sevillanes i que en Jiménez Losantos cada dia segueixi dient de les seves per la COPE... ja hauria d'estar curada d'espants!
Ah... i ara que ho penso, els papers de Salamanca fa gairebé una setmana que són a Madrid mentre l’Audiència Nacional encara delibera si tornen o no tornen a Catalunya... sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguem així... on anirem a parar??
- L’Artur Mas marxa a Madrid a negociar l’estatut amb Zapatero i torna tan i tan content dient que ha arribat a uns acords tan i tan bons per Catalunya. Es presenta davant dels mitjans com el gran heroi, el cap de l’oposició que ha estat capaç d’arribar a uns acords taaan espectaculars. Espero que no sigui només de cara a la galeria i que, a l'hora de la veritat, sigui cert que aquests acords són tan bons.
- En Saura va a Madrid sense fer gaire rebombori, parla amb en Zapatero, s’entenen i també es fa la foto. Passa força desapercebut.
- En Piqué diu que, en matèria de finançament, les tesis del PP tenen algun punt de connexió amb l’acord a què van arribar Mas i Zapatero. En sentir això, el “gran” Acebes (que no aconsegueixo entendre perquè el segueixen mantenint a primera línia quan crec que va perdre tota la credibilitat entre l’11M i el 14M, però d’això ja en parlaré un altre dia) el desautoritza públicament i de la manera més barroera possible. Es diu que Piqué marxa a Madrid a presentar-li la dimissió a Rajoy però finalment no ho fa. S’empassa les desautoritzacions i humiliacions dels líders del seu partit, abaixa el cap i segueix al capdavant del PPC.
- En Carod i en Puigcercós diuen que votaran en contra de l’estatut perquè no hi ha prou avenços en matèria de finançament i perquè el text que han consensuat PSC, CiU i ICV amb el PSOE, no s’assembla de res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Es reuneixen amb en Zapatero i, després de la reunió, diuen que hi ha hagut algun acostament, però que no han arribat a cap acord i que mantenen el seu vot contrari.
Aquí és on em començo a perdre. Si tan dolent és aquest estatut, per què la resta hi votaran a favor? Si realment ERC hi acaba votant en contra, cosa que dubto, què passarà amb el tripartit? Abans d’ahir, el conseller Huguet va venir al Masnou i vaig fer-li aquesta pregunta. Em va respondre que no té res a veure una cosa amb l’altra, que el tripartit no té esquerdes i que volen esgotar la legislatura perquè tenen molts projectes engegats.
Molt bé, em sembla perfecte. Però... l’estatut no era el projecte en majúscules d’aquest govern tripartit? Encara que hi hagi estatut, si ERC hi vota en contra i jo no vaig equivocada, voldrà dir que hi haurà hagut un gran desacord entre els tres socis del govern en el màxim projecte de la legislatura. Segur que això no farà trontollar el tripartit? O... és més... ens hem de preocupar si no el fa trontollar?
Per acabar d’adobar el tema de l’estatut, i embolica que fa fort, el PP vol fer un referèndum per preguntar als espanyols què els hi sembla l’estatut de Catalunya. Surrealista. I és més... què vol que responguin a la resta d’Espanya amb la campanya de desprestigi que se’ns està fent als catalans? Si als seus ulls devem ser uns insolidaris i uns egoistes!!
I, si a tot això li sumem que el Consell General del Poder Judicial ha aprovat un informe que ningú no havia demanat i que diu que l'estatut és inconstitucional, no vull ni imaginar-me el que poden arribar a dir demà alguns mitjans de comunicació! Clar que... pensant-ho bé, després que hagin sortit militars dient bajanades de l’alçada d’un campanar, que el president del TGPJ hagi equiparat aprendre català amb aprendre a ballar sevillanes i que en Jiménez Losantos cada dia segueixi dient de les seves per la COPE... ja hauria d'estar curada d'espants!
Ah... i ara que ho penso, els papers de Salamanca fa gairebé una setmana que són a Madrid mentre l’Audiència Nacional encara delibera si tornen o no tornen a Catalunya... sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguem així... on anirem a parar??
dilluns, de gener 23, 2006
La vida és un joc... i vull seguir jugant!!!
Primer de tot, dir que aquesta frase no és meva, l’ha dit aquest vespre l’Anna Martínez a la redacció de TVM mentre filosofava sobre la vida. Però ja li he dit que me l’apropiava perquè m’ha agradat.
I és que és ben veritat, la vida és un joc on poden jugar-se moltes partides simultàniament: partides sentimentals, familiars, laborals, acadèmiques... Hi ha partides que no s’acaben mai i n’hi ha en què apareix el “game over” molt abans del que voldries... N'hi ha que no poden o no haurien de poder jugar-se simultàniament, i hi ha vegades que has d'acabar una partida per poder començar-ne una altra...
Com a tots els jocs, de vegades és guanya i de vegades es perd. De vegades estàs en ratxa i guanyes moltes partides seguides. D’altres vegades, estàs en una mala ratxa i perds contínuament. Hi ha vegades, que l’atzar o les casualitats juguen al teu favor i et fan guanyar partides que creies perdudes. I altres vegades, el temps acaba convertint una derrota en una victòria.
La vida és un joc que no jugues sol, jugues amb molts altres jugadors. N’hi haurà que jugaran sempre al teu equip, n’hi haurà que només hi jugaran temporalment, n’hi haurà que s’hi incorporaran a mida que vagi avançant el joc, n’hi haurà que jugaran a l’equip contrari tota la vida, n’hi haurà que es canviaran de bàndol, n’hi haurà que es saltaran les regles sistemàticament, n'hi haurà que saps que sempre jugaran al teu equip encara que durant una època estiguin a la banqueta, n’hi haurà que faran mèrits per jugar al teu equip, n’hi haurà que et faran la traveta quan estiguis despistat...
Sovint, com també ha dit l’Anna per acabar la frase, la vida és plena de temps morts. Aquests temps morts, poden ser triats o imposats. Quan els tries tu, acostuma a ser perquè notes que hi ha alguna cosa que no rutlla i vols reflexionar per veure com segueixes la partida. Quan et venen imposats, has de tractar de tornar a agafar forces per seguir jugant.
Al cap i a la fi, tots perdrem l’última partida. Però fins que arribi aquesta última partida, s’ha de lluitar per guanyar-ne tantes com es pugui. I, per suposat, la vida és un joc per disfrutar. I per seguir jugant i disfrutant, de vegades cal començar partides noves, altres vegades només cal seguir les que tens començades, altres només has de rescatar partides que tenies oblidades i, altres vegades, només canviant les regles del joc ja n'hi ha prou!
I és que és ben veritat, la vida és un joc on poden jugar-se moltes partides simultàniament: partides sentimentals, familiars, laborals, acadèmiques... Hi ha partides que no s’acaben mai i n’hi ha en què apareix el “game over” molt abans del que voldries... N'hi ha que no poden o no haurien de poder jugar-se simultàniament, i hi ha vegades que has d'acabar una partida per poder començar-ne una altra...
Com a tots els jocs, de vegades és guanya i de vegades es perd. De vegades estàs en ratxa i guanyes moltes partides seguides. D’altres vegades, estàs en una mala ratxa i perds contínuament. Hi ha vegades, que l’atzar o les casualitats juguen al teu favor i et fan guanyar partides que creies perdudes. I altres vegades, el temps acaba convertint una derrota en una victòria.
La vida és un joc que no jugues sol, jugues amb molts altres jugadors. N’hi haurà que jugaran sempre al teu equip, n’hi haurà que només hi jugaran temporalment, n’hi haurà que s’hi incorporaran a mida que vagi avançant el joc, n’hi haurà que jugaran a l’equip contrari tota la vida, n’hi haurà que es canviaran de bàndol, n’hi haurà que es saltaran les regles sistemàticament, n'hi haurà que saps que sempre jugaran al teu equip encara que durant una època estiguin a la banqueta, n’hi haurà que faran mèrits per jugar al teu equip, n’hi haurà que et faran la traveta quan estiguis despistat...
Sovint, com també ha dit l’Anna per acabar la frase, la vida és plena de temps morts. Aquests temps morts, poden ser triats o imposats. Quan els tries tu, acostuma a ser perquè notes que hi ha alguna cosa que no rutlla i vols reflexionar per veure com segueixes la partida. Quan et venen imposats, has de tractar de tornar a agafar forces per seguir jugant.
Al cap i a la fi, tots perdrem l’última partida. Però fins que arribi aquesta última partida, s’ha de lluitar per guanyar-ne tantes com es pugui. I, per suposat, la vida és un joc per disfrutar. I per seguir jugant i disfrutant, de vegades cal començar partides noves, altres vegades només cal seguir les que tens començades, altres només has de rescatar partides que tenies oblidades i, altres vegades, només canviant les regles del joc ja n'hi ha prou!
diumenge, de gener 22, 2006
Com has crescut!!
Ohh!! Que gran que t’has fet!! Com has crescut!! Tu ets la néta gran d’en Ricard i la Mercè oi?? Ets igual que la teva mare, teniu el mateix somriure i la mateixa expressió!! Així tu deus ser la periodista, la que surts per la tele!! Ja m’ho han explicat els teus avis ja... estan taaan contents i taaan orgullosos de tu!! Que no em coneixes?? Sí dona sí, segur que saps qui sóc, sóc la cosina de... (o sóc el tiet de... o sóc amic de...) ens vam veure al casament de... (o al funeral de...) que no te’n recordes??
Mentre et diuen tot això, tu et quedes amb cara de pòker i amb el somriure congelat: una persona d’edat avançada t’ha vingut a saludar efusivament i, després de petonejar-te, t’està resumint tot el teu arbre genealògic i t’està demostrant que està completament al dia de la teva vida personal i professional. Tu, en canvi, no recordes haver-la vista mai i no tens ni idea de qui és. De fet, és impossible que la recordis perquè, pel que t’està dient, dedueixes que l’últim cop que us vau veure tu tenies 9 anys. I ara en tens 26. Han passat 17 anys i, per tant, el que seria realment estrany i preocupant seria que la recordessis. Però és clar, tampoc no li faràs un lleig i li segueixes la corrent. Penses que, amb una mica de sort, els anys aniran passant i arribarà el dia en què seràs tu qui aniràs a saludar i a petonejar un jove que tindràs perfectament catalogat i ell, en canvi, amb prou feines sabrà qui ets.
Avui, m’he trobat posant aquesta cara de pòker més d’una vegada. Són un tipus de converses que només es generen en dos llocs: als casaments o als funerals. Desgraciadament, avui s’han generat en un funeral. El del germà del meu avi.
Mentre et diuen tot això, tu et quedes amb cara de pòker i amb el somriure congelat: una persona d’edat avançada t’ha vingut a saludar efusivament i, després de petonejar-te, t’està resumint tot el teu arbre genealògic i t’està demostrant que està completament al dia de la teva vida personal i professional. Tu, en canvi, no recordes haver-la vista mai i no tens ni idea de qui és. De fet, és impossible que la recordis perquè, pel que t’està dient, dedueixes que l’últim cop que us vau veure tu tenies 9 anys. I ara en tens 26. Han passat 17 anys i, per tant, el que seria realment estrany i preocupant seria que la recordessis. Però és clar, tampoc no li faràs un lleig i li segueixes la corrent. Penses que, amb una mica de sort, els anys aniran passant i arribarà el dia en què seràs tu qui aniràs a saludar i a petonejar un jove que tindràs perfectament catalogat i ell, en canvi, amb prou feines sabrà qui ets.
Avui, m’he trobat posant aquesta cara de pòker més d’una vegada. Són un tipus de converses que només es generen en dos llocs: als casaments o als funerals. Desgraciadament, avui s’han generat en un funeral. El del germà del meu avi.
dijous, de gener 19, 2006
Missatge enviat!
Pipiip pipiip! Pipiip pipiip! Hi ha gent que viu permanentment enganxada al mòbil, tot el dia teclejant, enviant, rebent i rellegint missatges. Però de vegades intento recordar com ens comunicàvem tots plegats abans que els mòbils passessin a ser una de les mil coses que acostumem a portar les dones dins del bolso i els homes a les butxaques... i és que sóc de les que penso que hi ha certes coses que només ens atrevim a dir-les a través d'un missatge de mòbil.
Possiblement moltes vegades fem un ús abusiu dels SMS. Completament d'acord. Però... i la il·lusió que fa rebre un missatge inesperat? I la inquietant sensació que tens quan envies segons quin missatge i estàs pendent de rebre la resposta? I quan ets amb la pantalla en blanc intentant teclejar un missatge enginyós? I quan has de pensar què respons i com ho poses per simplificar-ho al màxim però què s’entengui? I els missatges que són mal interpretats i generen tensions? I els SMS d’altes hores de la matinada amb un contingut pujat de to o amb alguna proposició indecent? D’aquest últim tipus de missatges són ben curioses les reaccions de l’endemà al matí. Si ets l’emissor del missatge, segons a qui l’hagis enviat, penses que tan de bo no haguessis tingut el mòbil a la mà en aquell moment de debilitat!!! Si ets el destinatari del missatge, penses que l’emissor deuria portar una castanya important, ja ho diuen que turca i mòbil són incompatibles!!!
Això sí. Sovint el mòbil es converteix en un tresor amb dues grans joies: els números de l’agenda i els missatges (que de vegades també converteixen aquest tresor en un “baúl de los recuerdos”... el missatge més antic que tinc guardat té 4 anys i mig!!). De fet, tinc una amiga que no fa gaire es va canviar el mòbil perquè només podia emmagatzemar-hi 20 missatges i és clar, això era una limitació massa gran per al seu gran baúl de los recuerdos...
diumenge, de gener 15, 2006
Quin festival!!!
Acabo d’arribar a casa, vinc de veure el partit del Barça contra l’Athlètic de Bilbao. Feia temps que el futbol no aconseguia cridar tant la meva atenció (durant la segona part més he estat més atenta que a la primera, tot s’ha de dir!). No faré una crònica del partit bàsicament perquè no hi entenc tant de futbol com per fer-la i passo de quedar en ridícul... hi ha dos amics que es dediquen al periodisme esportiu i que estic segura que ho farien molt millor que jo!! Em limitaré a dir que han quedat 2-1, amb gols de de Ronaldinho (de penal) i deMessi, després que l’Athlètic s’avancés al marcador al principi del partit.Però sí que diré que el recital del partit d’avui, m’ha fet recordar quan era petita i el meu avi i el meu tiet se m’enduien cada dos per tres al Camp Nou. Era l’època del Dream Team: Koeman, Stoitxkov, Bakero, Guardiola... no cal dir-ho, deixaven qualsevol amb la boca oberta!!! Recordaré sempre el dia que el Barça va guanyar la segona “lliga de Tenerife”... quina bogeria!!!
De fet, gran part del meu barcelonisme (per no dir tot) li dec al meu avi, que de ben petita em va ensenyar l’himne i que em portava al camp gairebé a cada partit. Em sabia el nom de tots els jugadors i m’ho passava bomba cridant com una boja des de la segona graderia! Ara fa anys que no vaig al camp (del Barça, perquè a principis de temporada em van convidar a veure l’Espanyol i vaig anar a Montjuich dues vegades en un temps rècord!!). Bé, més ben dit, fa anys que no vaig al Camp Nou a veure futbol, que aquest estiu hi vaig anar però a veure un espectacle molt diferent, l’impressionant concert d’U2!
Total, que ara ja no sóc tan forofa com fa uns anys però, després del partit d’avui, potser m’hi torno a aficionar. Això sí, casualitats de la vida, al mòbil hi tinc una foto de l’Eto’o i una altra del Ronaldinho (concretament del seu clatell). Els hi vaig fer aquest estiu a l’aeroport, un dissabte a altes hores de la matinada mentre esperava uns amics que tornaven de vacances! Sorpreses que et dóna la vida, trobar-te a qui menys esperes i on menys t’esperes!
dijous, de gener 12, 2006
La tornada al cole
6:55. Em sona el soroll insuportable i eixordador de l’alarma del mòbil. L’apago i em llevo 10 minuts més tard. Quina son!!!
7:05. Em poso a la dutxa per veure si així m’espavilo una mica.
7:30. Faig el llit mentre el cafè amb llet s’escalfa al microones.
7:35. Em rento les dents, em pentino, agafo la jaqueta i el bolso. Ai! Que em deixo la carpeta!
7:45. Surto de casa. Flipo quan veig que encara és negre nit. (què voleu, a la tele entrem a treballar a les 10 i sóc incapaç de llevar-me abans de les 9!!!)
8:00. Em fa il·lusió sentir com, amb aquella energia, l’Antoni Bassas diu “Bon dia! Són les 8!!!”. Feia tan de temps que no el sentia dir aquestes paraules... De fet, pensava que des que comença el programa a les 7, ja ho havia deixat de dir i que ara només deia “bon dia! Són les 7!”
8:30. Arri
bo a la Pompeu Fabra. Feia gairebé 4 anys que no anava a l’edifici de Ciutadella (Periodisme vaig estudiar-ho a l’edifici de Rambles). Recordava unes eternes caravanes per l’autopista i per la Ronda Litoral, però avui he estat de sort perquè no he trobat gaire trànsit. Arribo contenta, però està a punt d’agafar-me un infart quan veig que ja no es pot aparcar enlloc. El carrer Wellington, abans ple de cotxes, ara està ocupat pel TramBesòs. La resta d’aparcament que hi ha als voltants de la universitat són aquelles meravelloses zones verdes que estan posant per tot Barcelona i algunes places de zona blava. Acabo veient que l’opció més econòmica és deixar el cotxe en zona blava pel mòdic preu de 4€ (sísí, 2 hores val 4 euros... sense comentaris!!!).
8:35. Entro a l’edifici (lliure de fum) i, com que la classe no comença fins les 9, decideixo anar a fer un cafè al bar. Entro, em poso a fer cua i em sento totalment fora de lloc. No hi ha res que em resulti familiar. Bé sí, menteixo. Els cambrers són els mateixos que quan vaig començar Humanitats ara fa... 9 anys?? Primer m’agrada que em reconeguin, al bar m’hi passava moltes hores! Però després ja no m’agrada tant perquè, tot i que ho han fet amb bona fe, m’han humiliat quan, amb cara de sorpresa, m’han preguntat: “però que encara no has acabat??”
8:40. M’assec i observo la gent que m’envolta. Hi ha tot de noies joves, molt joves (en edat universitària, clar, no com jo!!) que van totes pimpollades. No ho entenc. Jo fa gairebé 2 hores que m’he llevat i dec portar una cara de son impressionant (penso que potser és per això que ningú no s’asseu davant meu). Elles, en canvi, estan fresques com una rosa. Van totes pintadetes, amb el cabell planxat com de perruqueria i vestides com si fos dissabte a la nit i haguessin de sortir de festa. I, encara no són ni les 9 del matí, i ja estan enganxades al mòbil!!! Amb qui deuen parlar a aquestes hores??? En fi. Sempre m’ha sobtat molt aquest tipus de gent que a primera hora del matí ja sembla que hagi sortit d’una capseta i ja està súper activada... potser és perquè jo tota la vida he estat incapaç de ser persona abans de les 10 del matí...
9:00. Comença la classe de Literatura Contemporània. És una de les dues assignatures que em queden per acabar Humanitats i, possiblement, l’assignatura obligatòria més difícil de tota la carrera. El professor, Javier Aparicio, diu que l’objectiu és ensenyar-nos a llegir la literatura del segle XX i que haurem de llegir 6 lectures obligatòries, entre les quals hi ha “La metamorfosi” de Kafka, “El vell i la mar” de Hemingway o “El lloro de Flaubert”, de Barnes. Espero que dilluns, com que ja serà el segon dia, entengui una mica més l’espès discurs del professor i no em perdi tantes vegades com avui. Sincerament, veig una muntanya treure’m aquesta assignatura de sobre. Però encara que sigui per orgull, he d’acabar aquesta carrera. Fa massa anys que l’arrossego. I, a part, avui he vist que a la Universitat ja no hi pinto res!!!
7:05. Em poso a la dutxa per veure si així m’espavilo una mica.
7:30. Faig el llit mentre el cafè amb llet s’escalfa al microones.
7:35. Em rento les dents, em pentino, agafo la jaqueta i el bolso. Ai! Que em deixo la carpeta!
7:45. Surto de casa. Flipo quan veig que encara és negre nit. (què voleu, a la tele entrem a treballar a les 10 i sóc incapaç de llevar-me abans de les 9!!!)
8:00. Em fa il·lusió sentir com, amb aquella energia, l’Antoni Bassas diu “Bon dia! Són les 8!!!”. Feia tan de temps que no el sentia dir aquestes paraules... De fet, pensava que des que comença el programa a les 7, ja ho havia deixat de dir i que ara només deia “bon dia! Són les 7!”
8:30. Arri
bo a la Pompeu Fabra. Feia gairebé 4 anys que no anava a l’edifici de Ciutadella (Periodisme vaig estudiar-ho a l’edifici de Rambles). Recordava unes eternes caravanes per l’autopista i per la Ronda Litoral, però avui he estat de sort perquè no he trobat gaire trànsit. Arribo contenta, però està a punt d’agafar-me un infart quan veig que ja no es pot aparcar enlloc. El carrer Wellington, abans ple de cotxes, ara està ocupat pel TramBesòs. La resta d’aparcament que hi ha als voltants de la universitat són aquelles meravelloses zones verdes que estan posant per tot Barcelona i algunes places de zona blava. Acabo veient que l’opció més econòmica és deixar el cotxe en zona blava pel mòdic preu de 4€ (sísí, 2 hores val 4 euros... sense comentaris!!!).8:35. Entro a l’edifici (lliure de fum) i, com que la classe no comença fins les 9, decideixo anar a fer un cafè al bar. Entro, em poso a fer cua i em sento totalment fora de lloc. No hi ha res que em resulti familiar. Bé sí, menteixo. Els cambrers són els mateixos que quan vaig començar Humanitats ara fa... 9 anys?? Primer m’agrada que em reconeguin, al bar m’hi passava moltes hores! Però després ja no m’agrada tant perquè, tot i que ho han fet amb bona fe, m’han humiliat quan, amb cara de sorpresa, m’han preguntat: “però que encara no has acabat??”
8:40. M’assec i observo la gent que m’envolta. Hi ha tot de noies joves, molt joves (en edat universitària, clar, no com jo!!) que van totes pimpollades. No ho entenc. Jo fa gairebé 2 hores que m’he llevat i dec portar una cara de son impressionant (penso que potser és per això que ningú no s’asseu davant meu). Elles, en canvi, estan fresques com una rosa. Van totes pintadetes, amb el cabell planxat com de perruqueria i vestides com si fos dissabte a la nit i haguessin de sortir de festa. I, encara no són ni les 9 del matí, i ja estan enganxades al mòbil!!! Amb qui deuen parlar a aquestes hores??? En fi. Sempre m’ha sobtat molt aquest tipus de gent que a primera hora del matí ja sembla que hagi sortit d’una capseta i ja està súper activada... potser és perquè jo tota la vida he estat incapaç de ser persona abans de les 10 del matí...
9:00. Comença la classe de Literatura Contemporània. És una de les dues assignatures que em queden per acabar Humanitats i, possiblement, l’assignatura obligatòria més difícil de tota la carrera. El professor, Javier Aparicio, diu que l’objectiu és ensenyar-nos a llegir la literatura del segle XX i que haurem de llegir 6 lectures obligatòries, entre les quals hi ha “La metamorfosi” de Kafka, “El vell i la mar” de Hemingway o “El lloro de Flaubert”, de Barnes. Espero que dilluns, com que ja serà el segon dia, entengui una mica més l’espès discurs del professor i no em perdi tantes vegades com avui. Sincerament, veig una muntanya treure’m aquesta assignatura de sobre. Però encara que sigui per orgull, he d’acabar aquesta carrera. Fa massa anys que l’arrossego. I, a part, avui he vist que a la Universitat ja no hi pinto res!!!
dimecres, de gener 11, 2006
La iaia fitipaldi!!!
Hi havia una vegada... una iaia que acabava de fer 80 anys. L’endemà del seu aniversari, va rebre una carta de la Prefactura Provincial de Trànsit comunicant-li que li retiraran el carnet de conduir durant un mes. Ella es va treure el carnet quan era jove, però fa més de 40 anys que no condueix. El seu marit, amb l’esperança que algun dia se li despertés l’instint conductor, va comprar-li un cotxe ara fa uns anys. El cotxe, però, va estar-se al pàrking mort de fàstic fins que la primera néta es va treure el carnet de conduir i la iaia li va regalar el cotxe. Aquesta néta va tenir cura del cotxe i el va estar conduint fins que, una nit, el cotxe va dir prou i la va deixar tirada a l’autopista. Però això ja és una altra història.
El fet és que la multa que ara ha rebut la iaia és per excés de velocitat (tot i que és evident que la pobra dona no conduïa el cotxe!!) En veure la carta, la iaia recorda que, aquest estiu, ja li va arribar una primera notificació d’aquesta infracció i la néta va haver de pagar 265€ per circular a més velocitat de la permesa (sísí.. 265euros!!!). Ara, la iaia rep aquesta segona carta en la qual li notifiquen que li retiraran el carnet. Davant d’això, i perquè la pobra iaia no tingui una taca a l’expedient sense motius, la seva estimada néta truca a la campana una vegada i una altra per intentar parlar amb algú. Però després d’haver trucat mil vegades als mil telèfons que té apuntats, no aconsegueix que ningú li despengi el telèfon i, finalment, opta per enviar un fax perquè no li retirin el carnet a la iaia. Però té poques esperances. Segurament, la pobra iaia es quedarà sense carnet durant un mes per córrer massa!!! Ara totes dues tindran una anècdota per explicar... jejeje.
El fet és que la multa que ara ha rebut la iaia és per excés de velocitat (tot i que és evident que la pobra dona no conduïa el cotxe!!) En veure la carta, la iaia recorda que, aquest estiu, ja li va arribar una primera notificació d’aquesta infracció i la néta va haver de pagar 265€ per circular a més velocitat de la permesa (sísí.. 265euros!!!). Ara, la iaia rep aquesta segona carta en la qual li notifiquen que li retiraran el carnet. Davant d’això, i perquè la pobra iaia no tingui una taca a l’expedient sense motius, la seva estimada néta truca a la campana una vegada i una altra per intentar parlar amb algú. Però després d’haver trucat mil vegades als mil telèfons que té apuntats, no aconsegueix que ningú li despengi el telèfon i, finalment, opta per enviar un fax perquè no li retirin el carnet a la iaia. Però té poques esperances. Segurament, la pobra iaia es quedarà sense carnet durant un mes per córrer massa!!! Ara totes dues tindran una anècdota per explicar... jejeje.
dilluns, de gener 09, 2006
Okupes per un dia
Com okupar una casa durant 8 hores? Jo o, més ben dit nosaltres, vam fer-ho aquest dissabte. El tema és: et truca una amiga dient que els Reis li han portat un ordinador i et convida a casa seva a veure l’ordinador i a fer un cafè. Li dius que molt bé, que en una hora i mitja seràs allà. Et diu que truquis també a un altre amic.
Agafes el cotxe i vas a buscar aquest amic. Per variar, et fa esperar davant de casa seva fins que et comencen a sortir arrels i llavors el truques per saber si s’ha oblidat de tu. Et diu que no, que baixa de seguida. I encara triga 10 minuts. Això sí, apareix net i polit amb el cap mullat (penses que s’ha posat a la dutxa quan tu ja eres esperant a baix...) i demanant-te els mil i un perdons!!
Arribeu a casa de l’amiga en qüestió. Són les 18:30. Efectivament, l’ordinador és impressionant. Preneu el cafè i comenceu a xerrar. Xerres, xerres i xerres de tot i de res. Qualsevol diria que fa anys que no us veieu!! Quan mireu el rellotge, ja és hora de sopar. Tu i el teu amic dieu de marxar però ella insisteix en què us quedeu a sopar. Us convenç dient-vos que farà una « pizza mia » i que l’heu de tastar perquè és boníssima.
Té molta raó. És boníssima la pizza!!! Seguiu xerrant. Ara de fons, a la tele fan l’Espanyol-Barça. No n’esteu gaire pendents, però sabeu que acaben 1-2. El Barça ha superat el seu millor rècord i ja acumula 15 victòries seguides.
Acabeu de sopar i veieu que encara teniu xerrera per estona. Us torneu a traslladar al sofà. Seguiu xerrant i intentant arreglar el món i les vostres vides. També parleu de mil anècdotes i d’alguns viatges. Recordeu històries passades i n’imagineu de futures. Ara, després dels cafès i del sopar, la conversa està acompanyada d’una copa.
Tornes a mirar el rellotge i sembla impossible. Ja són les 2:30 de la matinada! Penseu que ja n’hi ha prou i arriba el moment de dir: “què? Fem un pensament o què ?”
Et pares a comptar i t’adones que heu estat durant 8 hores xerrant pels descosits amb uns amics que, a més a més, tens la sort de veure cada dia. Quan desokupes la casa, penses que potser has molestat perquè t’hi has estat massa hores i que no han gosat a desallotjar-te per educació. Però després penses que, si han passat tantes hores, també és perquè estàveu còmodes!
Tardes com la de dissabte et fan veure que ets molt afortunada de tenir els amics que tens. I t’agafen més ganes que mai d’independitzar-te perquè siguin ells els qui vinguin a okupar-te la casa a tu!
Agafes el cotxe i vas a buscar aquest amic. Per variar, et fa esperar davant de casa seva fins que et comencen a sortir arrels i llavors el truques per saber si s’ha oblidat de tu. Et diu que no, que baixa de seguida. I encara triga 10 minuts. Això sí, apareix net i polit amb el cap mullat (penses que s’ha posat a la dutxa quan tu ja eres esperant a baix...) i demanant-te els mil i un perdons!!
Arribeu a casa de l’amiga en qüestió. Són les 18:30. Efectivament, l’ordinador és impressionant. Preneu el cafè i comenceu a xerrar. Xerres, xerres i xerres de tot i de res. Qualsevol diria que fa anys que no us veieu!! Quan mireu el rellotge, ja és hora de sopar. Tu i el teu amic dieu de marxar però ella insisteix en què us quedeu a sopar. Us convenç dient-vos que farà una « pizza mia » i que l’heu de tastar perquè és boníssima.
Té molta raó. És boníssima la pizza!!! Seguiu xerrant. Ara de fons, a la tele fan l’Espanyol-Barça. No n’esteu gaire pendents, però sabeu que acaben 1-2. El Barça ha superat el seu millor rècord i ja acumula 15 victòries seguides.
Acabeu de sopar i veieu que encara teniu xerrera per estona. Us torneu a traslladar al sofà. Seguiu xerrant i intentant arreglar el món i les vostres vides. També parleu de mil anècdotes i d’alguns viatges. Recordeu històries passades i n’imagineu de futures. Ara, després dels cafès i del sopar, la conversa està acompanyada d’una copa.
Tornes a mirar el rellotge i sembla impossible. Ja són les 2:30 de la matinada! Penseu que ja n’hi ha prou i arriba el moment de dir: “què? Fem un pensament o què ?”Et pares a comptar i t’adones que heu estat durant 8 hores xerrant pels descosits amb uns amics que, a més a més, tens la sort de veure cada dia. Quan desokupes la casa, penses que potser has molestat perquè t’hi has estat massa hores i que no han gosat a desallotjar-te per educació. Però després penses que, si han passat tantes hores, també és perquè estàveu còmodes!
Tardes com la de dissabte et fan veure que ets molt afortunada de tenir els amics que tens. I t’agafen més ganes que mai d’independitzar-te perquè siguin ells els qui vinguin a okupar-te la casa a tu!
diumenge, de gener 08, 2006
Un món, dues classes de persones
Fumadors o no fumadors. Si formes part d’un grup, no pots formar part de l’altre grup. És com ser de dretes o ser d’esquerres. És com ser home o ser dona. És com ser de ciències o de lletres. No pots ser les dues coses a la vegada.Fa només 10 dies, aquestes dues classes de persones (els fumadors i no fumadors) podien compartir espais. Ara ja no. Ara hi ha dos grups diferenciats. Si comparteixen un espai, tard o d’hora s’acaben separant, encara que només sigui durant els 5 minuts que es triga en fumar un cigarro. Aquestes “separacions”, fomentaran la complicitat i les relacions entre els fumadors, unes relacions de les quals la immensa majoria de no fumadors en quedaran exclosos. A les típiques frases “tens foc?” o “tens un cigarro?” se n’hi està afegint una de nova: “m’acompanyes a fumar un cigarro a fora?”. I, d’aquesta inofensiva frase, en sortiran les mil i una històries... n’estic segura... ja ho veureu... temps al temps! Jejeje.
Però ja que sóc aquí parlant del tabac, afegiré que crec que el govern de ZP ha encertat amb l’aplicació d’aquesta nova llei. Han aconseguit que puguis anar a fer un cafè, a sopar o a treballar sense que això impliqui tornar a casa amb una pudor espantosa a tabac. Però el que és més important és que, encara que sigui “per collons”, estan aconseguint que els fumadors fumem menys. O, com a mínim amb mi, estan aconseguint el que la meva força de voluntat no ha aconseguit!!!
dissabte, de gener 07, 2006
Nit màgica
Les últimes 48 hores han donat per molt. M’ha estat a punt d’agafar un atac de nervis, m’he posat de mala llet, m’he arriscat a agafar una pulmonia, he hagut de córrer, he compartit un sopar amb bona companyia, he intentat arreglar un comportament estrany que he tingut aquests últims dies, he fet esforços per no adormir-me per la carretera mentre tornava cap a casa, durant uns segons he pensat que m’havien tocat 600 euros de la rifa del nen, he rigut amb les animalades que poden arribar a dir-se durant una partida de Trivial, he sabut que al meu bar preferit del Masnou ja no deixen fumar... i el més important: m’ha encantat comprovar que la nit de Reis segueix sent màgica. I ho segueix sent encara que m’hagi fet gran i hagi perdut una innocència que em va durar mooolts anys! (molts més del que els hi dura a la majoria de nens i nenes!! us ho asseguro...)
I aquesta màgia i il·lusió es mantenen perquè procurem mantenir les tradicions que fan que la nit i el dia de Reis siguin especials. La nit del dia 5 preparem els regals i, quan el sofà està totalment colgat de paquets, ens ho quedem mirant i marxem a dormir. Tots sabem que fins l’endemà al matí no destaparem res. Per molt que passin els anys, i per molt tard que haguem anat a dormir, cada 6 de gener ens llevem tots aviat per veure si han passat els Reis. Obrim els regals i parem taula. És l’únic dia de l’any que ens entaulem tots 5 per esmorzar xocolata amb xurros (en el meu cas, la xocolata és substituïda per cafè amb llet! jejeje). Després, ens passem el matí recorrent les cases de la resta de la família per anar a buscar regals. I acabem dinant a casa la iaia: el menú, molt típic però boníssim: canelons, llagostins i tortell.
I, com aquell qui no vol la cosa, ja s'han acabat les festes. S'han acabat els regals, els dinars copiosos, les nadales i les felicitacions. Torna la rutina!
I aquesta màgia i il·lusió es mantenen perquè procurem mantenir les tradicions que fan que la nit i el dia de Reis siguin especials. La nit del dia 5 preparem els regals i, quan el sofà està totalment colgat de paquets, ens ho quedem mirant i marxem a dormir. Tots sabem que fins l’endemà al matí no destaparem res. Per molt que passin els anys, i per molt tard que haguem anat a dormir, cada 6 de gener ens llevem tots aviat per veure si han passat els Reis. Obrim els regals i parem taula. És l’únic dia de l’any que ens entaulem tots 5 per esmorzar xocolata amb xurros (en el meu cas, la xocolata és substituïda per cafè amb llet! jejeje). Després, ens passem el matí recorrent les cases de la resta de la família per anar a buscar regals. I acabem dinant a casa la iaia: el menú, molt típic però boníssim: canelons, llagostins i tortell.
I, com aquell qui no vol la cosa, ja s'han acabat les festes. S'han acabat els regals, els dinars copiosos, les nadales i les felicitacions. Torna la rutina!
dimecres, de gener 04, 2006
Silenci... shhhh...
La platja de Mataró un migdia d’hivern. El mar, el sol, la brisa i el so de les onades. Dues llibretes, un boli i un llapis. Ens asseiem una al costat de l’altra. Ella agafa la seva llibreta i el seu llapis. Dibuixa. Jo agafo la meva llibreta i el meu boli. Escric. No ens diem res. No cal. Ens fem companyia però estem soles. Volem estar soles. Cadascuna al seu món. Des de fa un any i mig, hem compartit moltes coses. Avui n’hem compartit una de nova. Una d’aquelles que fa gran una amistat. Avui hem compartit el silenci. De vegades, sobren les paraules perquè els silencis parlen per si sols.
dilluns, de gener 02, 2006
Redecora tu vida!
Com es fa un canvi de rumb? Com es fa perquè les coses no t’afectin més del que voldries? Què has de fer quan vols canviar el xip? I... què fas quan vols canviar el xip però no saps com fer-ho? De vegades voldríem canviar moltes coses de la nostra vida i no podem o no sabem com fer-ho. Per tot allò que no podem canviar, més val que no ens hi amoïnem. En canvi, si una cosa no ens fa feliços i podem canviar-la, ens hi hauríem de tirar de cap. De vegades, el problema és que no sabem com fer-ho. Altres vegades, en canvi, sí que sabem com fer-ho però no ho fem per mandra. O perquè ens falta el valor necessari. És tan fàcil donar consells... i tan difícil aplicar-se’ls a un mateix!!!
Una noia que estudiava Periodisme amb mi em va dir un dia que no pots triar què sents, però sí que pots triar com actues davant dels teus sentiments. Un dels meus “cinc dits”, a qui m’estimo moltíssim, m’ha repetit mil vegades una frase: “quan el teu món s’enfonsi, puja dalt de tot de les runes”. Sovint c
ompleta aquesta frase amb un “sempre amunt”. Ara sóc jo qui li dic aquesta segona frase. La primera no cal perquè ja se l’ha aplicada tota sola. Però n'hi afegeixo una tercera "te tiendo la mano, tu agarra todo el brazo; y si no te escucho, grita!!"
Potser perquè es diu com jo, sempre ens hem entès a la perfecció. En moments de bajón, sempre hem sabut traspassar a l'altra l'energia que li faltava. La química hi és des del moment en què ens vam conèixer, sortint de la prova de nivell d’anglès que ens van fer en començar Humanitats. D’això ja fa 9 anys (nena com passa el temps!!! Sembla que fos ahir!!!). Un any compartint classe (o potser hauria de dir bar?? Jeje), les vacances immillorables i inoblidables a Mallorca "Rayando el sol", i Granada (“Operación Desfase 1 i 2”!! jejeje) i, sobretot, la constància, han donat com a resultat una gran amistat que el pas del temps ha anat enfortint cada vegada més. Hem viscut juntes històries de tots colors, bones i dolentes, de les que es poden i de les que no es poden explicar en un blog. I estic segura que e
ncara ens en queden moltes per viure. De moment, i en l’última anada d’olla, així com qui no vol la cosa, una conversa de messenger va desembocar en la compra compulsiva de dues entrades per anar a Madrid a veure el musical de Mecano, dos bitllets d’avió i una reserva d’hotel. Això serà al febrer i, fins aleshores, passaran moltes coses. Ara mateix, cap de les dues no està en el seu millor moment. I cap de les dues no ha tingut un any memorable. Però si sabem canviar de xip i donar un cop de timó a les nostres vides, segur que el 2006 serà un gran any! Y en eso estamos! Fent el que està a les nostres mans per aconseguir-ho! I sino... sempre ens quedarà Mallorca, Granada, Tossa o Madrid per anar a ofegar les penes i, perquè no dir-ho, per donar-nos alguna alegria!!!
Una noia que estudiava Periodisme amb mi em va dir un dia que no pots triar què sents, però sí que pots triar com actues davant dels teus sentiments. Un dels meus “cinc dits”, a qui m’estimo moltíssim, m’ha repetit mil vegades una frase: “quan el teu món s’enfonsi, puja dalt de tot de les runes”. Sovint c
ompleta aquesta frase amb un “sempre amunt”. Ara sóc jo qui li dic aquesta segona frase. La primera no cal perquè ja se l’ha aplicada tota sola. Però n'hi afegeixo una tercera "te tiendo la mano, tu agarra todo el brazo; y si no te escucho, grita!!"Potser perquè es diu com jo, sempre ens hem entès a la perfecció. En moments de bajón, sempre hem sabut traspassar a l'altra l'energia que li faltava. La química hi és des del moment en què ens vam conèixer, sortint de la prova de nivell d’anglès que ens van fer en començar Humanitats. D’això ja fa 9 anys (nena com passa el temps!!! Sembla que fos ahir!!!). Un any compartint classe (o potser hauria de dir bar?? Jeje), les vacances immillorables i inoblidables a Mallorca "Rayando el sol", i Granada (“Operación Desfase 1 i 2”!! jejeje) i, sobretot, la constància, han donat com a resultat una gran amistat que el pas del temps ha anat enfortint cada vegada més. Hem viscut juntes històries de tots colors, bones i dolentes, de les que es poden i de les que no es poden explicar en un blog. I estic segura que e
ncara ens en queden moltes per viure. De moment, i en l’última anada d’olla, així com qui no vol la cosa, una conversa de messenger va desembocar en la compra compulsiva de dues entrades per anar a Madrid a veure el musical de Mecano, dos bitllets d’avió i una reserva d’hotel. Això serà al febrer i, fins aleshores, passaran moltes coses. Ara mateix, cap de les dues no està en el seu millor moment. I cap de les dues no ha tingut un any memorable. Però si sabem canviar de xip i donar un cop de timó a les nostres vides, segur que el 2006 serà un gran any! Y en eso estamos! Fent el que està a les nostres mans per aconseguir-ho! I sino... sempre ens quedarà Mallorca, Granada, Tossa o Madrid per anar a ofegar les penes i, perquè no dir-ho, per donar-nos alguna alegria!!!
diumenge, de gener 01, 2006
Any nou... vida nova?
És 1 de gener. Dia de ressaca i de dinar familiar (qui va ser l'il·luminat que va inventar-se el dinar de Cap d’Any?? Si mitja família només hi és de cos present perquè està totalment perjudicada!!). A més a més del dinar, però, la celebració familiar d’aquest any ha estat per duplicat perquè també hem organitzat una festa sorpresa per la meva iaia, que avui fa 80 anys!!! Tan de bo jo hi arribi tan bé com hi ha arribat ella!!
A més a més de les celebracions, però, l’1 de gener també és el dia del calendari en què tothom fa els típics propòsits d’any nou. Que si m’apuntaré al gimnàs, que si faré règim, que si estalviaré, que si deixaré de fumar, que si m’apuntaré a anglès, que si em menjaré el món... Uns propòsits que, no ens enganyem, al cap de dos dies estan enterrats en un calaix i no tornen a sortir fins el 31 de desembre! Jo acostumo a ser de les que el 3 de gener ja els he desat en un calaix. Però cada any els faig, no fos cas que amb el canvi d’any m’augmentés la força de voluntat per tot allò que no en tinc!!
Per aquest 2006 només faig un propòsit, però molt important: independitzar-me. Tal i com està el panorama és un repte molt difícil. Ho sé. Però diuen que amb força de voluntat s’acaba aconseguint el que un vol, oi? Doncs a partir de demà començaré a treballar per aconseguir-ho!
Espero que els vostres propòsits i desitjos per l'any nou també es facin realitat. Feliç 2006 a tothom!!!
A més a més de les celebracions, però, l’1 de gener també és el dia del calendari en què tothom fa els típics propòsits d’any nou. Que si m’apuntaré al gimnàs, que si faré règim, que si estalviaré, que si deixaré de fumar, que si m’apuntaré a anglès, que si em menjaré el món... Uns propòsits que, no ens enganyem, al cap de dos dies estan enterrats en un calaix i no tornen a sortir fins el 31 de desembre! Jo acostumo a ser de les que el 3 de gener ja els he desat en un calaix. Però cada any els faig, no fos cas que amb el canvi d’any m’augmentés la força de voluntat per tot allò que no en tinc!!
Per aquest 2006 només faig un propòsit, però molt important: independitzar-me. Tal i com està el panorama és un repte molt difícil. Ho sé. Però diuen que amb força de voluntat s’acaba aconseguint el que un vol, oi? Doncs a partir de demà començaré a treballar per aconseguir-ho!
Espero que els vostres propòsits i desitjos per l'any nou també es facin realitat. Feliç 2006 a tothom!!!
divendres, de desembre 30, 2005
Cap d'Any
Demà és la nit de Cap d’any. Una nit que abans em feia molta il·lusió i que, ara, cada vegada em fa més mandra celebrar. Perquè és una nit en què sembla que sigui obligat sortir i arribar a casa quan ja s’ha fet de dia. I... sobretot, la nit de Cap d’Any ha de ser una nit memorable! Quina ràbia. Si és pràcticament impossible que sigui memorable perquè és una nit agobiant! Està tot a rebentar de gent i et claven una morterada per cada copa que et prens. Això si tens sort i aconsegueixes arribar a la barra després de tres hores intentant obrir-te pas entre la multitud!
No cal dir que hi ha moltes maneres de celebrar el cap d’any. Quan encara ets un adolescent, acostumes a anar a alguna d’aquelles macrofestes que anuncien constantment per la ràdio... Recordo que a principis de desembre ja començàvem a planejar la nit i a mirar vestits (perquè sísí, em posava pesadíssima fins que ma mare, pobra, m’acabava comprant alguna peça de roba perquè anés ben mudada...). Abans de Nadal ja teníem l’entrada perquè, si la compraves tan anticipada, et donaven més copes a menys preu... (sembla que hagi anat a mil macrofestes i en realitat només he anat a una... Va ser per Cap d’Any del 1999 a les carpes de Torremelina!! I... curiosament... tot i que aquell cap d’any sí que va ser memorable, m’he negat sempre més a anar a cap altra festa d’aquestes).
La millor opció per celebrar el Cap d’Any és fer una “festa privada” a casa d’algú. Que no sé perquè li posen l’adjectiu “privada” perquè, segur que si t’ajuntes amb la mateixa gent qualsevol altre dia de l’any per sopar i quedar-te allà petant la xerrada, no diràs pas que t’han convidat a una festa privada!
Però com
sempre passa amb aquest tipus de nits (digues-li Cap d’Any, Sant Joan o Castanyada), per molt que les critiquis, acabes sucumbint i les acabes celebrant. I si el dia abans no saps què faràs comences a estressar-te. Per això avui, vigília de Cap d’Any, estic enganxada al mòbil acabant de confirmar qui vindrà a sopar per anar a comprar el menjar, la beguda i el raïm. I demà, segur que em pimpollaré més que qualsevol altre dissabte. Perquè encara que critiqui aquesta nit, en el fons m'encanta la idea de sopar i menjar-me el raïm amb els meus amics, brindar per desitjar-los un molt bon any i canviar de xip i deixar enrere tots els mals rotllos del 2005.
Així que, a tots els qui no us ho podré dir en persona després de les campanades, us desitjo un molt bon any 2006!!
No cal dir que hi ha moltes maneres de celebrar el cap d’any. Quan encara ets un adolescent, acostumes a anar a alguna d’aquelles macrofestes que anuncien constantment per la ràdio... Recordo que a principis de desembre ja començàvem a planejar la nit i a mirar vestits (perquè sísí, em posava pesadíssima fins que ma mare, pobra, m’acabava comprant alguna peça de roba perquè anés ben mudada...). Abans de Nadal ja teníem l’entrada perquè, si la compraves tan anticipada, et donaven més copes a menys preu... (sembla que hagi anat a mil macrofestes i en realitat només he anat a una... Va ser per Cap d’Any del 1999 a les carpes de Torremelina!! I... curiosament... tot i que aquell cap d’any sí que va ser memorable, m’he negat sempre més a anar a cap altra festa d’aquestes).
La millor opció per celebrar el Cap d’Any és fer una “festa privada” a casa d’algú. Que no sé perquè li posen l’adjectiu “privada” perquè, segur que si t’ajuntes amb la mateixa gent qualsevol altre dia de l’any per sopar i quedar-te allà petant la xerrada, no diràs pas que t’han convidat a una festa privada!
Però com
sempre passa amb aquest tipus de nits (digues-li Cap d’Any, Sant Joan o Castanyada), per molt que les critiquis, acabes sucumbint i les acabes celebrant. I si el dia abans no saps què faràs comences a estressar-te. Per això avui, vigília de Cap d’Any, estic enganxada al mòbil acabant de confirmar qui vindrà a sopar per anar a comprar el menjar, la beguda i el raïm. I demà, segur que em pimpollaré més que qualsevol altre dissabte. Perquè encara que critiqui aquesta nit, en el fons m'encanta la idea de sopar i menjar-me el raïm amb els meus amics, brindar per desitjar-los un molt bon any i canviar de xip i deixar enrere tots els mals rotllos del 2005.Així que, a tots els qui no us ho podré dir en persona després de les campanades, us desitjo un molt bon any 2006!!
dimecres, de desembre 28, 2005
La notícia de l'any
Què és el més important que ha passat durant el 2005? Un periodista, a priori, hauria de tenir clar quina ha estat la notícia de l’any. Però no ho tinc gens clar.
Provablement el 2005 passarà a la història per l'aprovació de l'Estatut al Parlament, per la legalització dels matrimonis homosexuals, per l’huracà Katrina, pel canvi de Papa o per l’atemptat d’Al Quaeda a Londres, per dir només cinc de les mil coses que han passat al món durant els últims 365 dies. Perquè esportivament... podria ser que el 2005 passés a la història com l'any en què el Barça va sortir aplaudit del Bernabéu... (jejeje quin momentazo!!!)
Però si faig memòria i em centro només en les notícies que hem explicat a Televisió de Mataró durant el 2005, m’ha quedat molt gravat sobretot el “Cas Civit”, el Cruïlla de Cultures, el tancament de més fàbriques tèxtils, tot l'enrenou pel cartell de Santes, el 3er premi de la loteria de Nadal i dues notícies d’aquelles que no voldries haver d’explicar mai, les de dues morts que han arribat massa d’hora...
A nivell personal, també hi ha hagut algunes històries i notícies destacades. Però em sembla que l’encàrrec que m’ha fet en Ramon Bassas de dir quina és la notícia de l’any, no anava per aquí. Així que obviaré explicar-vos la meva vida i miracles perquè, d’altra banda, no sé fins a quin punt us podria interessar...
Bé, em sembla que a hores d'ara, quan estem a 29 de desembre, no tinc gens clara la notícia del 2005... Però en qualsevol cas ara em toca a mi convidar a 5 persones a que diguin quina ha estat la notícia de l’any. I els afortunats són....
1.Oriol Burgada
2. Jose Spà
3. Núria Peidro
4. Oriol Rodríguez
5. Pola Solsona
A veure si us en sortiu millor que jo!!!
Provablement el 2005 passarà a la història per l'aprovació de l'Estatut al Parlament, per la legalització dels matrimonis homosexuals, per l’huracà Katrina, pel canvi de Papa o per l’atemptat d’Al Quaeda a Londres, per dir només cinc de les mil coses que han passat al món durant els últims 365 dies. Perquè esportivament... podria ser que el 2005 passés a la història com l'any en què el Barça va sortir aplaudit del Bernabéu... (jejeje quin momentazo!!!)
Però si faig memòria i em centro només en les notícies que hem explicat a Televisió de Mataró durant el 2005, m’ha quedat molt gravat sobretot el “Cas Civit”, el Cruïlla de Cultures, el tancament de més fàbriques tèxtils, tot l'enrenou pel cartell de Santes, el 3er premi de la loteria de Nadal i dues notícies d’aquelles que no voldries haver d’explicar mai, les de dues morts que han arribat massa d’hora...
A nivell personal, també hi ha hagut algunes històries i notícies destacades. Però em sembla que l’encàrrec que m’ha fet en Ramon Bassas de dir quina és la notícia de l’any, no anava per aquí. Així que obviaré explicar-vos la meva vida i miracles perquè, d’altra banda, no sé fins a quin punt us podria interessar...
Bé, em sembla que a hores d'ara, quan estem a 29 de desembre, no tinc gens clara la notícia del 2005... Però en qualsevol cas ara em toca a mi convidar a 5 persones a que diguin quina ha estat la notícia de l’any. I els afortunats són....
1.Oriol Burgada
2. Jose Spà
3. Núria Peidro
4. Oriol Rodríguez
5. Pola Solsona
A veure si us en sortiu millor que jo!!!
dimarts, de desembre 27, 2005
El dipòsit del Fiat Punto i el Whisky
Que una 
amiga et digui que l’acompanyis a posar benzina, és normal si aneu juntes en cotxe. Que l’hagis d’acompanyar quan ella va amb el seu cotxe i tu amb el teu i aneu cap a destins diferents, ja no és tan normal. Que t’expliqui que necessita la teva companyia perquè no sap com es tanca el dipòsit de benzina del seu cotxe i que hagi d’acabar avisant el pobre “gasolinero” perquè li tanqui, fa riure. Però que això encara li passi quan fa 7 mesos que posa benzina al seu Fiat Punto... no té preu!! (Potser que n’anem aprenent eh?? Jejeje)
Que la nit del 25 de desembre trobis un pobre gosset tremolant al mig de la nacional 2
, no és gaire normal. Que tu i els teus amics l’agafeu perquè no l’atropellin, podria dir-se que és sensibilitat cap als animals. Que miris la placa del gos i truquis a l’amo i l’home no es presenti a buscar-lo, és que té molta barra. Que truquis als mossos, aquests et desviïn a la Poli Local i aquesta al 010, és treure’s el mort de sobre. Que la veterinària et digui que no es pot fer càrrec del gos ni per una nit, suposo que deu ser que compleix ordres. Que finalment l’amo vingui a buscar el gos després de trucar-lo tres vegades, és ser mooolt lent de reacció o tenir uns collons com un toro. Que aquest show hagi estat entre les 0:30 i les 2 de la matinada quan la teva intenció era estar prenent una copa durant aquesta hora i mitja... és fer una cosa diferent. Però que a sobre el gosset es digui Whisky... no té preu!!
amiga et digui que l’acompanyis a posar benzina, és normal si aneu juntes en cotxe. Que l’hagis d’acompanyar quan ella va amb el seu cotxe i tu amb el teu i aneu cap a destins diferents, ja no és tan normal. Que t’expliqui que necessita la teva companyia perquè no sap com es tanca el dipòsit de benzina del seu cotxe i que hagi d’acabar avisant el pobre “gasolinero” perquè li tanqui, fa riure. Però que això encara li passi quan fa 7 mesos que posa benzina al seu Fiat Punto... no té preu!! (Potser que n’anem aprenent eh?? Jejeje)Que la nit del 25 de desembre trobis un pobre gosset tremolant al mig de la nacional 2
, no és gaire normal. Que tu i els teus amics l’agafeu perquè no l’atropellin, podria dir-se que és sensibilitat cap als animals. Que miris la placa del gos i truquis a l’amo i l’home no es presenti a buscar-lo, és que té molta barra. Que truquis als mossos, aquests et desviïn a la Poli Local i aquesta al 010, és treure’s el mort de sobre. Que la veterinària et digui que no es pot fer càrrec del gos ni per una nit, suposo que deu ser que compleix ordres. Que finalment l’amo vingui a buscar el gos després de trucar-lo tres vegades, és ser mooolt lent de reacció o tenir uns collons com un toro. Que aquest show hagi estat entre les 0:30 i les 2 de la matinada quan la teva intenció era estar prenent una copa durant aquesta hora i mitja... és fer una cosa diferent. Però que a sobre el gosset es digui Whisky... no té preu!!
dissabte, de desembre 24, 2005
Bon Nadal!!!
És la nit de Nadal. Sóc a casa dels meus avis i ja hem acabat de sopar. És aviat, però avui només fem una mena d'aperitiu. Hem begut cava (català, per suposat) i hem menjat neules i turrons, molts turrons (és el que té ser de família pastissera...). Però la celebració de debò la farem demà al migdia.
Així que, aprofito ara que tinc una estoneta per desitjar-vos molt bones festes a tots els que, d'una manera o d'una altra, formeu part de la meva vida.
I... no us atipeu gaire amb tota la cursa de dinars i sopars que venen aquests dies!! ;-)
Així que, aprofito ara que tinc una estoneta per desitjar-vos molt bones festes a tots els que, d'una manera o d'una altra, formeu part de la meva vida.
I... no us atipeu gaire amb tota la cursa de dinars i sopars que venen aquests dies!! ;-)
dijous, de desembre 22, 2005
Pos va a ser que no!!
No, no i no. No m'ha tocat ni un euro. Sóc una de les que avui li toca dir que els diners no fan la felicitat. Quin remei.A Mataró han caigut 81milions i mig d'euros. És moltíssima pasta!! Però quan realment n'he estat conscient ha estat quan ho he passat a pessetes: 135MIL MILIONS DE PESSETES!!!!Era amb la Maria dins del cotxe quan hem sentit per la ràdio que el 3er premi havia caigut a Mataró. Ens ha agafat com un atac d'histèria dient "correeeeee correeeee!! anem cap a la Rieraaaaaaa!!" El mòbil ha començat a sonar com un desesperat: la tele, la ràdio... He parlat amb el Francino!!! (ja està, ja ho he dit i ja m'he quedat tranquil·la...)
Als 10 minuts ja havíem aparcat el cotxe de qualsevol manera i corríem pels carrers del centre carregades amb càmera i micros com si s'acabés el món. La gent ens mirava com si fóssim boges.
De fet, quan hem arribat a Can Zorrilla, estàvem tan o més nervioses que els afortunats. I... què voleu que us digui... tot el matí veient milionaris brindant amb cava i dient com es gastarien els milions... la veritat és que durant unes hores m'han encomanat la seva felicitat i excitació!
Però després, a mida que ha anat passant la tarda (per algunes coses sóc lenta...) he anat prenent consciència de la realitat: segueixo igual de pobre. I també té delicte que, l'única vegada que he comprat loteria a Sort, no hi hagi anat a parar res!
El més trist és que en menys d'un any ja és la segona vegada que perdo el cul per anar a veure i a entrevistar milionaris: per Reis va ser a Sant Pol i avui, a Mataró. Cada vegada cau més a prop... qui sap si m'hauran de venir a entrevistar a mi en el proper sorteig!!
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd... així que ja sabeu la cançó: no me llames iluso, porque tenga una ilusión!
dimecres, de desembre 21, 2005
Que la sort t'acompanyi!!
Cert. És un post que d’aquí a poques hores, haurà caducat. Demà és el gran dia. És 22 de desembre. Demà tots els informatius obriran amb una mateixa notícia: la felicitat feta persona i els nous milionaris brindant amb cava (català o no... depèn d’on toqui i a qui li toqui!).També és cert que aquest any hi ha menys probabilitat que et toqui la rifa però, si et toca, et tocarà més. Avui, vigília del sorteig, és el moment de fer volar coloms. Què faríeu si us toqués la rifa?
Hi ha opinions per a tots els gustos. Hi ha qui diu que si li toqués la grossa, seguiria treballant i fent vida normal (són els mínims, no ens enganyem!). Hi ha qui diu que liquidaria la hipoteca o, en el seu defecte, se’n faria una. Hi ha qui diu que desapareixeria del mapa i que ningú no li tornaria a veure el pèl (em venen alguns noms al cap i, si la grossa assegurés esborrar-los del mapa, ja estaria bé que els hi toqués! jejeje).
Jo no sé pas què faria... l’únic que tinc clar és que m’escaparia uns quants dies a escampar la boira... Però no desapareixeria del mapa. Encara que em toqués la grossa.
dilluns, de desembre 19, 2005
Periodisme local: èxit o fracàs?
Un advocat acaba la carrera i troba una feina. No és al Bufet Quatrecases ni a cap altre de renom. És en un bufet petit però en el qual s’hi troba molt bé i fa una feina que li agrada molt. Va passant el temps i segueix treballant al mateix lloc. Quan li pregunten per la seva vida laboral i ell respon que porta X anys treballant en aquell petit bufet, la gent se n’alegra de la seva estabilitat i pensa “porta molts anys treballant al mateix lloc, serà perquè és un bon professional...”
Als periodistes que treballem en mitjans locals o comarcals, però, ens passa justamen
t el contrari. Si algú que fa temps que no veus et pregunta per la teva vida professional, quan respons que fa un any i mig que ets en un mitjà local et mira amb cara de pena i amb un to compassiu et diu “ah... encara treballes allà...”
Si un polític fa carrera en un ajuntament, ningú no dirà que ha fracassat perquè no ha acabat fent de diputat al Parlament o al Congrés. En canvi, un periodista que voluntàriament vulgui fer carrera en un mitjà local, sí que se’l mira com un fracassat. Per què? Per què en el món del periodisme si no treballes a TV3 o a Catalunya Ràdio representa que no ets ningú i que has fracassat com a professional? Per què la societat en general és incapaç d’entendre que t’agradi treballar en un mitjà local i fer informació de proximitat? Per què sempre t’intenten consolar dient-te “tranquil·la, algun dia sortiràs per TV3 o escriuràs a La Vanguardia”? Tot això em fa molta ràbia. No tot és treballar en un gran mitjà de comunicació. Els qui viuen a les petites grans ciutats o als pobles també necessiten que algú els expliqui què passa al costat de casa seva. I el que és més important, que això que passa s’expliqui bé i de manera professional.
Fa un an
y i mig que treballo a Televisió de Mataró i n’estic molt satisfeta. Estic contenta perquè la feina m’agrada. M’agrada molt. M’agrada poder explicar què passa en una ciutat que cada cop em sento més meva. M’agrada entrevistar persones anònimes que, moltes vegades, expliquen coses tan o més interessants que persones “importants”. M’agrada explicar amb pèls i senyals tot el que donen de sí les Santes. I, a part de la feina en sí, em sento afortunada de tenir uns companys de feina com els que tinc. A part de ser uns grans professionals i uns excel·lents companys de feina, a TVM també hi he fet alguns d’aquells amics que s’escriuen en majúscules.
Així doncs, si tot segueix igual i acabo fent carrera a TVM, no em consideraré una fracassada. I espero que ningú no m’hi consideri perquè, si amb el temps entre tots hem aconseguit dignificar el periodisme local, haurà estat un èxit.
Als periodistes que treballem en mitjans locals o comarcals, però, ens passa justamen
t el contrari. Si algú que fa temps que no veus et pregunta per la teva vida professional, quan respons que fa un any i mig que ets en un mitjà local et mira amb cara de pena i amb un to compassiu et diu “ah... encara treballes allà...”Si un polític fa carrera en un ajuntament, ningú no dirà que ha fracassat perquè no ha acabat fent de diputat al Parlament o al Congrés. En canvi, un periodista que voluntàriament vulgui fer carrera en un mitjà local, sí que se’l mira com un fracassat. Per què? Per què en el món del periodisme si no treballes a TV3 o a Catalunya Ràdio representa que no ets ningú i que has fracassat com a professional? Per què la societat en general és incapaç d’entendre que t’agradi treballar en un mitjà local i fer informació de proximitat? Per què sempre t’intenten consolar dient-te “tranquil·la, algun dia sortiràs per TV3 o escriuràs a La Vanguardia”? Tot això em fa molta ràbia. No tot és treballar en un gran mitjà de comunicació. Els qui viuen a les petites grans ciutats o als pobles també necessiten que algú els expliqui què passa al costat de casa seva. I el que és més important, que això que passa s’expliqui bé i de manera professional.
Fa un an
y i mig que treballo a Televisió de Mataró i n’estic molt satisfeta. Estic contenta perquè la feina m’agrada. M’agrada molt. M’agrada poder explicar què passa en una ciutat que cada cop em sento més meva. M’agrada entrevistar persones anònimes que, moltes vegades, expliquen coses tan o més interessants que persones “importants”. M’agrada explicar amb pèls i senyals tot el que donen de sí les Santes. I, a part de la feina en sí, em sento afortunada de tenir uns companys de feina com els que tinc. A part de ser uns grans professionals i uns excel·lents companys de feina, a TVM també hi he fet alguns d’aquells amics que s’escriuen en majúscules.Així doncs, si tot segueix igual i acabo fent carrera a TVM, no em consideraré una fracassada. I espero que ningú no m’hi consideri perquè, si amb el temps entre tots hem aconseguit dignificar el periodisme local, haurà estat un èxit.
diumenge, de desembre 18, 2005
Diumenges...
Veig el cel ennuvolat i a casa em diuen que no ha sortit el sol en tot el matí (jo dormia...). És ben curiós que tonto i que mandrós pot arribar a ser un diumenge... i que diferent pot arribar a ser un diumenge segons l’edat que tinguis o segons les circumstàncies en què et trobis!!!Recordo que, quan era petita, el diumenge era el dia que m’aixecava d’hora i anava a saltar al llit dels meus pares per despertar-los. Després esmorzàvem tots junts, anàvem a passejar, a patinar, amb bicicleta... Vaig anar creixent i, mentre ells anaven a passejar, jo em quedava a casa, mirant la tele i sentint-me gran perquè ja em deixaven quedar-me sola!
Els anys van anar passant i va començar l’època en què els diumenges al matí deixen d’existir perquè dorms... Dorms perquè has sortit de festa el dia abans i te n’has anat a dormir a les mil, o bé perquè estàs en “fase marmota” i només fas que dormir hores i hores... (de vegades penso que encara estic en aquesta fase...)
Però algun diumenge que m’he llevat d’hora per anar a cobrir alguna cosa per la ràdio o, simplement, perquè m’he despertat, he comprovat que és meravellós sortir a passejar, a comprar el diari i les postres, i arrodonir-ho fent l’aperitiu abans de tornar cap a casa a dinar!! No ens enganyem, no ho he fet gaire vegades, però les vegades que ho he fet m’ha agradat i he pensat que ho hauria de fer més sovint! Així que... prometo fer-ho quan arribi la primavera, que amb el solet ve més de gust!!
Avui, però, el meu diumenge també és més tonto del que és habitual... he sortit divendres i dissabte, no hi estic acostumada i ara n’estic pagant la factura! Però tot i que estigui força perjudicada, ha valgut molt la pena. He passat molt bones estones amb tota la meva gent... celebrant l’aniversari per partida doble!
El cap de setmana, doncs, podria resumir-se en: riure, felicitat, sorpreses, regals i molts moments “exaltación de la amistad”! ...Per què sempre acabem igual?? ;-) Jejeje...
divendres, de desembre 16, 2005
26 anys... amb la calma!
Amb la calma. Aquesta ha estat la meva filosofia de vida des del dia que vaig néixer, avui fa 26 anys. De fet, fins i tot per néixer m’ho vaig prendre moooolt tranquil·lament: hauria d’haver nascut a finals de novembre i mireu quin dia som... i el dia que em vaig decidir a sortir, no us penseu que ho vaig fer amb gaire presses... ma mare sempre m’explica que vaig trigar 14 hores en néixer!! Vaig començar a intentar-ho un dissabte a l’hora de sopar... però fins diumenge a l’hora de dinar no vaig veure la llum!!
Crec que aquesta manera de néixer, amb tooota la calma del món, ha marcat el meu caràcter i la meva manera de viure la vida: sense presses i, sobretot, sense estressar-me!!
dimecres, de desembre 14, 2005
Serà veritat???
Segons les normes de joc, avui m’ha de passar una cosa “inoblidable”. Ahir a la nit vaig rebre un SMS d’aquells que acaben amb una frase tipus “si envies aquest SMS a 5 persones, demà et passarà una cosa inoblidable”. I sí... el vaig reenviar. Vaig pensar “va, fes-ho, per si un cas...”. Perquè se’t complís la predicció, t’havien de retornar el missatge 3 de les 5 persones. He de confessar que vaig fer trampes. Em vaig voler assegurar el tret i el vaig enviar a 7 persones. No fos cas... Aquest matí me l’havien retornat 4 persones. Són més del 50% i... per tant... segons les normes del joc... això vol dir que avui m’ha de passar alguna cosa destacada.
De moment, l’únic extraordinari que m’ha passat és que,quan m’he posat a la dutxa, la meva ampolla de xampú (estrenada abans d’ahir) havia estat substituïda misteriosament per una d’una altra marca (i que estava pràcticament buida!!!). Misteris de viure en una casa amb 4 persones més...
Bé... m’ha passat això i també que he dinat a casa amb tota la família. Tenint en
compte que últimament a casa no em veuen gaire el pèl i que aviat em demanaran un pòster per enrecordar-se de la meva cara... això també es podria qualificar d’extraordinari. Però avui l'ocasió s'ho mereixia: després d’un any i de passar per una operació, a la meva germana li han donat l’alta i d’aquí res ja estarà donant guerra una altra vegada a les pistes de bàsquet. Llàstima que aquesta bona notícia arribés abans que l'SMS que sino... ja tindria clar quina era la cosa extraordinària del dia!
Així doncs... tocarà esperar a veure com evoluciona la resta del dia. Sino... voldrà dir que he contribuït de manera moooolt estúpida a incrementar (encara més del que és habitual en mi) la fortuna del senyor Movistar.
De moment, l’únic extraordinari que m’ha passat és que,quan m’he posat a la dutxa, la meva ampolla de xampú (estrenada abans d’ahir) havia estat substituïda misteriosament per una d’una altra marca (i que estava pràcticament buida!!!). Misteris de viure en una casa amb 4 persones més...
Bé... m’ha passat això i també que he dinat a casa amb tota la família. Tenint en
compte que últimament a casa no em veuen gaire el pèl i que aviat em demanaran un pòster per enrecordar-se de la meva cara... això també es podria qualificar d’extraordinari. Però avui l'ocasió s'ho mereixia: després d’un any i de passar per una operació, a la meva germana li han donat l’alta i d’aquí res ja estarà donant guerra una altra vegada a les pistes de bàsquet. Llàstima que aquesta bona notícia arribés abans que l'SMS que sino... ja tindria clar quina era la cosa extraordinària del dia!Així doncs... tocarà esperar a veure com evoluciona la resta del dia. Sino... voldrà dir que he contribuït de manera moooolt estúpida a incrementar (encara més del que és habitual en mi) la fortuna del senyor Movistar.
dilluns, de desembre 12, 2005
El valor de les petites coses
Colpidora i desesperant. Així és la mort. És com un cop de puny que la majoria de vegades, t’agafa desprevingut. Aquest migdia m’he assabentat que una noia de 17 anys, jugadora d’handbol a Mataró, havia mort en un accident de trànsit. Encara no fa una setmana, moria també a la carretera un altre jugador d’handbol. Tenia 23 anys. Aquest estiu també va marxar el meu cosí, en Pau. Acabava de fer 26 anys. Era jove, guapo, apassionat, carregat d’energia i amb moltíssima vitalitat. La mort el va trobar a la muntanya, fent el que més li agradava: escalant.
Tots aquests accidents, totes aquestes morts que arriben massa d’hora, et fan pensar. I t’adones que no saps quan de temps seràs aquí perquè som fràgils, massa fràgils. I te n’adones que donem una importància desmesurada a coses que no la tenen i no valorem prou tot allò que realment en té: les persones i les petites coses que pots compartir amb elles cada dia.
Com un dia em va dir un amic, la vida són dos dies i un plou. Per tant, voto per sortir al carrer cada dia amb bona cara: per prendre el sol o per mullar-me amb la pluja. Toqui el que toqui. Però sempre valorant el que realment val la pena: les petites coses i les persones que m’estimo.
Tots aquests accidents, totes aquestes morts que arriben massa d’hora, et fan pensar. I t’adones que no saps quan de temps seràs aquí perquè som fràgils, massa fràgils. I te n’adones que donem una importància desmesurada a coses que no la tenen i no valorem prou tot allò que realment en té: les persones i les petites coses que pots compartir amb elles cada dia.
Com un dia em va dir un amic, la vida són dos dies i un plou. Per tant, voto per sortir al carrer cada dia amb bona cara: per prendre el sol o per mullar-me amb la pluja. Toqui el que toqui. Però sempre valorant el que realment val la pena: les petites coses i les persones que m’estimo.
dissabte, de desembre 10, 2005
Gent que va i ve... i poca que s'hi queda!
Quantes persones deu haver-hi al món? Molts milions. Què fa que, d’aquests milions de milions, només hi hagi unes poques que siguin realment importants per a tu? Avui, en una conversa de messenger, la persona amb qui parlava m’ha dit que la meva opinió li pesava, que era una opinió que tenia en compte. Que algú et digui que la teva opinió li importa, et fa sentir important. Això m’ha fet pensar. M’ha fet pensar que cada cop hi ha menys opinions que m’importin de veritat... M’explico.
Jo sempre he sigut molt il·lusa, sempre m’han dit que vivia al meu món, als núvols... Sempre he pensat que els amics eren per a tota la vida i que la qüestió era anar sumant amics. Però amb el temps te n’adones que, de tots els amics que puguis tenir, hi ha pocs AMICS en majúscules. Diuen que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo sempre havia estat de les que deia que això era mentida, que poden tenir-se molts amics. Però amb el temps te n’adones que una cosa són els coneguts, l’altra els col·legues i l’altra els amics de veritat. I et tornes molt més selectiu a l’hora de triar les amistats.
La vida va passant i persones que durant molt de temps havien estat imprescindibles a la teva vida deixen de ser-ho. I n’arriben de noves que es tornen imprescindibles. No saps per quant de temps serà, però t’agradaria que fos per sempre. Hi ha persones que un bon dia van entrar a la teva vida sense avisar i, pràcticament en un plis plas, van convertir-se en una peça fonamental. I amb el pas del temps ho segueixen sent.
El temps passa i et fas gran. Un bon dia, te n’adones que tens gent amb qui anar a fer cafès, gent amb qui sortir de festa, però poca gent amb qui confiïs de veritat per explicar-los el que realment et fa feliç o el que realment t’amoïna. Te n’adones que tens pocs amics amb els qui puguis estar hores i hores i hores xerrant sense cansar-te. Pocs amics amb els qui les converses estúpides i banals siguin productives. Pocs amics d’aquells que perdran el cul quan els necessitis i que seran al teu costat el temps que faci falta. Pocs amics d’aquells amb qui moltes vegades, sobren les paraules perquè amb una mirada ja us enteneu. Pocs amics que saben quin és el teu estat d’ànim només veure’t la cara. Pocs amics la opinió dels quals et pesarà i t’importarà de veritat. Pocs amics que escolliries per marxar un cap de setmana. Pocs amics amb qui marxaries a compartir pis.
Tot això, encara que no en siguis del tot conscient, ho saps. Però el dia que te n’adones que la gent es va muntant la seva vida i que tu deixes de ser-ne una part imprescindible, et fa mal. El dia que reps una trucada d’una persona que t’ha decebut i que, a sobre, no se n’ha adonat i et parla tant normal, et sap greu. El dia que dones un consell a algú que creies que el tindria en compte i se’l passa pel forro, et dol. Però no dius res. Perquè saps que, encara que sigui momentàniament, has deixat de ser fonamental a la seva vida. I això et sap greu, et dol i et fa mal.
Però com que amb el temps et tornes més selectiu i prefereixes la qualitat a la quantitat, ho acabes acceptant amb bona cara. Quin remei! I te n'adones que hi ha molta gent que va i ve... però poca que s'hi queda!!!
Jo sempre he sigut molt il·lusa, sempre m’han dit que vivia al meu món, als núvols... Sempre he pensat que els amics eren per a tota la vida i que la qüestió era anar sumant amics. Però amb el temps te n’adones que, de tots els amics que puguis tenir, hi ha pocs AMICS en majúscules. Diuen que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo sempre havia estat de les que deia que això era mentida, que poden tenir-se molts amics. Però amb el temps te n’adones que una cosa són els coneguts, l’altra els col·legues i l’altra els amics de veritat. I et tornes molt més selectiu a l’hora de triar les amistats.
La vida va passant i persones que durant molt de temps havien estat imprescindibles a la teva vida deixen de ser-ho. I n’arriben de noves que es tornen imprescindibles. No saps per quant de temps serà, però t’agradaria que fos per sempre. Hi ha persones que un bon dia van entrar a la teva vida sense avisar i, pràcticament en un plis plas, van convertir-se en una peça fonamental. I amb el pas del temps ho segueixen sent.
El temps passa i et fas gran. Un bon dia, te n’adones que tens gent amb qui anar a fer cafès, gent amb qui sortir de festa, però poca gent amb qui confiïs de veritat per explicar-los el que realment et fa feliç o el que realment t’amoïna. Te n’adones que tens pocs amics amb els qui puguis estar hores i hores i hores xerrant sense cansar-te. Pocs amics amb els qui les converses estúpides i banals siguin productives. Pocs amics d’aquells que perdran el cul quan els necessitis i que seran al teu costat el temps que faci falta. Pocs amics d’aquells amb qui moltes vegades, sobren les paraules perquè amb una mirada ja us enteneu. Pocs amics que saben quin és el teu estat d’ànim només veure’t la cara. Pocs amics la opinió dels quals et pesarà i t’importarà de veritat. Pocs amics que escolliries per marxar un cap de setmana. Pocs amics amb qui marxaries a compartir pis.
Tot això, encara que no en siguis del tot conscient, ho saps. Però el dia que te n’adones que la gent es va muntant la seva vida i que tu deixes de ser-ne una part imprescindible, et fa mal. El dia que reps una trucada d’una persona que t’ha decebut i que, a sobre, no se n’ha adonat i et parla tant normal, et sap greu. El dia que dones un consell a algú que creies que el tindria en compte i se’l passa pel forro, et dol. Però no dius res. Perquè saps que, encara que sigui momentàniament, has deixat de ser fonamental a la seva vida. I això et sap greu, et dol i et fa mal.
Però com que amb el temps et tornes més selectiu i prefereixes la qualitat a la quantitat, ho acabes acceptant amb bona cara. Quin remei! I te n'adones que hi ha molta gent que va i ve... però poca que s'hi queda!!!
dijous, de desembre 08, 2005
Nit de karaoke!
Quan tastes una cosa i t’agrada, sigui el que sigui, vols repetir. Per això ahir, tres mesos després de la primera vegada, vam fer la segona sortida TVM-Karaoke.
Hi vam arribar cap a quarts de dotze i el karaoke era pràcticament buit. Només hi érem nosaltres i un altre grup: els triunfitos en potència. Estic segura que, abans de pujar a l’escenari, deuen estar hores assajant davant del mirall... Però n’hi havia que, tot i cantar pastelades, s’ha de reconèixer que cantaven força bé...
El DJ karaokaire, com ja l’ha batejat l’Oriol Rodri, va fer una creuada en contra nostra.
Tot i que vam omplir com mil papers amb cançons de tot tipus, no ens cridava ni per casualitat i ens va tenir durant una bona estona allà... esperant i desesperant per cantar...
Després d’una llarga espera i de repetides queixes, el debutant del grup va ser en Rodri, que va fer la primera i la millor actuació de la nit. Amb un xorro de veu impressionant va cantar “Hombre lobo en parís”. Després, de mica en mica, vam anar sortint tota la resta. La majoria cantem fatal però l’objectiu, que era riure i passar-nos-ho bé fent una cosa diferent, crec que el vam aconseguir sobradament! (Ara que ho penso, avui no ha plogut... potser és que tampoc cantem tan tan tan malament!!!)
El recital va acabar amb una dedicatòria per la Maria: el “New York New York” del Frank Sinatra.
En marxar del karaoke, ens vam dividir. Uns van marxar a dormir i, els pocs que vam quedar, vam seguir la festa al Clap. Ja eren les tres però encara ens quedava molta nit per davant...
Hi vam arribar cap a quarts de dotze i el karaoke era pràcticament buit. Només hi érem nosaltres i un altre grup: els triunfitos en potència. Estic segura que, abans de pujar a l’escenari, deuen estar hores assajant davant del mirall... Però n’hi havia que, tot i cantar pastelades, s’ha de reconèixer que cantaven força bé...
El DJ karaokaire, com ja l’ha batejat l’Oriol Rodri, va fer una creuada en contra nostra.
Tot i que vam omplir com mil papers amb cançons de tot tipus, no ens cridava ni per casualitat i ens va tenir durant una bona estona allà... esperant i desesperant per cantar...Després d’una llarga espera i de repetides queixes, el debutant del grup va ser en Rodri, que va fer la primera i la millor actuació de la nit. Amb un xorro de veu impressionant va cantar “Hombre lobo en parís”. Després, de mica en mica, vam anar sortint tota la resta. La majoria cantem fatal però l’objectiu, que era riure i passar-nos-ho bé fent una cosa diferent, crec que el vam aconseguir sobradament! (Ara que ho penso, avui no ha plogut... potser és que tampoc cantem tan tan tan malament!!!)
El recital va acabar amb una dedicatòria per la Maria: el “New York New York” del Frank Sinatra.
En marxar del karaoke, ens vam dividir. Uns van marxar a dormir i, els pocs que vam quedar, vam seguir la festa al Clap. Ja eren les tres però encara ens quedava molta nit per davant...
dimecres, de desembre 07, 2005
Buscant temes...
No estic inspirada. Tot el dia que busco temes. Primer ha estat per fer l’informatiu. Tot i que aquest matí l’agenda era buida i el correu, pràcticament també, entre tots n’hem trobat uns quants. Avui segur que no guanyarem cap premi... però podria ser pitjor.
Ara buscava temes per escriure al bloc, però no se m’acudeix res interessant. Espero que aquest declivi només sigui producte d’aquesta setmana tan estranya i que dilluns m’hagi passat. Mentrestant podeu anar-me proposant temes, a veure si entre tots m’inspireu...
Ara buscava temes per escriure al bloc, però no se m’acudeix res interessant. Espero que aquest declivi només sigui producte d’aquesta setmana tan estranya i que dilluns m’hagi passat. Mentrestant podeu anar-me proposant temes, a veure si entre tots m’inspireu...
dilluns, de desembre 05, 2005
Mala llet
400 euros, un penjoll i un clauer de plata. És el que ens va desaparèixer de l’habitació de l’hotel d’Escaldes on hem estat allotjades aquest cap de setmana. Després de la incredulitat inicial, quan ens vam adonar que ens havien robat, vam anar a posar la denúncia a la policia, situada al ministeri de l’interior andorrà. Després de preguntar-nos per l’interfono què volíem denunciar i què ens havien pres (no crec que sigui gaire lògic haver de cridar des del carrer què ens havia passat...) un policia ens va obrir la porta i ens va indicar a quina planta havíem d’anar. 15 minuts després d’estar “abandonades” en una gran sala del ministeri vam decidir trucar a la policia (des de les seves pròpies dependències) per comprovar que no s’havien oblidat de nosaltres. Al cap de 5 minuts, va baixar el policia. Vam estar 55 minuts de rellotge per posar la denúncia: la rapidesa tampoc no és una qualitat que abundi gaire en el “gran país dels Pirineus”.
Després de posar la denúncia i d’assabentar-nos per casualitat a través del policia que estàvem fent el pringat pagant una zona blava perquè així ho indicaven uns cartells enormes quan en realitat era gratuïta, tornem a l’hotel. La gerent, tota xula ella i amb posat de sobrada, ens diu que l’hotel no es fa responsable del que els clients deixen a les habitacions i que ells no poden controlar qui entra i qui surt de l’hotel, i que si el conserge no era al seu lloc i algú va agafar la clau de la nostra habitació, que ella no podia fer-hi res. La incredulitat inicial s’havia transformat en indignació, ràbia, impotència i mala llet, molta mala llet.
Vam demanar-li un full de reclamacions i, mirant-nos per sobre l’espatlla, la resposta va ser “no en tenim i no estem obligats a tenir-ne, si us voleu prendre la molèstia de posar una reclamació, heu d’anar a l’oficina de turisme”. I així ho vam fer. Vam anar a l’oficina de turisme i vam posar la reclamació.
Un advocat, familiar d’una de les dues amigues que venien amb mi, ens va dir que era un cas de negligència per part de l’hotel i que això no es quedaria així. Ja ho veurem.
Sincerament, tinc poques esperances que la denúncia i la reclamació serveixin per alguna cosa. Els diners, ja els dono per perduts. I a aquest hotel, evidentment que no hi penso tornar mai més.
Després de posar la denúncia i d’assabentar-nos per casualitat a través del policia que estàvem fent el pringat pagant una zona blava perquè així ho indicaven uns cartells enormes quan en realitat era gratuïta, tornem a l’hotel. La gerent, tota xula ella i amb posat de sobrada, ens diu que l’hotel no es fa responsable del que els clients deixen a les habitacions i que ells no poden controlar qui entra i qui surt de l’hotel, i que si el conserge no era al seu lloc i algú va agafar la clau de la nostra habitació, que ella no podia fer-hi res. La incredulitat inicial s’havia transformat en indignació, ràbia, impotència i mala llet, molta mala llet.
Vam demanar-li un full de reclamacions i, mirant-nos per sobre l’espatlla, la resposta va ser “no en tenim i no estem obligats a tenir-ne, si us voleu prendre la molèstia de posar una reclamació, heu d’anar a l’oficina de turisme”. I així ho vam fer. Vam anar a l’oficina de turisme i vam posar la reclamació.
Un advocat, familiar d’una de les dues amigues que venien amb mi, ens va dir que era un cas de negligència per part de l’hotel i que això no es quedaria així. Ja ho veurem.
Sincerament, tinc poques esperances que la denúncia i la reclamació serveixin per alguna cosa. Els diners, ja els dono per perduts. I a aquest hotel, evidentment que no hi penso tornar mai més.
dijous, de desembre 01, 2005
Dones de bandera!!!
Sí, sí, sí. Dones de bandera. Possiblement us soni massa pretenciós i segurament penseu que no n’hi ha per tant, que aquesta definició ens queda massa gran... Però així e
ns vam autobatejar una mítica nit, l’objectiu de la qual va ser pujar-nos l’autoestima i autoconvèncer-nos que, si volíem, ens podíem menjar el món. Com haureu pogut comprovar a la foto, som 3: la Vicky, la Joana i jo mateixa. Si les hagués de definir, diria que són dues grans amigues, dues de les millors que tinc. Són alegres, optimistes i amb moltíssima energia, tota positiva. Són d’aquelles amigues que sempre són allà, en els bons moments i en els mals moments. Amb la Vicky ens veiem sovint, amb la Joana no tant perquè viu a Lleida. Però malgrat estar lluny, i com molt bé deia un dia en Jose, les distàncies no les posen els quilòmetres, sino les persones. Per això mateix, tot i viure a 150 km, la sento molt propera.
Demà marxem a Andorra. És un cap de setmana només per a nosaltres (i per la immensa multitud de gent que haurà tingut la mateixa idea que nosaltres, clar, no som gaire originals!!!). Vam marxar l’any passat per primer cop i, després de rebentar les targetes de crèdit i de relaxar-nos a Caldea, vam decidir que ho havíem d’institucionalitzar. Un cop l’any, havíem de fer aquesta escapada per carregar les piles (o canviar-les, depèn del cas...). I... després de molt esperar... per fi ha arribat la 2a edició del cap de setmana terapèutic!!!
L’objectiu és clar: desconnectar de la rutina, dels problemes i dels maldecaps. Escapar-se un cap de setmana de tant en tant i que el món s’aturi és meravellós. De fet, crec que hauria de ser obligat. Però no es pot fer de qualsevol manera. Hi ha un requisit bàsic perquè el cap de setmana sigui terapèutic de debò: el lloc que es triï és el de menys, d’acord, però no pots triar qualsevol companyia: ha de ser algú especial. Jo, aquesta vegada, he triat dues dones de bandera!!!
ns vam autobatejar una mítica nit, l’objectiu de la qual va ser pujar-nos l’autoestima i autoconvèncer-nos que, si volíem, ens podíem menjar el món. Com haureu pogut comprovar a la foto, som 3: la Vicky, la Joana i jo mateixa. Si les hagués de definir, diria que són dues grans amigues, dues de les millors que tinc. Són alegres, optimistes i amb moltíssima energia, tota positiva. Són d’aquelles amigues que sempre són allà, en els bons moments i en els mals moments. Amb la Vicky ens veiem sovint, amb la Joana no tant perquè viu a Lleida. Però malgrat estar lluny, i com molt bé deia un dia en Jose, les distàncies no les posen els quilòmetres, sino les persones. Per això mateix, tot i viure a 150 km, la sento molt propera.Demà marxem a Andorra. És un cap de setmana només per a nosaltres (i per la immensa multitud de gent que haurà tingut la mateixa idea que nosaltres, clar, no som gaire originals!!!). Vam marxar l’any passat per primer cop i, després de rebentar les targetes de crèdit i de relaxar-nos a Caldea, vam decidir que ho havíem d’institucionalitzar. Un cop l’any, havíem de fer aquesta escapada per carregar les piles (o canviar-les, depèn del cas...). I... després de molt esperar... per fi ha arribat la 2a edició del cap de setmana terapèutic!!!
L’objectiu és clar: desconnectar de la rutina, dels problemes i dels maldecaps. Escapar-se un cap de setmana de tant en tant i que el món s’aturi és meravellós. De fet, crec que hauria de ser obligat. Però no es pot fer de qualsevol manera. Hi ha un requisit bàsic perquè el cap de setmana sigui terapèutic de debò: el lloc que es triï és el de menys, d’acord, però no pots triar qualsevol companyia: ha de ser algú especial. Jo, aquesta vegada, he triat dues dones de bandera!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)