La tornada al cole

6:55. Em sona el soroll insuportable i eixordador de l’alarma del mòbil. L’apago i em llevo 10 minuts més tard. Quina son!!!

7:05. Em poso a la dutxa per veure si així m’espavilo una mica.

7:30. Faig el llit mentre el cafè amb llet s’escalfa al microones.

7:35. Em rento les dents, em pentino, agafo la jaqueta i el bolso. Ai! Que em deixo la carpeta!

7:45. Surto de casa. Flipo quan veig que encara és negre nit. (què voleu, a la tele entrem a treballar a les 10 i sóc incapaç de llevar-me abans de les 9!!!)

8:00. Em fa il·lusió sentir com, amb aquella energia, l’Antoni Bassas diu “Bon dia! Són les 8!!!”. Feia tan de temps que no el sentia dir aquestes paraules... De fet, pensava que des que comença el programa a les 7, ja ho havia deixat de dir i que ara només deia “bon dia! Són les 7!”

8:30. Arribo a la Pompeu Fabra. Feia gairebé 4 anys que no anava a l’edifici de Ciutadella (Periodisme vaig estudiar-ho a l’edifici de Rambles). Recordava unes eternes caravanes per l’autopista i per la Ronda Litoral, però avui he estat de sort perquè no he trobat gaire trànsit. Arribo contenta, però està a punt d’agafar-me un infart quan veig que ja no es pot aparcar enlloc. El carrer Wellington, abans ple de cotxes, ara està ocupat pel TramBesòs. La resta d’aparcament que hi ha als voltants de la universitat són aquelles meravelloses zones verdes que estan posant per tot Barcelona i algunes places de zona blava. Acabo veient que l’opció més econòmica és deixar el cotxe en zona blava pel mòdic preu de 4€ (sísí, 2 hores val 4 euros... sense comentaris!!!).

8:35. Entro a l’edifici (lliure de fum) i, com que la classe no comença fins les 9, decideixo anar a fer un cafè al bar. Entro, em poso a fer cua i em sento totalment fora de lloc. No hi ha res que em resulti familiar. Bé sí, menteixo. Els cambrers són els mateixos que quan vaig començar Humanitats ara fa... 9 anys?? Primer m’agrada que em reconeguin, al bar m’hi passava moltes hores! Però després ja no m’agrada tant perquè, tot i que ho han fet amb bona fe, m’han humiliat quan, amb cara de sorpresa, m’han preguntat: “però que encara no has acabat??”

8:40. M’assec i observo la gent que m’envolta. Hi ha tot de noies joves, molt joves (en edat universitària, clar, no com jo!!) que van totes pimpollades. No ho entenc. Jo fa gairebé 2 hores que m’he llevat i dec portar una cara de son impressionant (penso que potser és per això que ningú no s’asseu davant meu). Elles, en canvi, estan fresques com una rosa. Van totes pintadetes, amb el cabell planxat com de perruqueria i vestides com si fos dissabte a la nit i haguessin de sortir de festa. I, encara no són ni les 9 del matí, i ja estan enganxades al mòbil!!! Amb qui deuen parlar a aquestes hores??? En fi. Sempre m’ha sobtat molt aquest tipus de gent que a primera hora del matí ja sembla que hagi sortit d’una capseta i ja està súper activada... potser és perquè jo tota la vida he estat incapaç de ser persona abans de les 10 del matí...

9:00. Comença la classe de Literatura Contemporània. És una de les dues assignatures que em queden per acabar Humanitats i, possiblement, l’assignatura obligatòria més difícil de tota la carrera. El professor, Javier Aparicio, diu que l’objectiu és ensenyar-nos a llegir la literatura del segle XX i que haurem de llegir 6 lectures obligatòries, entre les quals hi ha “La metamorfosi” de Kafka, “El vell i la mar” de Hemingway o “El lloro de Flaubert”, de Barnes. Espero que dilluns, com que ja serà el segon dia, entengui una mica més l’espès discurs del professor i no em perdi tantes vegades com avui. Sincerament, veig una muntanya treure’m aquesta assignatura de sobre. Però encara que sigui per orgull, he d’acabar aquesta carrera. Fa massa anys que l’arrossego. I, a part, avui he vist que a la Universitat ja no hi pinto res!!!