Quan la son pot més...

Dilluns al matí. Plou per quart dia consecutiu. Estic a classe de literatura contemporània, asseguda a la penúltima fila. Tinc molta son, he estat més d’una hora a la carretera i no he tingut temps de fer el cafè. El professor dóna quatre pinzellades de la teoria del collage i la teoria de la reminiscència. Diu que ho exemplificarà amb un text de l’Ulises de Joyce i amb el de la famosa magdalena de Proust. Els ulls em pesen molt, he de fer seriosos esforços per mantenir-los oberts. He de fer alguna cosa urgentment per no adormir-me.

Per veure si he entès els conceptes, i per veure si així aconsegueixo despertar-me, fent ús de la reminiscència i del flashback, intento fer un collage d’alguns moments del cap de setmana: els Premis de la Comunicació (mereixerien un post independent, a veure si m’inspiro...), el Clap i la Negra Flor, l’últim cigarro, el cafè amb la Vicky, el sopar amb l’Eli i la Raquel, el Clap i Privat, la peli Crash al cine... De cop i volta, però, i no sé a sant de què, em ve a la memòria una anècdota de quan devia tenir 15 anys: em vaig adormir a classe sense adonar-me’n i, quan el timbre per anar al pati em va despertar, vaig veure com tothom (professor inclòs) em miraven i reien. Aquesta anècdota, que no sé a través de quin estrany mecanisme ha tornat a la meva ment després de 10 anys, ha tingut un efecte immediat: en recordar la vergonya que vaig passar aquell dia, m’he despertat de cop i he tornat a tocar de peus a terra.

Tot seguia igual: el professor seguia xerrant i la gent semblava estar atenta. Llàstima que, en despertar-me, només quedessin 10 minuts per acabar la classe i ja hagués perdut completament el fil... i he estat incapaç de recuperar-lo. A veure si dijous estic més desperta!