La platja de Mataró un migdia d’hivern. El mar, el sol, la brisa i el so de les onades. Dues llibretes, un boli i un llapis. Ens asseiem una al costat de l’altra. Ella agafa la seva llibreta i el seu llapis. Dibuixa. Jo agafo la meva llibreta i el meu boli. Escric. No ens diem res. No cal. Ens fem companyia però estem soles. Volem estar soles. Cadascuna al seu món. Des de fa un any i mig, hem compartit moltes coses. Avui n’hem compartit una de nova. Una d’aquelles que fa gran una amistat. Avui hem compartit el silenci. De vegades, sobren les paraules perquè els silencis parlen per si sols.
5 comentaris:
El silenci en moltes ocasiona és la millor manera que tenim per comunicar-nos amb una persona. Perquè és el que en realitat necessitem en moments de tensió, de tristesa o simplement de reflexió.
Els millors amics, els millors companys sempre ho comparteixen tot i espero algún dia formar part d'aques silenci.
Hoy sobran las palabras. En todos los aspectos. Ya sabes... Somos iguales.
LA TEMPESTAD
I q feieu a la platja? Q aquí la gent treballa, eh? Hehehe!
Aquesta imatge silenciosa em fa viatjar a Palamós... Ni llibretes ni bolígrafs, només el sol, el mar i els nostres pensaments. Aleshores seguien camins oposats -recordes?: donar el pas o oblidar-se'n per sempre. Però tenien un denominador comú: el risc.
Ja veus... La vida et dóna dies de vacances per prendre decisions i després et recorda que t'has equivocat. P q serà? Potser per fer-nos més forts?
Un petó d'aquella q canta quan no vol parlar.
Eli jo també vull fumar el que fumes tu!!!
Culló nena, m'han vingut ganes d'anar a la platja amb una llibreta... Quan quedem?? jeje.
Publica un comentari a l'entrada