Ahir em deia que estava sentenciada. Avui m’acaba de dir que els metges han donat una esperança, molt petita, però al cap i a la fi una esperança. I mentre hi ha esperança hi ha vida. Estic parlant d’una noia de 27 anys que fins fa 2 mesos estava perfectament, tenia la seva vida, la seva feina, la seva parella, la seva família i amics… i avui no sap si sobreviurà a la malaltia que li han diagnosticat. Així. D’un dia per l’altre. És ella però podria ser jo, o podries ser tu. Podríem ser qualsevol. És més, qui ens assegura que demà no serem qualsevol de nosaltres qui estigui en la seva situació? Els metges no són gaire optimistes, però ella és forta i està disposada a lluitar. Amb valor i amb ganes. Sense enfonsar-se. I aferrant-se a la petita esperança que li donen.
Això m’ha fet pensar molt. No és la primera vegada que hi penso i segur que no serà l’última. Però el cas és que ara hi he tornat a pensar. Tots hem pensat en algun moment que se’ns acabava el món: perquè no hem pogut fer la carrera que volíem, perquè ens ha deixat el nòvio o la nòvia, perquè hem perdut una feina o simplement per coses tan tontes com perquè se’ns ha encongit aquell jersei que tan ens agradava, per posar alguns exemples. Però tot això té solució. Si lluites pots acabar treballant del que sempre has somniat, un mal d’amors s’acaba curant amb el temps, sempre podràs trobar una altra feina i sempre podràs comprar-te un altre jersei.
En aquests moments, desgraciadament, hi ha vàries persones al meu voltant que m’aprecio molt i que, per diferents motius, s'ho estan passant malament. I no estic segura d’haver trobat la millor manera d’ajudar a cadascuna d’aquestes persones. Només vull dir-vos una cosa, una cosa que també m’he d’aplicar a mi mateixa: tot té solució. I en cas que no la trobem o que no siguem capaços d’aplicar-la, el temps acabarà posant les coses al seu lloc i acabarà calmant-ho tot. Perquè tot té solució menys la mort.
Per tant, a lluitar per riure, per assaborir cada moment de la vida i per viure-la intensament al costat de les persones que estimem i que ens estimen. I els problemes, hem d’aprendre a afrontar-los i a relativitzar-los. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i tot és superable.
5 comentaris:
ja veus, les 2:22.
Primer sento molt lo de l'amiga. És molt injust que t'arribi una cosa així d'aquesta manera. I respecte a lo demes, dir-te com he dit avui al programa, no sempre que es pateix serveix d'alguna cosa. Mercy per aguantar-me les rallades. Sempre m'has dit veritats com temples que mai he volgut acceptar i mira ara!
Com tu ben dius, el temps posa tot i tothom al seu lloc.
T'estimu noia!
GRACIAS GUAPA!!
BIEN ES CIERTO QUE CUANDO TIENES UN PROBLEMA PARECE QUE SE TE ACABA EL MUNDO, PERO SI TE PARAS A PENSAR UN MOMENTO Y ESCUCHAS HISTORIAS COMO ESTA TE DAS CUENTA QUE EN REALIDAD ERES AFORTUNADA.
CUANDO TIENES QUE SOLUCIONAR TUS PROPIOS PROBLEMAS UNA SE CANSA DE ESCUCHAR -"LO PRIMERO ERE TU, PIENSA EN TI MISMA". Y CUANDO AL FINAL LO HACES RESULTA QUE ERES LA PERSONA MAS EGOISTA DEL MUNDO.
MIRA, ESTAS SON LAS CONSECUENCIAS DE PROBABLEMENTE UNA MALA CABEZA... LA MIA...
Els mals moments i les experiències fracassades en moltes ocasions ens derrumben i ens fan sentir que som el pitjor i que no hi ha solució.
Però arribem a ser tan dramatistes que fins que algú no té un problema més gros no ens sentim afortunats. En realitat ho som. Perquè sentir el dolor, sentir la felicitat o sentir, simplement sentir ja és motiu per donar sentit a la nostra vida.
Eli ets genial i aquesta optimisme que ens caracterítza a algunes persones també amaga els mals moments, però el més important és pensar que sempre hi ha un motiu per somriure.
Un petó a tots!!!! i anims!
És el q et deia... Contra la mort no podem fer res. Però si, per desgràcia, arriba a algú q ens estimem, hem d'intentar pensar q de tot s'aprèn. Pq la pèrdua d'algú important ens ajuda a madurar, a aprendre a relativitzar els problemes quotidians, a convèncer la nostra ment i el nostre cor q la vida són dos dies i q, per tant, cal aprofitar cada moment... Només així, quan trobem a faltar algú q ja no hi és ni hi serà mai més pensarem q hem estat afortunats d'haver conegut amb ell i per ell el valor de l'amistat.
B.
hola,
m'ha impressionat aquest post. Una persona jove als 27 anys. Hauria de ser una lliçó de vida, sí, com tu intentes.
Publica un comentari a l'entrada