Dilluns al matí. Plou per quart dia consecutiu. Estic a classe de literatura contemporània, asseguda a la penúltima fila. Tinc molta son, he estat més d’una hora a la carretera i no he tingut temps de fer el cafè. El professor dóna quatre pinzellades de la teoria del collage i la teoria de la reminiscència. Diu que ho exemplificarà amb un text de l’Ulises de Joyce i amb el de la famosa magdalena de Proust. Els ulls em pesen molt, he de fer seriosos esforços per mantenir-los oberts. He de fer alguna cosa urgentment per no adormir-me.
Per veure si he entès els conceptes, i per veure si així aconsegueixo despertar-me, fent ús de la reminiscència i del flashback, intento fer un collage d’alguns moments del cap de setmana: els Premis de la Comunicació (mereixerien un post independent, a veure si m’inspiro...), el Clap i la Negra Flor, l’últim cigarro, el cafè amb la Vicky, el sopar amb l’Eli i la Raquel, el Clap i Privat, la peli Crash al cine... De cop i volta, però, i no sé a sant de què, em ve a la memòria una anècdota de quan devia tenir 15 anys: em vaig adormir a classe sense adonar-me’n i, quan el timbre per anar al pati em va despertar, vaig veure com tothom (professor inclòs) em miraven i reien. Aquesta anècdota, que no sé a través de quin estrany mecanisme ha tornat a la meva ment després de 10 anys, ha tingut un efecte immediat: en recordar la vergonya que vaig passar aquell dia, m’he despertat de cop i he tornat a tocar de peus a terra.
Tot seguia igual: el professor seguia xerrant i la gent semblava estar atenta. Llàstima que, en despertar-me, només quedessin 10 minuts per acabar la classe i ja hagués perdut completament el fil... i he estat incapaç de recuperar-lo. A veure si dijous estic més desperta!
dilluns, de gener 30, 2006
dimecres, de gener 25, 2006
On anirem a parar???
Fins ara no he volgut parlar de política però ja no puc més. Estic cansada de veure com tothom fa el paperina i s’intenta apuntar el gol, cadascú a la seva manera i cadascú seguint la seva estratègia. Estem arribant a un punt en què sembla que l’únic que importa és sortir als diaris. Anem a pams:
- L’Artur Mas marxa a Madrid a negociar l’estatut amb Zapatero i torna tan i tan content dient que ha arribat a uns acords tan i tan bons per Catalunya. Es presenta davant dels mitjans com el gran heroi, el cap de l’oposició que ha estat capaç d’arribar a uns acords taaan espectaculars. Espero que no sigui només de cara a la galeria i que, a l'hora de la veritat, sigui cert que aquests acords són tan bons.
- En Saura va a Madrid sense fer gaire rebombori, parla amb en Zapatero, s’entenen i també es fa la foto. Passa força desapercebut.
- En Piqué diu que, en matèria de finançament, les tesis del PP tenen algun punt de connexió amb l’acord a què van arribar Mas i Zapatero. En sentir això, el “gran” Acebes (que no aconsegueixo entendre perquè el segueixen mantenint a primera línia quan crec que va perdre tota la credibilitat entre l’11M i el 14M, però d’això ja en parlaré un altre dia) el desautoritza públicament i de la manera més barroera possible. Es diu que Piqué marxa a Madrid a presentar-li la dimissió a Rajoy però finalment no ho fa. S’empassa les desautoritzacions i humiliacions dels líders del seu partit, abaixa el cap i segueix al capdavant del PPC.
- En Carod i en Puigcercós diuen que votaran en contra de l’estatut perquè no hi ha prou avenços en matèria de finançament i perquè el text que han consensuat PSC, CiU i ICV amb el PSOE, no s’assembla de res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Es reuneixen amb en Zapatero i, després de la reunió, diuen que hi ha hagut algun acostament, però que no han arribat a cap acord i que mantenen el seu vot contrari.
Aquí és on em començo a perdre. Si tan dolent és aquest estatut, per què la resta hi votaran a favor? Si realment ERC hi acaba votant en contra, cosa que dubto, què passarà amb el tripartit? Abans d’ahir, el conseller Huguet va venir al Masnou i vaig fer-li aquesta pregunta. Em va respondre que no té res a veure una cosa amb l’altra, que el tripartit no té esquerdes i que volen esgotar la legislatura perquè tenen molts projectes engegats.
Molt bé, em sembla perfecte. Però... l’estatut no era el projecte en majúscules d’aquest govern tripartit? Encara que hi hagi estatut, si ERC hi vota en contra i jo no vaig equivocada, voldrà dir que hi haurà hagut un gran desacord entre els tres socis del govern en el màxim projecte de la legislatura. Segur que això no farà trontollar el tripartit? O... és més... ens hem de preocupar si no el fa trontollar?
Per acabar d’adobar el tema de l’estatut, i embolica que fa fort, el PP vol fer un referèndum per preguntar als espanyols què els hi sembla l’estatut de Catalunya. Surrealista. I és més... què vol que responguin a la resta d’Espanya amb la campanya de desprestigi que se’ns està fent als catalans? Si als seus ulls devem ser uns insolidaris i uns egoistes!!
I, si a tot això li sumem que el Consell General del Poder Judicial ha aprovat un informe que ningú no havia demanat i que diu que l'estatut és inconstitucional, no vull ni imaginar-me el que poden arribar a dir demà alguns mitjans de comunicació! Clar que... pensant-ho bé, després que hagin sortit militars dient bajanades de l’alçada d’un campanar, que el president del TGPJ hagi equiparat aprendre català amb aprendre a ballar sevillanes i que en Jiménez Losantos cada dia segueixi dient de les seves per la COPE... ja hauria d'estar curada d'espants!
Ah... i ara que ho penso, els papers de Salamanca fa gairebé una setmana que són a Madrid mentre l’Audiència Nacional encara delibera si tornen o no tornen a Catalunya... sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguem així... on anirem a parar??
- L’Artur Mas marxa a Madrid a negociar l’estatut amb Zapatero i torna tan i tan content dient que ha arribat a uns acords tan i tan bons per Catalunya. Es presenta davant dels mitjans com el gran heroi, el cap de l’oposició que ha estat capaç d’arribar a uns acords taaan espectaculars. Espero que no sigui només de cara a la galeria i que, a l'hora de la veritat, sigui cert que aquests acords són tan bons.
- En Saura va a Madrid sense fer gaire rebombori, parla amb en Zapatero, s’entenen i també es fa la foto. Passa força desapercebut.
- En Piqué diu que, en matèria de finançament, les tesis del PP tenen algun punt de connexió amb l’acord a què van arribar Mas i Zapatero. En sentir això, el “gran” Acebes (que no aconsegueixo entendre perquè el segueixen mantenint a primera línia quan crec que va perdre tota la credibilitat entre l’11M i el 14M, però d’això ja en parlaré un altre dia) el desautoritza públicament i de la manera més barroera possible. Es diu que Piqué marxa a Madrid a presentar-li la dimissió a Rajoy però finalment no ho fa. S’empassa les desautoritzacions i humiliacions dels líders del seu partit, abaixa el cap i segueix al capdavant del PPC.
- En Carod i en Puigcercós diuen que votaran en contra de l’estatut perquè no hi ha prou avenços en matèria de finançament i perquè el text que han consensuat PSC, CiU i ICV amb el PSOE, no s’assembla de res al que va aprovar el Parlament de Catalunya. Es reuneixen amb en Zapatero i, després de la reunió, diuen que hi ha hagut algun acostament, però que no han arribat a cap acord i que mantenen el seu vot contrari.
Aquí és on em començo a perdre. Si tan dolent és aquest estatut, per què la resta hi votaran a favor? Si realment ERC hi acaba votant en contra, cosa que dubto, què passarà amb el tripartit? Abans d’ahir, el conseller Huguet va venir al Masnou i vaig fer-li aquesta pregunta. Em va respondre que no té res a veure una cosa amb l’altra, que el tripartit no té esquerdes i que volen esgotar la legislatura perquè tenen molts projectes engegats.
Molt bé, em sembla perfecte. Però... l’estatut no era el projecte en majúscules d’aquest govern tripartit? Encara que hi hagi estatut, si ERC hi vota en contra i jo no vaig equivocada, voldrà dir que hi haurà hagut un gran desacord entre els tres socis del govern en el màxim projecte de la legislatura. Segur que això no farà trontollar el tripartit? O... és més... ens hem de preocupar si no el fa trontollar?
Per acabar d’adobar el tema de l’estatut, i embolica que fa fort, el PP vol fer un referèndum per preguntar als espanyols què els hi sembla l’estatut de Catalunya. Surrealista. I és més... què vol que responguin a la resta d’Espanya amb la campanya de desprestigi que se’ns està fent als catalans? Si als seus ulls devem ser uns insolidaris i uns egoistes!!
I, si a tot això li sumem que el Consell General del Poder Judicial ha aprovat un informe que ningú no havia demanat i que diu que l'estatut és inconstitucional, no vull ni imaginar-me el que poden arribar a dir demà alguns mitjans de comunicació! Clar que... pensant-ho bé, després que hagin sortit militars dient bajanades de l’alçada d’un campanar, que el president del TGPJ hagi equiparat aprendre català amb aprendre a ballar sevillanes i que en Jiménez Losantos cada dia segueixi dient de les seves per la COPE... ja hauria d'estar curada d'espants!
Ah... i ara que ho penso, els papers de Salamanca fa gairebé una setmana que són a Madrid mentre l’Audiència Nacional encara delibera si tornen o no tornen a Catalunya... sembla mentida que a aquestes alçades encara estiguem així... on anirem a parar??
dilluns, de gener 23, 2006
La vida és un joc... i vull seguir jugant!!!
Primer de tot, dir que aquesta frase no és meva, l’ha dit aquest vespre l’Anna Martínez a la redacció de TVM mentre filosofava sobre la vida. Però ja li he dit que me l’apropiava perquè m’ha agradat.
I és que és ben veritat, la vida és un joc on poden jugar-se moltes partides simultàniament: partides sentimentals, familiars, laborals, acadèmiques... Hi ha partides que no s’acaben mai i n’hi ha en què apareix el “game over” molt abans del que voldries... N'hi ha que no poden o no haurien de poder jugar-se simultàniament, i hi ha vegades que has d'acabar una partida per poder començar-ne una altra...
Com a tots els jocs, de vegades és guanya i de vegades es perd. De vegades estàs en ratxa i guanyes moltes partides seguides. D’altres vegades, estàs en una mala ratxa i perds contínuament. Hi ha vegades, que l’atzar o les casualitats juguen al teu favor i et fan guanyar partides que creies perdudes. I altres vegades, el temps acaba convertint una derrota en una victòria.
La vida és un joc que no jugues sol, jugues amb molts altres jugadors. N’hi haurà que jugaran sempre al teu equip, n’hi haurà que només hi jugaran temporalment, n’hi haurà que s’hi incorporaran a mida que vagi avançant el joc, n’hi haurà que jugaran a l’equip contrari tota la vida, n’hi haurà que es canviaran de bàndol, n’hi haurà que es saltaran les regles sistemàticament, n'hi haurà que saps que sempre jugaran al teu equip encara que durant una època estiguin a la banqueta, n’hi haurà que faran mèrits per jugar al teu equip, n’hi haurà que et faran la traveta quan estiguis despistat...
Sovint, com també ha dit l’Anna per acabar la frase, la vida és plena de temps morts. Aquests temps morts, poden ser triats o imposats. Quan els tries tu, acostuma a ser perquè notes que hi ha alguna cosa que no rutlla i vols reflexionar per veure com segueixes la partida. Quan et venen imposats, has de tractar de tornar a agafar forces per seguir jugant.
Al cap i a la fi, tots perdrem l’última partida. Però fins que arribi aquesta última partida, s’ha de lluitar per guanyar-ne tantes com es pugui. I, per suposat, la vida és un joc per disfrutar. I per seguir jugant i disfrutant, de vegades cal començar partides noves, altres vegades només cal seguir les que tens començades, altres només has de rescatar partides que tenies oblidades i, altres vegades, només canviant les regles del joc ja n'hi ha prou!
I és que és ben veritat, la vida és un joc on poden jugar-se moltes partides simultàniament: partides sentimentals, familiars, laborals, acadèmiques... Hi ha partides que no s’acaben mai i n’hi ha en què apareix el “game over” molt abans del que voldries... N'hi ha que no poden o no haurien de poder jugar-se simultàniament, i hi ha vegades que has d'acabar una partida per poder començar-ne una altra...
Com a tots els jocs, de vegades és guanya i de vegades es perd. De vegades estàs en ratxa i guanyes moltes partides seguides. D’altres vegades, estàs en una mala ratxa i perds contínuament. Hi ha vegades, que l’atzar o les casualitats juguen al teu favor i et fan guanyar partides que creies perdudes. I altres vegades, el temps acaba convertint una derrota en una victòria.
La vida és un joc que no jugues sol, jugues amb molts altres jugadors. N’hi haurà que jugaran sempre al teu equip, n’hi haurà que només hi jugaran temporalment, n’hi haurà que s’hi incorporaran a mida que vagi avançant el joc, n’hi haurà que jugaran a l’equip contrari tota la vida, n’hi haurà que es canviaran de bàndol, n’hi haurà que es saltaran les regles sistemàticament, n'hi haurà que saps que sempre jugaran al teu equip encara que durant una època estiguin a la banqueta, n’hi haurà que faran mèrits per jugar al teu equip, n’hi haurà que et faran la traveta quan estiguis despistat...
Sovint, com també ha dit l’Anna per acabar la frase, la vida és plena de temps morts. Aquests temps morts, poden ser triats o imposats. Quan els tries tu, acostuma a ser perquè notes que hi ha alguna cosa que no rutlla i vols reflexionar per veure com segueixes la partida. Quan et venen imposats, has de tractar de tornar a agafar forces per seguir jugant.
Al cap i a la fi, tots perdrem l’última partida. Però fins que arribi aquesta última partida, s’ha de lluitar per guanyar-ne tantes com es pugui. I, per suposat, la vida és un joc per disfrutar. I per seguir jugant i disfrutant, de vegades cal començar partides noves, altres vegades només cal seguir les que tens començades, altres només has de rescatar partides que tenies oblidades i, altres vegades, només canviant les regles del joc ja n'hi ha prou!
diumenge, de gener 22, 2006
Com has crescut!!
Ohh!! Que gran que t’has fet!! Com has crescut!! Tu ets la néta gran d’en Ricard i la Mercè oi?? Ets igual que la teva mare, teniu el mateix somriure i la mateixa expressió!! Així tu deus ser la periodista, la que surts per la tele!! Ja m’ho han explicat els teus avis ja... estan taaan contents i taaan orgullosos de tu!! Que no em coneixes?? Sí dona sí, segur que saps qui sóc, sóc la cosina de... (o sóc el tiet de... o sóc amic de...) ens vam veure al casament de... (o al funeral de...) que no te’n recordes??
Mentre et diuen tot això, tu et quedes amb cara de pòker i amb el somriure congelat: una persona d’edat avançada t’ha vingut a saludar efusivament i, després de petonejar-te, t’està resumint tot el teu arbre genealògic i t’està demostrant que està completament al dia de la teva vida personal i professional. Tu, en canvi, no recordes haver-la vista mai i no tens ni idea de qui és. De fet, és impossible que la recordis perquè, pel que t’està dient, dedueixes que l’últim cop que us vau veure tu tenies 9 anys. I ara en tens 26. Han passat 17 anys i, per tant, el que seria realment estrany i preocupant seria que la recordessis. Però és clar, tampoc no li faràs un lleig i li segueixes la corrent. Penses que, amb una mica de sort, els anys aniran passant i arribarà el dia en què seràs tu qui aniràs a saludar i a petonejar un jove que tindràs perfectament catalogat i ell, en canvi, amb prou feines sabrà qui ets.
Avui, m’he trobat posant aquesta cara de pòker més d’una vegada. Són un tipus de converses que només es generen en dos llocs: als casaments o als funerals. Desgraciadament, avui s’han generat en un funeral. El del germà del meu avi.
Mentre et diuen tot això, tu et quedes amb cara de pòker i amb el somriure congelat: una persona d’edat avançada t’ha vingut a saludar efusivament i, després de petonejar-te, t’està resumint tot el teu arbre genealògic i t’està demostrant que està completament al dia de la teva vida personal i professional. Tu, en canvi, no recordes haver-la vista mai i no tens ni idea de qui és. De fet, és impossible que la recordis perquè, pel que t’està dient, dedueixes que l’últim cop que us vau veure tu tenies 9 anys. I ara en tens 26. Han passat 17 anys i, per tant, el que seria realment estrany i preocupant seria que la recordessis. Però és clar, tampoc no li faràs un lleig i li segueixes la corrent. Penses que, amb una mica de sort, els anys aniran passant i arribarà el dia en què seràs tu qui aniràs a saludar i a petonejar un jove que tindràs perfectament catalogat i ell, en canvi, amb prou feines sabrà qui ets.
Avui, m’he trobat posant aquesta cara de pòker més d’una vegada. Són un tipus de converses que només es generen en dos llocs: als casaments o als funerals. Desgraciadament, avui s’han generat en un funeral. El del germà del meu avi.
dijous, de gener 19, 2006
Missatge enviat!
Pipiip pipiip! Pipiip pipiip! Hi ha gent que viu permanentment enganxada al mòbil, tot el dia teclejant, enviant, rebent i rellegint missatges. Però de vegades intento recordar com ens comunicàvem tots plegats abans que els mòbils passessin a ser una de les mil coses que acostumem a portar les dones dins del bolso i els homes a les butxaques... i és que sóc de les que penso que hi ha certes coses que només ens atrevim a dir-les a través d'un missatge de mòbil.
Possiblement moltes vegades fem un ús abusiu dels SMS. Completament d'acord. Però... i la il·lusió que fa rebre un missatge inesperat? I la inquietant sensació que tens quan envies segons quin missatge i estàs pendent de rebre la resposta? I quan ets amb la pantalla en blanc intentant teclejar un missatge enginyós? I quan has de pensar què respons i com ho poses per simplificar-ho al màxim però què s’entengui? I els missatges que són mal interpretats i generen tensions? I els SMS d’altes hores de la matinada amb un contingut pujat de to o amb alguna proposició indecent? D’aquest últim tipus de missatges són ben curioses les reaccions de l’endemà al matí. Si ets l’emissor del missatge, segons a qui l’hagis enviat, penses que tan de bo no haguessis tingut el mòbil a la mà en aquell moment de debilitat!!! Si ets el destinatari del missatge, penses que l’emissor deuria portar una castanya important, ja ho diuen que turca i mòbil són incompatibles!!!
Això sí. Sovint el mòbil es converteix en un tresor amb dues grans joies: els números de l’agenda i els missatges (que de vegades també converteixen aquest tresor en un “baúl de los recuerdos”... el missatge més antic que tinc guardat té 4 anys i mig!!). De fet, tinc una amiga que no fa gaire es va canviar el mòbil perquè només podia emmagatzemar-hi 20 missatges i és clar, això era una limitació massa gran per al seu gran baúl de los recuerdos...
diumenge, de gener 15, 2006
Quin festival!!!
Acabo d’arribar a casa, vinc de veure el partit del Barça contra l’Athlètic de Bilbao. Feia temps que el futbol no aconseguia cridar tant la meva atenció (durant la segona part més he estat més atenta que a la primera, tot s’ha de dir!). No faré una crònica del partit bàsicament perquè no hi entenc tant de futbol com per fer-la i passo de quedar en ridícul... hi ha dos amics que es dediquen al periodisme esportiu i que estic segura que ho farien molt millor que jo!! Em limitaré a dir que han quedat 2-1, amb gols de de Ronaldinho (de penal) i deMessi, després que l’Athlètic s’avancés al marcador al principi del partit.Però sí que diré que el recital del partit d’avui, m’ha fet recordar quan era petita i el meu avi i el meu tiet se m’enduien cada dos per tres al Camp Nou. Era l’època del Dream Team: Koeman, Stoitxkov, Bakero, Guardiola... no cal dir-ho, deixaven qualsevol amb la boca oberta!!! Recordaré sempre el dia que el Barça va guanyar la segona “lliga de Tenerife”... quina bogeria!!!
De fet, gran part del meu barcelonisme (per no dir tot) li dec al meu avi, que de ben petita em va ensenyar l’himne i que em portava al camp gairebé a cada partit. Em sabia el nom de tots els jugadors i m’ho passava bomba cridant com una boja des de la segona graderia! Ara fa anys que no vaig al camp (del Barça, perquè a principis de temporada em van convidar a veure l’Espanyol i vaig anar a Montjuich dues vegades en un temps rècord!!). Bé, més ben dit, fa anys que no vaig al Camp Nou a veure futbol, que aquest estiu hi vaig anar però a veure un espectacle molt diferent, l’impressionant concert d’U2!
Total, que ara ja no sóc tan forofa com fa uns anys però, després del partit d’avui, potser m’hi torno a aficionar. Això sí, casualitats de la vida, al mòbil hi tinc una foto de l’Eto’o i una altra del Ronaldinho (concretament del seu clatell). Els hi vaig fer aquest estiu a l’aeroport, un dissabte a altes hores de la matinada mentre esperava uns amics que tornaven de vacances! Sorpreses que et dóna la vida, trobar-te a qui menys esperes i on menys t’esperes!
dijous, de gener 12, 2006
La tornada al cole
6:55. Em sona el soroll insuportable i eixordador de l’alarma del mòbil. L’apago i em llevo 10 minuts més tard. Quina son!!!
7:05. Em poso a la dutxa per veure si així m’espavilo una mica.
7:30. Faig el llit mentre el cafè amb llet s’escalfa al microones.
7:35. Em rento les dents, em pentino, agafo la jaqueta i el bolso. Ai! Que em deixo la carpeta!
7:45. Surto de casa. Flipo quan veig que encara és negre nit. (què voleu, a la tele entrem a treballar a les 10 i sóc incapaç de llevar-me abans de les 9!!!)
8:00. Em fa il·lusió sentir com, amb aquella energia, l’Antoni Bassas diu “Bon dia! Són les 8!!!”. Feia tan de temps que no el sentia dir aquestes paraules... De fet, pensava que des que comença el programa a les 7, ja ho havia deixat de dir i que ara només deia “bon dia! Són les 7!”
8:30. Arri
bo a la Pompeu Fabra. Feia gairebé 4 anys que no anava a l’edifici de Ciutadella (Periodisme vaig estudiar-ho a l’edifici de Rambles). Recordava unes eternes caravanes per l’autopista i per la Ronda Litoral, però avui he estat de sort perquè no he trobat gaire trànsit. Arribo contenta, però està a punt d’agafar-me un infart quan veig que ja no es pot aparcar enlloc. El carrer Wellington, abans ple de cotxes, ara està ocupat pel TramBesòs. La resta d’aparcament que hi ha als voltants de la universitat són aquelles meravelloses zones verdes que estan posant per tot Barcelona i algunes places de zona blava. Acabo veient que l’opció més econòmica és deixar el cotxe en zona blava pel mòdic preu de 4€ (sísí, 2 hores val 4 euros... sense comentaris!!!).
8:35. Entro a l’edifici (lliure de fum) i, com que la classe no comença fins les 9, decideixo anar a fer un cafè al bar. Entro, em poso a fer cua i em sento totalment fora de lloc. No hi ha res que em resulti familiar. Bé sí, menteixo. Els cambrers són els mateixos que quan vaig començar Humanitats ara fa... 9 anys?? Primer m’agrada que em reconeguin, al bar m’hi passava moltes hores! Però després ja no m’agrada tant perquè, tot i que ho han fet amb bona fe, m’han humiliat quan, amb cara de sorpresa, m’han preguntat: “però que encara no has acabat??”
8:40. M’assec i observo la gent que m’envolta. Hi ha tot de noies joves, molt joves (en edat universitària, clar, no com jo!!) que van totes pimpollades. No ho entenc. Jo fa gairebé 2 hores que m’he llevat i dec portar una cara de son impressionant (penso que potser és per això que ningú no s’asseu davant meu). Elles, en canvi, estan fresques com una rosa. Van totes pintadetes, amb el cabell planxat com de perruqueria i vestides com si fos dissabte a la nit i haguessin de sortir de festa. I, encara no són ni les 9 del matí, i ja estan enganxades al mòbil!!! Amb qui deuen parlar a aquestes hores??? En fi. Sempre m’ha sobtat molt aquest tipus de gent que a primera hora del matí ja sembla que hagi sortit d’una capseta i ja està súper activada... potser és perquè jo tota la vida he estat incapaç de ser persona abans de les 10 del matí...
9:00. Comença la classe de Literatura Contemporània. És una de les dues assignatures que em queden per acabar Humanitats i, possiblement, l’assignatura obligatòria més difícil de tota la carrera. El professor, Javier Aparicio, diu que l’objectiu és ensenyar-nos a llegir la literatura del segle XX i que haurem de llegir 6 lectures obligatòries, entre les quals hi ha “La metamorfosi” de Kafka, “El vell i la mar” de Hemingway o “El lloro de Flaubert”, de Barnes. Espero que dilluns, com que ja serà el segon dia, entengui una mica més l’espès discurs del professor i no em perdi tantes vegades com avui. Sincerament, veig una muntanya treure’m aquesta assignatura de sobre. Però encara que sigui per orgull, he d’acabar aquesta carrera. Fa massa anys que l’arrossego. I, a part, avui he vist que a la Universitat ja no hi pinto res!!!
7:05. Em poso a la dutxa per veure si així m’espavilo una mica.
7:30. Faig el llit mentre el cafè amb llet s’escalfa al microones.
7:35. Em rento les dents, em pentino, agafo la jaqueta i el bolso. Ai! Que em deixo la carpeta!
7:45. Surto de casa. Flipo quan veig que encara és negre nit. (què voleu, a la tele entrem a treballar a les 10 i sóc incapaç de llevar-me abans de les 9!!!)
8:00. Em fa il·lusió sentir com, amb aquella energia, l’Antoni Bassas diu “Bon dia! Són les 8!!!”. Feia tan de temps que no el sentia dir aquestes paraules... De fet, pensava que des que comença el programa a les 7, ja ho havia deixat de dir i que ara només deia “bon dia! Són les 7!”
8:30. Arri
bo a la Pompeu Fabra. Feia gairebé 4 anys que no anava a l’edifici de Ciutadella (Periodisme vaig estudiar-ho a l’edifici de Rambles). Recordava unes eternes caravanes per l’autopista i per la Ronda Litoral, però avui he estat de sort perquè no he trobat gaire trànsit. Arribo contenta, però està a punt d’agafar-me un infart quan veig que ja no es pot aparcar enlloc. El carrer Wellington, abans ple de cotxes, ara està ocupat pel TramBesòs. La resta d’aparcament que hi ha als voltants de la universitat són aquelles meravelloses zones verdes que estan posant per tot Barcelona i algunes places de zona blava. Acabo veient que l’opció més econòmica és deixar el cotxe en zona blava pel mòdic preu de 4€ (sísí, 2 hores val 4 euros... sense comentaris!!!).8:35. Entro a l’edifici (lliure de fum) i, com que la classe no comença fins les 9, decideixo anar a fer un cafè al bar. Entro, em poso a fer cua i em sento totalment fora de lloc. No hi ha res que em resulti familiar. Bé sí, menteixo. Els cambrers són els mateixos que quan vaig començar Humanitats ara fa... 9 anys?? Primer m’agrada que em reconeguin, al bar m’hi passava moltes hores! Però després ja no m’agrada tant perquè, tot i que ho han fet amb bona fe, m’han humiliat quan, amb cara de sorpresa, m’han preguntat: “però que encara no has acabat??”
8:40. M’assec i observo la gent que m’envolta. Hi ha tot de noies joves, molt joves (en edat universitària, clar, no com jo!!) que van totes pimpollades. No ho entenc. Jo fa gairebé 2 hores que m’he llevat i dec portar una cara de son impressionant (penso que potser és per això que ningú no s’asseu davant meu). Elles, en canvi, estan fresques com una rosa. Van totes pintadetes, amb el cabell planxat com de perruqueria i vestides com si fos dissabte a la nit i haguessin de sortir de festa. I, encara no són ni les 9 del matí, i ja estan enganxades al mòbil!!! Amb qui deuen parlar a aquestes hores??? En fi. Sempre m’ha sobtat molt aquest tipus de gent que a primera hora del matí ja sembla que hagi sortit d’una capseta i ja està súper activada... potser és perquè jo tota la vida he estat incapaç de ser persona abans de les 10 del matí...
9:00. Comença la classe de Literatura Contemporània. És una de les dues assignatures que em queden per acabar Humanitats i, possiblement, l’assignatura obligatòria més difícil de tota la carrera. El professor, Javier Aparicio, diu que l’objectiu és ensenyar-nos a llegir la literatura del segle XX i que haurem de llegir 6 lectures obligatòries, entre les quals hi ha “La metamorfosi” de Kafka, “El vell i la mar” de Hemingway o “El lloro de Flaubert”, de Barnes. Espero que dilluns, com que ja serà el segon dia, entengui una mica més l’espès discurs del professor i no em perdi tantes vegades com avui. Sincerament, veig una muntanya treure’m aquesta assignatura de sobre. Però encara que sigui per orgull, he d’acabar aquesta carrera. Fa massa anys que l’arrossego. I, a part, avui he vist que a la Universitat ja no hi pinto res!!!
dimecres, de gener 11, 2006
La iaia fitipaldi!!!
Hi havia una vegada... una iaia que acabava de fer 80 anys. L’endemà del seu aniversari, va rebre una carta de la Prefactura Provincial de Trànsit comunicant-li que li retiraran el carnet de conduir durant un mes. Ella es va treure el carnet quan era jove, però fa més de 40 anys que no condueix. El seu marit, amb l’esperança que algun dia se li despertés l’instint conductor, va comprar-li un cotxe ara fa uns anys. El cotxe, però, va estar-se al pàrking mort de fàstic fins que la primera néta es va treure el carnet de conduir i la iaia li va regalar el cotxe. Aquesta néta va tenir cura del cotxe i el va estar conduint fins que, una nit, el cotxe va dir prou i la va deixar tirada a l’autopista. Però això ja és una altra història.
El fet és que la multa que ara ha rebut la iaia és per excés de velocitat (tot i que és evident que la pobra dona no conduïa el cotxe!!) En veure la carta, la iaia recorda que, aquest estiu, ja li va arribar una primera notificació d’aquesta infracció i la néta va haver de pagar 265€ per circular a més velocitat de la permesa (sísí.. 265euros!!!). Ara, la iaia rep aquesta segona carta en la qual li notifiquen que li retiraran el carnet. Davant d’això, i perquè la pobra iaia no tingui una taca a l’expedient sense motius, la seva estimada néta truca a la campana una vegada i una altra per intentar parlar amb algú. Però després d’haver trucat mil vegades als mil telèfons que té apuntats, no aconsegueix que ningú li despengi el telèfon i, finalment, opta per enviar un fax perquè no li retirin el carnet a la iaia. Però té poques esperances. Segurament, la pobra iaia es quedarà sense carnet durant un mes per córrer massa!!! Ara totes dues tindran una anècdota per explicar... jejeje.
El fet és que la multa que ara ha rebut la iaia és per excés de velocitat (tot i que és evident que la pobra dona no conduïa el cotxe!!) En veure la carta, la iaia recorda que, aquest estiu, ja li va arribar una primera notificació d’aquesta infracció i la néta va haver de pagar 265€ per circular a més velocitat de la permesa (sísí.. 265euros!!!). Ara, la iaia rep aquesta segona carta en la qual li notifiquen que li retiraran el carnet. Davant d’això, i perquè la pobra iaia no tingui una taca a l’expedient sense motius, la seva estimada néta truca a la campana una vegada i una altra per intentar parlar amb algú. Però després d’haver trucat mil vegades als mil telèfons que té apuntats, no aconsegueix que ningú li despengi el telèfon i, finalment, opta per enviar un fax perquè no li retirin el carnet a la iaia. Però té poques esperances. Segurament, la pobra iaia es quedarà sense carnet durant un mes per córrer massa!!! Ara totes dues tindran una anècdota per explicar... jejeje.
dilluns, de gener 09, 2006
Okupes per un dia
Com okupar una casa durant 8 hores? Jo o, més ben dit nosaltres, vam fer-ho aquest dissabte. El tema és: et truca una amiga dient que els Reis li han portat un ordinador i et convida a casa seva a veure l’ordinador i a fer un cafè. Li dius que molt bé, que en una hora i mitja seràs allà. Et diu que truquis també a un altre amic.
Agafes el cotxe i vas a buscar aquest amic. Per variar, et fa esperar davant de casa seva fins que et comencen a sortir arrels i llavors el truques per saber si s’ha oblidat de tu. Et diu que no, que baixa de seguida. I encara triga 10 minuts. Això sí, apareix net i polit amb el cap mullat (penses que s’ha posat a la dutxa quan tu ja eres esperant a baix...) i demanant-te els mil i un perdons!!
Arribeu a casa de l’amiga en qüestió. Són les 18:30. Efectivament, l’ordinador és impressionant. Preneu el cafè i comenceu a xerrar. Xerres, xerres i xerres de tot i de res. Qualsevol diria que fa anys que no us veieu!! Quan mireu el rellotge, ja és hora de sopar. Tu i el teu amic dieu de marxar però ella insisteix en què us quedeu a sopar. Us convenç dient-vos que farà una « pizza mia » i que l’heu de tastar perquè és boníssima.
Té molta raó. És boníssima la pizza!!! Seguiu xerrant. Ara de fons, a la tele fan l’Espanyol-Barça. No n’esteu gaire pendents, però sabeu que acaben 1-2. El Barça ha superat el seu millor rècord i ja acumula 15 victòries seguides.
Acabeu de sopar i veieu que encara teniu xerrera per estona. Us torneu a traslladar al sofà. Seguiu xerrant i intentant arreglar el món i les vostres vides. També parleu de mil anècdotes i d’alguns viatges. Recordeu històries passades i n’imagineu de futures. Ara, després dels cafès i del sopar, la conversa està acompanyada d’una copa.
Tornes a mirar el rellotge i sembla impossible. Ja són les 2:30 de la matinada! Penseu que ja n’hi ha prou i arriba el moment de dir: “què? Fem un pensament o què ?”
Et pares a comptar i t’adones que heu estat durant 8 hores xerrant pels descosits amb uns amics que, a més a més, tens la sort de veure cada dia. Quan desokupes la casa, penses que potser has molestat perquè t’hi has estat massa hores i que no han gosat a desallotjar-te per educació. Però després penses que, si han passat tantes hores, també és perquè estàveu còmodes!
Tardes com la de dissabte et fan veure que ets molt afortunada de tenir els amics que tens. I t’agafen més ganes que mai d’independitzar-te perquè siguin ells els qui vinguin a okupar-te la casa a tu!
Agafes el cotxe i vas a buscar aquest amic. Per variar, et fa esperar davant de casa seva fins que et comencen a sortir arrels i llavors el truques per saber si s’ha oblidat de tu. Et diu que no, que baixa de seguida. I encara triga 10 minuts. Això sí, apareix net i polit amb el cap mullat (penses que s’ha posat a la dutxa quan tu ja eres esperant a baix...) i demanant-te els mil i un perdons!!
Arribeu a casa de l’amiga en qüestió. Són les 18:30. Efectivament, l’ordinador és impressionant. Preneu el cafè i comenceu a xerrar. Xerres, xerres i xerres de tot i de res. Qualsevol diria que fa anys que no us veieu!! Quan mireu el rellotge, ja és hora de sopar. Tu i el teu amic dieu de marxar però ella insisteix en què us quedeu a sopar. Us convenç dient-vos que farà una « pizza mia » i que l’heu de tastar perquè és boníssima.
Té molta raó. És boníssima la pizza!!! Seguiu xerrant. Ara de fons, a la tele fan l’Espanyol-Barça. No n’esteu gaire pendents, però sabeu que acaben 1-2. El Barça ha superat el seu millor rècord i ja acumula 15 victòries seguides.
Acabeu de sopar i veieu que encara teniu xerrera per estona. Us torneu a traslladar al sofà. Seguiu xerrant i intentant arreglar el món i les vostres vides. També parleu de mil anècdotes i d’alguns viatges. Recordeu històries passades i n’imagineu de futures. Ara, després dels cafès i del sopar, la conversa està acompanyada d’una copa.
Tornes a mirar el rellotge i sembla impossible. Ja són les 2:30 de la matinada! Penseu que ja n’hi ha prou i arriba el moment de dir: “què? Fem un pensament o què ?”Et pares a comptar i t’adones que heu estat durant 8 hores xerrant pels descosits amb uns amics que, a més a més, tens la sort de veure cada dia. Quan desokupes la casa, penses que potser has molestat perquè t’hi has estat massa hores i que no han gosat a desallotjar-te per educació. Però després penses que, si han passat tantes hores, també és perquè estàveu còmodes!
Tardes com la de dissabte et fan veure que ets molt afortunada de tenir els amics que tens. I t’agafen més ganes que mai d’independitzar-te perquè siguin ells els qui vinguin a okupar-te la casa a tu!
diumenge, de gener 08, 2006
Un món, dues classes de persones
Fumadors o no fumadors. Si formes part d’un grup, no pots formar part de l’altre grup. És com ser de dretes o ser d’esquerres. És com ser home o ser dona. És com ser de ciències o de lletres. No pots ser les dues coses a la vegada.Fa només 10 dies, aquestes dues classes de persones (els fumadors i no fumadors) podien compartir espais. Ara ja no. Ara hi ha dos grups diferenciats. Si comparteixen un espai, tard o d’hora s’acaben separant, encara que només sigui durant els 5 minuts que es triga en fumar un cigarro. Aquestes “separacions”, fomentaran la complicitat i les relacions entre els fumadors, unes relacions de les quals la immensa majoria de no fumadors en quedaran exclosos. A les típiques frases “tens foc?” o “tens un cigarro?” se n’hi està afegint una de nova: “m’acompanyes a fumar un cigarro a fora?”. I, d’aquesta inofensiva frase, en sortiran les mil i una històries... n’estic segura... ja ho veureu... temps al temps! Jejeje.
Però ja que sóc aquí parlant del tabac, afegiré que crec que el govern de ZP ha encertat amb l’aplicació d’aquesta nova llei. Han aconseguit que puguis anar a fer un cafè, a sopar o a treballar sense que això impliqui tornar a casa amb una pudor espantosa a tabac. Però el que és més important és que, encara que sigui “per collons”, estan aconseguint que els fumadors fumem menys. O, com a mínim amb mi, estan aconseguint el que la meva força de voluntat no ha aconseguit!!!
dissabte, de gener 07, 2006
Nit màgica
Les últimes 48 hores han donat per molt. M’ha estat a punt d’agafar un atac de nervis, m’he posat de mala llet, m’he arriscat a agafar una pulmonia, he hagut de córrer, he compartit un sopar amb bona companyia, he intentat arreglar un comportament estrany que he tingut aquests últims dies, he fet esforços per no adormir-me per la carretera mentre tornava cap a casa, durant uns segons he pensat que m’havien tocat 600 euros de la rifa del nen, he rigut amb les animalades que poden arribar a dir-se durant una partida de Trivial, he sabut que al meu bar preferit del Masnou ja no deixen fumar... i el més important: m’ha encantat comprovar que la nit de Reis segueix sent màgica. I ho segueix sent encara que m’hagi fet gran i hagi perdut una innocència que em va durar mooolts anys! (molts més del que els hi dura a la majoria de nens i nenes!! us ho asseguro...)
I aquesta màgia i il·lusió es mantenen perquè procurem mantenir les tradicions que fan que la nit i el dia de Reis siguin especials. La nit del dia 5 preparem els regals i, quan el sofà està totalment colgat de paquets, ens ho quedem mirant i marxem a dormir. Tots sabem que fins l’endemà al matí no destaparem res. Per molt que passin els anys, i per molt tard que haguem anat a dormir, cada 6 de gener ens llevem tots aviat per veure si han passat els Reis. Obrim els regals i parem taula. És l’únic dia de l’any que ens entaulem tots 5 per esmorzar xocolata amb xurros (en el meu cas, la xocolata és substituïda per cafè amb llet! jejeje). Després, ens passem el matí recorrent les cases de la resta de la família per anar a buscar regals. I acabem dinant a casa la iaia: el menú, molt típic però boníssim: canelons, llagostins i tortell.
I, com aquell qui no vol la cosa, ja s'han acabat les festes. S'han acabat els regals, els dinars copiosos, les nadales i les felicitacions. Torna la rutina!
I aquesta màgia i il·lusió es mantenen perquè procurem mantenir les tradicions que fan que la nit i el dia de Reis siguin especials. La nit del dia 5 preparem els regals i, quan el sofà està totalment colgat de paquets, ens ho quedem mirant i marxem a dormir. Tots sabem que fins l’endemà al matí no destaparem res. Per molt que passin els anys, i per molt tard que haguem anat a dormir, cada 6 de gener ens llevem tots aviat per veure si han passat els Reis. Obrim els regals i parem taula. És l’únic dia de l’any que ens entaulem tots 5 per esmorzar xocolata amb xurros (en el meu cas, la xocolata és substituïda per cafè amb llet! jejeje). Després, ens passem el matí recorrent les cases de la resta de la família per anar a buscar regals. I acabem dinant a casa la iaia: el menú, molt típic però boníssim: canelons, llagostins i tortell.
I, com aquell qui no vol la cosa, ja s'han acabat les festes. S'han acabat els regals, els dinars copiosos, les nadales i les felicitacions. Torna la rutina!
dimecres, de gener 04, 2006
Silenci... shhhh...
La platja de Mataró un migdia d’hivern. El mar, el sol, la brisa i el so de les onades. Dues llibretes, un boli i un llapis. Ens asseiem una al costat de l’altra. Ella agafa la seva llibreta i el seu llapis. Dibuixa. Jo agafo la meva llibreta i el meu boli. Escric. No ens diem res. No cal. Ens fem companyia però estem soles. Volem estar soles. Cadascuna al seu món. Des de fa un any i mig, hem compartit moltes coses. Avui n’hem compartit una de nova. Una d’aquelles que fa gran una amistat. Avui hem compartit el silenci. De vegades, sobren les paraules perquè els silencis parlen per si sols.
dilluns, de gener 02, 2006
Redecora tu vida!
Com es fa un canvi de rumb? Com es fa perquè les coses no t’afectin més del que voldries? Què has de fer quan vols canviar el xip? I... què fas quan vols canviar el xip però no saps com fer-ho? De vegades voldríem canviar moltes coses de la nostra vida i no podem o no sabem com fer-ho. Per tot allò que no podem canviar, més val que no ens hi amoïnem. En canvi, si una cosa no ens fa feliços i podem canviar-la, ens hi hauríem de tirar de cap. De vegades, el problema és que no sabem com fer-ho. Altres vegades, en canvi, sí que sabem com fer-ho però no ho fem per mandra. O perquè ens falta el valor necessari. És tan fàcil donar consells... i tan difícil aplicar-se’ls a un mateix!!!
Una noia que estudiava Periodisme amb mi em va dir un dia que no pots triar què sents, però sí que pots triar com actues davant dels teus sentiments. Un dels meus “cinc dits”, a qui m’estimo moltíssim, m’ha repetit mil vegades una frase: “quan el teu món s’enfonsi, puja dalt de tot de les runes”. Sovint c
ompleta aquesta frase amb un “sempre amunt”. Ara sóc jo qui li dic aquesta segona frase. La primera no cal perquè ja se l’ha aplicada tota sola. Però n'hi afegeixo una tercera "te tiendo la mano, tu agarra todo el brazo; y si no te escucho, grita!!"
Potser perquè es diu com jo, sempre ens hem entès a la perfecció. En moments de bajón, sempre hem sabut traspassar a l'altra l'energia que li faltava. La química hi és des del moment en què ens vam conèixer, sortint de la prova de nivell d’anglès que ens van fer en començar Humanitats. D’això ja fa 9 anys (nena com passa el temps!!! Sembla que fos ahir!!!). Un any compartint classe (o potser hauria de dir bar?? Jeje), les vacances immillorables i inoblidables a Mallorca "Rayando el sol", i Granada (“Operación Desfase 1 i 2”!! jejeje) i, sobretot, la constància, han donat com a resultat una gran amistat que el pas del temps ha anat enfortint cada vegada més. Hem viscut juntes històries de tots colors, bones i dolentes, de les que es poden i de les que no es poden explicar en un blog. I estic segura que e
ncara ens en queden moltes per viure. De moment, i en l’última anada d’olla, així com qui no vol la cosa, una conversa de messenger va desembocar en la compra compulsiva de dues entrades per anar a Madrid a veure el musical de Mecano, dos bitllets d’avió i una reserva d’hotel. Això serà al febrer i, fins aleshores, passaran moltes coses. Ara mateix, cap de les dues no està en el seu millor moment. I cap de les dues no ha tingut un any memorable. Però si sabem canviar de xip i donar un cop de timó a les nostres vides, segur que el 2006 serà un gran any! Y en eso estamos! Fent el que està a les nostres mans per aconseguir-ho! I sino... sempre ens quedarà Mallorca, Granada, Tossa o Madrid per anar a ofegar les penes i, perquè no dir-ho, per donar-nos alguna alegria!!!
Una noia que estudiava Periodisme amb mi em va dir un dia que no pots triar què sents, però sí que pots triar com actues davant dels teus sentiments. Un dels meus “cinc dits”, a qui m’estimo moltíssim, m’ha repetit mil vegades una frase: “quan el teu món s’enfonsi, puja dalt de tot de les runes”. Sovint c
ompleta aquesta frase amb un “sempre amunt”. Ara sóc jo qui li dic aquesta segona frase. La primera no cal perquè ja se l’ha aplicada tota sola. Però n'hi afegeixo una tercera "te tiendo la mano, tu agarra todo el brazo; y si no te escucho, grita!!"Potser perquè es diu com jo, sempre ens hem entès a la perfecció. En moments de bajón, sempre hem sabut traspassar a l'altra l'energia que li faltava. La química hi és des del moment en què ens vam conèixer, sortint de la prova de nivell d’anglès que ens van fer en començar Humanitats. D’això ja fa 9 anys (nena com passa el temps!!! Sembla que fos ahir!!!). Un any compartint classe (o potser hauria de dir bar?? Jeje), les vacances immillorables i inoblidables a Mallorca "Rayando el sol", i Granada (“Operación Desfase 1 i 2”!! jejeje) i, sobretot, la constància, han donat com a resultat una gran amistat que el pas del temps ha anat enfortint cada vegada més. Hem viscut juntes històries de tots colors, bones i dolentes, de les que es poden i de les que no es poden explicar en un blog. I estic segura que e
ncara ens en queden moltes per viure. De moment, i en l’última anada d’olla, així com qui no vol la cosa, una conversa de messenger va desembocar en la compra compulsiva de dues entrades per anar a Madrid a veure el musical de Mecano, dos bitllets d’avió i una reserva d’hotel. Això serà al febrer i, fins aleshores, passaran moltes coses. Ara mateix, cap de les dues no està en el seu millor moment. I cap de les dues no ha tingut un any memorable. Però si sabem canviar de xip i donar un cop de timó a les nostres vides, segur que el 2006 serà un gran any! Y en eso estamos! Fent el que està a les nostres mans per aconseguir-ho! I sino... sempre ens quedarà Mallorca, Granada, Tossa o Madrid per anar a ofegar les penes i, perquè no dir-ho, per donar-nos alguna alegria!!!
diumenge, de gener 01, 2006
Any nou... vida nova?
És 1 de gener. Dia de ressaca i de dinar familiar (qui va ser l'il·luminat que va inventar-se el dinar de Cap d’Any?? Si mitja família només hi és de cos present perquè està totalment perjudicada!!). A més a més del dinar, però, la celebració familiar d’aquest any ha estat per duplicat perquè també hem organitzat una festa sorpresa per la meva iaia, que avui fa 80 anys!!! Tan de bo jo hi arribi tan bé com hi ha arribat ella!!
A més a més de les celebracions, però, l’1 de gener també és el dia del calendari en què tothom fa els típics propòsits d’any nou. Que si m’apuntaré al gimnàs, que si faré règim, que si estalviaré, que si deixaré de fumar, que si m’apuntaré a anglès, que si em menjaré el món... Uns propòsits que, no ens enganyem, al cap de dos dies estan enterrats en un calaix i no tornen a sortir fins el 31 de desembre! Jo acostumo a ser de les que el 3 de gener ja els he desat en un calaix. Però cada any els faig, no fos cas que amb el canvi d’any m’augmentés la força de voluntat per tot allò que no en tinc!!
Per aquest 2006 només faig un propòsit, però molt important: independitzar-me. Tal i com està el panorama és un repte molt difícil. Ho sé. Però diuen que amb força de voluntat s’acaba aconseguint el que un vol, oi? Doncs a partir de demà començaré a treballar per aconseguir-ho!
Espero que els vostres propòsits i desitjos per l'any nou també es facin realitat. Feliç 2006 a tothom!!!
A més a més de les celebracions, però, l’1 de gener també és el dia del calendari en què tothom fa els típics propòsits d’any nou. Que si m’apuntaré al gimnàs, que si faré règim, que si estalviaré, que si deixaré de fumar, que si m’apuntaré a anglès, que si em menjaré el món... Uns propòsits que, no ens enganyem, al cap de dos dies estan enterrats en un calaix i no tornen a sortir fins el 31 de desembre! Jo acostumo a ser de les que el 3 de gener ja els he desat en un calaix. Però cada any els faig, no fos cas que amb el canvi d’any m’augmentés la força de voluntat per tot allò que no en tinc!!
Per aquest 2006 només faig un propòsit, però molt important: independitzar-me. Tal i com està el panorama és un repte molt difícil. Ho sé. Però diuen que amb força de voluntat s’acaba aconseguint el que un vol, oi? Doncs a partir de demà començaré a treballar per aconseguir-ho!
Espero que els vostres propòsits i desitjos per l'any nou també es facin realitat. Feliç 2006 a tothom!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)