Cap d'Any

Demà és la nit de Cap d’any. Una nit que abans em feia molta il·lusió i que, ara, cada vegada em fa més mandra celebrar. Perquè és una nit en què sembla que sigui obligat sortir i arribar a casa quan ja s’ha fet de dia. I... sobretot, la nit de Cap d’Any ha de ser una nit memorable! Quina ràbia. Si és pràcticament impossible que sigui memorable perquè és una nit agobiant! Està tot a rebentar de gent i et claven una morterada per cada copa que et prens. Això si tens sort i aconsegueixes arribar a la barra després de tres hores intentant obrir-te pas entre la multitud!

No cal dir que hi ha moltes maneres de celebrar el cap d’any. Quan encara ets un adolescent, acostumes a anar a alguna d’aquelles macrofestes que anuncien constantment per la ràdio... Recordo que a principis de desembre ja començàvem a planejar la nit i a mirar vestits (perquè sísí, em posava pesadíssima fins que ma mare, pobra, m’acabava comprant alguna peça de roba perquè anés ben mudada...). Abans de Nadal ja teníem l’entrada perquè, si la compraves tan anticipada, et donaven més copes a menys preu... (sembla que hagi anat a mil macrofestes i en realitat només he anat a una... Va ser per Cap d’Any del 1999 a les carpes de Torremelina!! I... curiosament... tot i que aquell cap d’any sí que va ser memorable, m’he negat sempre més a anar a cap altra festa d’aquestes).

La millor opció per celebrar el Cap d’Any és fer una “festa privada” a casa d’algú. Que no sé perquè li posen l’adjectiu “privada” perquè, segur que si t’ajuntes amb la mateixa gent qualsevol altre dia de l’any per sopar i quedar-te allà petant la xerrada, no diràs pas que t’han convidat a una festa privada!

Però com sempre passa amb aquest tipus de nits (digues-li Cap d’Any, Sant Joan o Castanyada), per molt que les critiquis, acabes sucumbint i les acabes celebrant. I si el dia abans no saps què faràs comences a estressar-te. Per això avui, vigília de Cap d’Any, estic enganxada al mòbil acabant de confirmar qui vindrà a sopar per anar a comprar el menjar, la beguda i el raïm. I demà, segur que em pimpollaré més que qualsevol altre dissabte. Perquè encara que critiqui aquesta nit, en el fons m'encanta la idea de sopar i menjar-me el raïm amb els meus amics, brindar per desitjar-los un molt bon any i canviar de xip i deixar enrere tots els mals rotllos del 2005.

Així que, a tots els qui no us ho podré dir en persona després de les campanades, us desitjo un molt bon any 2006!!

La notícia de l'any

Què és el més important que ha passat durant el 2005? Un periodista, a priori, hauria de tenir clar quina ha estat la notícia de l’any. Però no ho tinc gens clar.

Provablement el 2005 passarà a la història per l'aprovació de l'Estatut al Parlament, per la legalització dels matrimonis homosexuals, per l’huracà Katrina, pel canvi de Papa o per l’atemptat d’Al Quaeda a Londres, per dir només cinc de les mil coses que han passat al món durant els últims 365 dies. Perquè esportivament... podria ser que el 2005 passés a la història com l'any en què el Barça va sortir aplaudit del Bernabéu... (jejeje quin momentazo!!!)

Però si faig memòria i em centro només en les notícies que hem explicat a Televisió de Mataró durant el 2005, m’ha quedat molt gravat sobretot el “Cas Civit”, el Cruïlla de Cultures, el tancament de més fàbriques tèxtils, tot l'enrenou pel cartell de Santes, el 3er premi de la loteria de Nadal i dues notícies d’aquelles que no voldries haver d’explicar mai, les de dues morts que han arribat massa d’hora...

A nivell personal, també hi ha hagut algunes històries i notícies destacades. Però em sembla que l’encàrrec que m’ha fet en Ramon Bassas de dir quina és la notícia de l’any, no anava per aquí. Així que obviaré explicar-vos la meva vida i miracles perquè, d’altra banda, no sé fins a quin punt us podria interessar...

Bé, em sembla que a hores d'ara, quan estem a 29 de desembre, no tinc gens clara la notícia del 2005... Però en qualsevol cas ara em toca a mi convidar a 5 persones a que diguin quina ha estat la notícia de l’any. I els afortunats són....

1.Oriol Burgada
2. Jose Spà
3. Núria Peidro
4. Oriol Rodríguez
5. Pola Solsona

A veure si us en sortiu millor que jo!!!

El dipòsit del Fiat Punto i el Whisky

Que una amiga et digui que l’acompanyis a posar benzina, és normal si aneu juntes en cotxe. Que l’hagis d’acompanyar quan ella va amb el seu cotxe i tu amb el teu i aneu cap a destins diferents, ja no és tan normal. Que t’expliqui que necessita la teva companyia perquè no sap com es tanca el dipòsit de benzina del seu cotxe i que hagi d’acabar avisant el pobre “gasolinero” perquè li tanqui, fa riure. Però que això encara li passi quan fa 7 mesos que posa benzina al seu Fiat Punto... no té preu!! (Potser que n’anem aprenent eh?? Jejeje)


Que la nit del 25 de desembre trobis un pobre gosset tremolant al mig de la nacional 2, no és gaire normal. Que tu i els teus amics l’agafeu perquè no l’atropellin, podria dir-se que és sensibilitat cap als animals. Que miris la placa del gos i truquis a l’amo i l’home no es presenti a buscar-lo, és que té molta barra. Que truquis als mossos, aquests et desviïn a la Poli Local i aquesta al 010, és treure’s el mort de sobre. Que la veterinària et digui que no es pot fer càrrec del gos ni per una nit, suposo que deu ser que compleix ordres. Que finalment l’amo vingui a buscar el gos després de trucar-lo tres vegades, és ser mooolt lent de reacció o tenir uns collons com un toro. Que aquest show hagi estat entre les 0:30 i les 2 de la matinada quan la teva intenció era estar prenent una copa durant aquesta hora i mitja... és fer una cosa diferent. Però que a sobre el gosset es digui Whisky... no té preu!!

Bon Nadal!!!

És la nit de Nadal. Sóc a casa dels meus avis i ja hem acabat de sopar. És aviat, però avui només fem una mena d'aperitiu. Hem begut cava (català, per suposat) i hem menjat neules i turrons, molts turrons (és el que té ser de família pastissera...). Però la celebració de debò la farem demà al migdia.

Així que, aprofito ara que tinc una estoneta per desitjar-vos molt bones festes a tots els que, d'una manera o d'una altra, formeu part de la meva vida.

I... no us atipeu gaire amb tota la cursa de dinars i sopars que venen aquests dies!! ;-)

Pos va a ser que no!!

No, no i no. No m'ha tocat ni un euro. Sóc una de les que avui li toca dir que els diners no fan la felicitat. Quin remei.A Mataró han caigut 81milions i mig d'euros. És moltíssima pasta!! Però quan realment n'he estat conscient ha estat quan ho he passat a pessetes: 135MIL MILIONS DE PESSETES!!!!

Era amb la Maria dins del cotxe quan hem sentit per la ràdio que el 3er premi havia caigut a Mataró. Ens ha agafat com un atac d'histèria dient "correeeeee correeeee!! anem cap a la Rieraaaaaaa!!" El mòbil ha començat a sonar com un desesperat: la tele, la ràdio... He parlat amb el Francino!!! (ja està, ja ho he dit i ja m'he quedat tranquil·la...)
Als 10 minuts ja havíem aparcat el cotxe de qualsevol manera i corríem pels carrers del centre carregades amb càmera i micros com si s'acabés el món. La gent ens mirava com si fóssim boges.
De fet, quan hem arribat a Can Zorrilla, estàvem tan o més nervioses que els afortunats. I... què voleu que us digui... tot el matí veient milionaris brindant amb cava i dient com es gastarien els milions... la veritat és que durant unes hores m'han encomanat la seva felicitat i excitació!

Però després, a mida que ha anat passant la tarda (per algunes coses sóc lenta...) he anat prenent consciència de la realitat: segueixo igual de pobre. I també té delicte que, l'única vegada que he comprat loteria a Sort, no hi hagi anat a parar res!

El més trist és que en menys d'un any ja és la segona vegada que perdo el cul per anar a veure i a entrevistar milionaris: per Reis va ser a Sant Pol i avui, a Mataró. Cada vegada cau més a prop... qui sap si m'hauran de venir a entrevistar a mi en el proper sorteig!!
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd... així que ja sabeu la cançó: no me llames iluso, porque tenga una ilusión!

Que la sort t'acompanyi!!

Cert. És un post que d’aquí a poques hores, haurà caducat. Demà és el gran dia. És 22 de desembre. Demà tots els informatius obriran amb una mateixa notícia: la felicitat feta persona i els nous milionaris brindant amb cava (català o no... depèn d’on toqui i a qui li toqui!).
També és cert que aquest any hi ha menys probabilitat que et toqui la rifa però, si et toca, et tocarà més. Avui, vigília del sorteig, és el moment de fer volar coloms. Què faríeu si us toqués la rifa?

Hi ha opinions per a tots els gustos. Hi ha qui diu que si li toqués la grossa, seguiria treballant i fent vida normal (són els mínims, no ens enganyem!). Hi ha qui diu que liquidaria la hipoteca o, en el seu defecte, se’n faria una. Hi ha qui diu que desapareixeria del mapa i que ningú no li tornaria a veure el pèl (em venen alguns noms al cap i, si la grossa assegurés esborrar-los del mapa, ja estaria bé que els hi toqués! jejeje).

Jo no sé pas què faria... l’únic que tinc clar és que m’escaparia uns quants dies a escampar la boira... Però no desapareixeria del mapa. Encara que em toqués la grossa.

Periodisme local: èxit o fracàs?

Un advocat acaba la carrera i troba una feina. No és al Bufet Quatrecases ni a cap altre de renom. És en un bufet petit però en el qual s’hi troba molt bé i fa una feina que li agrada molt. Va passant el temps i segueix treballant al mateix lloc. Quan li pregunten per la seva vida laboral i ell respon que porta X anys treballant en aquell petit bufet, la gent se n’alegra de la seva estabilitat i pensa “porta molts anys treballant al mateix lloc, serà perquè és un bon professional...”

Als periodistes que treballem en mitjans locals o comarcals, però, ens passa justament el contrari. Si algú que fa temps que no veus et pregunta per la teva vida professional, quan respons que fa un any i mig que ets en un mitjà local et mira amb cara de pena i amb un to compassiu et diu “ah... encara treballes allà...”

Si un polític fa carrera en un ajuntament, ningú no dirà que ha fracassat perquè no ha acabat fent de diputat al Parlament o al Congrés. En canvi, un periodista que voluntàriament vulgui fer carrera en un mitjà local, sí que se’l mira com un fracassat. Per què? Per què en el món del periodisme si no treballes a TV3 o a Catalunya Ràdio representa que no ets ningú i que has fracassat com a professional? Per què la societat en general és incapaç d’entendre que t’agradi treballar en un mitjà local i fer informació de proximitat? Per què sempre t’intenten consolar dient-te “tranquil·la, algun dia sortiràs per TV3 o escriuràs a La Vanguardia”? Tot això em fa molta ràbia. No tot és treballar en un gran mitjà de comunicació. Els qui viuen a les petites grans ciutats o als pobles també necessiten que algú els expliqui què passa al costat de casa seva. I el que és més important, que això que passa s’expliqui bé i de manera professional.

Fa un any i mig que treballo a Televisió de Mataró i n’estic molt satisfeta. Estic contenta perquè la feina m’agrada. M’agrada molt. M’agrada poder explicar què passa en una ciutat que cada cop em sento més meva. M’agrada entrevistar persones anònimes que, moltes vegades, expliquen coses tan o més interessants que persones “importants”. M’agrada explicar amb pèls i senyals tot el que donen de sí les Santes. I, a part de la feina en sí, em sento afortunada de tenir uns companys de feina com els que tinc. A part de ser uns grans professionals i uns excel·lents companys de feina, a TVM també hi he fet alguns d’aquells amics que s’escriuen en majúscules.

Així doncs, si tot segueix igual i acabo fent carrera a TVM, no em consideraré una fracassada. I espero que ningú no m’hi consideri perquè, si amb el temps entre tots hem aconseguit dignificar el periodisme local, haurà estat un èxit.

Diumenges...

Veig el cel ennuvolat i a casa em diuen que no ha sortit el sol en tot el matí (jo dormia...). És ben curiós que tonto i que mandrós pot arribar a ser un diumenge... i que diferent pot arribar a ser un diumenge segons l’edat que tinguis o segons les circumstàncies en què et trobis!!!

Recordo que, quan era petita, el diumenge era el dia que m’aixecava d’hora i anava a saltar al llit dels meus pares per despertar-los. Després esmorzàvem tots junts, anàvem a passejar, a patinar, amb bicicleta... Vaig anar creixent i, mentre ells anaven a passejar, jo em quedava a casa, mirant la tele i sentint-me gran perquè ja em deixaven quedar-me sola!

Els anys van anar passant i va començar l’època en què els diumenges al matí deixen d’existir perquè dorms... Dorms perquè has sortit de festa el dia abans i te n’has anat a dormir a les mil, o bé perquè estàs en “fase marmota” i només fas que dormir hores i hores... (de vegades penso que encara estic en aquesta fase...)

Però algun diumenge que m’he llevat d’hora per anar a cobrir alguna cosa per la ràdio o, simplement, perquè m’he despertat, he comprovat que és meravellós sortir a passejar, a comprar el diari i les postres, i arrodonir-ho fent l’aperitiu abans de tornar cap a casa a dinar!! No ens enganyem, no ho he fet gaire vegades, però les vegades que ho he fet m’ha agradat i he pensat que ho hauria de fer més sovint! Així que... prometo fer-ho quan arribi la primavera, que amb el solet ve més de gust!!

Avui, però, el meu diumenge també és més tonto del que és habitual... he sortit divendres i dissabte, no hi estic acostumada i ara n’estic pagant la factura! Però tot i que estigui força perjudicada, ha valgut molt la pena. He passat molt bones estones amb tota la meva gent... celebrant l’aniversari per partida doble!
El cap de setmana, doncs, podria resumir-se en: riure, felicitat, sorpreses, regals i molts moments “exaltación de la amistad”! ...Per què sempre acabem igual?? ;-) Jejeje...

26 anys... amb la calma!

Amb la calma. Aquesta ha estat la meva filosofia de vida des del dia que vaig néixer, avui fa 26 anys. De fet, fins i tot per néixer m’ho vaig prendre moooolt tranquil·lament: hauria d’haver nascut a finals de novembre i mireu quin dia som... i el dia que em vaig decidir a sortir, no us penseu que ho vaig fer amb gaire presses... ma mare sempre m’explica que vaig trigar 14 hores en néixer!! Vaig començar a intentar-ho un dissabte a l’hora de sopar... però fins diumenge a l’hora de dinar no vaig veure la llum!!

Crec que aquesta manera de néixer, amb tooota la calma del món, ha marcat el meu caràcter i la meva manera de viure la vida: sense presses i, sobretot, sense estressar-me!!

Serà veritat???

Segons les normes de joc, avui m’ha de passar una cosa “inoblidable”. Ahir a la nit vaig rebre un SMS d’aquells que acaben amb una frase tipus “si envies aquest SMS a 5 persones, demà et passarà una cosa inoblidable”. I sí... el vaig reenviar. Vaig pensar “va, fes-ho, per si un cas...”. Perquè se’t complís la predicció, t’havien de retornar el missatge 3 de les 5 persones. He de confessar que vaig fer trampes. Em vaig voler assegurar el tret i el vaig enviar a 7 persones. No fos cas... Aquest matí me l’havien retornat 4 persones. Són més del 50% i... per tant... segons les normes del joc... això vol dir que avui m’ha de passar alguna cosa destacada.

De moment, l’únic extraordinari que m’ha passat és que,quan m’he posat a la dutxa, la meva ampolla de xampú (estrenada abans d’ahir) havia estat substituïda misteriosament per una d’una altra marca (i que estava pràcticament buida!!!). Misteris de viure en una casa amb 4 persones més...

Bé... m’ha passat això i també que he dinat a casa amb tota la família. Tenint en compte que últimament a casa no em veuen gaire el pèl i que aviat em demanaran un pòster per enrecordar-se de la meva cara... això també es podria qualificar d’extraordinari. Però avui l'ocasió s'ho mereixia: després d’un any i de passar per una operació, a la meva germana li han donat l’alta i d’aquí res ja estarà donant guerra una altra vegada a les pistes de bàsquet. Llàstima que aquesta bona notícia arribés abans que l'SMS que sino... ja tindria clar quina era la cosa extraordinària del dia!

Així doncs... tocarà esperar a veure com evoluciona la resta del dia. Sino... voldrà dir que he contribuït de manera moooolt estúpida a incrementar (encara més del que és habitual en mi) la fortuna del senyor Movistar.

El valor de les petites coses

Colpidora i desesperant. Així és la mort. És com un cop de puny que la majoria de vegades, t’agafa desprevingut. Aquest migdia m’he assabentat que una noia de 17 anys, jugadora d’handbol a Mataró, havia mort en un accident de trànsit. Encara no fa una setmana, moria també a la carretera un altre jugador d’handbol. Tenia 23 anys. Aquest estiu també va marxar el meu cosí, en Pau. Acabava de fer 26 anys. Era jove, guapo, apassionat, carregat d’energia i amb moltíssima vitalitat. La mort el va trobar a la muntanya, fent el que més li agradava: escalant.

Tots aquests accidents, totes aquestes morts que arriben massa d’hora, et fan pensar. I t’adones que no saps quan de temps seràs aquí perquè som fràgils, massa fràgils. I te n’adones que donem una importància desmesurada a coses que no la tenen i no valorem prou tot allò que realment en té: les persones i les petites coses que pots compartir amb elles cada dia.

Com un dia em va dir un amic, la vida són dos dies i un plou. Per tant, voto per sortir al carrer cada dia amb bona cara: per prendre el sol o per mullar-me amb la pluja. Toqui el que toqui. Però sempre valorant el que realment val la pena: les petites coses i les persones que m’estimo.

Gent que va i ve... i poca que s'hi queda!

Quantes persones deu haver-hi al món? Molts milions. Què fa que, d’aquests milions de milions, només hi hagi unes poques que siguin realment importants per a tu? Avui, en una conversa de messenger, la persona amb qui parlava m’ha dit que la meva opinió li pesava, que era una opinió que tenia en compte. Que algú et digui que la teva opinió li importa, et fa sentir important. Això m’ha fet pensar. M’ha fet pensar que cada cop hi ha menys opinions que m’importin de veritat... M’explico.

Jo sempre he sigut molt il·lusa, sempre m’han dit que vivia al meu món, als núvols... Sempre he pensat que els amics eren per a tota la vida i que la qüestió era anar sumant amics. Però amb el temps te n’adones que, de tots els amics que puguis tenir, hi ha pocs AMICS en majúscules. Diuen que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo sempre havia estat de les que deia que això era mentida, que poden tenir-se molts amics. Però amb el temps te n’adones que una cosa són els coneguts, l’altra els col·legues i l’altra els amics de veritat. I et tornes molt més selectiu a l’hora de triar les amistats.

La vida va passant i persones que durant molt de temps havien estat imprescindibles a la teva vida deixen de ser-ho. I n’arriben de noves que es tornen imprescindibles. No saps per quant de temps serà, però t’agradaria que fos per sempre. Hi ha persones que un bon dia van entrar a la teva vida sense avisar i, pràcticament en un plis plas, van convertir-se en una peça fonamental. I amb el pas del temps ho segueixen sent.

El temps passa i et fas gran. Un bon dia, te n’adones que tens gent amb qui anar a fer cafès, gent amb qui sortir de festa, però poca gent amb qui confiïs de veritat per explicar-los el que realment et fa feliç o el que realment t’amoïna. Te n’adones que tens pocs amics amb els qui puguis estar hores i hores i hores xerrant sense cansar-te. Pocs amics amb els qui les converses estúpides i banals siguin productives. Pocs amics d’aquells que perdran el cul quan els necessitis i que seran al teu costat el temps que faci falta. Pocs amics d’aquells amb qui moltes vegades, sobren les paraules perquè amb una mirada ja us enteneu. Pocs amics que saben quin és el teu estat d’ànim només veure’t la cara. Pocs amics la opinió dels quals et pesarà i t’importarà de veritat. Pocs amics que escolliries per marxar un cap de setmana. Pocs amics amb qui marxaries a compartir pis.

Tot això, encara que no en siguis del tot conscient, ho saps. Però el dia que te n’adones que la gent es va muntant la seva vida i que tu deixes de ser-ne una part imprescindible, et fa mal. El dia que reps una trucada d’una persona que t’ha decebut i que, a sobre, no se n’ha adonat i et parla tant normal, et sap greu. El dia que dones un consell a algú que creies que el tindria en compte i se’l passa pel forro, et dol. Però no dius res. Perquè saps que, encara que sigui momentàniament, has deixat de ser fonamental a la seva vida. I això et sap greu, et dol i et fa mal.
Però com que amb el temps et tornes més selectiu i prefereixes la qualitat a la quantitat, ho acabes acceptant amb bona cara. Quin remei! I te n'adones que hi ha molta gent que va i ve... però poca que s'hi queda!!!

Nit de karaoke!

Quan tastes una cosa i t’agrada, sigui el que sigui, vols repetir. Per això ahir, tres mesos després de la primera vegada, vam fer la segona sortida TVM-Karaoke.

Hi vam arribar cap a quarts de dotze i el karaoke era pràcticament buit. Només hi érem nosaltres i un altre grup: els triunfitos en potència. Estic segura que, abans de pujar a l’escenari, deuen estar hores assajant davant del mirall... Però n’hi havia que, tot i cantar pastelades, s’ha de reconèixer que cantaven força bé...

El DJ karaokaire, com ja l’ha batejat l’Oriol Rodri, va fer una creuada en contra nostra. Tot i que vam omplir com mil papers amb cançons de tot tipus, no ens cridava ni per casualitat i ens va tenir durant una bona estona allà... esperant i desesperant per cantar...
Després d’una llarga espera i de repetides queixes, el debutant del grup va ser en Rodri, que va fer la primera i la millor actuació de la nit. Amb un xorro de veu impressionant va cantar “Hombre lobo en parís”. Després, de mica en mica, vam anar sortint tota la resta. La majoria cantem fatal però l’objectiu, que era riure i passar-nos-ho bé fent una cosa diferent, crec que el vam aconseguir sobradament! (Ara que ho penso, avui no ha plogut... potser és que tampoc cantem tan tan tan malament!!!)
El recital va acabar amb una dedicatòria per la Maria: el “New York New York” del Frank Sinatra.

En marxar del karaoke, ens vam dividir. Uns van marxar a dormir i, els pocs que vam quedar, vam seguir la festa al Clap. Ja eren les tres però encara ens quedava molta nit per davant...

Buscant temes...

No estic inspirada. Tot el dia que busco temes. Primer ha estat per fer l’informatiu. Tot i que aquest matí l’agenda era buida i el correu, pràcticament també, entre tots n’hem trobat uns quants. Avui segur que no guanyarem cap premi... però podria ser pitjor.

Ara buscava temes per escriure al bloc, però no se m’acudeix res interessant. Espero que aquest declivi només sigui producte d’aquesta setmana tan estranya i que dilluns m’hagi passat. Mentrestant podeu anar-me proposant temes, a veure si entre tots m’inspireu...

Mala llet

400 euros, un penjoll i un clauer de plata. És el que ens va desaparèixer de l’habitació de l’hotel d’Escaldes on hem estat allotjades aquest cap de setmana. Després de la incredulitat inicial, quan ens vam adonar que ens havien robat, vam anar a posar la denúncia a la policia, situada al ministeri de l’interior andorrà. Després de preguntar-nos per l’interfono què volíem denunciar i què ens havien pres (no crec que sigui gaire lògic haver de cridar des del carrer què ens havia passat...) un policia ens va obrir la porta i ens va indicar a quina planta havíem d’anar. 15 minuts després d’estar “abandonades” en una gran sala del ministeri vam decidir trucar a la policia (des de les seves pròpies dependències) per comprovar que no s’havien oblidat de nosaltres. Al cap de 5 minuts, va baixar el policia. Vam estar 55 minuts de rellotge per posar la denúncia: la rapidesa tampoc no és una qualitat que abundi gaire en el “gran país dels Pirineus”.

Després de posar la denúncia i d’assabentar-nos per casualitat a través del policia que estàvem fent el pringat pagant una zona blava perquè així ho indicaven uns cartells enormes quan en realitat era gratuïta, tornem a l’hotel. La gerent, tota xula ella i amb posat de sobrada, ens diu que l’hotel no es fa responsable del que els clients deixen a les habitacions i que ells no poden controlar qui entra i qui surt de l’hotel, i que si el conserge no era al seu lloc i algú va agafar la clau de la nostra habitació, que ella no podia fer-hi res. La incredulitat inicial s’havia transformat en indignació, ràbia, impotència i mala llet, molta mala llet.

Vam demanar-li un full de reclamacions i, mirant-nos per sobre l’espatlla, la resposta va ser “no en tenim i no estem obligats a tenir-ne, si us voleu prendre la molèstia de posar una reclamació, heu d’anar a l’oficina de turisme”. I així ho vam fer. Vam anar a l’oficina de turisme i vam posar la reclamació.

Un advocat, familiar d’una de les dues amigues que venien amb mi, ens va dir que era un cas de negligència per part de l’hotel i que això no es quedaria així. Ja ho veurem.

Sincerament, tinc poques esperances que la denúncia i la reclamació serveixin per alguna cosa. Els diners, ja els dono per perduts. I a aquest hotel, evidentment que no hi penso tornar mai més.

Dones de bandera!!!

Sí, sí, sí. Dones de bandera. Possiblement us soni massa pretenciós i segurament penseu que no n’hi ha per tant, que aquesta definició ens queda massa gran... Però així ens vam autobatejar una mítica nit, l’objectiu de la qual va ser pujar-nos l’autoestima i autoconvèncer-nos que, si volíem, ens podíem menjar el món. Com haureu pogut comprovar a la foto, som 3: la Vicky, la Joana i jo mateixa. Si les hagués de definir, diria que són dues grans amigues, dues de les millors que tinc. Són alegres, optimistes i amb moltíssima energia, tota positiva. Són d’aquelles amigues que sempre són allà, en els bons moments i en els mals moments. Amb la Vicky ens veiem sovint, amb la Joana no tant perquè viu a Lleida. Però malgrat estar lluny, i com molt bé deia un dia en Jose, les distàncies no les posen els quilòmetres, sino les persones. Per això mateix, tot i viure a 150 km, la sento molt propera.

Demà marxem a Andorra. És un cap de setmana només per a nosaltres (i per la immensa multitud de gent que haurà tingut la mateixa idea que nosaltres, clar, no som gaire originals!!!). Vam marxar l’any passat per primer cop i, després de rebentar les targetes de crèdit i de relaxar-nos a Caldea, vam decidir que ho havíem d’institucionalitzar. Un cop l’any, havíem de fer aquesta escapada per carregar les piles (o canviar-les, depèn del cas...). I... després de molt esperar... per fi ha arribat la 2a edició del cap de setmana terapèutic!!!

L’objectiu és clar: desconnectar de la rutina, dels problemes i dels maldecaps. Escapar-se un cap de setmana de tant en tant i que el món s’aturi és meravellós. De fet, crec que hauria de ser obligat. Però no es pot fer de qualsevol manera. Hi ha un requisit bàsic perquè el cap de setmana sigui terapèutic de debò: el lloc que es triï és el de menys, d’acord, però no pots triar qualsevol companyia: ha de ser algú especial. Jo, aquesta vegada, he triat dues dones de bandera!!!

Os desnudais en el escaparate?

Posiblemente os sorprenda que escriba en castellano. Y más os debe sorprender a los que me habéis oído alguna vez hablando en castellano: se me nota el acento catalán a la legua y, a parte, soy simplemente patética. (por cierto, estoy en la redacción de TVM y alguien ha puesto “Els segadors”, no deja de ser curioso, jeje). Pero detrás de cualquier decisión, siempre hay un motivo. Hoy he cambiado mi idioma en honor a un amigo madrileño (considérate afortunado!), que sino el pobre se tira 3 horas para entender mis escritos... Escribió un comentario en uno de mis posts pidiéndome que escribiera lo primero que me pasara por la cabeza y que hablara sobre mis sentimientos. La verdad es que es difícil hacerlo. Los blogs son un arma de doble filo.

Para mucha gente es más fácil expresar sus sentimientos escribiéndolos que en vivo y en directo. Yo soy una de éstas. Y ésta es una forma de comunicación escrita. Esto significa que, en teoría, sí que podría “vomitar” todo lo que pienso o lo que siento. Pero no lo hago y creo que hay poca gente capaz de hacerlo. Lo que me impide hacerlo es que los blogs no dejan de ser un escaparate. Sabes que la gente leerá lo que has escrito y, muy probablemente, será gente que te conoce. Y hay que ser muy valiente para “desnudarse” y ser totalmente sincero. De hecho... hay alguien capaz de expresar en su blog todo lo que le pasa por la cabeza sin tabús ni tapujos ni autocensuras?

Nit de triomfadors

Premià de Mar. Ahir a la nit es va fer el lliurament dels Premis Butaca, els premis que dóna el públic als millors artistes de la temporada teatral. Vaig anar a cobrir-ho per TVM i per la SER, fent doblete, com és habitual. Vaig anar-hi amb l’Oriol Burgada. Només arribar vam anar a muntar la càmera i vam baixar a menjar alguna cosa a la carpa on hi feien el pica-pica (no vaig menjar gaire, no m’apassionen les pijades com canapès i similars). Només entrar, ens va semblar que estàvem dins d’una sèrie de TV3. Hi havia moltes cares conegudes i més d’una vegada va estar a punt de passar-me allò tan estúpid de creuar-me amb un actor i dir-li “hola” com si el conegués de tota la vida quan, en realitat no l’havia vist mai en persona i ells, evidentment, no m’havien vist en sa vida i sovint es creuen massa importants com per saludar una desconeguda.

Però va ser llavors quan, entre tant de “famosillo”, el vaig veure. Era ell. De fet, he de confessar que mai no m’hi havia fixat, però ahir sí. És molt més guapo en realitat que per la tele. Per no fer allò que fa tanta ràbia als actors (tot i que de vegades els que a mi em fan ràbia són ells, els actors, quan van més “de guais” del que caldria...), m’he molestat en buscar el seu nom real. Es diu Pau Roca. Dubto que dient-vos el seu nom sapigueu de qui parlo. Però si us dic que és el Rafa de Ventdelplà, hi haurà més gent que sap de qui estic parlant. No sé quants anys té, però segur que és més petit que jo... Fa uns mesos això m’hauria importat, però després de la meva última història (va ser amb un noi més petit que jo i va ser tan curta com intensa i maca), ja no tinc tants prejudicis. De fet, la meva il·luminació va ser tal que, conscient de les meves nul·les habilitats per fer fotos, vaig coaccionar a l’Adela Genís perquè li fes una foto. Si me l’envia, la penjaré.

La nit, però, tot i presentar-se emocionant, es va fer llarga... moooolt llarga!!! Al final semblava que havia de ser eterna i que mai més no acabarien de lliurar les butaques!! I la que necessitava una butaca com déu mana era jo perquè les cadires de les grades cada vegada es feien més incòmodes!! Balanç final de la nit? Doncs tot i que va acabar massa tard per ser dilluns, no negaré que també va ser apassionant... i amb un ensurt final... quan tornàvem cap a Mataró per deixar l’Oriol a casa... hi havia els Mossos a la rotonda de Cabrera... només havia begut un parell de copes de cava però havia estat a última hora i mai se sap... de fet... mai sabré si hauria donat positiu perquè vam posar cara de cansats i de bones persones i ens van deixar marxar sense fer-me bufar!!! D'alguna manera, tot i que no ens vam endur cap butaca ni tampoc vam cantar cap cançó com en aquesta foto, també vam triomfar...
Ah i... ja posats... us diré que la triomfadora indiscutible va ser l’obra “Forasters”, amb 6 butaques. “Mar i Cel” i “V.O.S” se’n van endur 3 cadascuna i, Lluís Homar i Anna Lizaran, van ser premiats pel públic com a millor actor i millor actriu de la temporada...

Sóc una extraterrestre??

He estat mirant per la blogosfera i estic més sola del que em pensava. És un món que està totalment dominat pels homes. Hi ha molt poques dones i... de les poques que hi ha... no en conec a cap. Sense anar més lluny, dels 22 enllaços que té l’Oriol Burgada a la seva llista de links, sóc l’única noia. Sóc rara per haver decidit fer un blog? Sóc una extraterrestre??

El més preocupant és que no és l’únic món que encara està pràcticament dominat al 100% pels homes. Quantes presidentes de govern hi ha a Europa? Només n’hi ha una, l’Angela Merkel, i hi és des de fa ben pocs dies. Quantes alcaldesses hi ha al Maresme? Només n’hi ha una, l’alcaldessa de Malgrat de Mar, Conxita Campoy. De quantes futbolistes femenines professionals em podríeu dir el nom? Jo de la Ronaldinha i poc més. Quantes presidentes de grans multinacionals coneixeu? Jo ara mateix seria incapaç de dir-ne cap...

Amb tot això el que vull dir és que es parla molt d’igualtat entre homes i dones, però encara ens queda molt de camí per recórrer. Molt més del que ens pensem tots plegats. I no estic parlant de feminisme, sino d’igualtat. No estic demanant a crits que hi hagi presidentes de govern, ni alcaldesses, ni futbolistes professionals, ni presidentes de multinacionals. Simplement estic dient que deu haver-hi moltes dones pel món capaces de fer aquestes feines igual de bé o igual de malament que un home. On són??? Vull pensar que deuen estar amagades... I és que, malgrat estar en ple segle XXI, una dona encara ha de demostrar mil vegades més que un home que és prou competent per fer una determinada feina...

I... tornant al principi... i no per feminisme, sino per igualtat, faig una crida a totes les dones que arribin a llegir aquest escrit: animeu-vos i feu-ne un!!

4mujeres.com

Dissabte a la nit. Taula reservada al Cava '86 a nom meu. Hi anem a sopar 4 amigues, 4 amigues que no sé pas quant de temps feia que no sopàvem juntes. Era un d'aquells sopars que sempre es diu que es faran i que, per una cosa o per una altra, sempre s'acaben posposant per un altre dia. Doncs ahir no. Ahir el sopar es va fer. Vam posar-nos al dia i vam parlar de mil coses... Entre aquestes mil coses, i com no podia ser d'una altra manera, també vam parlar d'homes... I quan dic homes, em refereixo a totes les seves varietats: nòvios, ex-nòvios, futurs marits, amics, amants, possibles objectius...
Després dels cafès, dues es van retirar. Només quedàvem 2mujeres.com però, tot i així, vam decidir seguir la nit. La vam seguir al Manaus (al Clap em devien posar "falta"...) i la vam acabar al Privat (per no trencar les tradicions!). Vam compartir part de la nit amb uns amics del Masnou que feia temps que no veia, amics amb qui vaig compartir uns quants anys de la meva vida i amb qui ara, cada vegada que ens trobem de festa, ens prometem que ens trucarem per fer un cafè...
Va ser d'aquelles nits que, malgrat hagis acabat fent pràcticament el mateix de cada dissabte, quan agafes el cotxe per marxar cap a casa tens la sensació que han estat diferents. I és perquè t'ho has passat bé. Llàstima que la nit s'espatllés quan vaig arribar a casa i vaig adonar-me que havia perdut les claus...

La primera vegada

És la meva primera vegada. És la primera vegada que escric un post. Sí, sí... al final també he caigut en la temptació i també he fet un bloc. Sempre he dit que m'encantava llegir els dels altres, però que mai no me'n faria un perquè no sabria què escriure-hi... Doncs bé, després d'haver repetit aquesta frase mil i una vegades... no ho he pogut resistir i aquí estic, comprovant per enèsima vegada que, en aquesta vida, mai no es pot dir mai!!!

No sé ben bé amb quin objectiu he creat aquest blog... suposo que per tenir un espai on abocar-hi de tot una mica: idees, neures, passions, reflexions, il·lusions, decepcions, ambicions... Benvinguts i espero que us agradin les meves històries!